Estil Imperi
El estil Imperi (en francés: style Empire) és un estil artístic dominant, essencialment, en decoració d'interiors, mobiliari i moda, que s'inserta dins del moviment neoclàssic, i en concret del neoclassicisme tardà. Pren el seu nom del periodo de govern de Napoleón en França, conegut com Primer Imperi Francés.[1]
A pesar del seu nom, l'estil es desenrolla abans de la proclamació de l'Imperi en 1804, tenint el seu punt d'orige en les campanyes militars d'Itàlia (1797) i Egipte (1798). En França, a l'estil Imperi li antecedix el estil Directori i li succeïx el estil Restauració.
L'estil Imperi es va expressar sobretot en la redecoración de la residències imperials com les Tullerías, Saint-Cloud, Fontainebleau, La Compiègne o el Grand Trianon, ademés d'en residències particulars com la Malmaison o el Hôtel de Beauharnais.
Desenroll i definició
[editar | editar còdic]En el punt àlgit de la Revolució Francesa, durant el Regnat del Terror, els membres de la Convenció i el "incorruptible Robespierre", varen buscar inspirar-se en l'Antiga Roma. Per a ells, la República Romana, en la seua idealizada austeritat, senzillea i estoïcisme varen ser el model a seguir.
L'estil Directori del periodo immediatament anterior, que pretenia una evocació més senzilla, pero encara elegant, de les virtuts de la Antiga República Romana:
Les virtuts estoicas de la Roma republicana es defenien com a normes no només per a les arts, sino també per al comportament polític i la moral privada. Els "Convencionals" es veen sí mateixos com a héroes de l'antiguetat. Els chiquets duyen el nom de Brut, Solón i Licurgo. Les festes de la Revolució varen ser escenificades per David com a rituals de l'antiguetat. Inclús les cadires en les que s'assentava el comité de Salut Pública estaven fetes sobre models antics ideats per David. ...De fet el neoclassicisme es va posar de moda.[2]
No obstant, en l'arribada al poder de Napoléon va ser la pompa del Imperi Romà la que va prendre el relleu. L'estil Imperi "es va tornar a la florida opulencia de la Roma Imperial. L'austera severitat del dòric va ser substituïda per la riquea i l'esplendor del corintio".[3]
Dos arquitectes francesos, Charles Percier i Pierre Fontaine, varen ser junts els creadors de l'estil imperi francés. Abdós havien estudiat en Roma i en la década de 1790 es varen convertir en els principals dissenyadors de mobles en París, a on varen rebre molts encàrrecs de Napoleón i atres estadistes.[4]
L'estil Imperi va rebujar les formes primitives i pures que havien caracterisat el neoclassicisme de el XVIII, i en especial del estil Luis XVI, per a abraçar les formes reiteratives, la extravagancia i la contundència. També Napoléon, com en el seu moment els líders revolucionaris, vea un poder propagandístic en l'art. La omnipresencia i repetició dels mateixos símbols ("Ns", abelles imperials, l'àguila) en l'estil Imperi recordava a la profusió decorativa del regnat de Luis XIV en el Louvre i Versalles.
Per al nou emperador de França, i de part d'Europa, l'art ya no tenia un valor educatiu, sino que servia per a expressar la glòria de l'Imperi, ademés, l'art ya no estava liderat per intelectuals, sino per servidors i funcionaris del règim. Per lo tant l'estil Imperi no es va desenrollar únicament en la cort imperial de París, sino que es va expandir en força per les capitals dels estats satèlits. Ràpidament, els palaus de Nàpols, Milà, Florencia, Kassel o Ámsterdam varen rebre un suntuoso mobiliari que rivalizaba en el de les Tullerías.
L'arquitectura de l'estil Imperi es basava en elements del Imperi Romà i en els seus numerosos tesors arqueològics, que havien segut redescubiertos a partir de el XVIII. Els estils precedents Louis XVI i Directori ampraven dissenys més rectes i senzills en comparació al Rococó de el XVIII. Els dissenys de l'Imperi varen influir molt en el estil Federal contemporàneu nortamericà (com el disseny de l'edifici del Capitolio dels Estats Units), i abdós varen ser formes de propaganda a través de l'arquitectura. Era un estil del poble, no ostentoso sino sobri i equilibrat. Es considerava que l'estil hi havia "lliberat" i "allumenat" l'arquitectura, de la mateixa manera que Napoleón "va lliberar" als pobles d'Europa en el seu Còdic Napoleònic.
El periodo de l'Imperi es va popularisar gràcies als ingeniosos dissenys de Percier i Fontaine, arquitectes de Napoleón per al Malmaison. Els dissenys es varen inspirar en símbols i ornaments presos dels gloriosos imperis grecs i romans. Els edificis solien tindre estructures de fusta senzilles i construccions en forma de caixa, enchapadas en costosa caoba importada de les colónies. Els mobles Biedermeier també utilisaven detalls d'ébano, originalment per llimitacions financeres. Els detalls d'Ormolu (ensellaments i adorns de bronze dorat per a mobles) mostraven un alt nivell d'artesania.
En resum, podem afirmar que baixe l'estil Imperi l'influència de l'Antiguetat es borra de contingut al mateix temps que s'accentua el valor de lo formal i teatral, el seu decorativismo anuncia ya, els revivals de el XIX.
El general Bernadotte, que més vesprada es convertiria en el rei Karl Johan de Suècia i Noruega, va introduir l'estil napoleònic en Suècia, a on es va conéixer en el seu propi nom. L'estil Karl Johan va seguir sent popular en Escandinavia inclús quan l'estil Imperi va desaparéixer d'atres parts d'Europa. França va pagar algunes dels seus deutes a Suècia en bronzes de ormolu en lloc de diners, #lo que va donar lloc a una moda d'aranyes de cristal en bronze de França i cristal de Suècia.
En acabant de que Napoleón perguera el poder, l'estil de l'Imperi va continuar sent favorit durant moltes décades, en menudes adaptacions. Va haver una renaixença de l'estil en l'última mitat de el XIX en França, de nou a principis de el XX i de nou en la década de 1980.
L'estil va sobreviure en Itàlia més temps que en la major part d'Europa, en part per les seues associacions romanes imperials, i en part perque va ser revixcut com un estil nacional d'arquitectura despuix de l'unificació d'Itàlia en 1870. Mario Praz va escriure sobre este estil com l'Imperi Italià. En el Regne Unit, Alemània i Estats Units, l'estil Imperi es va adaptar a les condicions locals i gradualment va adquirir una major expressió com el Renaixença Egipcíaca, el Renaixença Grega, el Estil Biedermeier, el Estil Regència i el Estil Federal tardà.
Característiques essencials
[editar | editar còdic]Les característiques clau de l'estil Imperi són la formalitat i la grandea, la gràcia i la monumentalitat.
- estricta simetria en les composicions murals i organisació de les estàncies.
- us de la mateixa fusta per a tots els mobles de l'habitació. En els dormitoris varen aparéixer els llits barco o trineu, que es varen fer molt populars.
- els mobles s'allunten de les formes sinuoses del estil Luis XV o llaugeres del estil Luis XVI, adopten una apariència rígida, massiça i formes geomètriques bàsiques.[5]
- els motius són essencialment guerrers (trofeus, llances, fasces...) o clàssics (esfinges, lleons, àguiles, nimfes...).
- a voltes s'incorporen motius exòtics del Antic Egipte.
- es recuperen els colors intensos i saturats perduts durant el XVIII, que va preferir el blanc o els tons pastiç.
- els mobles es fan en fusta vista, sense pintar, com la caoba o el nogal.
- absència de marqueteria.
- predomini d'elaborades incrustaciones de bronze.
- mobles nous: lit en bateau, psyché o cadires en "pied en sabre".
- parets solien estar pintades en colors intensos i saturats -verda esmeralda, burdeos, blava obscur- o cobertes en paper pintat en motius grecs, romans o egipcíacs.
- freqüent us de motius animals. Els lleons, les àguiles i les serps, associats al valor, la força i el saber, eren els animals més populars de el "Imperi". Els seus caps i pates estilisades adornaven els reposabrazos i les pates dels mobles, i els respals de les cadires i sofans tenien a sovint la forma d'un ala d'àguila.
- mobiliari representava a sovint l'arquitectura en miniatura: clàssica, simètrica i rígida. Ademés, es decorava en detalls purament arquitectònics com a columnes i cariátides. La majoria dels taulers de taula fabricats durant esta época es recolzen en els seus muscles de fusta o bronze.
- Els arquitectes Percier i Fontaine varen crear per a l'estil Imperi un estricte sistema de símbols: per eixemple, una abella rodejada d'una corona de llorer significava Napoleón, i un cisne, l'emperatriu Josefina.
Motius i ornaments
[editar | editar còdic]Tota l'ornamentació de l'Imperi es rig per un rigorós esperit de simetria que recorda al estil Luis XIV. Per lo general, els motius dels costats dret i esquerre d'una peça es corresponen en tots els detalls; quan no és aixina, els motius individuals en sí mateixos són totalment simètrics en la seua composició: caps antics en trenes idèntiques que cauen sobre cada muscle, figures frontals de la Victòria en corfolls disposts simétricamente, rosetes o cisnes idèntics que flanquegen una placa de tancament, etc. De la mateixa manera que Luis XIV, Napoleón tenia un conjunt d'emblemes inequívocament associats al seu govern, sobretot l'àguila, l'abella, les estreles i les inicials I (de Imperator) i N (de Napoleón), que solien inscriure's dins d'una corona de llorer imperial. Els motius utilisats són: figures de Victoria portant branques de palma, ballarines gregues, dònes nuetes i drapeadas, figures de carros antics, puttis alados, mascarones d'Apolo, Hermes i la Gorgona, cisnes, lleons, caps de bous, cavalls i bésties salvages, palometes, garres, chimeras aladas, esfinges, bucráneos, caballitos de mar, corones de roure nugades per fines cintes d'arrastre, vinyes trepadoras, roleo de rosella, rosetes, branques de palma i llorer. Hi ha molts grecorromanos: fulls d'acant rígides i planes, palmetas, cornucopias, contes, ánforas, trípodes, discs imbricados, caduceos de Mercurio, gerros, caixcos, antorches enceses, trompetes aladas i instruments musicals antics (tubes, sonajas i, sobretot, liras). A pesar del seu orige antic, s'abandonen els acanalados i els triglifos, tan freqüents baix Luis XVI. Els motius del Renaixença egipcíaca són especialment comunes al principi del periodo: escarabats, capitelés loto, discs alados, obeliscs, piràmides, figures en nemes, cariátidess en gaine sostingudes per peus descalzos i en dònes tocats egipcíacs.[6]
-
Detall de l'Arc de Triumfo de Paris, en un parell de victòries aladas
-
Ornaments neoegipcios d'un candelabro de sis llums i soport
Post 1815
[editar | editar còdic]Despuix de la caiguda de Napoleón, l'estil va ser adoptat per atres països europeus, desijosos d'emular la glòria imperial napoleònica. cal destacar:
- la Rússia imperial, a on va ser utilisat per a celebrar la victòria sobre Napoleón en estructures monumentals com la catedral de Kazán, la columna d'Alejandro i la plaça del Palau o la porta de Narva; aixina com més vesprada en la construcció de Nou Hermitage.
- en el Regne de Baviera, baixe el regnat de Luis I, que va aspirar a convertir Munich en la "Atenes del Isar", construint la Königsplatz, la Ludwigsstrasse o nous aposentos en la Residenz, va destacar sobretot l'arquitecte Leo von Klenze.
- en Regne Unit, baixe el regnat de Jorge IV es varen encarregar grans proyectes urbanístics com la Regent Street o el Regent's Park, ademés de la redecoración dels palaus i residències de Carlton House i Buckingham House obra de John Nash. En dit país, l'estil Imperi va adoptar el nom d'estil Regència.
En la Centroeuropa germana, l'estil Imperi va ser conegut com el estil Biedermeier.
L'estil va sobreviure en Itàlia molt més que en el restant d'Europa, degut en part a les seues associacions en l'Imperi romà, i també perque va ser establit com a estil nacional arquitectònic despuix del seu unificació en 1870. El crític Mario Praz es va referir a este estil com a Imperi Italià.
Galeria: en França
[editar | editar còdic]-
Athénienne de Napoleón (h. 1800-1804), de Martin-Guillaume Biennais.
-
El tro de Napoleón en les Tullerías.
-
Tro de Napoléon en el Senat, de François-Honoré-Georges Jacob-Desmalter.
-
Butaca estil Imperi.
-
Habitació de Napoleón en Fontainebleau.
-
Joyer de l'emperatriu Josefina.
-
Rellonge de taula.
-
Servici de taula de Napoleón en motius egipcíacs (1804-1806).
-
Taula.
Galeria: fòra de França
[editar | editar còdic]-
Saló del Tro del Rei en la Residenz, Munich. -
Dormitori de la Reina en Nymphenburg, Munich.
-
Despaig del Sar en Tsarskoye Selo. -
Entrada al Nou Hermitage, Sant Petersburgo. -
Crimson Drawing Room en la Carlton House, Londres. -
Blue Drawing Room en la Casa Blanca, Washington. -
Tapisseria en una cadira de la Blue Drawing Room.
_MET_DP106597.jpg){kind=link}
_MET_DP-13032-016.jpg){kind=link}
Vejau també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Christophe Huchet de Quénetain, Els Styles Consulat et Empire, Collection dones styles, Paris, Els Éditions de l’Amateur, 2006, (ISBN 2-85917-413-3)(OCLC 63693193).
- ↑ Plantilla:Harv
- ↑ Honor 1977, p. 172
- ↑ Fredlund, Jane (2008). Stilguiden: möbler & inredning 1700-2000, 2nd edició (en sv), Stockholm: Prisma, p. 108. OCLC 234047178. ISBN 9789151849874.
- ↑ Sylvie, Chadenet (2001). French Furniture • From Louis XIII to Art Deco. Little, Brown and Company. p. 103 & 105.
- ↑ (2001) French Furniture - From Louis XIII to Art Deco (en en), Little, Brown and Company, p. 103 & 105.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Olivier Collin du Boccage, Reconnaître et choisir ses meubles, Hachette, Collection Référence pratique, juin 2005, (ISBN 2-01-236948-0)
- Sigfried Giedion, La mécanisation au pouvoir, éd. Denoël coll. Médiations (vol. 3), Paris (2000), (ISBN 2-282-30233-8)
- Christophe Huchet de Quénetain, Els Styles Consulat et Empire, Collection dones styles, Paris, Els Éditions de l’Amateur, 2006, (ISBN 2-85917-413-3)(OCLC 63693193).
- Paul Fleuriot de Langle, Bibliothèque Paul-Marmottan, guide analytique, Paris, impr. Frazier-Soye, 1938, 332 p.
- Paul Marmottan, Li Style Empire : architecture et décors d'intérieurs. T. IV. Étude critique et descriptive, Paris : F. Contet, 1927.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Estilo Imperio» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.