Anar al contingut

Bath

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Bath vue termes.jpg
Bath
Per a atres usos d'este terme vore Bath (desambiguació).
Archiu:Abadía de Bath, Bath, Inglaterra, 2014-08-12, DD 04.JPG
Vista de la piscina gran de les termes romanes de Bath.
Archiu:Abadía de Bath, Bath, Inglaterra, 2014-08-12, DD 46.JPG
Abadia de Bath.
Archiu:Fuente de Rebeca, Bath, Inglaterra, 2014-08-12, DD 02.JPG
Pòrtic de l'abadia de Bath.
Archiu:Baños Romanos, Bath, Inglaterra, 2014-08-12, DD 36-38 HDR.JPG
Font de Rebeca, junt a l'abadia.
Archiu:Baños Romanos, Bath, Inglaterra, 2014-08-12, DD 09.JPG
Banys romans.
Archiu:Calle Milsom, Bath, Inglaterra, 2014-08-12, DD 57.JPG
Vista superior dels banys.
Archiu:Gran Bomba, Baños Romanos, Bath, Inglaterra, 2014-08-12, DD 03.JPG
Carrer Milsom, zona comercial de Bath.
Archiu:Iglesia de San Miguel, Bath, Inglaterra, 2014-08-12, DD 55.JPG
Gran Bomba, entrada als Banys Romans.
Archiu:Jardines Parade, Bath, Inglaterra, 2014-08-12, DD 50.JPG
Iglésia de Sant Miguel.
Archiu:Puente Pulteney, Bath, Inglaterra, 2014-08-12, DD 52.JPG
Jardins Parade en Bath.
Archiu:Obelisco de Orange Grove, Bath, Inglaterra, 2014-08-12, DD 01.JPG
Pont Pulteney.
Archiu:Tienda Jacks of Bath, Bath, Inglaterra, 2014-08-12, DD 48.JPG
Obelisc d'Orange Grove.
Archiu:Tienda Jacks of Bath, Bath, Inglaterra, 2014-08-12, 48.
Tenda Jacks of Bath.

Bath (/ˈbɑːθ/) és una ciutat en el comtat ceremonial de Somerset, en el suroest d'Anglaterra. Està situada a 156 km a l'oest de Londres i a vintiun quilómetros al surest de Bristol. Li va ser concedit l'estatus de ciutat en l'any 1590 a través d'un decret real de la reina Isabel I,[1] i posteriorment el de county borough ("municipi comtal”) en 1889, la qual cosa li va garantisar independència administrativa del restant de Somerset. Més vesprada, Bath es va convertir en part d'Avon, quan dit comtat va ser creat en 1974. Des de 1996, en l'abolició del comtat de Avon, la ciutat ha segut el principal centre urbà de l'autoritat unitària de Bath and North East Somerset (“Bath i Noreste de Somerset”, B&NES).

Bath va ser fundada com un complex termal pels romans baix el nom llatí de Aquae Sulis (“les aigües de Sulis”), en 43 d. C., encara que la tradició oral sense cap sustente sugerix que ya existia des d'abans.[2] Els romans varen construir el complex i un temple en els tossals adjacents en la vall del riu Avon, al voltant de la font de les aigües termals.[3] Edgar el Pacífic va ser coronat com rei d'Anglaterra en l'Abadia de Bath en el 973.[4] Temps despuix, es va popularisar per les seues aigües termals durant l'Época georgiana, la qual cosa va propiciar una gran expansió i va deixar un reconegut llegat arquitectònic georgiano para la construcció del qual es va utilisar pedra de Bath.

Bath va ser reconeguda com Patrimoni de la Humanitat de l'Unesco en 1987.[5] La ciutat posseïx una gran varietat de teatres, museus i demés edificis d'importància cultural, la qual cosa ha contribuït al seu desenroll com a destí turístic, rebent cada any més de 3,8 millonscita requerida de visitants d'un dia i un milló de turistes que passen més temps en el lloc.[6] Existixen dos universitats (l'Universitat de Bath i l'Universitat de Bath Spa) i numerosos centres d'ensenyança secundària i superior.

Història

[editar | editar còdic]

Celtes i romans

[editar | editar còdic]

L'evidència arqueològica demostra que en el lloc de les termes romanes de Bath existia anteriorment un santuari celta,[7] dedicat a la deesa Sulis, que el seu equivalent romà era Minerva. No obstant, el nom de “Sulis” va seguir sent usat despuix de l'invasió romana i l'assentament va ser batejat com Aquae Sulis, lliteralment “les aigües de Sulis”.[8] Numeroses tablillas de maldicció —làmines fetes de metal que contenien mensages per a la deesa Sulis— varen ser trobades per arqueòlecs en el Manantial Sagrat.[9][10] Estes tablillas de maldicció estaven escrites en llatí i eren amprades per a tirar maldiccions sobre persones que havien fet alguna cosa indegut. Per eixemple, si a un ciutadà li furtaven les seues robes en els banys, escriuria una maldicció nomenant als sospitosos en una tablilla en la finalitat de que fora llegida per la deesa Sulis Minerva. Aixina mateix, es varen descobrir en el Manantial Sagrat més de 12 mil monedes romanes, lo que representa la major ofrena coneguda a la divinitat realisada en Britania.[10]


El temple va ser erigit en el 60-70 d. C. i el complex termal va ser construït gradualment a lo llarc dels següents trescents anys.[3] Durant l'ocupació romana de Gran Bretanya i provablement segons les instruccions del emperador Claudio,[11] els ingeniers varen dispondre postes de roure dins del fanc per a conseguir fonaments estables[12] i varen rodejar la font de les aigües termals en una cambra irregular de pedra recoberta en plom. El complex incloïa un caldarium (bany calent), un tepidarium (bany templat) i un frigidarium (bany fret).[13] Es varen edificar muralles defensives al voltant del poble, possiblement en el III.[14] Despuix de la retirada dels romans en la primera década de el V, els banys varen caure en desús i varen terminar per quedar enterrats baix els sediment.[15]

Periodo post-romà i sajón

[editar | editar còdic]

Existix la possibilitat de que Bath haja segut el lloc en a on es va desenrollar la batalla del Mont Badon (c. 500 d. C.) en la qual, segons la llegenda, el Rei Arturo va derrotar als sajones.[16] La Crònica anglosaxona documenta la caiguda de Bath en mans dels sajones occidentals en l'any 577, despuix de la batalla de Deorham.[17] Els anglosaxons la varen cridar Baðum, Baðan o Baðon, que significa “en els banys”; d'allí procedix el nom actual de la ciutat.[17] En el 675, Osric, rei dels Hwicce, va establir un monasteri en Bath.[18] Possiblement el poema anglosaxó The Ruin descriga l'apariència de l'assentament romà en aquell llavors.[14] El rei Offa de Mercia es va apoderar dels terrenys del monasteri en el 781 i va reconstruir l'iglésia, la qual va dedicar a Sant Pedro.[19] Per a el IX, s'havia perdut l'antic patró romà en els carrers i Bath s'havia convertit en una possessió real; Alfredo el Gran va redissenyar el poble, deixant els terrenys del quadrant surest per a l'abadia.[14] Edgar el Pacífic va ser coronat com rei d'Anglaterra en l'abadia en el 973.[4]

Normandos, Edat Mija i periodo Tudor

[editar | editar còdic]

En 1088, el rei Guillermo el Rojo va concedir la propietat de la població a Juan de Tours, mege personal del seu fallit pare, el rei Guillermo el Conquistador. Juan de Tours es va convertir en el bisbe de Wells i abad de Bath.[20][21] D'acort en la política papal de traslladar els bisbat a sèus de caràcter més urbà, va moure en 1090 la seua sèu de Wells a Bath, convertint-se en el primer bisbe de Bath.[22] Va planejar i va començar la construcció d'una iglésia molt més gran, que es convertiria en la seua catedral, junt a la qual s'ubicaven un priorat i el palau obispal.[20] No obstant, els bisbes posteriors varen tornar la sèu a Wells, encara que es va mantindre el títul de Bisbat de Bath i Wells.


Cap a el XV, l'abadia de Bath es trobava considerablement danyada.[23] Oliver King, bisbe de Bath i Wells, va decidir en l'any 1500 reconstruir-la a una menor escala. La nova iglésia va ser terminada uns pocs anys abans de la dissolució del Priorat de Wells en 1539, com a part de les mides preses pel rei Enrique VIII que incloïen el confisc de la propietat de les institucions de l'Iglésia catòlica i va prendre control d'elles com el nou cap de l'Iglésia d'Anglaterra.[24] L'abadia va ser deixada a l'abandó, fins a ser restaurada com a parròquia local en l'Época Isabelina, quan Bath va experimentar un resorgiment com a centre termal. Els banys varen ser millorats i la ciutat va començar a atraure a l'aristocràcia. Li va ser concedit l'estatus de ciutat en l'any 1590 a través d'un decret real de la reina Isabel I.[1]

Sigles XVII i XVIII

[editar | editar còdic]

Durant la guerra civil anglesa, la batalla de Lansdowne va ser lliurada el 5 de juliol de 1643 en les afores al nort de la ciutat.[25] Thomas Guidott, qui havia estudiat química i medicina en el Wadham College de l'Universitat d'Oxford, es va mudar a Bath en 1668 i es va interessar en les propietats curativas de l'aigua termal. En 1676, va escriure el seu llibre A discourse of Bathe, and the hot waters there. Also, Some Enquiries into the Nature of the water (“Un Discurs sobre Bath, i les aigües termals allí. També, Algunes Indagacions sobre la Naturalea de l'aigua”). Açò va atraure l'atenció del país i pronte els aristócrates varen començar a visitar la ciutat per a beneficiar-se de les propietats de l'aigua.[26]


Diverses àrees de la ciutat varen experimentar un gran desenroll baix el regnat dels Estuardo, i encara més durant l'Época Georgiana com a conseqüència del creixent número de visitants que Bath atrea, els quals necessitaven estage.[27] Els arquitectes John Wood pare (John Wood el Vell) i John Wood fill (John Wood, el Jove) varen ser els responsables del planejament de monumentals edificacions d'estil georgiano, entre les que es destaquen The Circus i el célebre Royal Crescent.[28] Gran part de la pedra de Bath, de color groguenc pàlit, que va anar àmpliament utilisada com a material de construcció en tota la ciutat, es va obtindre en les mines de Combe Down i Bathampton Down, propietat de Ralph Allen.[29] En 1742, Allen va encarregar a John Wood pare la construcció d'una casa de camp en la seua finca Prior Park, entre la ciutat i les mines.[29]

En 1705, es va erigir en Bath el primer edifici específicament construït per a fer les voltes de teatre, el del Theatre Royal, ubicat junt a les termes romanes i les Assembly Rooms. El Theatre Royal hauria de convertir-se en un dels teatres britànics més importants anara de Londres.[30] El mestre de cerimònies Beau Nash, qui va presidir la vida social de la ciutat des de 1705 fins a la seua mort en 1761, va elaborar un còdic de conducta per a les activitats públiques d'entreteniment.[31]

XIX en avant

[editar | editar còdic]

La població de la ciutat havia alcançat els 40.020 habitants en 1801, lo que la convertia en una de les ciutats més grans del país.[32] William Thomas Beckford va comprar una casa en Lansdown Crescent en 1822 i posteriorment va adquirir atres dos allí per a aixina formar la seua residència. Tenint en el seu poder totes les terres entre la seua residència i el cim de Lansdown, va crear un jardí de més de 800 metros de llarc i va construir en el cim Beckford's Tower, un caprig d'estil neoclàssic.[33] En 1901 la població local havia aumentat als 51.844 habitants.[34]


L'emperador Haile Selassie d'Etiopia va estar exiliat en Fairfield House (Bath) des de 1936 a 1940.[35] Durant la Segona Guerra Mundial, entre la nit del 25 d'abril i el matí enjorn del 27 d'abril de 1942, la ciutat va sofrir tres atacs aéreus de la Luftwaffe com a part de la seua campanya popularment coneguda com Baedeker Blitz, portada a terme en represàlia als bombardejos de la Força Aérea Real britànica sobre les ciutats alemanes de Lübeck i Rostock. Més de 400 persones varen morir i els edificis afectats o destruïts varen superar els 19 000.[36] Algunes cases que formaven part dels complexos georgianos de Royal Crescent, The Circus i The Paragon, les Assembly Rooms i construccions ubicades al sur de Queen Square es varen incendiar per les bombes i varen sofrir grans danys.[37]

Despuix d'acabada la guerra, una revisió urbanística de la ciutat va dur al rebuge i reconstrucció de grans àrees en un estil de postguerra que contrastava en la tradicional arquitectura georgiana del lloc.[38] En la década de 1950, els poblats propencs de Combe Down, Twerton i Weston varen ser incorporats a Bath per a possibilitar l'edificació de noves vivendes, gran part de les quals varen ser construïdes pel municipi.[38] En les décades de 1970 i de 1980, es va reconéixer que la conservació dels edificis històrics era inadequada, la qual cosa va conduir a un major conte i reutilisació dels mateixos aixina com també dels espais públics.[38] En 1987, la ciutat va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco, donant fe de la seua importància cultural internacional.[38][5]

Govern i escut d'armes

[editar | editar còdic]

Havent format part del comtat de Somerset històricament, Bath es va convertir en county borough (“comtat municipi”) en 1889, independisant-se aixina del nou comtat administratiu de Somerset.[39] Més vesprada, va passar a ser part d'Avon quan dit comtat no metropolità va ser creat en 1974. Des de l'abolició de Avon en 1996, la ciutat ha segut el principal centre urbà de l'autoritat unitària de Bath and North East Somerset (“Bath i Noreste de Somerset”, B&NES).[40] No obstant, Bath encara és part del comtat ceremonial de Somerset, encara que no de l'homònim comtat no metropolità.

Des de 1295 fins a l'aprovació del Acta de Reforma de 1832, Bath elegia dos membres de la Cámara.[41] La ciutat pertany a un únic districte electoral, sent el lliberal demócrata Don Foster el seu representant en el Parlament (senyes de 2010). Els seus resultats en les eleccions de 1992 varen ser notables, degut a que Chris Patten (membre del Parlament per Bath des de 1979 a 1992) va jugar un rol important, com a president del Partit Conservador, en la reelecció de John Major com primer ministre, pero no va conseguir mantindre la seua banca en el Parlament. Des de llavors, Don Foster ha segut reelegit com a representant de la ciutat en cada elecció. No obstant, la ventaja de vots obtinguda pel Partit Lliberal Demócrata per damunt del Partit Conservador es va reduir significativament des de més de 9 mil vots en les eleccions generals de 1997 i 2001 a 4.638 en 2005.[42]

Els wards electorals de l'autoritat unitària de Bath and North East Somerset dins de la ciutat de Bath són Abbey, Kingsmead i Walcot en el centre, i més cap a les afores, Bathwick, Combe Down, Lambridge, Lansdown, Lyncombe, Newbridge, Odd Down, Oldfield, Southdown, Twerton, Westmoreland, Weston i Widcombe.[43]


El blasón de l'escut d'armes inclou dos franges plateadas sobre un fondo blau, que representen el riu Avon i les aigües termals. L'espasa és la de Sant Pablo, un dels patrons de l'abadia (junt en Sant Pedro). La cimera commemora la coronació d'Edgar en el 973. La corona és sostinguda en l'aire per dos mans en mànegues fins a la nina. Els tenantes, un lleó i un orso, s'empinen sobre unes branques de roures en bellotas, les quals estan relacionades en l'història de Bladud, un llegendari rei dels britanos, que, segons la llegenda, va anar el fundador de Bath. Les claus són les de Sant Pedro. El lema li la ciutat —Aquae Sulis, el nom romà de Bath— està escrit en la part inferior. El primer registre de l'escut d'armes està en l'obra Particular Description of England (“Descripció Particular d'Anglaterra”), de William Smith. Se supon que la data del mapa de Bath —en el que apareix l'escut d'armes com és en l'actualitat— contingut en eixe manuscrit és la mateixa que la d'un mapa de Bristol, datat el 30 o 31 de juliol de 1568.[44]

Geografia

[editar | editar còdic]

Geografia física

[editar | editar còdic]

Bath està situada en la vall del riu Avon i prop del llímit meridional del Cotswolds, una cadena de tossals de pedra calcàrea en la regió centre-occidental d'Anglaterra, designada Àrea de Destacada Bellea Natural. Els tossals de les afores de la ciutat tenen una altitut màxima de 238 m en la replanell de Lansdown. Bath cobrix un àrea de 29 km². Els tossals que rodegen a la ciutat brinden als seus carrers una inclinada pendent i proporcionen una base escalonada per als edificis. Els terrenys inundables en els voltants del riu Avon, que discorre a través del centre de Bath, presenten una altitut d'aproximadament 18 m sobre el nivell de l'mar.[45] El riu va ser alguna volta una innavegable anastomosis —curs d'aigua compost per numerosos canals angosts separats entre sí per illes sedimentarias menudes— fragmentada per pantàs i estanys; no obstant, en l'actualitat i gràcies a la construcció d'abocadors hidràulics, les aigües han segut concentrades en un únic canal. No obstant, les inundacions periòdiques, que afectaven greument als edificis ubicats en les zones més baixes, varen ser comunes fins a la realisació de les obres necessàries per a controlar les aigües en la década del 1970.[46]


Les aigües termals que sorgixen de la terra en Bath procedixen de la pluja caiguda sobre les Mendip Hills. L'aigua es infilttra cap a aqüífers calizos fins a una profunditat d'entre 2.700 i 4.300 metros, a on l'energia geotèrmica eleva la temperatura de l'aigua fins a entre 64 i 96 °C. Estant baix pressió, l'aigua ascendix cap a la superfície a través de fissures i falles en la pedra calcàrea. Al dia emergixen a la superfície 1.170.000 litros d'aigua a una temperatura de 46 °C,[47] filtrant-se a través de la falla geològica de Pennyquick.

Clima

[editar | editar còdic]

De la mateixa manera que el restant del Suroest d'Anglaterra, Bath goja d'un clima templat, generalment més humit i benigno que el del restant d'Anglaterra. La temperatura mija anual ronda els 10 °C i mostra variacions estacionals i diürnes, encara que, per l'efecte moderador de la mar, l'amplitut tèrmica és inferior a l'existent en la major part del Regne Unit. Giner és el més més fret en temperatures mínimes promig que van des de 1 °C a 2 °C. Juliol i agost són, en canvi, els mesos més càlits, duent a la regió temperatures màximes promig de 21 °C aproximadament.[48]

El Suroest d'Anglaterra posseïx un emplaçament favorit sobre l'anticiclón de les Azores, quan el mateix estén la seua àrea d'influència en direcció noreste, cap al Regne Unit, particularment en estiu. No obstant, a sovint es formen núvols convectivas terra adins, en especial prop dels tossals, reduint la cantitat d'hores de sol. El promig anual d'hores en llum solar varia entre les 1.400 i les 1.600.[48]

Les precipitacions solen estar associades en depressió atlàntiques o en la convecció. Les depressió són més notòries en autumne i hivern, i la major part de la pluja que cau en el Suroest durant esta época de l'any té eixe orige. El promig anual de precipitacions per a l'àrea de Bath-Bristol ronda els 800 o 900 mm.[49] Entre novembre i març els vents, que bufen predominantment des del suroest, alcancen les seues màximes velocitats, mentres que entre juny i agost presenten les més baixes.[48]

Demografia

[editar | editar còdic]
Distribució per edat de la població de Bath i North East Somerset (2001)
Franja d'edat Total % Varons % Dònes %
00 – 04 9.009 5,33% 4.648 2,75 % 4.361 2,58 %
05 – 09 9.513 5,63% 4.816 2,85 % 4.697 2,78 %
10 – 14 10.315 6,10% 5.215 3,09 % 5.100 3,02 %
15 – 19 11.047 6,54% 5.799 3,43 % 5.248 3,10 %
20 – 24 11.788 6,97% 6.037 3,57 % 5.751 3,40 %
25 – 29 10.179 6,02% 4.970 2,94 % 5.209 3,08 %
30 – 34 11.847 7,01% 5.828 3,45 % 6.019 3,56 %
35 – 39 12.484 7,39% 6.226 3,68 % 6.258 3,70 %
40 – 44 11.392 6,74% 5.624 3,33 % 5.768 3,41 %
50 – 54 11.948 7,07% 5.862 3,47 % 6.086 3,60 %
55 – 59 9.981 5,90% 4.911 2,91 % 5.070 3,00 %
60 – 64 8.302 4,91% 4.026 2,38 % 4.276 2,53 %
65 – 69 7.726 4,57% 3.662 2,17 % 4.064 2,40 %
70 – 74 7.375 4,36% 3.312 1,9 6% 4.063 2,40 %
75 – 79 6.655 3,94% 2.951 1,75 % 3.704 2,19 %
80 – 84 4.432 2,62% 1.648 0,97 % 2.784 1,65 %
85 – 89 2.649 1,57% 826 0,49 % 1.823 1,08 %
90+ 1.322 0,78% 304 0,18 % 1.018 0,60 %
Total 169.040 100 % 82.143 48,59 % 86.897 51,41 %

En l'any 2001, la ciutat de Bath contava en una població de 83.992 habitants. D'acort en el cens de 2001, Bath, junt en el Noreste de Somerset, que inclou zones dels voltants de la ciutat tan lluntanes com Chew Valley, té una població total de 169.040 habitants, en una edat promig de 39,9 anys (sent 38,6 el promig nacional). L'enorme majoria dels seus pobladors (el 97,2 %) són de raça blanca, en comparació al 90,9 % en la totalitat del país. Uns atres grups ètnics d'importància inclouen el multirracial (1 %), asiàtics (0,5 %) i negres (0,5 %), sent 1,3 %, 4,6 % i 2,1 % els promijos nacionals respectivament.[50]

Dels 169.040 habitants de Bath and North East Somerset en 2001, 86.897 eren dònes (el 51,4 %) i 82.143, varons (el 48,6 %); 30.815 tenien menys de 15 anys (18,2 %), 123.167 es trobaven entre els 16 i els 74 anys (el 72,9 %), i 15.058 superaven els 75 (el 8,9 %).[50] Els naixcuts en el Regne Unit eren 158.106 (el 93,5 %); els naixcuts dins de l'Unió Europea (incloent la República d'Irlanda) aplegaven als 3.898 (el 2,3 %), i els naixcuts en atres llocs sumaven 7.036 (el 4,2 %).[50]

El districte és majoritàriament cristià (el 71 %), no alcançant cap atra religió més del 0,5 % de la població. En térmens generals, estes sifres es corresponen en els promijos nacionals; no obstant, els irreligiosos en l'autoritat unitària (el 19,5 %) superen significativament la mija nacional de 14,8 %. El 7,4 % de la població s'ha descrit com “no saludable” en els últims dotze mesos, comparat en un promig nacional del 9,2 %; a nivell nacional el 18,2 % de les persones manifesta patir una malaltia prolongada, mentres que en Bath eixa sifra descendix al 15,8 %.[50]

Cultura

[editar | editar còdic]

Durant el XVIII, Bath es va convertir en el centre d'atenció de l'alta societat en Anglaterra. Va ser durant este periodo que va tindre lloc la construcció del Theatre Royal, aixina com també l'edificació de numeroses estructures emblemàtiques de la ciutat com el Lansdown Crescent,[51] el Royal Crescent,[52] The Circus i el Pont Pulteney.[53]


En l'actualitat, Bath conta en cinc teatres —Theatre Royal, Ustinov Studio, the egg, el Ronde Theatre i el Mission Theatre— i atrau companyies i directors de renom internacional, incloent una temporada anual de Peter Hall. La ciutat també té una llarga tradició musical. l'Abadia de Bath alberga un orgue de la respectada firma alemana Klais Orgelbau i constituïx la sala de concerts més gran de la ciutat,[54] en al voltant de 20 concerts i 26 recitals d'orgue cada any. Una atra sala de concert destacada és The Forum, un edifici art decó en 2 mil assents que es va originar com el que provablement haja segut el cine més luxós de Bath.[55]

Des de 1948, la ciutat és anualment sèu del Bath International Music Festival (“Festival Internacional de Música de Bath”), en el que convergixen gèneros tals com l'orquestal, música, clàssic contemporàneu, jazz i world music; l'event té lloc a fins de maig o principis de juny i dura dos semanes.[56] Atres acontenyiments culturals anuals inclouen el Bath Film Festival (“Festival de Cine de Bath”, des de 1991),[57] el Bath Literature Festival (“Festival de Lliteratura de Bath”, des de 1995),[58] el Bath Festival of Children's Literature (“Festival de Lliteratura Infantil de Bath”, des de 2008),[59] el Bath Fringe Festival (un festival d'art fundat en 1981),[60] i el Bath Beer Festival (“Festival de la Cervesa de Bath”).

Teatres

[editar | editar còdic]

En 1705, va ser construït en la ciutat el primer edifici específicament erigit per a complir la funció de teatre. No obstant, l'espai era massa reduït i el teatre produïa, com a molt, menuts guanys, raó per la qual va ser demolit en 1738 per a deixar lloc al Mineral Water Hospital. Este teatre va ser el precursor del Theatre Royal, inaugurat el 27 d'octubre de 1750 en Orchard Street, al com li va ser concedit en 1768 una palés real aprovada pel Parlament. Es va convertir llavors en el primer “teatre real” anara de Londres i la seua reputació va començar a créixer. En 1805, va tancar el teatre de Orchard Street per a ser reconstruït en un atre lloc que va obrir les seues portes el 12 d'octubre del mateix any.[30] Finamente decorat i en una capacitat per a 900 espectadors, és considerat un dels millors eixemples d'arquitectura georgiana de la ciutat.[61]

El teatre per a chiquets i jóvens the egg —aixina cridat per la forma ovalada de l'auditori— va ser inaugurat el 23 d'octubre de 2005,[30] i s'erigix sobre un edifici d'estil victorià que conta en més de cent assents.[62] Ustinov Studio va obrir en 1997 i va ser batejat en honor al seu patrocinador, Peter Ustinov.[30] En una capacitat per a 105 espectadors, el Ronde Theatre —que rep una chicoteta subvenció del govern de Bath and North East Somerset— va ser inaugurat en 1989 i atrau cada any a huitanta companyies diferents que presenten variats espectàculs.[63] Obert en 2004, el Mission Theatre, l'estructura del qual té 200 anys d'antiguetat i va anar originalment una capella catòlica, pertany al consell de l'autoritat unitària i conta en una capacitat per a cent espectadors en el seu auditori principal.[64]

Museus i galeries

[editar | editar còdic]

En la ciutat es troba la Victoria Art Gallery (“Galeria d'Art Victoria”), inaugurada en 1900, en la que s'exhibixen més de 1500 peces que comprenen des de pintures britàniques a l'oli de el XVII fins a obres d'art contemporànees, incloent treballs de Thomas Gainsborough, Thomas Jones Barker i Walter Richard Sickert.[65] El Museum of East Asian Art (“Museu d'Art de l'Est Asiàtic”), fundat en 1993, té en exposició prop de 2 mil objectes —que comprenen peces de ceràmica, jade i bronze— i conta en una de les coleccions d'art asiàtica oriental més grans del país fòra de Londres.[66]


El Holburne Museum of Art exhibix la colecció d'art acumulada en el XIX per Sir William Holburne. La colecció original es destaca principalment pels treballs en argent i pinturas europees, encara que també inclou peces italianes de bronze, treballs en mayólica, porcelana i vidre, mobles i retrats en miniatura. Des de llavors, ha segut enriquida en paisages de Francesco Guardi i Joseph Mallord William Turner i retrats de George Stubbs, Allan Ramsay, Johann Zoffany i Thomas Gainsborough, entre atres coses.[67]

El Bath Postal Museum (“Museu Postal de Bath”), establit en 1979, oferix informació sobre el desenroll del correu des del 2000 a. C. fins als nostres dies i sobre l'evolució dels buçons britànics; els seus artefactes inclouen plomes i tinteros, cornetas de posta, buçons, papirs egipcíacs, tablillas d'argila sumeris, carros postals, cartas i estampillas.[68] El Fashion Museum (“Museu de la Moda”), inaugurat en 1963, conta en més de 30 mil penyores masculines femenines i infantils de el XVI en avant i conserva indumentària de reconeguts dissenyadors contemporàneus tals com Giorgio Armani, Ralph Lauren, John Galliano i Donatella Versace.[69]

El Jane Austen Centre és una exposició permanent sobre l'experiència de l'escritora Jane Austen en Bath entre 1801 i 1806 i l'influència d'eixos anys en la ciutat sobre la seua obra.[70] El Herschel Museum of Astronomy, obert en 1981, està dedicat a la vida i obra de William i Carolina Herschel; ubicat en l'antiga casa dels germans (New King Street n.° 19), va anar allí mateixa a on William, en l'ajuda d'un telescopi dissenyat per ell mateixa, va descobrir en 1781 el planeta Urà.[71] Les termes romanes de Bath representen una de les majors atraccions turístiques del Suroest d'Anglaterra,[72] i posseïxen una colecció de relleus i gemas romans en figures de deus, atres personages mitològics i animals.[73]


Per últim, la Bath Royal Literary and Scientific Institution (“Institució Real de Lliteratura i Ciència de Bath”), fundada en 1824, conté una amplísima colecció de més de 7 mil volums sobre temes tan variats com història natural, teologia, història europea i local, diccionaris de llengües antigues i estrangeres, etcétera; mils de fòssilés, espècimen de plantas, closcas de bivalvats i caragolés, i uns atres invertebrats; numerosos eixemplars d'aus i alguns mamífers; antiguetats de molt diverses procedències històriques i geogràfiques; pintures, dibuixos i fotografies; entre molts atres objectes. La societat presta peces del seu patrimoni a diferents museus i du alvance un programa de charrades i discussions.[74]

Bath en l'art

[editar | editar còdic]

És una ciutat molt bonica. Durant el XVIII, els artistes Thomas Gainsborough i Thomas Lawrence varen viure i varen treballar en Bath.[75][76] John Maggs, un pintor conegut per les seues pintures de carros, va nàixer en Bath en 1819 i allí va desenrollar la seua carrera junt a la seua família d'artistes.[77] William Fregira-Greene, fotógraf de retrats i prolífic inventor, va començar a experimentar en celuloide en el seu estudi de Bath en la década de 1870, desenrollant alguns dels rudimentos de la tecnologia de la cambra de cine; a ell se li atribuïx l'invenció de la cinematografia.[78]


l'escritora Jane Austen va viure en la ciutat junt al seu pare, mare i la seua germana Cassandra en quatre domicilis distints des de 1801 a 1806.[70] No obstant, A Jane mai li va agradar massa la ciutat i en una ocasió va escriure a Cassandra: It will be two years tomorrow since we left Bath for Clifton, with what happy feelings of escape. (“Demà es compliran dos anys des de que partim de Bath cap a Clifton, en feliços sentiments d'escape.”)[79] A pesar d'això, Bath ha honrat el seu nom en el Jane Austen Centre, un museu dedicat a ella. Les seues obres L'abadia de Northanger i Persuasió estan en gran part ambientades en la ciutat i inclouen descripcions de la vida social del Bath de l'época. Tant les noveles de Austen com Els papers pòstums del Club Pickwick, de Charles Dickens, contenen alusions a les aigües termals.[80] La novela The Waters of Sul (“Les Aigües de Sul”), de Moyra Caldecott, està ambientada en Bath romà en el 72 d. C. La trama de l'obra de teatre The Rivals (“Els Rivals”), de Richard Brinsley Sheridan, es desenrolla en el Bath,[81] aixina com també l'escalofriant conte The Landlady (“La Patrona”), de Roald Dahl.[82]

Moltes películes i programes de televisió han segut filmats utilisant l'arquitectura de Bath com a fondo: la versió cinematogràfica de 2004 de la novela Vanity Fair (“La fira de les vanitats”) per William Makepeace Thackeray,[83] La duquesa (2008),[83][84] El libertador (1950),[83][85][86] i The Titfield Thunderbolt (“El raig de Titfield”, 1953).[83] En agost de 2003, Els Tres Tenors varen cantar en un concert especial per a l'inauguració del Thermae Bath Spa, que finalment va obrir tres anys despuix per retarts en el proyecte.[87]

Parcs

[editar | editar còdic]

Existixen varis parcs públics en la ciutat, sent el Royal Victoria Park el més important, ubicat a una curta distància del centre de la ciutat. Va ser inaugurat en 1830 per la princesa Victoria, que tenia solament 11 anys en eixe llavors, convertint-se en el primer parc en dur el seu nom.[88] El parc dona pel seu costat oriental al Royal Crescent i ocupa una superfície de 23 hectàreas.[89] En el seu interior, hi ha una avinguda en arbres, un obelisc dedicat a la reina Victoria, un llac, un jardí botànic i un aviario; les seues atraccions inclouen un àrea de jocs per a chiquets, un skatepark, un estany en pots i canches de canches de tenis, bowls sobre herba i gòlf.[89][90] Gran part del parc està cobert d'herba. Ha segut guardonat en el Green Flag Award,[91] un reconeiximent a l'excelència en parcs i espais verts, i registrat pel English Heritage com un Parc Històric Nacional.[89][90] El jardí botànic, que ocupa 3,84 hectàrees, va ser diseañado en 1887 i conté una de les més destacades coleccions de plantes sobre calcàrea del West Country.[92]


Atres parcs inclouen: Alexandra Park, Parade Gardens, Sydney Gardens, Henrietta Park, Hedgemead Park i Alice Park. Alexandra Park, aixina cridat en honor a la regna Alejandra, va ser obert en 1902 per a commemorar la coronació d'Eduardo VII.[93] Ocupa 4,5 hectàrees i està situat en el cim d'un tossal (Beechen Cliff), per lo que oferix una magnífica vista panoràmica de la ciutat i dels boscs en els tossals i valls circumdants.[93] En una hectàrea de superfície, Parade Gardens, emplaçat junt al riu Avon, és l'àrea de recreació situada més prop del centre de Bath; des d'allí pot apreciar-se ben el Pont Pulteney.[94] Sydney Gardens, el parc més antic de la ciutat havent segut construït en 1795, ocupa 4,8 hectàrees i era molt popular en els sigles XVIII i XIX, quan s'organisaven en ell desdejunis i concerts.[95] Ha segut visitat per molts membres de la família real, i Jane Austen solia freqüentar el lloc.[95]


Henrietta Park es localisa en les rodalies del centre urbà i va ser dissenyat en 1897 sobre 2,8 hectàrees de terreny per a celebrar el quinquagèsim aniversari de la coronació de la reina Victoria.[96] Hedgemead Park deu la seua existència a un esmonyida ocorregut en la década de 1870 que va arrasar en les cases que originalment s'erigien en el lloc; cobrix 2 hectàrees i va anar formalment inaugurat en 1889.[97] Alice Park s'estén a lo llarc de 3,4 hectàrees en el nort de Bath.[98] Aixina mateix, en un espai vert adjacent al riu Avon, es troben les Cleveland Pools, una piscina semicircular construïda en 1814;[99] es tracta de la pileta pública a l'aire lliure en existència en major antiguetat del país.[100]

Gastronomia

[editar | editar còdic]

Existix una àmplia gama de productes alimentaris típics de Bath. El Sally Lunn bun, un pa de farina de blat en rent, ha segut produït en la ciutat des de fa sigles.[101] Es creu que el seu recepta va ser invenció d'una immigrant hugonote cridada Solange (Solie) Luyon, qui va aplegar a la ciutat en la década de 1680 i possiblement la creara quan va començar a treballar en un forn local.[101][102] El nom d'estos panets és, segons la versió més popular, una alteració del nom original en francés de la panadera.[101][103] En la segona mitat de el XVIII, els Sally Lunn buns formaven part dels desdejunis a l'aire lliure en Spring Gardens.[103] Els ingredients que se li agreguen en la part superior per a donar-los més sabor, poden ser tant dolços com a salats.[104] La recepta del Sally Lunn bun és un secret transmés de generació en generació i s'elabora exclusivament en Sally Lunn's Refreshment House, la casa més vella de la ciutat (circa 1482),[105] lloc en a on Solange Luyon es va establir com a panadera a fins de el XVII.[104][106][107]


En ocasions estos panets són confosos en els Bath buns, més menuts, redons, molt dolços i rics en greixos.[107] Existixen referències del Bath bun que daten de 1763.[107] S'atribuïx la recepta original de el XVIII a William Oliver, mege del Mineral Water Hospital, qui originalment preparava una massa en ou i sagí a la qual afegia per damunt confites de llavor d'alcaravea mòlts.[104] Encara que els confites de alcaravea han segut àmpliament reemplaçats per clafoll de fruta confitada i sucre, el Bath bun ha conseguit tindre el seu lloc en els menús de numerosos cafens i restaurants.[104] S'utilisen també en la seua elaboració a voltes panses de raïm.[107] El doctor Oliver va inventar també els Bath Oliver Biscuits per als seus pacients en reuma com una alternativa dietètica als Bath buns.[104][106][108] Consistixen en unes galletas salades fetes de farina, sagí, rent i llet. En l'actualitat, els Oliver Biscuits solen consumir-se en companyia de formages, com el cheddar,[108] i se'ls pot trobar en supermercats.[106]

El Bath chap és un plat a pur de carrilladas de porc fumades en sal.[106] A sovint li'l cuina en ous i tradicionalment se servix fret.[106] La cerveseria Bath Ales, ubicada a uns pocs quilómetros de la ciutat, en Warmley (South Gloucestershire), és ama dels pubs The Salamander i The Hop Pole en Bath, The Swan en el propenc Swineford (South Gloucestershire), i atres sis en Bristol.[109] La cerveseria Abbey Ales Brewery, fundada en 1997, està emplaçada en Bath,[110] i administra dos pubs locals: The Star Inn i Coeur de Lion.[111][112]

Deport

[editar | editar còdic]

Fundat en 1865,[113] el Bath Rugby és actualment (any 2010) un equip de rugby de la Premiership Anglesa.[114] El seu remera és negra, blava i blanca i tenen la seua estadi en el Recreation Ground des de 1894.[115] El major guany de l'equip va ser el de guanyar la John Player Cup (actualment, la Copa Anglo-galesa) quatre anys consecutius entre 1983/84 i 1986/87.[116] Posteriorment, va obtindre el mateix títul en la Pilkington Cup (una atra antecessora de la Copa Anglo-Galesa) en atres sis ocasions en 1988/89, 1989/90, 1991/92, 1993/94, 1994/95 i 1995/96.[116] Aixina mateix, el Bath Rugby va ser el campeó de la Courage League (antic nom de la Guiness Premiership) sis voltes en huit anys: 1988/89, 1990/91 – 1993/94 i 1995/96.[116][117] Finalment, va véncer en la Heineken Cup en la temporada 1997/98.[116]


El Bath City F.C. és un equip de fútbol fundat en 1889, l'estadi del qual s'ubica en Twerton Park.[118] El seu primer ascens es va produir en 1909 quan es va unir a la Western Football League.[119] Despuix d'haver-se consagrat campeó de la Southern Football League en la temporada 2007/2008,[119] el Bath City F.C. va ser promogut a la Conference South.[120] El Team Bath F.C., afiliat a l'Universitat de Bath, va ser instaurat en 1999 i dissolt en 2009.[121][122] En 2002, es va convertir en el primer club universitari en participar de la Football Association Challenge Cup en 120 anys —despuix del guany de Gonville & Caius A.F.C. (del Gonville i Caius College) en 1881—, entrant a la ronda preliminar i calificant subsecuentemente per a atres quatre rondes abans de ser vençut pel Mansfield Town F.C.[121][123] L'equip es va unir a la Southern League en 2003/2004 i va ascendir a Conference South en 2008/2009, poc abans de retirar-se per a dedicar-se únicament al fútbol universitari.[122] Aixina mateix, l'Universitat de Bath conta en un equip de fútbol americà, els Bath Killer Bees, fundat en 1992, que actualment juga en la British Universities American Football League.[124]

TeamBath és el nom colectiu de tots els deportes d'equip de l'Universitat de Bath, incloent el susodicho equip de fútbol. Atres disciplines en les que el TeamBath es destaca són atletisme, bádminton, skeleton, bobsleigh, hockey sobre herba, judo, pentatlón modern, netball, rem, rugby, natació, tenis, triatló i voleibol.[125]


Existixen varis clubs de críquet en la ciutat, incloent el Bath Cricket Club, que té la seua sèu en el North Parade Ground i juga en la West of England Premier League.[126] També es juga críquet en el Recreation Ground, lloc en a on cada any des de 1897 pren lloc el Bath Cricket Festival en la participació del Somerset County Cricket Club.[115] El Bath Croquet Club, un equip de croquet, té quatre canches en el Recreation Ground,[127] i juga en la South West Federation of Croquet Clubs.[128]

El Bath Half Marathon és una marató anual que recolecta fondos per a la caritat. Havent conseguit en 2009 més d'1,3 millons de lliures esterlines, constituïx un dels events caritatius més importants del Suroest d'Anglaterra.[129] El recorregut és pla i té una llongitut de 21,1 km, començant i terminanado en Great Pulteney Street, en el cor de la ciutat, i estenent-se a abdós costats del Riu Avon.[129] La marató va ser realisada per primera volta en 1981 i actualment atrau a uns 15 mil corredors i 30 mil espectadors.[130]

Economia i indústria

[editar | editar còdic]

Bath va tindre alguna volta un important sector manufacturero, liderat per companyies com Stothert & Pitt, una empresa local d'ingenieria fundada en 1785 que va quebrar en 1989.[131] Mentres que en Bath la manufactura representa només el 5% de les ocupacions (la mitat del promig nacional),[6] en Norton Radstock —una chicoteta conurbación de prop de 21.300 habitanets en el sur de l'autoritat unitària i un destacat centre d'impressió i embalage— constituïx el 27,9% de les fonts de treball (prop de 2,5 voltes el promig nacional).[132][133] En l'actualitat, la manufactura està en decliu en la ciutat, pero ostenta destacables indústries de software i editorial. És sèu, per eixemple, de Future Publishing, una companyia de mijos de comunicació fundada en 1985 que es dedica a la publicació de revistas i opera en el Regne Unit, Estats Units i Austràlia.[134] Els sectors en desenroll inclouen les tecnologies de l'informació i la comunicació i les indústries creatives i culturals, sent Bath un centre editorial reconegut a nivell nacional.

En Bath existixen més de sis mil empreses que donen treball a aproximadament 50 000 persones.[6] El sector de servicis representa el 80% de les ocupacions locals.[6] Els sectors econòmics importants inclouen educació i sanitat (30 000 llocs de treball), comercie minoriste, turisme i oci (14 000 llocs) i servicis professionals i empresarials (10 mil llocs).[6] Les principals empleadores en la zona són el Consell de Bath and North East Somerset (aproximadament 6 400 llocs); el National Health Service —“Servici Nacional de Salut”— (aproximadament 3500 llocs); l'Universitat de Bath (aproximadament 2 352 llocs); Wessex Water, una companyia de suministrament d'aigua i ret de sanejament pública (1 500 llocs); Helphire Group Plc., una firma dedicada a l'assistència vial (800 llocs); l'Universitat de Bath Spa (700 llocs); Future Publishing (650 llocs); Cadbury Trebor Bassett Ltd., empresa productora de dolces (600 llocs); Yeo Valley Farms Ltd., dedicada a la producció de llet i crema (600 llocs); i Walter Lawrence Civil and Mechanical Ltd, dedicada a la construcció d'edificis i treballs d'ingenieria civil (500 llocs).[135] En el centre de la ciutat, s'ubiquen més de quatrecents comerços minoristes —el 50% dels quals són administrats per comerciants independents— i al voltant de cent restaurantés i cafens.[6]


Bath and North East Somerset va experimentar un creiximent del 10,2% sobre ocupació entre 1995 i 2005, en les àrees rurals un aument del 20%.[136] La taxa de desocupació en l'autoritat unitària és de solament el 3,4% (2005).[136]

Educació

[editar | editar còdic]

Bath posseïx dos universitats:

Ciutats Germanes

[editar | editar còdic]

Famosos célebres

[editar | editar còdic]

Wave *PinkPantheress cantautora i productora britànica.

Llocs d'interés

[editar | editar còdic]
  • Banys romans
  • Royal Victoria Park
  • Jardins Sídney
  • Galeria d'Art Regna Victoria
  • Jane Austen Centre
  • Royal Crescent

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 «Civic Insígnia». Archivat des d'el original, el 15 de juny de 2011. Consultat el 4 d'abril de 2010.
  2. ↑ (2005) History of Bath's Spa Bath Tourism Plus. Consultat el 8 d'abril de 2010.
  3. ↑ 3,0 3,1 «City of Bath World Heritage Site Management Pla». Archivat des d'el original, el 11 de setembre de 2009. Consultat el 4 d'abril de 2010.
  4. ↑ 4,0 4,1 «Edgar the Peaceful». Consultat el 7 d'abril de 2010.
  5. ↑ 5,0 5,1 «City of Bath». UNESCO Culture Sector. Consultat el 24 de març de 2015.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 «Business Matters: Bath in Focus». Archivat des d'el original, el 6 de juliol de 2011. Consultat el 22 d'abril de 2010.
  7. ↑ «The Roman Baths». Archivat des d'el original, el 5 de decembre de 2010. Consultat el 4 d'abril de 2010.
  8. ↑ A L Rowse, Heritage of Britain, 1995, Treasure of London, ISBN 0-907407-58-7, 184 pàgines, Pàgina 15
  9. ↑ «A Corpus of Writing-Tablets from Roman Britain». Archivat des d'el original, el 11 d'agost de 2011. Consultat el 4 d'abril de 2010.
  10. ↑ 10,0 10,1 «Objects from the Spring». Archivat des d'el original, el 10 de març de 2010. Consultat el 12 d'abril de 2010.
  11. ↑ «The History of Plumbing - Roman and English Legacy». Archivat des d'el original, el 27 d'abril de 2009. Consultat el 4 d'abril de 2010.
  12. ↑ «Clave Travel in Britain: The Roman Baths of Bath». Consultat el 4 d'abril de 2010.
  13. ↑ «The Roman Baths». Consultat el 4 d'abril de 2010.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 «Alfreds Borough». Consultat el 4 d'abril de 2010.
  15. ↑ «The Roman Baths». Archivat des d'el original, el 5 de juny de 2020. Consultat el 4 d'abril de 2010.
  16. ↑ «Dobunni to Hwicce». Consultat el 4 d'abril de 2010.
  17. ↑ 17,0 17,1 «History of bath england, roman bath history». Consultat el 8 d'abril de 2010.
  18. ↑ «Timeline Bath». Consultat el 4 d'abril de 2010.
  19. ↑ «Bath Abbey». Quebec University. Archivat des d'el original, el 21 de juny de 2013. Consultat el 4 d'abril de 2010.
  20. ↑ 20,0 20,1 Powicke, Maurice (1939). Handbook of British Chronology. ISBN 0901050172.
  21. ↑ Barlow, Frank (2000). William Rufus, Yale University Press, pp. 182. ISBN 0300082916.
  22. ↑ Huscroft Ruling England p. 128
  23. ↑ «Bath Abbey». Consultat el 10 de decembre de 2007.
  24. ↑ Renaissance Bath The City of Bath. Consultat el 4 d'abril de 2010.
  25. ↑ Rodgers, Colonel H.C.B. (1968). Battles and Generals of the Civil Wars, Seeley Service & Co..
  26. ↑ (1981).Analytical Proceedings including Analytical Communications: Royal Society of Chemistry.18
    2–6.doi:10.1039/AP9811800002.Consultat el 8 d'abril de 2010.
  27. ↑ Hembury, Phylis May (1990). The English Spa, 1560-1815: A Social History, Fairleigh Dickinson Univ. Press. ISBN 0838633919.
  28. ↑ «John Wood and the Creation of Georgian Bath». Archivat des d'el original, el 13 de novembre de 2007. Consultat el 8 d'abril de 2010.
  29. ↑ 29,0 29,1 «Ralph Allen Biography». Archivat des d'el original, el 18 de juny de 2010. Consultat el 4 d'abril de 2010.
  30. ↑ 30,0 30,1 30,2 30,3 «Theatre Royal Bath: History». Consultat el 12 d'abril de 2010.
  31. ↑ Eglin, John (2005). The Imaginary Autocrat: Beau Nash and the invention of Bath, Profile. ISBN 1861973020.
  32. ↑ «A vision of Bath». Consultat el 8 de decembre de 2007.
  33. ↑ «Beckford's Tower & Mortuary Chapel, Lansdown Cemetery». Archivat des d'el original, el 2 de febrer de 2008. Consultat el 2 d'octubre de 2007.
  34. ↑ «A vision of Britain through clave». Consultat el 9 d'abril de 2010.
  35. ↑ «The Emperor Haile Selassie I in Bath 1936 - 1940». Consultat el 4 d'abril de 2010.
  36. ↑ «History - Bath at War». Archivat des d'el original, el 31 de giner de 2008. Consultat el 4 d'abril de 2010.
  37. ↑ «Royal Crescent History: The Day Bombs fell on Bath». Royal Crescent Society, Bath. Archivat des d'el original, el 31 de giner de 2008. Consultat el 4 d'abril de 2010.
  38. ↑ 38,0 38,1 38,2 38,3 «Cultural and historical development of Bath». Archivat des d'el original, el 7 de giner de 2009. Consultat el 9 d'abril de 2010.
  39. ↑ (1981).The English Historical Review.88(347)
    286–311.doi:10.1039/AP9811800002.Consultat el 9 de decembre de 2007.
  40. ↑ «The Avon (Structural Change) Order 1995». Consultat el 8 d'abril de 2010.
  41. ↑ «Parliamentary Constituencies in the unreformed House». Consultat el 8 d'abril de 2010.
  42. ↑ «Bath constituency». Guardian Unlimited. Consultat el 8 d'abril de 2010.
  43. ↑ «Elections - Ward Maps». Bath & North East Somerset Council. Archivat des d'el original, el 19 d'abril de 2010. Consultat el 9 d'abril de 2010.
  44. ↑ «Arms of The City of Bath». Archivat des d'el original, el 17 de maig de 2011. Consultat el 7 d'abril de 2010.
  45. ↑ http://idox.bathnes.gov.uk/WAM/doc/background%20Papers-92552.pdf?extension=.pdf&aneu=92552&location=VOLUME1&contentType=application/pdf&pageCount=1 [1] archivat en Wayback Machine. Bath Western Riverside Outline Planning Application Design Statement, April 2006, Section 2.0, Site Analysis
  46. ↑ «Strategic Flood Assessment of Bath and North East Somerset». Consultat el 10 d'abril de 2010.
  47. ↑ «The Roman Baths – Bath». Archivat des d'el original, el 1 de març de 2010. Consultat el 10 d'abril de 2010.
  48. ↑ 48,0 48,1 48,2 «About south-west England». Archivat des d'el original, el 14 de giner de 2006. Consultat el 22 de giner de 2006.
  49. ↑ «Met Office, Southwest England, Rainfall http://www.metoffice.gov.uk/climate/uk/location/southwestengland/rainfall.html Met Office, Southwest England, Rainfall». Archivat des d'el Met Office, Southwest England, Rainfall original, el 23 d'abril de 2017.
  50. ↑ 50,0 50,1 50,2 50,3 «Bath and North East Somerset UA 2001 Census». Consultat el 9 de decembre de 2007.
  51. ↑ «1 to 20 Lansdown Crescent». Archivat des d'el original, el 2 de maig de 2015. Consultat el 11 d'abril de 2010.
  52. ↑ «Royal Crescent». Archivat des d'el original, el 3 de novembre de 2007. Consultat el 11 d'abril de 2010.
  53. ↑ «Pulteney Bridge». Archivat des d'el original, el 28 d'abril de 2015. Consultat el 11 d'abril de 2010.
  54. ↑ «Abbey Church». Archivat des d'el original, el 28 d'abril de 2015. Consultat el 14 de novembre de 2006.
  55. ↑ «History of the Forum». Archivat des d'el original, el 16 de decembre de 2009. Consultat el 11 d'abril de 2010.
  56. ↑ «Bath International Music Fest». Archivat des d'el original, el 25 de març de 2010. Consultat el 11 d'abril de 2010.
  57. ↑ «Bath Film Festival». Archivat des d'el original, el 30 de març de 2010. Consultat el 11 d'abril de 2010.
  58. ↑ «Bath Lit Fest». Archivat des d'el original, el 19 d'abril de 2010. Consultat el 11 d'abril de 2010.
  59. ↑ «Bath Festival of Children’s Literature». Consultat el 11 d'abril de 2010.
  60. ↑ «Bath Fringe Festival». Archivat des d'el original, el 20 de juny de 2010. Consultat el 11 d'abril de 2010.
  61. ↑ «Theatre Royal – The Theatres Trust». Consultat el 12 d'abril de 2010.
  62. ↑ «BBC – Somerset – Entertainment – Review: the egg theatre in Bath». Consultat el 12 d'abril de 2010.
  63. ↑ «Ronde Studio Theatre Bath: General Information». Archivat des d'el original, el 19 de setembre de 2009. Consultat el 12 d'abril de 2010.
  64. ↑ «The Mission Theatre». Archivat des d'el original, el 19 d'abril de 2009. Consultat el 12 d'abril de 2010.
  65. ↑ «Victoria Art Gallery, Bath». Consultat el 11 d'abril de 2010.
  66. ↑ «Free public lecture: Discover Bath’s Museum of East Asian Art». Consultat el 11 d'abril de 2010.
  67. ↑ «The Holburne Museum of Art, Bath – The Collection’s History». Consultat el 11 d'abril de 2010.
  68. ↑ «Bath Postal Museum». Archivat des d'el original, el 6 de juny de 2009. Consultat el 11 d'abril de 2010.
  69. ↑ «Fashion Museum, Bath». Consultat el 11 d'abril de 2010.
  70. ↑ 70,0 70,1 «Jane Austen Centre». Archivat des d'el original, el 24 de març de 2010. Consultat el 11 d'abril de 2010.
  71. ↑ «Herschel Museum of Astronomy». Consultat el 11 d'abril de 2010.
  72. ↑ «Roman Baths - Visiting». Archivat des d'el original, el 9 de febrer de 2010. Consultat el 11 d'abril de 2010.
  73. ↑ «Roman Baths - Collections». Archivat des d'el original, el 8 de febrer de 2010. Consultat el 11 d'abril de 2010.
  74. ↑ «Bath Royal Literary and Scientific Institution». Archivat des d'el original, el 24 de maig de 2011. Consultat el 11 d'abril de 2010.
  75. ↑ «Thomas Gainsborough». Consultat el 12 d'abril de 2010.
  76. ↑ «Artists Illustrating Boys' Fashions: Sir Thomas Lawrence (England, 1769-1830)». Consultat el 12 d'abril de 2010.
  77. ↑ «John Maggs». Art History Club. Archivat des d'el original, el 13 de febrer de 2012. Consultat el 12 d'abril de 2010.
  78. ↑ «William Fregira Greene». Consultat el 12 d'abril de 2010.
  79. ↑ (1998) Jane Austen: A Life, University of Califòrnia Press. ISBN 0520216067.
  80. ↑ «The Pickwick Papers». Archivat des d'el original, el 7 de decembre de 2007. Consultat el 10 de decembre de 2007.
  81. ↑ «The Rivals: A synopsis of the play by Richard Brinsley Sheridan». Consultat el 13 d'abril de 2010.
  82. ↑ «The Landlady by Roald Dahl» (PDF). Archivat des d'el original, el 12 d'octubre de 2009. Consultat el 21 de novembre de 2009.
  83. ↑ 83,0 83,1 83,2 83,3 «Titles with locations including Bath, Somerset». Consultat el 13 d'abril de 2010.
  84. ↑ «The Duchess (2008)». Consultat el 13 d'abril de 2010.
  85. ↑ «The Elusive Pimpernel (1950)». Consultat el 13 d'abril de 2010.
  86. ↑ «The Elusive Pimpernel (1950) – Screenonline». Consultat el 13 d'abril de 2010.
  87. ↑ «Timeline: Spa saga highs and lows». Consultat el 13 d'abril de 2010.
  88. ↑ «Parks & Gardens UK – Royal Victoria Park, Bath, England – History». Archivat des d'el original, el 2 d'octubre de 2011. Consultat el 14 d'abril de 2010.
  89. ↑ 89,0 89,1 89,2 «Parks & Gardens UK – Royal Victoria Park, Bath, England – Description». Archivat des d'el original, el 28 d'abril de 2012. Consultat el 14 d'abril de 2010.
  90. ↑ 90,0 90,1 «Royal Victoria Park – Bath & North East Somerset Council». Archivat des d'el original, el 10 d'abril de 2010. Consultat el 14 d'abril de 2010.
  91. ↑ «Green Flag Award: Royal Victoria Park». Archivat des d'el original, el 27 de juny de 2010. Consultat el 18 d'abril de 2010.
  92. ↑ «Botanic Gardens – Bath & North East Somerset Council». Archivat des d'el original, el 23 de maig de 2010. Consultat el 14 d'abril de 2010.
  93. ↑ 93,0 93,1 «Alexandra Park – Bath & North East Somerset Council». Consultat el 14 d'abril de 2010.
  94. ↑ «Parade Gardens – Bath & North East Somerset Council». Archivat des d'el original, el 30 de setembre de 2008. Consultat el 14 d'abril de 2010.
  95. ↑ 95,0 95,1 «Sydney Gardens – Bath & North East Somerset Council». Consultat el 15 d'abril de 2010.
  96. ↑ «Henrietta Park – Bath & North East Somerset Council». Archivat des d'el original, el 7 de giner de 2009. Consultat el 15 d'abril de 2010.
  97. ↑ [enllaç trencat]
  98. ↑ [enllaç trencat]
  99. ↑ «Cleveland Baths». English Heritage. Archivat des d'el original, el 1 de març de 2012. Consultat el 16 d'abril de 2010.
  100. ↑ «Heritage Open Days». Bath and North East Somerset Council. Archivat des d'el original, el 22 de juliol de 2011. Consultat el 16 d'abril de 2010.
  101. ↑ 101,0 101,1 101,2 «Sally Lunn Buns Recipe - Bread & Yeast Recipes». Archivat des d'el original, el 12 de maig de 2010. Consultat el 18 d'abril de 2010.
  102. ↑ «Sally Lunn’s, Bath, UK». Archivat des d'el original, el 3 d'octubre de 2011. Consultat el 18 d'abril de 2010.
  103. ↑ 103,0 103,1 «History of Sally Lunn Cake». Archivat des d'el original, el 6 de giner de 2008. Consultat el 18 d'abril de 2010.
  104. ↑ 104,0 104,1 104,2 104,3 104,4 «Food and drink: Bath Bun: Enjoy England». Consultat el 18 d'abril de 2010.
  105. ↑ «Sally Lunn's Refreshment House and Museum». Consultat el 18 d'abril de 2010.
  106. ↑ 106,0 106,1 106,2 106,3 106,4 «Local Bath Delicacies». Consultat el 18 d'abril de 2010.
  107. ↑ 107,0 107,1 107,2 107,3 «Bath Tourist Information - The Bath Bun and The Sally Lunn Bun». Consultat el 18 d'abril de 2010.
  108. ↑ 108,0 108,1 «Dr William Oliver, Bath Oliver Biscuit Inventor». Archivat des d'el original, el 16 de novembre de 2007. Consultat el 18 d'abril de 2010.
  109. ↑ «Bath Ales Ltd». Consultat el 18 d'abril de 2010.
  110. ↑ «About Abbey Ales». Archivat des d'el original, el 18 de juny de 2010. Consultat el 18 d'abril de 2010.
  111. ↑ «The Star Inn». Archivat des d'el original, el 29 de decembre de 2007. Consultat el 18 d'abril de 2010.
  112. ↑ «Coeur de Lion». Archivat des d'el original, el 14 de juliol de 2008. Consultat el 18 d'abril de 2010.
  113. ↑ «Bath Rugby – History». Archivat des d'el original, el 29 de març de 2010. Consultat el 19 d'abril de 2010.
  114. ↑ «Guninness Premiership». Consultat el 19 d'abril de 2010.
  115. ↑ 115,0 115,1 «The Recreation Ground Trust, Bath – History». Archivat des d'el original, el 11 de maig de 2010. Consultat el 19 d'abril de 2010.
  116. ↑ 116,0 116,1 116,2 116,3 «Bath Rugby – Roll of Honour». Archivat des d'el original, el 29 de març de 2010. Consultat el 19 d'abril de 2010.
  117. ↑ «Premiership History - Courage League (1987 - 1997)». Archivat des d'el original, el 16 de novembre de 2009. Consultat el 19 d'abril de 2010.
  118. ↑ «Bath City FC – Fixtures, History and Club Information». Archivat des d'el original, el 4 de febrer de 2010. Consultat el 19 d'abril de 2010.
  119. ↑ 119,0 119,1 «Bath City F.C.». Consultat el 20 d'abril de 2010.
  120. ↑ «Football Conference». Consultat el 20 d'abril de 2010.
  121. ↑ 121,0 121,1 «Team Bath FC History». Archivat des d'el original, el 17 de febrer de 2010. Consultat el 19 d'abril de 2010.
  122. ↑ 122,0 122,1 «Bath Team F.C.». Consultat el 20 d'abril de 2010.
  123. ↑ «Team Bath – Paul Tisdale». Consultat el 20 d'abril de 2010.
  124. ↑ «University of Bath American Football Club». Archivat des d'el original, el 1 de setembre de 2010. Consultat el 20 d'abril de 2010.
  125. ↑ «TeamBath». Archivat des d'el original, el 25 d'abril de 2009. Consultat el 22 d'abril de 2010.
  126. ↑ «West of England Premier Cricket League». Archivat des d'el original, el 15 d'octubre de 2008. Consultat el 20 d'abril de 2010.
  127. ↑ «Bath Croquet Club – Home». Consultat el 20 d'abril de 2010.
  128. ↑ «Bath Croquet Club – League Matches». Consultat el 20 d'abril de 2010.
  129. ↑ 129,0 129,1 «Bath Half Marathon». Archivat des d'el original, el 30 d'abril de 2010. Consultat el 20 d'abril de 2010.
  130. ↑ «BBC – In pictures: Bath Half Marathon». Consultat el 20 d'abril de 2010.
  131. ↑ «Stothert & Pitt». Archivat des d'el original, el 28 de maig de 2010. Consultat el 22 d'abril de 2010.
  132. ↑ «Business Matters: Radstock and Midsomer Norton in focus». Archivat des d'el original, el 6 de juliol de 2011. Consultat el 24 d'abril de 2010.
  133. ↑ «Business Matters: Key sector». Archivat des d'el original, el 24 d'agost de 2011. Consultat el 24 d'abril de 2010.
  134. ↑ «Future PLC». Consultat el 22 d'abril de 2010.
  135. ↑ «Business Matters: Economic Intelligence». Archivat des d'el original, el 6 de juliol de 2011. Consultat el 22 d'abril de 2010.
  136. ↑ 136,0 136,1 «Business Matters: Key facts and figures». Archivat des d'el original, el 24 d'agost de 2011. Consultat el 22 d'abril de 2010.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

General

[editar | editar còdic]

Deports

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Bath&oldid=890244»