Paleogeografia
La Paleogeografia és l'estudi que té com a objectiu la reconstrucció de les condicions geogràfiques existents en la superfície terrestre a lo llarc dels temps geològics. És l'estudi de la geografia en temps passats. Esta disciplina s'aborda principalment des de la geologia històrica,[1] i també des de la geografia.[2] Les reconstrucció paleogeográficas són possibles a partir de les evidències que aporten atres camps de les ciències de la Terra: estratigrafia, indicadors paleoclimáticos, pedología, glaciología, paleomagnetisme, sedimentología, paleontologia, tectónica, etc.[3]
Predir canvis en la dinàmica i complexa superfície de la terra no és una tasca simple. En la majoria de casos, no existix un adequat registre d'informació que permeta inferir conclusions acceptables. A açò se li suma el fet de que gran part de les formes presents en la superfície han evolucionat en temps geològics (millons d'anys), moltes voltes producte de condicions geogràfiques prou diferents a les actuals. Esta dimensió històrica és una component molt important en l'anàlisis de formes relictas i és subjecte d'estudi de la paleogeografia. Basant-se en la premissa del uniformismo que implica que els processos contemporàneus poden usar-se per a inferir els processos en el passat, i en el soport evidencial de l'estratigrafia i precises tècniques de datat, este enfocament de la geografia és de primordial importància per a situar en context molts processos i accidents geogràfics actuals.
Els estudis paleogeográficos estan basats en evidències científiques de tot tipo, com són accidents geogràfics relictos, paleosuelos, anàlisis de les roques sedimentarias, fòssils, entre uns atres que permeten reconstruir la paleogeografia d'un determinat interval temporal coneixent en això el tipo de clima, la conformació del relleu, el tipo de règim hídric, les classes de sols existents en l'época, la distribució de les terres emergides, dels gèls, de les mars epicontinentales, de les conques oceàniques, deduir qué zones estaven sumergides i en quina época lo estaven, i inclús modelar l'evolució paleogeográfica d'un lloc, paisage o regió determinada, permetent en això comprendre l'existència d'importants traces en el paisage que no s'expliquen en la dinàmica geogràfica actual.
Els sistemes d'anàlisis desenrollats per les ciències físic-químiques són àmpliament utilisats per la paleogeografia entre ells es poden mencionar les séries de datació basades en la desintegració radiactiva de varis isòtops, els canvis en el paleomagnetisme o l'anàlisis químic dels elements continguts en mostres de terra o de gèl.
L'àmbit temporal de la paleogeografia comprén des de l'inici de formació de la terra en l'era arcaica fins a les últimes variacions geogràfiques importants que s'hagen donat en un paisage a nivell local a durant el Holoceno.
Es consideren branques de la paleogeografia especialitats com la paleoclimatología, la paleobiogeografía, la paleopedología i la paleohidrología. Són utilisats metodològicament elements de ciències geològiques com l'estratigrafia, paleontologia, i sedimentología, pero també de ciències biològiques com la botànica i la palinología. Òbviament, també entra dins de l'àmbit paleogeográfico l'estudi de les mars i oceans, tant en la superfície líquida com en els fondos i la composició de l'atmòsfera.
Els coneiximents extrets del coneiximent de la paleogeografia s'utilisen en les prospeccions mineres i arqueològiques. Ademés, permeten fer prediccions sobre els moviments futurs dels continents.
Algunes teories bàsiques de la Paleogeografia
[editar | editar còdic]- Moviment de pujada i baixada del nivell de la mar o eustatismo: És un moviment en una escala de temps molt més ràpida que l'anterior que no provoca un desplaçament lateral. Molt a sovint es deu al fenomen de la formació i fusió d'un glaciar de grans dimensions com els inlandsis. En el nivell de la mar hi ha hagut variacions de fins a 100 metros que han fet que en vàries époques algunes illes i continents separats hagen quedat units en importants conseqüències biològiques que han permés el pas de plantes i animals inclós l'home, en el cas més emblemàtic del Estret de Bering que va formar un ampli territori de terra ferma (cridat Beringia) entre el nort d'Amèrica i Alaska.
- Cicle geogràfic: Va ser propost per William Morris Davis a finals del sigle XIX i explica l'evolució de la superfície terrestre a escala local o regional a través del temps. Les montanyes i demés accidents geogràfics estan modelats per l'influència d'una série de factors que es manifesten en el cicle geogràfic. Este comença en l'alçament del relleu per processos geològics (falles, vulcanisme, solevantamiento tectónico, etc.). Els rius i el escurrimiento superficial comencen a crear les valls de forma de V entre les montanyes (l'etapa anomenada "joventut"). Durant esta primera etapa, el relleu és més escarpado i la més irregular. En un cert determini, les corrents poden tallar valls més amples ("madurea") i despuix començar a serpentear, descollant solament suaus tossals ("senectud"). Finalment, tot aplega a lo que és un pla pla, pla en l'elevació més baixa possible (cridat el "nivell de base") Este pla va ser cridat per Davis "peneplanicie" que significa "casi un pla" (ya que un pla és realment una superfície totalment plana). Després per forces geològiques el paisage experimenta solevantamiento, procés que es coneix com "rejuvenecimiento", aixina hi ha un atre alçament de montanyes i el cicle geogràfic torna a començar. És necessari aclarir que el rejuvenecimiento pot ocórrer en qualsevol moment del cicle, inclús en la joventut, com ocorre en les zones de forta activitat tectónica, o també el paisage pot permanéixer per millons d'anys en senectud, com ocorre en zones passives com existixen en Austràlia o Àfrica.
- Moviment de les plaques de la litosfera o Deriva continental: Va ser proposta per Alfred Wegener a principis del sigle XX i es tracta d'un moviment de tipo tectónico que és produït per forces endógenas del planeta Terra. Segons esta teoria, la geografia del planeta Terra estava dominada fa millons d'anys per un únic continent Pangea que progressivament s'ha anat disgregando en els continents actuals. La deriva continental s'està produint actualment i separa uns pocs centímetros cada any Europa d'Amèrica.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Vora Torres, J. A. (1994). Estratigrafia. Principis i métodos, Madrit: Editorial Roda, p. 11. ISBN 84-7207-074-3.
- ↑ Kotlyokov, Vladimir i Komarova, Anna. Elsevier´s Dictionary of Geography (en anglés, rus, francés, espanyol i alemà). Moscou. Elsevier, 2007
- ↑ Benedetto, J.L. El continent de Gondwana a través del temps. Una introducció a la Geologia Històrica. Acadèmia Nacional de Ciències. Còrdova. 2010.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Paleogeografía» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.