Anar al contingut

Necrocinesis

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Cadàver de rosegador surant en un riu.
Restants fòssils de Alnus parvifolia (full) i Metasequoia occidentalis (ramita). El desplaçament sofrit pels fulls des de la seua caiguda de l'arbre fins a la seua acumulació en el substrat constituïx un procés de necrocinesis.
Concentració de restants de belemnites transportada en el tracto digestiu del seu depredador, un taburó del gènero Hybodus.

La necrocinesis, transport o dispersió post mortem és un procés tafonómico, propi de la fase bioestratinómica, que consistix en el desplaçament per agents naturals, geològics o biològics, de restants susceptibles de convertir-se en fòssils, des del lloc de la seua producció biogénica (mort o realisació) fins a la seua acumulació final sobre el substrat, abans de l'enterrament.[1]

La necrocinesis inclou, entre uns atres, els processos de desplaçament per gravetat, els verticals en un mig subaquàtic per variació del contingut de gasos i decorreguts d'un cadàver (ascens o descens fins a la seua posició d'equilibri hidrostàtic), la deriva necroplanctònica o necrocinética (per vent o corrents hidràuliques) o la resedimentación per agents de transport (desplaçament lateral d'un restant prèviament acumulat).[2][1]

Alguns eixemples de desplaçaments necrocinéticos

  • Polen, esporas, fulles, exuvias, etc. transportades pel vent.[3]
  • Restants esquelètics de preses de rapaces o atres carnívors transportats en el sistema digestiu del predador i excretados com excrements o egagrópilas a quilómetros del lloc de captura.[4]
  • Cadàvers de vertebrats terrestres arrastrats per una corrent fluvial fins a la desembocadura o més allà i que poden acabar en el llitoral o inclús en el fondo marí, molt alluntats del seu ecosistema i àrea de distribució.[3]
  • Restants d'organismes nectónicos que, despuix de la mort, cauen fins al fondo marí.[3]
  • Closques de cefalòpodes (ej.: Nautilus actuals o Ammonoidea extints) que, una volta fallit l'organisme, adquirixen una alta flotabilitat pels gasos de la descomposició que dura fins a varis mesos despuix, podent aplegar a ser arrastrats per vents i corrents marines a varis mils de quilómetros del lloc d'orige.[3][5]


Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Fernández López, S.R. (2000). «Temes de Tafonomía» pàgs. 167. Departament de Paleontologia, Universitat Complutense de Madrit. Consultat el 30 d'abril de 2011.
  2. ↑ Fernández-López, S. R. (1998). «Tafonomía i fossilisació». En: Meléndez, B. (ed.) Tractat de Paleontologia. Tom I. Madrit: Consell Superior d'Investigacions Científiques: 51-107, 438-441
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Raup, D.M. i Stanley, S.M. (1978 [1971]). Principis de Paleontologia, Editorial Ariel, pp. 456. ISBN 84-344-0145-2.
  4. ↑ López Martínez, N. i Truyols Santonja, J. (1994). Paleontologia. Conceptes i métodos (vol. 19), Editorial Síntesis. ISBN 84-7738-249-2.
  5. ↑ Reyment, Richard A.(2008).«A review of the post-mortem dispersal of cephalopod shells».Palaeontologia Electronica.11(3)(en anglés)