Arquitectura eclèctica
El eclecticisme, en arquitectura, és una tendència que mescla elements de diferents estils i époques de l'història de l'art i l'arquitectura. Naixcut en França i ràpidament exportat per tota Europa i Rússia, i després a Estats Units, l'estil es va manifestar en Occident entre 1860 i finals dels anys 1920.
El terme eclèctic de l'adjectiu grec εκλεκτός, que significa 'triat', que a la seua volta deriva del verp grec εκλέγω, 'triar', ya que lo que faran els arquitectes i artistes en general d'eixa época serà triar de tota l'Història de l'Art lo que més els interesse. També s'utilisa per a definir este periodo la paraula Historicisme, que es referix a una nova visió de l'Història, en la que s'indaga filosòficament.[1] Les seues referències seran l'art gòtic (neogótico), romànic (neorrománico) i oriental (orientalisme i exotisme). Eclecticisme o historicisme no es referixen a lo mateix, sent el historicisme l'us d'un llenguage anterior i l'eclecticisme l'us de varis llenguages anteriors en una mateixa arquitectura.[2] Serà un periodo complicat de l'història de l'arquitectura en el que coexistiran moltes tendències entrecreuades, en algunes versions de caràcter nacional, ya que cada país va intentar reviure les seues tradicions més autòctones, coincidint en els moviments nacionalistes o regionalistes.[1]
L'eclecticisme podria no crear un art nou, pero ser a lo manco un element de transició sobre el historicisme i l'arquitectura del futur. Per als detractors i crítics de l'eclecticisme en arquitectura, este estil no era sino una extravagancia frut de «la luxúria de lo nou» i de la charlatanería d'alguns arquitectes. No obstant, per als seus defensors, com a L. Avray, era el resultat d'una educació del gust, d'una major cultura, que permetia una tolerant acceptació de tota manifestació artística.
Característiques
[editar | editar còdic]
L'eclecticisme s'origina davant l'agotament del neoclassicisme (finals d'el XVIII i inicis d'el XIX) i l'historicisme (mediats d'el XIX). Si l'arquitectura historicista es dedicava més a imitar a les corrents de l'antiguetat (neo-gòtic, neo-romànic…), l'arquitectura eclèctica consistix principalment en la combinació de dos o més estils arquitectònics. Per lo tant, l'eclecticisme era un estil més creatiu que el historicisme, que es llimitava a imitar els patrons tradicionals.[2]
No obstant, per les enormes diferències formals entre obres, no es considera un estil arquitectònic pur. Ademés, els edificis podien combinar elements artístics propis de la regió en la que es construïa (regionalisme), lo que dificulta l'homogeneïsació formal de l'estil. La construcció es va realisar, en molts casos, en tecnologia constructiva moderna de la Segona Revolució Industrial (1870-1914).[3][4]
Generalment obté influències de dos estils: el clàssic grecolatino, d'a on s'extrauen elements com pilastres, capitells i frontones; i l'estil Beaux-Arts, que inclou un repertori basat en mansardas, óculos i gran ostentació general. L'eclecticisme es va amprar àmpliament en els grans edificis de caràcter públic com a ajuntaments o atres edificis de govern, estacions de ferrocarril, mercats, teatres, cassinos, escoles, bancs, edificis bossístics i culturals.[5] Es tracten d'edificis que, a nivell general, contenen un gran valor plàstic en la frontera, incloent multitut d'element decoratius; busquen un gran lux i ostentació, que es demostra tant en la frontera com en els interiors; tenen un gran tamany i estaran associats a la burguesia decimonónica i al desenroll industrial de les ciutats.[4][5][6]
La seua datació no està molt definida, encara que oscila entre 1860 i 1920, quan va decaure despuix de l'aparició del estil moderniste, molt més creatiu i innovador.[3]
Es caracterisa per vàries característiques distintives que la fan única i reconeixible:[7]
- Combinació d'estils: La característica més notable de l'arquitectura eclèctica és la combinació d'elements de diferents estils arquitectònics en una sola estructura. Estos elements poden incloure detalls ornamentals, columnes, arcs, frontones i atres elements decoratius presos de diverses époques i cultures.
- Eclecticisme estructural: Ademés de l'ornamentació, l'arquitectura eclèctica a sovint incorpora elements estructurals de diferents estils. Per eixemple, una frontera eclèctica podria combinar l'estructura d'un edifici renaixentiste en l'ornamentació d'un edifici barroc.
- Us de materials variats: Els arquitectes eclèctics a sovint utilisen una àmplia gama de materials, des de pedra i rajola fins a ferro forjat i vidre, per a conseguir la combinació d'estils desijada. Açò permet la creació d'edificis en una apariència rica i diversa.
- Simetria i equilibri: A pesar de la diversitat d'elements utilisats, l'arquitectura eclèctica tendix a mantindre una sensació de simetria i equilibri en el disseny general d'un edifici. Açò contribuïx a l'harmonia visual a pesar de la varietat d'estils presents.
- Decoració detallada: Els edificis eclèctics a sovint presenten una decoració elaborada i detallada en forma d'escultures, molduras, relleus i atres elements ornamentals. Estos detalls agreguen riquea i complexitat a l'arquitectura eclèctica.
Desenroll
[editar | editar còdic]L'estil va prosperar, ya que va introduir característiques històriques que abans només es veen en l'arquitectura aristocràtica de països europeus com Gran Bretanya i França, contribuint a un sentit més ric de la cultura i l'història dins d'Amèrica. En el cas d'Hunt i molts atres arquitectes eclèctics, el seu "punt de vista típicament eclèctic" li va permetre fer eleccions estilístiques basades en lo que s'ajustava al proyecte particular o al client. Esta flexibilitat per a adaptar-se i mesclar lliurement entre els estils va donar als dissenyadors eclèctics més atractiu per als clients. La creació de rascacels i uns atres grans espais públics com a iglésies, jujats, ajuntaments, biblioteques públiques i cines, va fer que el disseny eclèctic en l'arquitectura ya no fora només per als membres de l'alta societat, sino que també fora accessible al públic en general. Encara que alguns d'estos edificis o obres d'arquitectura eclèctica han segut demolits des de llavors (incloent l'estació original de Pennsilvània i el primer jardí de Madison Square abdós en la ciutat de Nova York), els proyectes que queden d'esta época encara es valoren com algunes de les estructures més importants d'Amèrica.
Decoració Interior
[editar | editar còdic]El creiximent de l'arquitectura eclèctica va crear la necessitat d'especialistes en interiors que tingueren l'habilitat, la comprensió i el coneiximent dels estils històrics del passat, per a produir interiors adequats d'acompanyament. Açò va donar lloc a l'aparició de la decoració d'interiors com una professió considerada. Els decoradores d'interiors més destacats d'esta época (entre finals d'el XIX i principis d'el XX) inclouen a Elsie De Wolfe, Rose Cumming, Nancy McClland, Elsie Cobb Wilson, Francis Elkins, Surie Maugham i Dorothy Draper. Mentres que la clientela d'estos primers decoradores consistia exclusivament en famílies i empreses riques, els treballs d'estos decoradores varen ser regularment presentats en publicacions populars com House and Garden, House Beautiful, i eladies Home Journal. La publicació dels luxosos interiors d'estes magnífiques cases va ajudar a difondre a l'arquitectura eclèctica entre les classes miges, i les imitacions menys extravagants o l'incorporació d'elements decoratius similars es varen convertir en una característica desijable de la decoració domèstica. Les preferències d'una arquitectura eclèctica variaven d'una regió a una atra a lo llarc d'Amèrica, favorint-se els estils espanyols en Califòrnia, i els elements de "colonialisme" sent populars en Nova Anglaterra.
Recepció crítica
[editar | editar còdic]En ser un estil que oferia tanta llibertat creativa, i sense regles de guia, el risc de crear un disseny sense èxit era alguna cosa aparent per a tots. Els proyectes que no conseguien mesclar armoniosamente els diferents estils de l'arquitectura eclèctica eren objecte de crítiques per part dels professionals (en particular els que estaven en contra del moviment).
Decadència
[editar | editar còdic]L'entusiasme per l'imitació històrica va començar a declinar en la década de 1930 i l'eclecticisme arquitectònic es va eliminar progressivament dels plans d'estudi de les escoles de disseny, en favor d'un nou estil. El canvi cap al modernisme va ser significatiu, ya que molts ho consideraven de vanguarda i la nova tecnologia i els materials que es produïen en eixe moment permetien una major innovació. A pesar de l'alluntament del eclecticisme en l'arquitectura, l'época seguix sent significativa des del punt de vista històric, ya que "va reobrir les portes a l'innovació i a les noves formes" per a l'arquitectura en els anys posteriors.
Desenroll per país
[editar | editar còdic]Argentina
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
En Argentina l'eclecticisme va estar vinculat casi en la seua totalitat a dos estils artístics:[8]
- El 'estil Beaux-Arts', en el que es varen dissenyar edificis públics de gran tamany com el Palau de Justícia de la Nació (1905), Colege Nacional de Buenos Aires (1910) i el Correu Central (1889). Aixina mateix va aparéixer en edificis de caràcter privat com a vivendes de tota classe, hotels i edificis d'oficines com la Bossa de Comerç de Buenos Aires (1916).[8]
- El estil italianizante, dut per immigrants italians, va tindre dos onades, una de menor intensitat sobre 1840 i les més rellevant a partir de 1880. En esta segona onada destaquen arquitectes com Tamburini (Teatre Rivera lndarte,1891; Teatre Colón, 1888) i Buschiazzo (Cementeri de la Recoleta).[8]
En atres estils estan els vinculats a l'immigració alemana i a l'inversió anglesa (Railway Building, 1914).[8]
Espanya
[editar | editar còdic]
En Espanya l'arquitectura eclèctica va estar lligada a les transformacions urbanes que varen experimentar les ciutats per mig dels eixamples de població, que varen precisar nous i ostentosos edificis residencials per a la burguesia i atres edificis públics com a estacions de ferrocarril i diputacions provincials.[6] Les dos escoles d'Arquitectura del moment (Madrit i, des de 1871, Barcelona) seran els dos principals focs d'emissió d'este estil en Espanya.[6] Destaquen arquitectes com: Antonio Palaus (Palau de Cibeles, 1907; Edifici de les Cariátides,1911), Joaquín Rucoba (Teatre Arriaga, 1890), Eduardo d'Adaro (Banc d'Espanya, 1884), Luis Aladrén Mendivil (Palau de la Diputació de Viscaya, 1901; Cassino de Sant Sebastià, 1882), Jerónimo Cuervo (Teatre Cervantes, 1870) i Ricardo Velázquez Bosco (Palau de Foment, 1897; Palau de Velázquez, 1881).[5]
Rússia
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Arquitectura eclèctica en Rússia.
Galeria
[editar | editar còdic]Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Chueca Goitia, Fernando (1979). Història de l'Arquitectura Occidental: X. Eclecticisme, Dossat Bojaca, pp. [1]-4. ISBN 84-237-0460-2.
- ↑ 2,0 2,1 «Eclecticisme en l'arquitectura – HiSoUR Art Cultura Història» (en és). Consultat el 2023-02-11.
- ↑ 3,0 3,1 «Arquitectura Eclèctica | ¿Que és? Tipos i Característiques» (en és). Arquitectura | Concepte, Tipos i Característiques. Consultat el 2023-02-11.
- ↑ 4,0 4,1 «▷ Arquitectura Eclèctica - ArquitecturaConfidencial» (en és). www. arquitecturaconfidencial. com. Consultat el 2023-02-11.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Art en Espanya. «Eclecticisme». www. arteespana. com.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.Nieves Basurto Ferro. . www. hiru. eus. Consultat el 2023-02-11.
- ↑ «caracteristicas de l'arquitectura eclèctica». Consultat el 2024-09-05.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Universitat de Buenos Aires.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Arquitectura ecléctica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.