Li Antichità vaig donar Ercolano Esposte

Li Antichità vaig donar Ercolano Esposte

Li Antichità vaig donar Ercolano Esposte ("les antiguetats de Herculano expostes", en llengua italiana) és un llibre de gravats en huit volums - dels 40 prevists inicialment - a on es divulgaven les troballes de les excavacions d'Herculano (en el per llavors Regne de Nàpols). Es va publicar entre 1757 i 1792, enviant-se eixemplars a un selecte grup de receptors per tota Europa. A pesar del seu títul, no es llimita a les dos localitats (Resina -hui Ercolano- i Portici) per a on s'estenen els restants de l'antiga ciutat romana de Herculaneum, sino que també arreplega troballes en dos llocs propencs, destacadísimos jaciments en l'entorn del Golf de Nàpols: Pompeya i Estabia.

Els gravats, de gran calitat, s'acompanyaven de texts de destacats intelectuals; pero no es proporcionaven les senyes de context ni les informacions pròpies del treball arqueològic modern. Li Antichità estava destinada a impressionar als llectors en la calitat dels objectes que estava reunint la colecció del rei de Nàpols, i no tant com una obra que facilitara l'investigació. El seu impacte en el naixent moviment neoclàssic va ser molt important, sobretot en permetre a artistes i decoradores tindre un fàcil accés a motius helenístics.

Antecedents

Sacrifici de Victoria a Atenea (volum 2).

Les excavacions en Heculaneum varen començar en 1711, en excavar-se un pou per a la nova casa de camp del duc Emmanuel Maurici de Lorena, en Portici. Es va descobrir aixina el prosceni del teatre de Herculano, ricament ornamentado en marbres, incloent una estàtua de Hércules. Les corruixes econòmiques del duc varen fer que anaren enviats a Roma per a ser restaurats, com un "regal" al seu cosí el príncip Eugenio de Savoya. En 1738 el rei Carlos VII de Nàpols (futur Carlos III d'Espanya) va començar excavacions en l'esperança de trobar objectes de similar valor per a la seua colecció privada d'antiguetats, imponent una estricta seguritat en el jaciment.

En 1739 es va trobar la basílica de Herculano, en un gran conjunt de grups mitològics. Per a 1748 s'havien desenterrado huit estàtues de bronze de tamany natural. Les peces majors es varen restaurar i es varen dispondre en el museu real de Portici. Les més menudes, per lo general, no es varen exhibir. Els treballs d'excavació, realisats per esclaus, no varen ser respectuosos, i sembla ser que gran part de la riquea del jaciment es va destruir o va ser furtada. En la difusió de les notícies de les troballes, creixien les crítiques al secretisme i absència de propòsit científic de les excavacions.

Publicació

Nereida sobre una quimera (volum 3).

El centauro Quirón ensenya a Aquiles l'art de la lira, segons dibuix de Francisco la Vega

La primera publicació en registrar les troballes va ser un gran llibre in foli cridat Disegni intagliati in rame vaig donar pitture antiche ritrovate nelle scavazioni vaig donar Resina (Gravats en coure de les antigues pintures trobades en les excavacions de Resina), imprés en 1746. A pesar del seu títul, incloïa dibuixos de estatuillas de bronze i marbre, llànties i relleus. Alguns gravats mostraven els objectes tal com es varen trobar, mentres uns atres eren reproduccions artístiques o recreació dels originals. Molts d'ells eren molt inexactos. No es donaven indicacions del context en el que es varen trobar les peces. Només es conserven tres eixemplars d'esta obra. És possible que anaren les úniques que es varen imprimir, potser perque el rei Carlos no va quedar satisfet en el resultat.

El Prodromo delle Antichità vaig donar Ercolano ("Prefacio a les antiguetats de Herculano") va ser preparat per Ottavio Antonio Bayardi, primer del primer ministre Giovanni Fogliani, i va ser imprés en la Stamperia Reale en 1752. Era una obra en cinc volums, que narrava el història d'Hércules i intentava provar que el jaciment era en realitat l'antiga ciutat de Herculano, no que no es dubtava des de la troballa d'una inscripció en 1738; pero no es contava res de les troballes. En 1754 Bayardi va publicar un catàlec d'estos en un volum sense ilustracions, en descripcions sumarias de 2,000 objects, lo que li fa de poc valor.

En 1755 Carlos va nomenar a quinze erudits per a formar la Accademia Ercolanese, encarregada d'estudiar i publicar les troballes. L'Acadèmia va encarregar preparar dibuixos i gravats dels objectes a vinticinc importants artistes, entre els que estaven Giovanni Elia Morghen, Carlo Nolli i Giovanni Battista Casanova. Als millors gravadors se'ls varen confiar les peces més interessants. Es va fixar un estil conjunt per a tot el proyecte, lo que assegurava la seua consistència.

L'acadèmia va editar els volums de l'obra entre 1757 i 1792. No es varen posar a la venda, sino que es varen enviar als "pocs afortunats" que varen ser elegits per a rebre'ls. Del primer volum es varen imprimir doscents eixemplars.

Carlos va abdicar com a rei de Nàpols en 1759, sent succeït per Fernando I de les Dos Sicilias (IV de Nàpols), que per llavors tenia nou anys d'edat. La publicació va continuar baix el regente Bernardo Tanucci.

Els primers quatre volums es varen dedicar a les pintures. Es varen incloure fragments de pintures murals, incloent els que s'havien tret del pòrtic. El quint volum, publicat en 1767, es va dedicar a busts de bronze. Un atre volum dedicat a escultures de bronze es va publicar en 1771. Les planches de Antichita varen ser copiades en Londres en 1773. Un atre volum dedicat a la pintura es va publicar en 1779. Una versió reduïda de l'obra va ser publicada en 1789. L'últim volum, publicat en 1792, es va dedicar a llànties (lucernas) i candelabros. Cap dels volums es dedica als marbres.