Italià

Italià Italiano
Pronunciació:	AFI:
Atres denominacions:
Parlat en:	Itàlia, Suïssa, San Marí, Ciutat del Vaticà
Regió:	Europa meridional
Parlants:	70-125 millons
Rànquing:	11-19º
Família:	Indoeuropea   Itàlica    Romanç     Itàlica Occidental      Italo-dàlmata       Italià
estatus oficial
Llengua oficial de:	Unió Europea, Itàlia, Suïssa, San Marí, Ciutat del Vaticà, Croàcia, Orde de Malta, Eritrea, Eslovènia, Somàlia, Brasil
Regulat per:	Accademia della Crusca
còdics de la llengua
ISO 639-1	it
ISO 639-2	ita
ISO/FDIS 639-3	ita
SIL
vore també: llengua

L'italià (italiano, lingua italiana) és una llengua romanç. Hi ha un gran número de dialectes italo-romans, en ocasions en difícil inteligibilitat.

Història

L'talià modern és un dialecte que ha conseguit impondre's com a llengua pròpia d'una regió molt més vasta que la seua regió dialectal. En este cas se tracta d'una variant arcaïsant i llatinisada del dialecte toscà de Florència, Pisa i Siena, que s'ha impost no per raons polítiques, econòmiques o militars com sol ocórrer, sino degut al prestigi cultural que portava en sí al ser l'idioma en el que es va escriure La Divina Comèdia, que es considera la primera obra lliterària escrita en la "lingua moderna". El toscà és en efecte la llengua en la que escrigueren Dante Alighieri, Francesco Petrarca i Giovanni Boccacio, considerats els tres grans escritors del Prerrenaiximent italià.

Fonètica i pronunciació

L'italià, a l'igual que el valencià, el castellà o l'asturià, té una ortografia altament fonètica, es dir, existix una correspondència considerable entre la llengua escrita i l'oral. Se caracterisa per la conservació de les vocals i pèrdua de les consonants finals, i per la pronunciació de les consonants geminades (consonants dobles). L'accent tònic se troba normalment en la penúltima sílaba, pero també pot estar en l'última o en l'antepenúltima.

Algunes regles de pronunciació poden, inclús, confondre a un parlant de valencià. Per eixemple, la c seguida de e o i es pronuncia com a "ch", mentres que es pronuncia com a "k" davant de a, o, u. Per a mantindre el so de "k" davant de e o i, s'haurà d'afegir una h: chiamo es pronuncia "kiamo". Per a obtindre el so de "ch" davant de les demés vocals s'afig una i: ciao es pronuncia "chao" (la i no es pronuncia).

De forma anàloga, davant de e o i, la g es pronuncia com a la "g" valenciana davant de la e i la i o la "j" davant de a, o, u es pronunciarà com a /g/ (de gat) davant de les demés vocals. S'utilisarà també la h i la i per a definir la seua pronunciació. Les consonants dobles se diferencien de les simples en la pronunciació.

Gramàtica

Extensió de l'italià en Europa.

La gramàtica italiana presenta numeroses similituts en la francesa, la portuguesa, l'espanyola, o la valenciana, en les que compartix la pertinença a la família de les llengües romances.

Substantius

Els substantius tenen dos gèneros: masculí i femení, aixina com dos números: singular i plural.

Les principals terminacions, per gènero i número són:

masculí en -o, plural en -i: libro, libri masculí en -e, plural en -i: fiore, fiori masculí en -a, plural en -i: poeta, poeti femení en -a, plural en -e: scala, scale femení en -e, plural en -i: luce, luci

Són invariables en italià els substantius que acaben en vocal accentuada (la virtù / le virtù - la virtut /les virtuts), els substantius (casi tots d'orige estranger) que acaben en consonant (il bar / i bar - el bar / els bars), els substantius que acaben en -i no acentuada (il bikini /i bikini, la crisi /le crisi - el bikini /els bikinis, la crisis /les crisis), i molts atres substantius.

Els substantius que acaben en -a solen ser femenins, mentres que els acabats en -o solen ser masculins, i els que finalisen en -e poden ser masculins o femenins. El plural se forma en -e quan la paraula acaba en -a o en -i quan la paraula acaba en -o o -e. Existixen, en canvi, multitut d'excepcions que deriven dels térmens llatins, per eixemple: la mano i el seu plural le mani, abdós femenins. Hi ha un grup prou numerós de paraules, en la seua majoria referents a parts del cos humà, que en singular acaben en -o i són de gènero masculí, mentres que en plural acaben en -a i passen a ser de gènero femení, per eixemple, il braccio-le braccia (braç-braços) o l'uovo-le uova (ou-ous). Originalment estos vocables tenien gènero neutre en llatí, brachium-brachia i ovum-ova.

Pronoms personals

	Singular	Plural
1a persona	io - yo	noi - nosatros
2a persona (Informal)	tu - tu	voi - vosatros
2a persona (Cortesia)	lei - vosté (molt formal)	----------
3a persona (Literaria)	egli - ell (animat) esso - ell (inanimat) ella - ella (animada) essa - ella (inanimada)	essi - ells esse - elles
3a persona (Usual)	lui - ell lei - ella	loro - ells/es

Dialectologia

L'italià és de facto una llengua prou fragmentada en dialectes, o pseudodialectes, puix que sobre una base llatina són dialectes o llengües germanes que s’han anat italianisant. El dialecte base de l'italià és el toscà. Dialectes propencs serien: emilià i romanyol, romanesc, sabí, marchigià, umbre, lasialo. Els dialectes nortenys relativament propencs serien: piamontés, lombart (oriental i occidental) i ligur. Alguns inclouen el venecià o véneto, si be esta última inclusió és molt discutible. Entre els dialectes surenys, normalment considerats més alluntats de l'estàndart toscà són els dels antics regnes de Nàpols i Sicília: campà, molinasà, farese, foyià, salentí, calabrés i sicilià. Consideració apart, pero també italianes, encara que alluntades de l'estàndart toscà, són les llengües sardes: campidanese, logurdurese, galurese i sasarese (sent esta última la de major influencia del castellà per eixemple per motius històrics).

Sistema d’escritura

L'italià usa 21 lletres de l'alfabet llatí. En efecte, les lletres ‘’k, j, w, x’’ i ‘’y’’ s’ampren únicament en paraules d’orige estranger o variants gràfiques d’escritura d’us cada vegada més comú en la comunicació escrita en internet i els mensages instantàneus en teléfons mòbils. A l'igual que el francés, l'italià gasta el grup consonantic ‘’gn’’, per a representar el so de la ‘’ny’’ valenciana. En el cas de la lletra ‘’h’’, no hi ha ninguna paraula italiana en eixa lletra, exceptuant les formes conjugades en present del verp avere (tindre o haver). L'italià usa a soles un accent en la seua escritura (`), el qual sempre recau en l'última sílaba.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Italià.