Nanofósil
Es coneix com nanofósil a tota forma orgànica en 2 a 50 µm de tamany, visible únicament a través Microscopía Òptica (MO) en un aument de 100x o a través de qualsevol Microscopi Electrònic (ME).[3]
Els nanofósiles són utilisats pel seu fàcil processament, la seua abundància i la seua àmplia distribució geogràfica. Existixen vàries maneres de classificar als nanofósiles; la més acceptada està basada en la seua taxonomia, encara que també se'ls pot classificar per la seua composició química i el seu orige.[4]
Els nanofósiles més útils són sense dubte els nanofósiles calcáreos, que són els restants (calcáreos) de microalgas del tall Haptophyta i d'atres organismes incertae saedis, o de procedència desconeguda, cridats nanolitos. Les algues d'este Phylum, que eren fitoplanctónicas i autótrofas (fotositetizadores), es caracterisaven per crear una cocosfera formada de cocolitos, plaques en forma de plat fetes de carbonat càlcic i que cobrien la cèlula del mig extern.[5] Quan l'organisme moria, en la majoria dels casos els cocolitos es varen separar quedant dispersos en el fondo marí i aixina és com es poden trobar actualment en el registre sedimentario, conformant capes de carbonat.[6] No obstant, algunes d'estes cocosferas es varen depositar completes en els llits oceànics, proveint de valiosa informació sobre el seu orige i composició. S'ha propost per a la seua classificació, dos classes de cocolitos:
- holococolitos: que estan formats per cristals de calcita essencialment idèntics en forma i tamany;
- heterococolitos: que estan formats per cristals de calcita més grans i que varien en la seua forma i tamany.[5]
La majoria de les formes vivents produïxen solament heterococolitos i solament ho fan durant l'etapa immòvil del seu cicle de vida. Les que produïxen holococolitos ho fan solament durant la seua etapa de mòvil.[7] També s'han realisat estudis sobre la seua funció,[8] trobant que ademés de protegir a l'organisme, són importants depòsits de carbono, puix contribuïxen a disminuir els nivells de CO2 atmosfèric.[9]
Estos restants calcáreos o cocolitos es troben en depòsits marins, conformant moltes voltes la matriu de les calcàrees oceàniques, com per eixemple durant el Hauteviano al Albiano Superior, etapa en que s'han reconegut numeroses litologia que contenen una matriu composta per Nannoconus sp.,[10] o les calcàrees de les montanyes Jura en Anglaterra.
Breu resenya històrica
[editar | editar còdic]
El primer en falcar el terme "cocolito" va ser Ehrenberg, en 1836, a partir de les calcàrees de l'illa de Rugixen en el Mar Bàltica. Ehrenberg creïa, de la mateixa manera que els primers investigadors, que els cocolitos tenien un orige inorgànic. No va ser sino fins a la segona mitat del sigle XVIII quan Walich va descobrir que els cocolitos s'unien per a formar cocosferas, sugerint aixina un orige orgànic. Encara en la publicació de resultats de Sorby en 1861 en a on s'acceptava de manera general l'orige orgànic dels cocolitos, Ehrenberg seguia incrédulo. Durant l'expedició del HMS Challenger en 1872, es varen recolectar cocosferas de la superfície marina i es va aplegar a la correcta conclusió de que eren esquelets d'algues calcáreas. Aixina, el terme Nanoplancton (Nannoplankton) va ser falcat per Lohmann en 1902. L'estudi dels Cocolitofóridos ha creixcut des dels anys 60 en una gran cantitat de treballs i publicacions sobre la seua biologia aixina com sobre la sistemàtica de les formes fòssils i les vivents. Alguns dels proyectes més rellevants són dubte són el "Deep Siga Drilling Program" (DSDP) ara conegut com "Ocean Drilling Program" (ODP),[11] que va destacar l'importància estratigráfica dels nanofósiles calcáreos tant per a l'indústria com per a la comunitat científica i acadèmica.[7]
Distribució estratigráfica
[editar | editar còdic]Els primers nanofósiles calcáreos daten del Triásico (Carniense)[5] i han segut trobats en diferents llocs, entre els que destaquen el nort i sur dels Alps Calcáreos, Timor-Leste, la plataforma Wombat al noroest d'Austràlia[12] i les illes de la Reina Carlota en Canadà, zones de baixes latitut en aquella época. Este "sorgiment de nanoplancton calcáreo" va provocar que una important cantitat de CO2 anara captat i transformat en carbonat que es varen depositar en el llit oceànic, lo que va repercutir biogeoquímicamente en el funcionament de la biosfera. Ara els cocolitofóridos són alguns dels més importants components del fitoplàncton marí, junt en el picoplancton, les diatomeas, els silicoflagelados, els dinoflagelados i els foraminíferos planctónicos que constituïxen el "Pastura Oceànica".[7]
Els nanofósiles calcáreos, es poden trobar en la columna geològica des del Carniense fa, 235 Millons d'Anys (Ma) fins al Recent.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ https://mx.linkedin.com/in/aldo-avila-43754a48 Bio. Aldo Avila B.
- ↑ 2,0 2,1 https://mx.linkedin.com/in/aldo-avila-43754a48 Biol. Aldo Avila B.
- ↑ Molina Martinez, Eustaquio (2002). Micropaleontología (en Castellà), Prenses Universitàries de Saragossa. ISBN 9788477336198.
- ↑ U. Haq / Boersma, Billal / Anne (1998). Elsevier Co. (ed.). Introduction to Marine Micropaleontology (en anglés), Elsevier. ISBN 978-0-444-82672-5.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 BOWN P.R., 1998, Calcareous nannofossils biostratigraphy. Kluwer Academic Press, 315 pp.
- ↑ H. Schlesinger, William (1997). «9 The Oceans», Biogeochemistry (en anglés), 2do paràgraf: Academic Press, p. 338. ISBN 012625155X.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 «Calcareous Nannofossils» (en en). www.ucl.ac.uk. Consultat el 11 de juny de 2016.
- ↑ Journal of Phycology.45(1)
- 213–226.ISSN 0022-3646.doi:10.1111/j.1529-8817.2008.00643.x.Consultat el 27 de juliol de 2016.
- ↑ Comparative Biochemistry and Physiology B 136 (4):743–754.doi:10.1016/S1096-4959(03)00180-5.
- ↑ Andrej Pszczolkowski.(200) Clapix Cenomanian Nannoconid Assemblages from Cuba. Bulletin of the Polish Academy of Sciences. Earth Sciences Vol 48:2.
- ↑ http://www-odp.tamu.edu/
- ↑ Proceedings of the Ocean Drilling Program, Scientific Results, Vol. 12.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Nanofósil» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.