Tafonomía
La tafonomía (del grec «τάφος» taphos, ‘enterrament’, i «νόμος» nomos, ‘llei’) és la part de la paleontologia que estudia els processos de fossilisació i la formació dels jaciments de fòssils.[1] Es pot servir de disciplines com l'ecologia, la geoquímica, la sedimentología i unes atres.[2] Junt a la paleobiología i la biocronología, la tafonomía és una de les tres divisions de la paleontologia.
Introducció
[editar | editar còdic]El terme tafonomía va ser introduït pel paleontòlec rus Iván Yefrémov en 1940 per a descriure l'estudi de l'incorporació de restants, senyals o productes d'organismes de la biosfera a la litosfera.[3] La tafonomía es basa, per un costat, en la paleobiología i, per un atre, en l'estratigrafia i la petrologia, entre atres disciplines geològiques, són la seua trasfondo específic.[1] En les últimes décades del sigle XX la tafonomía s'ha estés i incorporat a atres disciplines distintes a la Paleontologia, tals com l'arqueologia o l'antropologia forense, com tafonomía arqueològica i tafonomía forense, respectivament.[4] La tafonomía humana comprén als estudis tafonómicos sobre restants humans, que transcendix a aquells d'interés forense. De la mateixa manera, des dels anys 1980 han creixcut els estudis de tafonomía actualista, que perseguix l'objectiu de millorar la comprensió dels fenomens de fossilisació a partir de l'investigació dels processos que afecten als restants biogénicos en diferents ambients sedimentarios actuals.
La tafonomía comprén tots els processos físics, químics i biològics que actuen i varen actuar en la formació dels fòssils, des de la mort dels organismes o producció d'un restant fins a la seua troballa en el jaciment, extracció i preparació per al seu estudi. Inclou numerosos processos tals com la descomposició, desarticulació, fragmentació, bioerosión, corrosió, abrasió i uns atres, aixina com els que succeïxen després del sepultamiento, coneguts com fosildiagénesis.
Els fòssils trobats en un estrat no tenen per qué procedir d'organismes que varen coexistir, ni varen compartir el mateix ambient i varen interactuar. Inclús podrien haver vixcut en diferents edats geològiques. Els estudis tafonómicos nos poden permetre analisar l'història i procedència dels diferents elements d'una associació fòssil, per a això cal tindre en conte tots els paràmetros observables possibles, característiques de la matriu rocosa, farcidures, alteracions, encostramientos, abrasió, erosió, mineralisacions, deformació i trencament, posició i orientació, disgregació de parts, selecció de tamanys, colonisació, etc. Quan en un mateix estrat es poden distinguir agrupacions de fòssils que compartixen alguns d'estos factors en comú es poden establir «famílies» tafonómicas en els restants que han compartit una història comuna, lo que indicaria una evolució tafonómica complexa, i cal estudiar, per tant, cada agrupació separadament.
Fases tafonómicas
[editar | editar còdic]
Els processos tafonómicos s'agrupen en dos fases:[1][2][5]
- Bioestratinomía o fase bioestratinómica. Aquells processos que donen lloc a la producció o acumulació de restants o senyals en el mig ambient extern, previs al primer enterrament o aïllament de l'exterior. Inclou els processos de descomposició, desarticulació, fragmentació, alteració, carroñeo, colonisació, necrocinesis (que pot ser a molt grans distàncies), resedimentación (transport lateral), etc.
- Esta fase pot no tindre lloc, com en el cas d'organismes endobiontes —que passen tota o part de la seua vida enterrats—, que poden fallir o deixar senyals de la seua activitat ya incorporats al substrat.
- Fosildiagénesis o fase fosildiagenética. Processos posteriors a l'enterrament, entre els que trobem processos de descomposició (continuació de la fase anterior) i mecanismes d'alteració tafonómica, per eixemple cementación, dissolució, farcidura, permineralización, deformació (per simple compactación dels sediment o per acció tectónica), reelaboración (cicles d'exhumació del fòssil o subfósil i nous enterrament), etc. En estos processos els fòssils poden desaparéixer o "multiplicar-se" (una closca de molusc pot proporcionar calcs i mòles interns i externs); la mineralisació pot favorir la conservabilidad d'un restant fràgil en orige.
Alguns autors estenen l'àmbit tafonómico a una tercera etapa prèvia a la producció, la necrobiosis, que comprén els successos que ocorren durant l'agonia i les causes que conduïxen a la mort dels organismes.[6]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Fernández López, S. R. (2000). Temes de tafonomía. Departament de Paleontologia, Universitat Complutense de Madrit. 167 pp.
- ↑ 2,0 2,1 Nieves López Martínez i Jaime Truyols Santonja (1994). Paleontologia. Conceptes i métodos. Madrit: Editorial Síntesis, Ciències de la Vida, 19. 334 pp. ISBN 84-7738-249-2.
- ↑ Iván Antónovich Yefrémov (1940). «Taphonomy: a new branch of Paleontology». Pa-American Geology, 74: 81-93
- ↑ Domínguez-Rodrigo, M.; Fernández-López, S. R. i Alcalà, L. (2011). «How ca Taphonomy be defined in the XXI century?». Journal of Taphonomy, 9(1): 1-13
- ↑ Fernández López, S. R. (1989). «La matèria fòssil. Una concepció dinamicista dels fòssils». En: Emiliano Aguirre Enríquez (Ed.) Paleontologia. Madrit: Consell Superior d'Investigacions Científiques. Noves Tendències, 10: 25-45 ISBN 84-00-06968-4.
- ↑ Domènech, R. i Martinell, J. (1996). Introducció als fòssils. Barcelona: Masson. 288 pp., ISBN 84-458-0404-9, p. 5.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Tafonomía» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.