Puna de Atacama
La Puna de Atacama és una altiplà desértica de casi 4500 m s. n. m. i al voltant de 75 000 km²,[1] compartida entre el noroest de l'Argentina (80 %) i Chile (20 %).cita requerida Està solcada per cordoneres montanyoses —de poca elevació respecte al replanell, pero de gran elevació respecte al nivell de la mar—, que corren de sur a nort i d'oest a est, en la regió de la puna, en la cordillera dels Vages.
No deu ser confòs en el salar de Atacama, una conca endorreica ubicada a l'oest de la puna de Atacama.
Geografia
[editar | editar còdic]La Puna de Atacama es troba dins d'un desert molt àrit que és la continuació del desert més sec (el lloc en menys humitat atmosfèrica del planeta despuix de l'Interior del continent antàrtic) del planeta Terra: el desert de Atacama. Els cursos d'aigua de la Puna de Atacama no apleguen a la mar, en excepció del riu Lloa que recorre 420 km. La major part del seu recorregut és fòra de la puna pròpiament dita, travessant el desert de Atacama) i desembocant en l'oceà Pacífic. Les quebradas de la Puna de Atacama són habitables baix els 3000 m s. n. m., i estan ecològicament relacionades en atres zones pròximes del Noroest Argentí i l'altiplano bolivià, de condicions similars formant este ecosistema de la Puna seca o "salada".
El relleu és molt divers i per lo general ondulat, es troben replanells que configuren conques endorreicas en llac i estanys (casi tots ells salinos o alcalinos) i extensos salarés com els d'Atacama, Antofalla, Pocitos, Pastures Grans, Arizaro, de Incahuasi i Home Mort, aixina com estretes quebradas i menuts vallecillos reparats cridats vegas. Tals salares s'ubiquen en el fondo dels allargats i extensos valls separats per varis plegament andinos.
De nort a sur i d'est a oest, els plegament andinos més importants són: la serra del Coure, la serra de les Pastures Grans, serra de Cachi (en a on s'ubica la cim del Libertador General Sant Martín de 6380 m), el volcà Incahuasi (6638 m s. n. m.), el cerro Diamant (5337 m s. n. m.) i la cordillera dels cerros Toconquis en el cerro Galán (5912 m s. n. m.). Totes les cordilleres citades són esclavons d'una cordonera que senyala el llímit oriental de la Puna de Atacama, la qual es comunica per quebrades (principalment la del Bou) en els Valls Calchaquíes; ya internant-se en la Puna cap a l'oest es troba la serra de Calalaste i la serra de Antofalla, el cim d'esta és el volcà Antofalla (6409 m s. n. m.) seguit pel cerro Archibarca (5590 m s. n. m.), després li seguix la cordillera axial dels Vages en la qual es destaca el parcialment desmoronado volcà cridat Llullaillaco (6739 m s. n. m.) que en llínees generals (encara que no sempre) senyalen la frontera entre els estats d'Argentina i Chile. Al nort del volcà Socompa (6050 m s. n. m.) els llímits entre Argentina i Chile són totalment artificials: rectes geodèsiques més a l'oest i ya en Chile es troben la cordillera Claudio Gai, la serra Almeida i la cordillera Domeyko; novament en Argentina, la cordillera de Buenaventura senyala el llímit sur de la Puna pròpiament dita, la serra de l'Home Mort implica el llímit extrem surest, mentres que en Chile el cordonera Fancs Arana (continuació biaixada de la cordillera de Domeyko), pel nort la pampa de Guayaques i la serra que corre des del volcà Licancabur (5916 m s. n. m.); que senyala el llímit entre Chile i Bolívia; i el cerro Zapaleri (5653) i la cordillera del volcà Vilama (5653) i el cerro Branqui —que senyalen el llímit d'Argentina en Bolívia— tanquen pel nort a la Puna de Atacama. Dins de la Puna es troben cims tan elevats com els citats Antofalla i Archibarca o el cerro Racó (5594m).
Geologia
[editar | editar còdic]
La Puna és un extens replanell d'orige precámbrico, coberta per sediment paleozoicos i mesozoicos. El plegament andino la va fracturar elevant-la des del seu primitiu nivell. El sector occidental de la puna té grans derrames de lava i basalts procedents de grans volcans actualment inactius. En el sur de la Puna de Atacama, més exactament en el departament de Antofagasta de la Serra s'evidencia l'antiga intensa activitat volcànica en el paisage extraordinari cridat Camp de Pedra Pómez.[2][3][4]
Flora natural
[editar | editar còdic]A nivell macroscòpic predominen espècies xerófilas adaptades a la poca aigua, poca humitat ambiente, alta heliofania i sols edafologicamente pobres en matèria orgànica i en canvi en molt salitre. Entre els arbres i arbustos naturals en les zones més humides o vegas es troben alguns relictos de queñoas i churquis que segons pareix varen formar boscajes o boscs abans de la tala massiva i el sobrepastoreo provocats pel ser humà en irrompre fa uns 8000 anys AP, en l'actualitat sobreviuen atres espècies com la de arbustos achaparrados i moltes voltes agrupats en "matalafs" com la yareta (Azorella compacta) que aplega a tindre una longevitat de 2000 anys,[5] i especialment el arbust de les asteráceas cridat tola (Baccharis incarum) ric en propietats antibióticas de la mateixa manera que la sàlvia de la puna (Sàlvia cuspidata) ,[6][7] aixina com grans cactos de l'espècie popularment anomenada cardón (Echinopsis atacamensis).
Oasis piemontanos
[editar | editar còdic]
Existixen oasis al peu de la Puna, per baix dels 2500 m s. n. m., i es vinculen en els recursos aqüífers de prístina aigua dolça que baixen de la cordillera i afloren en els salares o en els dèbils cursos d'aigua del desert.
La vegetació canvia abruptament en l'altura. Ella està casi absent sobre els 4500 m s. n. m. —baix els quals creixen plantes en coixí— i als 4200 m s. n. m. comença un estrat vegetacional de pastures d'altura dels gèneros Stipa i Festuca, fins als 3800 m s. n. m. Després i fins als 3000 hi ha una rica i variada coberta de cactáceas i arbustos dels gèneros Baccharis, Chuquiraga, Parastrephia, Adesmia, Fabiana, Troncosoa, (Villagrán et al. 1981), i es va raleando fins als 2700 m s. n. m., a on domina el desert absolut que aplega a l'mar. Les quebrades altes es cobrixen de plantes efímeres despuix de les pluges estivals. El paisage desértico baix els 2700 m s. n. m. està interromput per pocs oasis i vegas a on dominen els bosquecillos de algarrobo, tamarugo, (Prosopis chilensis), queñoa, churqui, alpataco i en molta menor mida chañar (Geoffroea decorticans). Són prou freqüents les cactáceas.
En els estanys d'altura molt alcalinas i en els géiserés (cridats localment huaicos) existixen organismes extremófilos com les algas que vinculades a formacions calcáreas generen alguns dels pocs estromatolitos vivents del món en l'actualitat, tals estromatolitos es troben (per eixemple) en l'Estany Socompa a 4000 m s. n. m. i prop de Tolar Gran en sis "ulls de mar" (estanys menuts pero profundes molt salades) a 3600 m s. n. m. (tal extraordinària troballa va ser fet públic el 3 de setembre de 2009 i es deu a un equip del LIMLA del CCT Tucumán PROIMI depenent del CONICET).
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Història General de les Relacions Exteriors de la República Argentina - La qüestió de la Puna de Atacama
- ↑ http://www.dices.net/mapas/argentina/mapa.php?nom=Camp-de-Pedra-Pomez&aneu=9073
- ↑ https://web.archive.org/web/20140219052841/http://www.punacatamarca.com.ar/excursiones/medio-dia/camp-de-pedra-pomez/
- ↑ http://www.coambiente.com.ar/area-natural-protegida-camp-de-pedra-pomez
- ↑ [1]
- ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 8 de maig de 2016. Consultat el 16 d'abril de 2016. Propietats antibióticas de la tola]
- ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 25 de novembre de 2011. Consultat el 11 d'agost de 2014.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Puna de Atacama» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.