Egagrópila
.jpg)
Les egagrópilas (conegudes en cetreria també com plumadas o pilotes) són boles formades per restants d'aliments no digerits que regurgitan algunes aus carnívores. Entiéndese per regurgitar a l'acte d'expulsar per la boca, sense l'esforç ni les sacsades de l'emesis, alguns continguts sòlits o líquits del tubo digestiu. El contingut de cada egagrópila aixina expulsada depén de la dieta de l'au, pero normalment contenen oss, pell, pelambre, exoesquelets d'insectes, matèria vegetal indigerible per excés de celulosa, plomes, ungles i dents, que les aus no poden digerir.[1] Són molt útils en ornitologia per a saber el tipo d'alimentació que estes duen i en ecologia per a conéixer les relacions de predación. Solen ser molt normals entre muçols, lechuzas, buitres i atres rapaces.
En general, les egagrópilas diferixen entre espècies i estes poden a sovint discernir-se per l'observació del material regurgitado. Per eixemple, les de la lechuza comuna són redonejades, obscures i tenen una certa lluentor en la superfície, mentres que les del cárabo comú són menys compactes i més grisáceas.
El nom prové del llatí científic aegagropila, falcat a partir del grec antic αἴγαγρος (aígagros), "cabra selvada" (dita també "montés"), i pila, "pilota", terme este potser vinculat al llatí pilus —"pèl"— per la referència a una regurgitación superficialment similar que ocorre en el ganado. En efecte, eixa regurgitación pecuària inclou als vulgarment cridats "empachos de bou" i la caprino pedra bezoar, esta un famosíssim ingredient de la farmacopea antiga i medieval usada com contraveneno (a voltes eficaç contra l'arsènic) i ocasionalment tan bell que li la considerava pedra semipreciosa. Eixes masses regurgitadas, que aixina mateix es veuen en humans que ingerixen el seu pèl (tricofagia), diferixen de les egagrópilas aviars en que aquelles estan constituïdes per pèl ingerit en llepar-se els semovientes a sí mateixos i mútuament, pèl aglomerado en despojos vegetals i a voltes terra o calcáreos del sol; i en que tals masses "tenen una olor débilment aromàtic, i quan li les toca en la llengua produïxen certa astricción".[2]
Formació i funcions fisiològiques
[editar | editar còdic]
Les egagrópilas es formen dins de les primeres sis a dèu hores (a voltes, només dos) d'una menjada, en l'estòmec muscular o molleja de l'au, a voltes en participació volumètrica (o siga, aportant volum contenidor) de l'estòmec glandular o proventrículo i buche blans, de funció ensalivante i constitutiva de la birla alimentícia abans del seu pas cap a la molleja; abdós estan situats, en el tubo digestiu, immediatament alvance d'esta última. L'acte regurgitatorio és impulsat per contracció de la musculatura de la molleja. La formació i regurgitación de les egagrópilas permet al pardal remoure material indigerible que en cas contrari obliteraría (taparia) el seu estòmec glandular o proventrículo. En aus d'assut, la regurgitación de les egagrópilas contribuïx a mantindre la bona salut de l'au també d'un atre modo, baqueteando o "fregant" les parts inicials del tracto digestiu, incloent les fauces, de les superfícies de les quals mucoses s'eliminen aixina cíclicamente colónies bacterianes.
En les espècies de falcó i muçols, les egagrópilas són grises o castanyer clar, variant en forma des d'esferoides a oblongas o infundibuliformes (és dir, són més o menys redones, o ben ovoides, o be semblen un con o embut). En aus majors tenen tres a sis centímetros en el seu eix major, i en aus canoras, una miqueta més d'un centímetro. Moltes atres espècies produïxen egagrópilas, incloent entre elles als somormujos, garzas, cormoranes, gavines, gaviotines, blauets, cuervos, cascanueces, cinclos, capçots, oronetes, i la major part de les aus limícolas.
En cetreria, quan un falcó regurgita les plumadas redones, grises o marrons o blanques (a sovint prenen eixe color per picar i engolir el cotó amprat en la protecció de les seues garres), sense pudor, i no molt humides, el falcó està sà; si es presenten d'un atre modo, en particular negres, verdosas, bavoses o per eixe estil, això és patognomónico d'infecció o malaltia digestiva.
Supon un element important[3] per a l'estudi de les aus que les generen, ya que permet conéixer tant les seues ràdios de caça com l'alimentació que seguixen, aixina com de les poblacions dels micromamíferos i reptils que habiten en dites zones. És comú trobar-les sobre el sol en les zones a on anidan. Els ornitòlecs colectan les egagrópilas de les espècies a lo llarc del temps, per a analisar la variació estacional o eventual en les seues ingestes.
Gran ventaja que proveïx la colecció de egagrópilas és que permet determinar les dietes sense necessitat de matar i autopsiar a les aus. Li les troba en diferents ubicacions, segons les espècies. En general, els llocs de percha i anidamiento són llocs apropiats per a buscar-les: per a la majoria de les espècies de falcons, ñacurutúes i lechuzas, baix les coníferes; per a les lechuzas dels campanars, en les bases de les hondonadas o en estables i siges; per a atres espècies de muçols, en els seus caus o en camps inundats o pasturages.[4]
Els ornitòlecs, en examinar les egagrópilas, han trobat dins d'elles components prou imprevisibles, inclús els tubos anular que se'ls coloca en una pata a aus tals com les colomes mensager i havien segut colocats, indicant lloc i data, temps abans a pardals després consumits per un au d'assut. En els Estats Units, el contingut de les egagrópilas de tecolotes ha mostrat anelles posades en herrerillos bicolores, carboneros cabecinegros i jilgueros grocs o canaris salvages, ingerits pels tecolotes. En 1966, es va trobar en Oregó una egagrópila d'àguila real que contenia l'anella posada en un ànet silbón quatre mesos abans a uns 1600 km (1000 milles), en una localitat al sur de Califòrnia.[4]
El ornitólogo hongarés Egon Schmidt (naixcut en 1931) va dedicar llarcs anys a produir un erudit volum[5] (font: Wikipedia en hongarés, artículs Köpet i Schmidt Egon) tractant de sintetisar els coneiximents per a l'identificació de les egagrópilas. Un lloc de ret en francés explica pedagógicamente la preparació per al seu estudi i conservació.
Els restants de micromamíferos poden extraure's per a la seua determinació:
- En sec: trossejant la egagrópila en les mans enguantadas i instruments de dissecció (agulla enmangada de dissecció, pinces diverses rectes i curves, bisturíes o escalpelos, etc.).
- En humit: deixant-la en aigua i esperant a que es trossege sola.
Se solen utilisar especialment per a determinar en major certea a quina espècie corresponen els ossos o fragments òsseus inclosos en la plumada, les mandíbules inferiors i també els cràneus o fragments d'estos. Per eixemple, el lirón careto és l'únic rosegador de la península ibèrica la mandíbula de la qual lluïx en la apófisis angular un orifici natural, que ho torna inconfundible en les identificacions de restants provinents de egagrópilas.
Precaucions per al seu estudi: riscs d'infecció i de contaminació
[editar | editar còdic]El pèl, els ossos i atres parts corporals (com a membres, fragments de pell, inclús heces) de rosegadors conservats en les egagrópilas be poden vehiculizar virus i bactèrias viables provinents dels rosegadors. Resulta, puix, aconsellable esterilisar les egagrópilas en un forn de microones abans d'estudiar la seua composició en restants òsseus o minerals. Encara que això no permetria realisar anàlisis orgànics, és especialment important per a l'us pedagògic en escoles secundàries i universitats. No fa molt, Smith et al. varen descriure dos brots de Salmonella typhimurium ocasionats en escoles públiques per eixa via.[6] Els mateixos rosegadors, encara els omnívoros, tendixen a evitar alimentar-se en les egagrópilas de muçols i lechuzas, tal volta com una adaptació originada en el seu potencial infecciós.[7] En Espanya les egagrópilas són freqüents en els olivares, i boscs templats, que solen donar covil a numeroses espècies de rapaces nocturnes. També són freqüents en campanars, cases velles i roquedos, i la seua manipulació exigix precaucions similars.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Bernis Carro, C.; Moreno, A. i Bernis Madrazo, F. (1983). El gran llibre de les aus, Editorial Marín, p. 42. ISBN 84-7102-920-0.
- ↑ Acadèmia Nacional de Medicina dels EE. UU. Mexicans (1871), Gasseta mèdica de Mèxic Vol. 6 p. 231 (consultat en llínea el 15 de març de 2015)
- ↑ (2000) Gewölle; Wirbeltiere in Gewölle der Schleiereule (Tyto alba), Hamburc: Deutscher Jugendbund für Naturbeobachtung (en alemà).
- ↑ 4,0 4,1 Terres, John. K. The Audubon Society Encyclopedia of North American Birds, New York: Alfred A. Knopf, 1980. ISBN 0-394-46651-9
- ↑ (1967) Bagolyköpetvizsgálatok, Budapest: A Magyar Madártani Intézet Kiadványa (en hongarés). ISBN 978-950-564-097-3.
- ↑ Smith KE, Anderson F, Medus C, Leano F, Adams J 2005. Outbreaks of salmonellosis at elementary schools associated with dissection of owl pellets. Vector-Born and Zoonotic Diseases, 5, 133–136
- ↑ Sike T, Rózsa L 2006. Owl pellet avoidance in yellow-necked field mice Apodemus flavicollis and house mice Mus musculus. Acta Zoologica Academiae Scientiarum Hungaricae, 52, 77–80.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Egagrópila» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.