Neoclassicisme

Archiu:David - The Death of Socrates.jpg

Neoclassicisme

El terme Neoclassicisme (del grec νέος néos 'nou' i del llatí classĭcus 'primera categoria') va sorgir en el XVIII per a denominar al moviment estètic que venia a reflectir en les arts els principis intelectuals de la Ilustració, que des de mediats de el XVIII es venien produint en la filosofia i que conseqüentment s'havien transmés a tots els àmbits de la cultura. Encara que, coincidint en la decadència de Napoleón Bonaparte, el Neoclassicisme va ser perdent adeptes en favor del Romanticisme.

El Neoclassicisme europeu en les arts visuals va començar c. 1760 en oposició a l'estil rococó, llavors dominant. La arquitectura rococó emfatisa la gràcia, la ornamentació i l'asimetria; Mentres que la arquitectura neoclàssica es basa en els principis de simplicitat i simetria, que es veen com a virtuts de les arts d'antiga Roma i antiga Grècia, i s'extreen directament del Classicisme renaixentiste de el XVI. Cada moviment «neoclasicista» selecciona alguns models entre el palmito de possibles clàssics que té a la seua disposició i ignora uns atres. Entre 1765 i 1830, els defensors del Neoclassicisme —escritors, oradors, mecenes, coleccionistes, artistes i escultors—varen rendir homenage a una idea de la generació artística associada a Fidias, pero els eixemples escultòrics que realment varen adoptar eren més be còpies romanes d'escultures helenísticas. Ignoraven tant l'art grec arcaic com les obres de la antiguetat tardana. El descobriment de l'art «rococó» de l'antiga Palmira a través dels gravats de l'obra de Robert Wood Les ruïnes de Palmira va supondre una revelació. En una Grècia en gran mida inexplorada i considerada un territori perillós del Imperi otomà, l'apreciació de l'arquitectura grega per part dels neoclàssics va estar mediada predominantment a través de dibuixos i gravats que suavisaven i regularisaven subtilment, «corregien» i «restauraven» monuments de Grècia, no sempre de forma conscient.

El estil Imperi, una segona fase del Neoclassicisme en l'arquitectura i les arts decoratives, va tindre el seu centre cultural en París en la época napoleònica. Especialment en arquitectura, pero també en atres camps, el Neoclassicisme va seguir sent una força molt despuix de principis de el XIX, en onades periòdiques de revivalismo en el XX i inclús en el XXI, especialment en Estats Units i Rússia.^{cita requerida}

Inici

En 1738, es descobrix prop de Nàpols, les viles de Pompeya i Herculano, junt a un gran volum d'objectes i restants d'época clàssica favorit pel que seria posteriorment Carlos III d'Espanya, que llavors era rei de Nàpols, marcant aixina l'inici de l'estil. D'estes excavacions varen nàixer llibres com Li Antichitá vaig donar Ercolano (1757-1792) elaborada publicació finançada pel rei de Nàpols (després Carlos III d'Espanya), que va servir de font d'inspiració per als artistes a pesar de la seua escassa divulgació. En el desig de repetir i repercutir les chafades del passat es varen posar en marcha expedicions per a conéixer les obres antigues en els seus llocs d'orige. La que en 1750 va mamprendre des de França l'arquitecte Jérôme Charles Bellicard, va donar lloc a la publicació en 1754 de les Observations sur els antiquités de la ville d'Herculaneum (“Observacions sobre les antiguetats de la vila d'Herculano”), una referència imprescindible per a la formació dels artistes neoclàssics francesos. En Anglaterra la Society of Dilettanti (“Societat de diletantes”) va subvencionar campanyes arqueològiques per a conéixer les ruïnes gregues i romanes.

També cal valorar el paper que va eixercitar Roma com a lloc de cita per a viagers i artistes de tota Europa i inclús d'Amèrica. En la ciutat es visitaven les ruïnes, s'intercanviaven idees i cada u anava adquirint un bagage cultural que duria de regrés a la seua terra d'orige. Allí va sorgir en 1690 la cridada Acadèmia de l'Arcàdia o Arcades de Roma, que en les seues numeroses sucursals o coloniae per tota Itàlia i la seua aposta per l'equilibri dels models clàssics i la claritat i la senzillea va impulsar l'estètica neoclàssica.

La vila romana es va convertir en un centre de pelegrinage a on viagers, crítics, artistes i erudits acodien en l'intenció d'ilustrar-se en la seua arquitectura clàssica. Entre ells, estava l'alemà Joachim Winckelmann (1717-1768), un entusiasta admirador de la cultura grega i un detractor del rococó francés; la seua obra Història de l'Art en l'Antiguetat (1764) és una sistematisació dels coneiximents artístics des de l'antiguetat als romans.

En Roma, també treballava Giovanni Battista Piranesi (1720-1778). En els seus gravats com Antichitá romana (1756) o Les presons inventades (1745-1760) transmet una visió diferent de les ruïnes en imàgens en les que les proporcions desusadas i els contrasts de llums i ombres busquen impressionar a l'espectador.

El treball està carregat de simbolisme: la figura en el centre representa la veritat rodejada per una llum lluenta (el símbol central de l'allumenament). Atres dos figures a la dreta, la raó i la filosofia, estan esgarrant el vel que cobrix la veritat.

La Ilustració representava el desig dels filòsofs de l'época de la Raó (filosofia) per racionalisar tots els aspectes de la vida i del saber humans. Vi a substituir el paper de la religió (com a organisadora de l'existència de l'home) per una ètica llaica que ordenarà des de llavors les relacions humanes i durà a un concepte científic de la veritat.

Desenrolle

Pintura

Artícul principal → Pintura neoclàssica.

Els pintors, entre els que va destacar Jacques-Louis David (1748-1825), varen reproduir els principals fets de la revolució i varen exaltar els mits romans, als que es va identificar en els valors de la revolució. La claritat estructural i el predomini del dibuix sobre el color són algunes de les principals característiques formals de la pintura neoclàssica. Obres com el Jurament dels Horacios, per eixemple, plantegen un espai precís en el que els personages se situen en un primer pla. Jean-Auguste-Dominique Ingres (1780-1867) encara que no va ser un pintor neoclàssic, té obres —com La font— que representen este moviment artístic.

Música

Artícul principal → Música del Classicisme.

Vore també: Música culta

Segons la musicologia actual, el terme "música clàssica" es referix únicament a la cridada música del Classicisme (1750-1827) aprox., coincidente en el periodo neoclàssic, inspirada en els cànons estètics grecorromanos d'equilibri en la forma i moderació en la dinàmica i la harmonia.

Comunament es diu "música clàssica" al tipo de música que es contrapon a la música popular i a la folklòrica. Açò pot comprovar-se en els mijos de comunicació, en les revistes de divulgació musical i els fullets que acompanyen als CD de música acadèmica. Per a definir eixe tipo de música que es relaciona en els estudis en conservatoris i universitatés, els musicólogos preferixen el terme "música acadèmica" o "música culta".

Com els antics grecs i romans no varen poder inventar maneres de conservar la música (per mig de soports gràfics com partituras o soports sonors com gravadorés), el Neoclassicisme dels sigles XVIII i XIX com a resorgiment de les arts clàssiques grecorromanas (arquitectura, escultura, pintura) no va alcançar a la música. De tots modos els músics de fins de el XVIII, influenciats sense dubte per l'art i l'ideologia de l'época, varen tractar de generar un estil de música inspirat en els cànons estètics grecorromanos:

• Notable mestrage de la forma,
• Moderació en l'us dels artificios tècnics (en el barroc el contrapunt i la harmonia havien aplegat a un punt que el públic considerava extravagant),
• Suma reserva en l'expressió emocional.

Despuix de la Primera Guerra Mundial varis compositors (com Igor Stravinski i Paul Hindemith) varen realisar composicions a on es notava una tornada als cànons del Classicisme de l'escola de Viena (d'Haydn i Mozart), encara que en una harmonia molt més dissonant i rítmiques irregulars. Eixe moviment musical es va denominar "música neoclàssica".

Lliteratura

Vore també: Lliteratura espanyola de l'Ilustració i Neoclassicisme hispanoamericà

La Ilustració va ser un moviment intelectual que va provocar que el XVIII fora conegut com el «Sigle de les Llums». El cult a la raó promogut pels filòsofs ilustrats va comportar un rebuig del dogma religiós, que va ser considerat orige de l'intolerància, i una concepció de Deu que passava de regir el món per mig de les lleis naturals a desaparéixer en concepcions atees de l'univers. Els ilustrats varen promoure l'investigació de la naturalea, el desenroll científic-tècnic, la educació i la difusió general de tot tipo de coneiximents; varen ser els temps de L'Encyclopédie. L'art es va fer aixina més accessible i en menys pretensions, i la lliteratura es va dirigir a un públic més ampli, plantejant-se com un instrument social. La lliteratura es va caracterisar per la senzillea, la claritat i l'harmonia que tenien com a objectiu transmetre el pensament ilustrat. No s'acceptava l'art per l'art, sino que una obra tenia que terner un fi pragmàtic i transmetre valors que ajudaren en ser humà a superar les seues llimitacions i ademés es rebujaven els coneiximents imposts i solament s'admetien els que podien conéixer a través de la raó i experiència. L'aument del número de llectors, especialment entre la burguesia, planteja la figura de l'escritor com un professional, i l'escritura com la seua font principal o secundària de sustente.

Aixina que, les seues característiques poden resumir-se en els següents principis:

• 1. Regrés als models de l'equilibrat classicisme grecorromano en lliteratura: Horacio (lírica, sàtira), Virgilio (epopeya, églogas o lliteratura pastoril), Cicerón (prosa, oratòria), Terencio (comèdia) entre els llatins; entre els grecs, Esquilo, Sófocles i Eurípides per a la tragèdia, Menandro per a la comèdia, Tucídides per a l'història. Igualment, regrés en cada país als models de lliteratura de la Renaixença que s'inspiren en eixes mateixes fonts.

• 2. Idealisme platonizante: no es descriuen les coses com són, sino millors, com deurien ser. El criteri del bon gust, que prové del crític jesuïta Ludovico Antonio Muratori, impon refugir temàtiques considerades de mal gust, degradants i lleges: la violència, les morts en escena, el tiranicidio, la pobrea, la bruixeria, la superstició, la delinqüència, el terror... Igualment la fantasia i la màgia, que són alienes al realisme de la raó. En el llenguage s'exclou el lèxic chabacà i el sermo vulgaris i el millor estil és el que, en millor selecció, economia i elegància, més clar es deixa entendre, sense ociosas regressos retòrics. El purisme i inclús el casticismo s'impon, a pesar del prestigi que té la cultura francesa i els seus #galicisme. Els arguments no poden ser vulgars ni en protagonistes plebeus.

• 3. Imitatio o imitació (mímesis) racional en la poètica lliterària. L'originalitat es considera un defecte i creuen que es poden produir obres mestres "en recepta": imitant patrons, lo millor dels autors clàssics, a Virgilio o a Sófocles, se'ls podrà sobrepujar. D'ahí l'auge de les acadèmias o academicisme, i la gran semblança que tenen entre sí les obres neoclàssiques. L'inspiració personal no és un valor estètic, per #lo que la poesia lírica sofrix una gran crisis: solament s'escriu en vers com alguna cosa mnemotècnic i didàctic, i per això entren en vigor gèneros com la faula, o la sàtira i la comèdia de costums neoclàssica per a corregir els defectes socials, el poema didàctic i filosòfic, o la anacreóntica per a celebrar els plaers de la vida. Se seguixen els preceptes del Art poètica del llatí Quint Horacio Flac. De la mateixa manera, s'impon en el teatre la regla de les tres unitats aristotèliques del teatre grec: la d'acció (contar una sola història), la de temps (els fets descrits deuen transcórrer en vintiquatre hores com a màxim) i la de lloc (tot deu ocórrer en un sol lloc o els seus aledaño). És més, els francesos afigen una quarta unitat, la d'estil: no es deu mesclar lo tràgic i ho còmic, ni usar polimetría de versos o estrofes, o mescles de prosa i vers, o de nivells socials, o incloure personages antiheroicos, marginals o delincuents junt a uns atres que sí estan idealizados.

• 4. Pragmatisme. L'art lliterari deu tindre un fi pràctic per a millorar la societat moral i materialmente (el nobilitare renaixentiste). En prosa el gènero didàctic adquirix un gran desenroll. Es redacten informes, ensajos, proyectes, reformes, artículs d'enciclopèdia, #dissertació acadèmiques, històries crítiques, poemes didàctics, la Enciclopèdia mateixa de Diderot i D'Alembert. El teatre és educatiu i reforma les costums, instruïx delectant com recomana Horacio. La poesia ya no és íntima ni personal, sino un procediment de divulgació i educació: les faules de la Fontaine, Iriarte i Samaniego; els Informes de Jovellanos, els poemes filosòfics i didàctics de Cándido María Trigueros, José de Vera i Clavijo i Tomás de Iriarte...

• 5. Criticisme. Es replanteja i depura tota la tradició lliterària anterior per a sometre-la al tamís del racionalisme idealiste. Es rebuja lo fantàstic o llegendari en l'història, els arguments lliteraris i l'art. Inclús més allà, per part de la burguesia o classe mija, les opinions de la qual escomencen a divulgar-se a través d'un nou gènero lliterari, en la prensa o periodisme, a través dels artículs de les gassetes, s'escomencen a qüestionar els valors i poders de les dos castes privilegiades, noblea i clero, de la societat estamental, fins a aplegar al fenomen transcendental de la Revolució Francesa (1789) i les demés revolucions burgueses. En la recent naixcuda prensa emergixen els nous valors de la societat moderna i la nostàlgia de l'antiga a través del costumbrismo.

• 6. Claritat i equilibri en l'estil. Es rehúyen els artificios d'estil o figures retòriques, dels quals havia abusat l'anterior barroc. Es perseguix la concisión, pero sense #unflament, perque la claritat, la selecció i l'equilibri de les frases és lo que deu dominar, i no lo que denominen les "#unflament" de l'expressió, mer joc estèril de l'intelecte que enfosquixen els escrits. L'única retòrica possible és la que aclarix o embellix els conceptes, no la que els oculta.

• 7. Influix de la cultura francesa. S'introduïxen numerosos galicismes en totes les llengües europees i es traduïx molt del francés. Es posa de moda el petimetre empelucado, gomoso i pisaverde. El francés i la seua lliteratura es deprenen i tenen a gala, pel seu academicisme i racionalisme. Influïx Molière la comèdia europea, i en Espanya la de Tomás de Iriarte i Leandro Fernández de Moratín, i Pierre Corneille i Jean Racine en la tragèdia. Nicolás Boileau és propost com un model de poètica, i ho seguix Ignacio de Luzán en la seua. Jean de la Fontaine té imitadors en tota Europa i en Espanya també: Félix María Samaniego i atres autors. Les idees i les obres dels philosophes francesos denominats enciclopedistas (Denis Diderot, Voltaire, Jean-Jacques Rousseau, Montesquieu, Volney...), pese a la censura de l'Inquisició, es difonen per Espanya i Hispanoamèrica.

França va ser la primera en reaccionar contra les formes barroques, i els tres grans ilustrats, Voltaire, Montesquieu i Rousseau es conten entre els seus principals exponents. També varen destacar Pierre Bayle, Denis Diderot, Georges-Louis Leclerc de Buffon i Pierre de Marivaux. En el Regne Unit va tindre una gran cantitat d'adeptes la novela d'aventures, destacant Daniel Defoe, Jonathan Swift, Samuel Richardson i Henry Fielding, junt als poetes John Dryden i Alexander Pope.

De la novela es va passar al ensaig com gènero divulgador d'idees per excelència i que es va caracterisar per un llenguage cuidat i senzill, la presentació de problemes en la finalitat d'analisar-los i argumentar les seues solucions i la recolecció de temes d'interés. Aixina es veu en autors màxims del gènero en espanyol com el monge benedictino Benito Jerónimo Feijoo, José Cadalso, Gaspar Melchor de Jovellanos, Gregorio Mayáns i Siscar, Pedro Estala o #León de Arroyal. La lliteratura neoclàssica va realisar una crítica de les costums, incidint en l'importància de l'educació, el paper de la dòna (Josefa Amar i Borbón, María Rosa Gálvez, Rita de Barrenechea...) i els plaers de la vida.

La poesia es va caracterisar per una poesia didàctica, reflexiva, culta i crítica en els seus millors moments, i s'abandona per complet la poesia barroca. Esta poesia perseguix l'ideal neoclàssic, unir lo bell en lo útil, i aprofita els recursos de la poesia lírica (brevetat, ritme i fàcil memorisació) per a instruir i reformar la societat.

En este gènero destaca Jovellanos en els seus ensajos i la seua poesia crítica i reflexiva. També varen cobrar importància la faula, relats o poesies normalment ejemplificadas en animals, a on s'exponen ensenyances morals. La faula es caracterisava per ser una composició de caràcter didàctic, per la crítica de vicis i costums personals o de la societat, i per la recurrencia a la prosopopeya o personificació. És el subgénero que més es va adaptar a les #preceptiva neoclàssiques: una composició senzilla en la que la naturalea intervé, i que ensenya divertint. Varen destacar els fabulistas Félix María de Samaniego i Tomás de Iriarte en Espanya, i el francés Jean de la Fontaine.

En Espanya, va haver una continuïtat barroca en la poesia, en autors com Diego de Torres i Villarroel, que considerava a Quevedo el seu mestre; Gabriel Álvarez de Toledo i Eugenio Gerardo Llop. La segona mitat de el XVII mostrava ya una poesia neoclàssica, dominada per la seua admiració per la ciència i els temes filosòfics, o centrada en temes anacreónticos i bucólicos, i marcada en ocasions pel fabulismo. Varen destacar Nicolás Fernández de Moratín, autor de Art de les putes, prohibida per l'Inquisició, que va poder inspirar els Caprichos de Goya; Juan Meléndez Valdés i José Cadalso, de l'escola salmantina; els fabulistas Iriarte i Samaniego en Madrit; en l'escola sevillana varen destacar José Marchena, Félix José Reinoso, José María Blanco-White i Alberto Llesta.

En l'últim terç del sigle es desenrolla la comedía de bones costums o comedía neoclàssica en el teatre que es caracterisava pel respecte a les tres unitats del teatre clàssic (acció, lloc i temps), temes sobre la vida quotidiana de personages de classe mija, la busca del verosimilitut en fets obtinguts de la realitat i el fi didàctic.

Es va donar també una forta influència barroca en el teatre espanyol, especialment durant la primera mitat de el XVIII, en autors com Antonio de Zamora o José de Cañizares. El teatre en Espanya va tindre canvis com la prohibició oficial de representar autos sacramentals, la reaparició del gust popular pel sainete i la transició dels antics corrals als teatres, com a locals adequats a la nova concepció del teatre. A finals del primer terç de sigle els dramaturcs espanyols comencen a seguir els models francesos, com Boileau i Racine, renovant les estètiques aristotèliques i horacianas. L'obra de teatre deu ser verosímil, complir en les unitats d'acció, d'espai i de temps, i tindre un enfocament didàctic i moral. Varen destacar en la tragèdia Nicolás Fernández de Moratín, José Cadalso, Ignacio López d'Ayala i Vicente García de l'Horta; en el més popular gènero del sainete, varen destacar Antonio de Zamora, el prolífic Ramón de la Creu i Ignacio González del Castell. Va destacar especialment la figura de Leandro Fernández de Moratín, creador de lo que s'ha donat en cridar «comèdia moratiniana» (La comèdia nova o El café, El sí de les chiquetes), en que ridiculisava els vicis i costums de l'época, usant el teatre com a vehícul per a moralizar les costums. Seguidors d'esta llínea són també Manuel Bretón dels Ferrers i Ventura de la Vega.

Vore també

• Neoclassicisme en Espanya
• Neoclassicisme hispanoamericà