Llengües itàliques

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Distribució de les llengües romances més parlades: espanyol (vert), francés (blau), italià (groc), portugués (taronja) i rumà (roig)
Llengües romances d'Itàlia. Toscà (vert), romanesc (blau clar), napolità (violeta), sicilià (taronja).

Les llengúes itàliques constituïxen un grup de llengües indoeuropees en una série de rascs comuns. Inclou a les llengües romances i a un cert número de llengües extintes, com el llatí i atres llengües parlaes en la antiguetat en la península itàlica.

Encara que se sol considerar com a una única rama que se diversificà a partir d'un estadi comú o proto-itàlic, posterior al periodo proto-indoeuropeu, alguns autors dubten d'esta filiació comú. 1. Totes les llengües itàliques compartixen un bon número d'isogloses comuns: aixina, totes ells són llengües centum que no presenten palatisació de les (palato) velars indoeuropees/ *k, *kw, *g, *gh, *ghw/. Curiosament, les llengües romances si presenten una palatisació posterior dels fonemes llatins /k, g/, encara que soles fronta fonemes anteriors /ε,e,i/.

Clasificació[editar | editar còdic]

Les llengües itàliques inclouen dos subgrups:

  • Llengües osco-umbres:
    • Osc, parlat en la regió centro-meridional de la península itàlica.
    • Grup Umbro, que inclou a:
      • Peligne
      • Vestí
      • Marrucí
      • Picènic meridional
      • Umbro, parlat en la regió centre-septentrional de la península.
      • Volsc
      • Equu
      • Mars
      • Peligne
  • Llengües llatino-falisques:
    • Falisc, que era parlat en el àrea de Falerii Veteres (actual Civita Castellana),al nort de la ciutat de Roma.
    • Llatí, que era parlat en la Itàlia centre-occidental. Les conquistes romanes el varen expandir a través del imperi i més allà.

Característiques comunes[editar | editar còdic]

Actualment el terme llengües itàliques se usa per ar eferir-se a un conjunt de llengües indoeuropees que compartixen un cert número de rascs comuns i que tras un periodo llarc de conivvència comuna patiren un cert procés de convergència. En tot i això, autors com Silvestri i Rix argumenten que no va existir un proto-itàlic comú reconstructible, que complixca estes dos condicions:

  • Deuria tindre un sistema fonològic que explicara el del llatí i les llengües osco-umbres simultàneament per mig canvis fonètics posteriors.
  • Deuria representar una fonologia i morfologia que presentara canvis respecte al estat comú indoeuropeu.

Del mateix modo que la teoria obsoleta del italo-cèltic comú, molts autors han destirat l'idea de que totes les similituts de les llengües itàliques se deguen a la existencia d'un estadi llingüístic dit itàlic comú, del qual la seua diversificació sorgiren les llengües. De fet varios autors han propost explicar algunes de les característiques comunes com un fenòmen de sprachbund que afectaria a la dita àrea llingüística mig-itàlica.

Fonologia[editar | editar còdic]

Les llengües itàliques compartixen cert número d'isogloses i canvis fonètics comuns respete al protoindoeuropeu comú:

  • Evolució de les oclusives labials: *p > p, *b > b, *bh- > f-, -*bh- > -b-, (-f-)
  • Evolució de les oclusives alveolars: *t > t, *d > d, *dh- > f-, -*dh- > -d-. Esporàdicament el llatí presenta *d > l, com en IE *dnghwa < lingua o llatí arcaic *odor > olor, olere.
  • Evolució de les velars: *k >k (<c>), *g > g, *gh- > h- *kw > kw (<qu>)/k (<c>), *gw > v/g/f
  • Evolució de les líquides: *l > l i *r > r.
  • Evolució de les nasals no silàbiquies: *Vm > Vm, *mV > mV, *Vn > Vn, *nV > nV (ací V denota una vocal qualsevol) i les nasals.
  • Evolució de les semivocals: *W > v, *y > i.

Gramàtica[editar | editar còdic]

El llatí i les atres itàliques tenen una forma de futur innovadora derivà de -bho, -bhis, -bhit, .... Esta forma apareix per eixemple en la forma llatina amabo et amabis 'amaré i amaràs' i en la forma del falisc cra carefo ('demà no tindré', llatí crās carēbo).

Vore també[editar | editar còdic]