Caretta caretta

Caretta caretta

La tortuga beca, tortuga cabezona, caguama o cahuama (Caretta caretta) és l'única espècie del gènero Caretta, que pertany a la família Cheloniidae, dins de la superfamilia de les tortugues marines. Habita en l'oceà Atlàntic, Pacífic i Índic, aixina com el mar Mediterrànea.

Taxonomia

Carlos Linneo va ser el primer en donar-li un nom binomial, Testudo caretta, en 1758. Durant els dos sigles següents, varen sorgir trentacinc atres noms, entre els quals el nom de Caretta caretta sugerit per Leonhard Stejneger en 1902. El nom comú "cabezona" és una alusió al cap relativament gran d'esta tortuga. C. caretta pertany a la família Cheloniidae, que inclou totes les tortugues marines, llevat la tortuga llaüt. La classificació subespecífica de C. caretta és objecte de debat, pero la majoria dels autors considera que és una sola espècie polimòrfica. Estudis de genètica molecular varen confirmar que existix hibridació entre C. caretta i la tortuga bastarda, la tortuga carey i la tortuga verda. Encara que no s'ha determinat el grau d'hibridació natural, existixen informes d'una segona generació d'híbrits, lo que sugerix que alguns híbrits són fèrtils.

Hàbitat

C. caretta passa la major part de la seua vida en la mar i en aigües costeres poc profundes. Rara volta puja a la costa, en excepció de breus visites de les femelles per a excavar nius i depositar els seus ous. Els neonato viuen en capes flotants d'algues Sargassum, mentres adults i jóvens viuen a lo llarc de la plataforma continental, aixina com en els estuaris costers poc profunts. En l'oceà Atlàntic nort-occidental, l'edat influïx la preferència per al tipo d'hàbitat. Els jóvens es troben més freqüentment en els estuaris poc profunts i tenen menys accés a la mar oberta en comparació als adults que no anidan. Fòra de la temporada de desove, viuen en aigües marines en temperatures superficials que oscilen entre 13,3 °C i 28,0 °C. Per a les femelles anidadoras les temperatures apropiades oscilen entre 27 °C i 28 °C.

Les tortugues jóvens compartixen el seu hàbitat en el Sargassum en fins a 100 espècies d'animals diferents, algunes de les quals constituïxen la seua dieta. Algunes dels assuts, com formigas, moscas, pulgones, saltamontes, i escarabats, són transportades pel vent a estes zones. Entre les endèmiques es troben els percebes, chicotetes larves de carranc, ous de peixos i colónies d'hidrozoos. Mamífers marins i peixos comercials, com tonyina, lampuga i medregal, també habiten en les capes de Sargassum.

Distribució

Distribució de C. caretta.

C. caretta té una distribució cosmopolita, reproduint-se en el més ampli ranc geogràfic de totes les tortugues marines. Habita en l'oceà Atlàntic, Índic, Pacífic i la mar Mediterrànea.

En l'oceà Atlàntic, la major concentració es produïx a lo llarc de la costa surest d'Amèrica del Nort i en el golf de Mèxic. Són molt pocs que viuen a lo llarc de les costes atlàntiques europees i africanes. El lloc de desove més freqüentat és Florida, en més de 67.000 nius anualment. Les zones de desove s'estenen des del nort de Virginia, fins al sur de Brasil, i tan a l'est com Veta Verda. Les illes de Veta Verda són l'únic lloc de desove significatiu en el costat oriental de l'Atlàntic. En l'Atlàntic la zona per a buscar aliments s'estén de Canadà fins a Brasil.

En l'oceà Índic, busca aliments a lo llarc de les costes d'Àfrica, de la península aràbiga i del mar Aràbiga. A lo llarc de la costa africana, anida des del archipèlec de Bazaruto en Moçambic fins a l'estuari de Santa Lucía en Suràfrica. El major lloc de desove en l'oceà Índic és Oman en la península aràbiga, que alberga al voltant de 15.000 nius, i representa la segona zona de desove de tortugues beques en el món. La costa d'Austràlia Occidental és una atra àrea de desove notable, en 1000-2000 nius per any. En l'oceà Pacífic viuen en zones templades i tropicals. S'alimenten en el mar de China Oriental, el Pacífic suroccidental, i a lo llarc de la península de Baixa Califòrnia. Les principals zones de desove es troben en l'est d'Austràlia i en Japó; la Gran Barrera de Coral és considerat una important zona de desove. Ocasionalment anidan en Vanuatu i Tokelau. L'illa de Yakushima és el lloc més important, en tres zones de desove visitades per 40 % de totes les tortugues beques de l'àrea. Despuix de anidar, les femelles solen buscar aliments en la mar de China Oriental, mentres que la zona de forcall de l'extensió del corrent de Kuroshio oferix importants zones d'alimentació per als neonato i jovenils. Les poblacions del Pacífic oriental es concentren en la costa de Baixa Califòrnia, a on l'aflorament oceànic crea zones d'alimentació per a les tortugues jovenils i subadultas. A lo llarc de la conca del Pacífic oriental els llocs de desove són rars.

L'anàlisis de polimorfisme de seqüència de ADNmt i els estudis de seguiment sugerixen que el 95 % de la població a lo llarc de la costa del Pacífic d'Amèrica naixen en les illes japoneses en el Pacífic occidental. Les tortugues són transportades per les corrents predominants en tota la llongitut del Pacífic nort, una de les rutes de migració més llargues entre els animals marins. S'ha sospitat durant molt temps l'existència del viage de tornada a les plages natals en Japó, a pesar de que creua aigua clara en poques oportunitats d'alimentació. La primera prova de l'existència del viage de tornada provenia d'una femella adulta anomenada Adelita, equipada en un dispositiu de seguiment per satèlit, que va fer el viage de 14.500 km a través del Pacífic des de Mèxic en 1996. Adelita va ser el primer animal que va ser seguit creuant una conca oceànica.

La mar Mediterrànea és una guarderia per a les jóvens tortugues, aixina com un lloc comú per als adults en la primavera i els mesos d'estiu. Casi el 45 % de la població jovenil del Mediterràneu és originari de l'oceà Atlàntic. Les zones d'alimentació es troben principalment en el mar de Alborán i el mar Adriático. La principal zona de desove del Mediterràneu és Grècia, en més de 3.000 nius per any. Les costes de Chipre i Turquia són també llocs de desove comuns.

Història evolutiva

Encara que es carix de proves concretes, les tortugues marines actuals provablement tenen un ancestro comú que es remonta fins al periodo Cretácico. Com totes —llevat la tortuga llaüt—, la tortuga beca pertany a l'antiga família Cheloniidae que va aparéixer fa 40 millons d'anys. De les sis espècies de Cheloniidae existents, la tortuga beca està més estretament relacionada en la tortuga bastarda, tortuga golfina i la tortuga carey que en la tortuga plana i la tortuga verda.

Fa aproximadament tres millons d'anys, durant l'época del Plioceno, América Central va emergir de la mar, aïllant les corrents marines entre l'Atlàntic i l'Indo-Pacífic. La desviació de les corrents oceàniques va donar lloc a canvis climàtics i la Terra va entrar en un cicle glacial. L'aflorament d'aigua freda al voltant del veta de Bona Esperança i la reducció de la temperatura de l'aigua en el veta de Forns varen formar barreres d'aigua freda que varen impedir la migració de les tortugues. Açò va resultar en l'aïllament complet de les poblacions de l'Atlàntic i les del Pacífic.
Durant l'Edat de Gèl més recent, les plages del surest d'Amèrica del Nort eren massa fredes per als ous de les tortugues marines. A mida que la Terra va començar a calfar-se, les tortugues beques varen ampliar la seua àrea de distribució cap al nort, colonisant les plages del nort. Per açò, les tortugues que anidando entre Carolina del Nort i el nort de Florida representen una població genèticament diferent de les del sur de Florida.

Les distintes poblacions de tortugues beques tenen diferències genètiques i característiques úniques. Per eixemple, les tortugues beques del Mediterràneu són més menudes, en promig, que les de l'oceà Atlàntic. Les tortugues beques de l'Atlàntic Nort i del Mediterràneu són descendents de colonizadores originaris de Maputalandia en Suràfrica, i els gens d'estos colonizadores surafricans encara estan presents en les poblacions actuals.