Teatre (arquitectura)

Archiu:Theater Orange.jpg

Teatre (arquitectura)

Un teatre en arquitectura, és un edifici proveït d'una o vàries sales dissenyades per a la representació d'espectàculs d'arts escèniques. Concebut en el seu orige per a representacions teatrals, servix també per a funcions de dansa i música. Si ben no sempre es requerix un edifici per al teatre dramàtic -com succeïx en el teatre galliponter- l'arquitectura per a esta servix per a organisar els espais d'actuació i audiència aixina també com per a proveir espais de treball i comoditats per a l'equip tècnic, els intérprets i el públic.

L'evolució arquitectònica dels edificis teatrals a lo llarc de l'història està intrínsecament relacionada en el tipo d'espectàculs representats en ells i en les seues necessitats acústiques. El teatre com a espai  arquitectònic  es pot  definir  com  aquell  lloc  proyectat  i construït  per a que ocórreguen events escènics.  En  este  sentit,  es  han  establit  diverses  maneres  de  relacionar  a l'espectador en l'objecte de l'espectàcul i açò es traduïx en la configuració espacial i formal dels teatres.^{cita requerida}

Espais teatrals

Espai escènic

La part destinada a la representació es diu escena, escenari o espai escènic.

En un teatre a l'italiana, l'escenari se situa front als espectadors, en un pla elevat. És la disposició tradicional de la majoria de les sales de teatre occidentals, heretada de el XVIII. Consta de l'escenari pròpiament dit, delimitat cap als espectadors per un marc cridat arc de prosceni, o boca de l'escenari; ho tanca el teló de boca, el principal teló tradicionalment realisat en un teixit pesat i en lluentor com el vellut. Per davant del teló, l'escenari dispon d'una avanzadilla cridada «corbata» i a voltes prosceni. El teatre pot tindre un fos entre el prosceni i la primera fila d'espectadors, en el que se situa l'orquesta. A abdós costats d'un escenari a l'italiana, l'escena és prolongada per uns espais cridats "muscles", que permaneixen amagats a la vista dels espectadors gràcies a les bambalinas. Per ahí els actors entren en escena i es tenen preparats els elements del decorat que s'utilisen en la funció teatral.

L'escenari pròpiament dit és el sol de la caixa escènica, un espai de molta altura que alberga les vares, uns perfils metàlics que soporten els elements d'allumenament i de decorat que poden baixar i pujar, i els motors que les accionan. Les vares a la seua volta pengen del pentine, una barbacoa metàlica que tanca per dalt la caixa escènica. La caixa escènica pot aplegar a tindre fins a casi 40 metros d'altura. Per baix de l'escenari, existix com a mínim un espai, cridat també fos, a on s'almagasenen els elements de decorat que es pugen a l'escenari a través d'unes trampillas cridades escotillones. Baix de l'escenari dels grans teatres moderns, poden existir vàries plantes destinades a diversos servicis tècnics.

A lo llarc de el XX la renovació de l'art teatral ha comportat un replanteig de l'espai escènic per a adequar-ho a les noves tècniques interpretatives i per a acostar actors i públic facilitant l'interacció. Alluntant-se de la concepció clàssica de el "escenari de prosceni", els dissenyadors preferixen parlar llavors de "espai escènic", un terme més flexible i obert. La disposició "en arena" situa l'escena en el centre de la sala, en un pla baix rodejat pels espectadors assentats en grades per a major visibilitat. Pot adoptar vàries formes, circular com en un circ, rectangular o quadrat. Atres disposicions utilisades en prou freqüència són la disposició "en corbata", en la que els espectadors ocupen tres costats de l'espai escènic, mantenint lliure un lateral per a accés dels actors, i la disposició en passadiç, en la que els espectadors se situen a abdós costats d'un ampli passadiç central pels extrems del qual entren i ixen els actors. Si be estes disposicions permeten multiplicar els ànguls de visió de l'espectàcul, condicionen i llimiten l'escenografia al no dispondre de caixa escènica a on ocultar la maquinària escènica.

Sala d'ensaig

Si el tamany de l'edifici ho permet, la fase d'ensajos dels espectàculs es desenrolla en una sala a l'us situada dins del mateix teatre. És una amplia sala diàfana en la que es pot instalar una estructura simplificada (pre-escenografia) que simula la escenografia definitiva que serà implantada en l'escenari del teatre.

Camerinos

Són els quartos privats dels actors, a on es visten i es preparen abans d'entrar en escena. Els hi ha individuals, per a 2, 3 o 4 persones i colectius, segons es destinen a actors protagonistes, de repartiment o menuts papers. En els menuts teatres, els actors es pentinen i es maquillan en els camerinos, mentres que els teatres de més envergadura disponen de sales equipades a on els atén el personal tècnic del teatre, a saber els maquilladores i els peluquers.

Tallers i seccions tècniques

Les seccions tècniques dels grans teatres -maquinària, electricitat, audiovisuals, sò, utilería, sastrería, maquillage i peluqueria- tenen sales a on desenrollar el seu ofici i almagasenar les seues ferramentes i el seu material. Quan els decorats, el atrezzo i el vestuari es fabriquen dins del mateix teatre, estes seccions disponen de tallers perfectament equipats i suficientment insonorizar per a que els sorolls no alcancen atres zones del teatre.

Oficines

Un teatre necessita tindre oficines per als diversos departaments encarregats de la seua gestió. Estos departaments són bàsicament d'administració i gerència, comunicació i màrqueting, taquilla i sala, producció, coordinació tècnica i direcció artística. Poden existir també departaments encarregats d'activitats dirigides a la formació d'actors i personal teatral, o d'activitats pedagògiques i culturals orientades al públic.

Espais destinats al públic

Sala

En la disposició tradicional a l'italiana, la sala front a l'escenari sol tindre una forma de ferradura, en els teatres més antics. La part baixa, la més amplia, és la platea o pati de butaques, a on els sillons o butaques es repartixen en files separades per un passadiç central i emmarcades per dos passadiços laterals. En els teatres més antics, el pis del pati de butaques és pla i llaugerament inclinat per a preservar un mínim de visibilitat. En els teatres contemporàneus, el pati de butaques sol estar constituït per un amfiteatre en grades que permet una bona visibilitat de l'escenari des de les files més alluntades.

Per a major aprofitament de l'espai disponible en altura, la sala s'estructura en vàries plantes. Sobre el pati de butaques poden existir una o dos amplies plantes volades i retranqueadas. Els paraments centrals i laterals es dediquen als nayas o a galeries abalconadas que es repartixen en vàries plantes. Tradicionalment, la part més alta del teatre es denomina gallinero; és la de menor visibilitat i la més econòmica.

De major a menor preu de l'entrada, el teatre s'estructura en platea (planta baixa), nayes (situats en la entreplanta) i amfiteatre (situats en les plantes superiors).

Foyer

Funciona com vestíbul de la sala del teatre, destinat a l'espera, el descans entre actes i lloc de trobada per al públic. En alguns teatres, sobretot en els més menuts, és comú al ambigú. En teatres de grans dimensions, pot denominar també al passadiç que rodeja la sala d'espectàculs.

Ambigú

Denominació antiga per a designar l'espai del bar, cafeteria o inclús restaurant per al públic. En este aspecte, la crisis d'espai ha fet que progressivament el lloc del ambigú siga substituït per una menuda barra o zona a on s'oferixen refrigerios inclosa en el foyer o en el vestíbul.

Guardarropa i taquilla

La majoria dels teatres oferixen un servici de guardarropa al públic, per a deixar abrics en hivern, paraigües, bossos o objectes voluminosos. Pot constar d'un o varis quartos menuts, en un mostrador a on el personal del teatre atén als espectadors.

La venda directa d'entrades s'efectua en la taquilla del teatre, un quarto diminut en el que els taquillers es comuniquen en el públic per una finestreta que dona directament al carrer o dins d'un vestíbul d'entrada. Els grans teatres disponen de vàries taquilles.

Història

Teatres a l'aire lliure

L'antiga Grècia

Els edificis teatrals grecs es dien theatron (lloc de vore). Els teatres eren grans estructures a l'aire lliure construïdes en les ales dels tossals. Constaven de tres elements principals: la orquesta, la skene i el públic.

La peça central del teatre era la orquesta, o "lloc de ball", una gran zona circular o rectangular. En l'orquesta se celebraven les representacions corals, els ritos religiosos i, possiblement, l'actuació. En el centre de l'orquesta se situava un altar; en Atenes, l'altar estava dedicat a Dionisio.

Darrere de la "orquesta" hi havia un gran edifici rectangular cridat "skene" (que significa "tenda" o "cabanya"). S'utilisava com a zona "entre bastidors" a on els actors podien canviar-se de vestuari i caraces, pero també servia per a representar el lloc de les obres, que solien situar-se front a un palau o una casa. Normalment, hi havia dos o tres portes en la skene que donaven a l'orquesta, i des de les que els actors podien entrar i eixir. Al principi, la skene era lliteralment una tenda o cabanya, que es montava per a la festa religiosa i es desmontava en terminar. Més vesprada, la skene es va convertir en una estructura permanent de pedra. Estes estructures a voltes es pintaven per a que serviren de teló de fondo. Un temple propenc, sobretot en el costat dret de l'escena, casi sempre forma part del complex teatral grec, #lo que podria justificar, com a transposició, la recurrencia del frontón en l'escena de pedra solidificada posterior.

Davant de la skene va poder haver una zona d'actuació elevada cridada proskenion, antecessora del modern proscenium escenari. És possible que els actors (en contraposició al cor) actuaren completament en el proskenion, pero no és segur.

Del círcul de l'orquesta sorgia el públic. El públic s'assentava en rencs de bancs construïts en l'ala d'un tossal. Per lo tant els teatres grecs, solament podien ser construïts en tossals que tenien formes adequades. Un teatre típic era molt gran, en capacitat per a uns 15,000 espectadors.

Els teatres grecs no estaven rodejats de murs; l'audiència podien vore's entre ells i al paisage circumdant com també als actors i al cor.

	El teatre d'Atenes De Dorpfeld and Reisch, Dones griechische Theater (Atenes, 1896), tal com es mostra en l'artícul "Teatre" de l'edició 1911 de la Encyclopædia Britannica.
	ab,	paret oest doble.
	bc,	paret simple.
	aa, gg,	parets en forma d'ales en que termina el auditorium.
	b, f,	entrades.
	c,	el "katatome" (a on la roca de la Acrópolis es troba en les parets).
	d, i,	diazoma.
	FG,	mur del llímit oriental.
	"hh",	mur frontal de l'etapa neroniana.
	"i",	fragment d'orquesta de el V.
	klm,	mampostería antiga (dels murs de soport).
	"nn",	edifici escènic més antic.
	oo,	prosceni de pedra (I o II Plantilla:Sc).
	p,	fonaments de les ales laterals neronianas.
	qr,	Fragments d'orquesta de el V.
	s,	Pòrtic de el IV.
	"t",	antic temple de Dionisio.

L'antiga Roma

Els Romanss varen copiar l'estil grec de construcció, pero no solien preocupar-se tant per l'emplaçament, estant disposts a construir murs i terrats en lloc de buscar un emplaçament natural.

El auditori (lliteralment "lloc per a sentir" en llatí) era la zona en la que es reunia la gent, i a voltes es construïa en un menut tossal o ala en la que es podien fer fàcilment assents apilats, seguint la tradició dels teatres grecs. La part central de l'auditori es ahuecaba en un tossal o pendent, mentres que els assents radials exteriors requerien un soport estructural i sòlits murs de contenció. Per supost, açò no sempre era aixina, ya que els romans tendien a construir els seus teatres independentment de la disponibilitat d'ales. Tots els teatres construïts en la ciutat de Roma estaven completament construïts per l'home, sense l'us de moviments de terra. L'auditori no tenia sostre, sino que les veles (vés-la) podien colocar-se per damunt per a protegir-se de la pluja o la llum del sol.

Alguns teatres romans, construïts en fusta, eren derribats una volta conclós el festival per al que varen ser erigits. Esta pràctica es devia a una moratòria sobre les estructures teatrals permanents que va durar fins a l'any 55 a. C., quan es va construir el Teatre de Pompeyo en l'adició d'un temple per a evitar la llei. Alguns teatres romans mostren signes de no haver segut mai completats en primer lloc.

Dins de Roma, són pocs els teatres que han sobrevixcut als sigles següents a la seua construcció, #lo que proporciona poques proves sobre els teatres concrets. El Arausio, el teatre de l'actual Orange, França, és un bon eixemple d'un teatre romà clàssic, en un scaenae frons indentado, que recorda als dissenys dels teatres romans occidentals, encara que falta l'estructura més ornamental. El Arausio seguix en peu hui en dia i, en la seua sorprenent acústica estructural i havent reconstruït els seus assents, pot considerar-se una maravella de l'arquitectura romana.

Anglaterra Isabelina

Durant el época isabelina en Anglaterra, els teatres es construïen en armassons de fusta, farcidures de bahareque i fanc i techados en palla. La majoria dels teatres eren totalment a l'aire lliure. Constaven de varis pisos de galeries cobertes que rodejaven un pati obert al ras. Una gran part del públic se situava en el pati, directament front a l'escenari. Es diu que esta disposició deriva de la pràctica de celebrar obres de teatre en el pati d'una posada. Les excavacions arqueològiques realisades en el teatre The Rose en el barri londinenc de Bankside, construït en 1587, han demostrat que tenia un diàmetro exterior de 22 metros. El propenc Globe Theatre (1599) era més gran, en 30 metros. Atres proves de la forma redona són una llínea en Enrique V de Shakespeare que crida a l'edifici "este de fusta O", i vàries ilustracions xilográficas de la ciutat de Londres.

Al voltant d'esta época, la sala verda, un lloc per a que els actors esperen fins a ser requerits en l'escenari, es va convertir en una terminologia comuna en els teatres anglesos.

En l'actualitat, el Globe ha segut reconstruït com un teatre en ple funcionament i producció prop del seu emplaçament original (en gran part gràcies als esforços del director de cine Sam Wanamaker) per a donar al públic modern una idea de l'entorn per al que escrivien Shakespeare i atres dramaturcs de l'época.

Teatres interiors

Europa de la Renaixença

Durant el Renaixença, es varen construir en Itàlia els primers teatres tancats moderns. La seua estructura era similar a la dels teatres antics, en una cavea i una escenografia arquitectònica que representava un carrer de la ciutat. Els eixemples més antics que es conserven d'este estil són el Teatre Olímpic de Vicenza (1580) i el Teatre all'antica de Sabbioneta (1590).

A principis de el XVII els teatres s'havien traslladat a l'interior i varen escomençar a semblar-se a la disposició que veem en més freqüència hui en dia, en un escenari separat del públic per un arc de prosceni. Açò va coincidir en un creixent interés pels elements escènics pintats en perspectiva, com els creats per Inigo Jones, Nicola Sabbatini i la família Galli dona Bibiena. La perspectiva d'estos elements només podia vore's correctament des del centre del fondo de l'auditori, en la cridada "cadira del duc". Quant més alt fora l'estatus d'una persona, més prop estaria assentada d'este punt de vista, i en més precisió podria vore els elements de la perspectiva.

Els primers teatres tancats eren teatres de la cort, oberts només als sobirans i a la noblea. El primer teatre d'òpera obert al públic va ser el Teatre Sant Cassiano (1637) de Venècia. Els teatres d'òpera italians varen ser el model per als posteriors teatres de tota Europa.

Influència de l'òpera alemana

Richard Wagner va donar gran importància als elements de "ambientació", com un teatre obscur, efectes sonors i la disposició dels assents (baixant el fos de l'orquesta), que centraven l'atenció del públic en l'escenari, sumergint-ho completament en el món imaginari del drama musical. Estos conceptes varen ser revolucionaris en el seu moment, pero des de llavors s'han donat per supòsits en l'entorn operístic modern, aixina com en molts atres tipos d'esforços teatrals.

Teatres contemporàneus

Els teatres contemporàneus són a sovint no tradicionals, com a espais molt adaptables, o teatres en els que el públic i els artistes no estan separats. Un eixemple important d'açò és el teatre modular, especialment el Teatre Modular Walt Disney. Este gran teatre té el sol i les parets dividits en menudes seccions mòvils, en les seccions del sol sobre pilones hidràulics ajustables, de modo que l'espai pot ajustar-se a qualsevol configuració per a cada obra individual. A mida que els nous estils de representació teatral han evolucionat, també ho ha fet el desig de millorar o recrear els llocs de representació. Açò s'aplica igualment a les tècniques artístiques i de presentació, com l'allumenament de l'escenari.

Els dissenys específics dels teatres contemporàneus en viu inclouen prosceni, espente, teatre de caixa negra, teatre en ronda, amfiteatre i arena. En la dansa clàssica índia, el Natya Shastra definix tres tipos d'escenari. En Austràlia i Nova Zelanda, un teatre menut i senzill, en particular un contingut dins d'un local més gran, es diu theatrette. La paraula es va originar en el Londres dels anys 20, per a designar un local de música a chicoteta escala.

Les representacions teatrals també poden tindre lloc en locals adaptats per a atres fins, com els vagons de tren. En els últims anys el Edinburgh Fringe ha vist actuacions en un Hover Car i en un taxi.

• 
  El Teatre de Tampere en Tampere, Finlàndia
• Erro al crear miniatura:
  El Alley Theatre, sèu de la Alley Theatre Company, Houston, Texas
• El Teatre de la Reina (Ganta, Llibèria)
  El Teatre de la Reina (Ganta, Llibèria)
• Erro al crear miniatura:
  La Òpera de Sidney
• Erro al crear miniatura:
  El Teatre de São Paulo

Vejau també

• Amfiteatre
• Café-teatre
• Teatre d'òpera
• Teatre romà
• Tecnologia escènica històrica

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Teatres.