Anar al contingut

Blanc (persona)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
(Redirigit des de «Blanco (persona)»)
Blanc (persona)
 L'exactitut de l'informació d'est artícul està discutida.
En la pàgina de discussió pots consultar el debat al respecte.
El quadro Itàlia i Germania de Friedrich Overbeck de 1828, mostra dos tipos de persones blanca, que pretén simbolisar l'amistat entre estos països o regions culturals a través de personificacions d'Itàlia (de cabell castany) i Alemània (de cabell ros) en forma de dònes que s'inclinen entre sí.
Percentage de blancs europeus per subdivisió.

El terme blanc (també persona blanca o ètnia europea) generalment s'ha utilisat per a designar a personas la tonalitat de la qual de pell clara (carnación) sol associar-se a poblacions d'orige europeu, i en menor medida alguns pobles d'orige asiàtic occidental i norteafricà com els pobles iranios, els turcs, els assiris, els cabilios, els del Caucas, entre uns atres.[1] Encara que lliteralment implica qüestions externes com la pell clara, la forma i color del cabell i els ulls, entre unes atres, s'ha usat de distintes maneres en diferents periodos històrics i llocs. Com ocorre en atres térmens complexos, la seua definició precisa pot ser confusa. La antropologia del XIX i de la primera mitat del XX definia a una població com caucásica si presentava certes característiques com a variacions en la forma, el tamany i el color dels ulls que poden ser mijos o clars (blaués, grisos, marrons, verts o avellana) i en la coloració de pèl (morocho, castanyer obscur o clar, ros o pelirrojo) en estructura plana, ondulada o rullada, etc. També els blancs compartirien atres característiques com a més pelussa facial i corporal en relació en atres ètnia i en alguns casos una nas aguileña.

Controvèrsia sobre l'us del terme

Cràneu descobert per l'antropòlec alemà Johann Blumenbach en 1795 en Geòrgia, que va utilisar per a plantejar l'hipòtesis de l'orige dels europeus en la regió del Caucas.

El concepte de "blanc", com raça, emergix en 1781 de la mà de Johann Friedrich Blumenbach, qui va propondre la denominació raça caucásica per a la població europea, i va desenrollar l'hipòtesis segons la quala gent de pell clara s'hauria originat o dispersat en les terres fredes de les montanyes del Caucas. Cap a 1855, Joseph Arthur de Gobineau, en el seu Ensaig sobre la desigualtat de les races humanes, sostenia que la raça nòrdica era la millor de totes; va negar l'existència de la raça blanca, i va dir que era perjudiciala mescla en atres grups, puix açò degeneraría la "purea racial". Les idees de Gobineau sobre la purea de les races varen influir en les doctrines els grups racistes i supremacistas, que es varen desenrollar des de la segona mitat del XIX en avant, com el nazisme, en Alemània, o el Ku Klux Klan, en els Estats Units. Hui existix un ampli consens científic de que no existixen races humanes en un sentit biològic.[2][3]

Les races no existixen, ni biològicament ni científicament. Els hòmens pel seu orige comú, pertanyen al mateix repertori genètic. Les variacions que podem constatar no són el resultat de gens diferents. Si de "races" es tractara, hi ha una sola "raça": la humana.
José Marín Gonzáles[4]

Una connotació comuna en vàries definicions de “blanc” és que el terme es referix a la gent fonamentalment originària i nativa d'Europa. Per extensió, algunes teories inclouen poblacions pròximes a Europa, com certes zones del Nort d'Àfrica i Oriente Pròxim. Atres teories inclús més extensionistas inclouen àrees del nort de la Índia i poblacions tan alluntades d'Europa com els pastunes de Pakistan i Afganistan. En l'Europa del XIX era comuna categorizar a la majoria dels blancs com semitas i aris. Eixe últim terme va ser usat com un sinònim per als indoeuropeus, que eren vists com una “raça” separada dels semitas en els llocs a on els dos grups tenien distintes històries llingüístiques. Açò es pensava que implicava una ascendència separada, que es presuponia visible en traces culturals i físics diferents. El terme ari derivava dels que parlaven els idiomes indoeuropeus que ocupaven l'antiga Iran i el vall del Indo, un fet que resultava problemàtic en l'equació en el terme “blanc”. No obstant, des de 1880 alguns escritors teorizaron que els primers aris varen vindre del Nort d'Europa. Açò va dur als nazis a afirmar que els aris eren bessons dels nòrdics. Erudits posteriors del XX varen ser molt més contraris a assumir la coincidència entre ascendència llingüística i genètica, degut a que els idiomes es poden fàcilment traspassar a poblacions genèticament no relacionades.

Mapa de distribució de tonalitat de la pell humana, basat en la escala cromàtica de Von Luschan. És casi segur que el Adán cromosòmic i la Eva mitocondrial, els primers Homo sapiens, eren melanodérmicos, açò és, de tez obscura. Açò es deu a que la pell obscura és una excelent adaptació a l'exposició solar alta de les zones intertropicals del planeta Terra; la tez obscura (per la melanina) protegix de les radiacions UV (ultravioletas) i obté d'elles per metabolisme un nutrient cridat folato, indispensable per al desenroll del embrió i del feto; empero, a mida que les poblacions humanes migraren a latitut més allà dels 45.º (tant Nort com a Sur) la melanina paulatinament ha segut menys necessària, més encara, en les rodalies de les latitut dels 50.º la casi total falta d'este pigment en la dermis, cabell i ulls ha segut una adaptació per a captar més radiacions O. V. —relativament escasses en tals latitut, llevat que es produïxquen buits d'ozon—; en tals latitut la tez molt clara possibilita una major metabolisació de vitamina D a partir de les radiacions UV. Òbviament, el mapa representa la pigmentació comuna tal com s'observa en Austràlia, Con Sur i gran part dels territoris que hui pertanyen a Estats Units abans de l'expansió europea; açò explica que les zones de la Terra que reben major radiació solar presenten poblacions humanes més pigmentades dérmicamente en melanina. Observe's que l'escala correspon a époques anteriors a les fortes migracions des d'Europa ocorregudes a partir del XV i sobretot des del XIX (esta escala és molt criticada, ya que ha segut usada moltes voltes en "criteris" racistes).

També existix una controvèrsia sobre la diferència de “pell clara” respecte a “blanc”. El terme blanc és equivocat, puix la majoria de les persones denominades “blanques” (sense importar el seu orige) tenen una pigmentació que fa que el seu color de pell present tonalitats de rosa pàlit, rosat o rosáceo tènuement bronzejada i canvie en prendre el sol (també conegut com carnación). No obstant, una pell és considerada clara si en el registre del espectrofotómetro manifesta un índex alt o reflectante, i revela un baix nivell de melanina o pigment capilar. Les poblacions natives d'Europa, més que qualsevol atra població del planeta, es troben en estos paràmetros.[5]

Corrents basades en noves investigacions científiques, recolzen l'idea d'una ètnia blanca caucásica, i usen el haplogrupo R1b del cromosoma I com una guia per a la seua ascendència i distribució. Esta marca genètica és associada a la dels primers europeus que es varen refugiar en la península ibèrica durant la Edat de gèl. Este factor R1b1 és predominant en les actuals poblacions occidentals europees, particularment en les àrees d'influència celta com Irlanda, Anglaterra, Gals, Espanya, nort d'Itàlia, àrees de França i zones del nort d'Europa.[6]

Expansió de la població blanca

L'expansió de la població blanca en tot lo món és atribuible a la conquista de casi tot lo món per les nacions europees i la emigració de millons d'europeus als territoris conquistats i colonisats durant el periodo comprés entre el XVI i el XX. Aproximadament, a partir de 1800, varen emigrar a tots els continents uns 100 millons d'europeus.

En Europa

Dònes blanques de Polònia.
Soldats blancs de Geòrgia.

Quan els glaciars varen retrocedir fa uns 16 mil anys, a les poblacions que s'havien refugiat se'ls varen unir moltes onades de gent d'Àsia i Àfrica per a recolonizar la regió que va tornar a ser habitable. Els seus descendents es varen convertir en caçadors-recolectors que varen ocupar Europa fins a l'arribada de la agricultura. Llavors, fa uns huit milenis, l'agricultura es va estendre des d'Àsia a tota Europa, duent en si la família de llengües indoeuropeas ademés de noves tecnologies. S'estima que els pobles indoeuropeus, que varen reemplaçar casi per complet als pobles paleolítics que habitaven Europa, procedien d'alguna regió compresa entre el Caucas i la Índia. En el córrer dels sigles els pobles indoeuropeus es varen ser mesclant per mig de numeroses migracions i invasions procedents d'Àsia central, Mig Oriente i Àfrica; com per eixemple, les invasions asiàtiques protagonisades per hunos i mongoles, la conquista musulmana en la major part de la península ibèrica o l'invasió turca en Grècia, Sicília, Albània, els Balcans i els territoris corresponents a l'actual Bulgària i parts d'Hongria, a on una part de la població presenta diversos graus de mestiçage d'orige túrquico i àrap.[7][8]

En general, la població europea autòctona està composts per elements genètics prehistòrics i més recents de diferents parts d'Àsia i Àfrica.[9][10][11] Encara que excepcions a açò són els saami de Finlàndia, que tenen característiques traces genètiques preindoeuropeus i parlen llengües preindoeuropeas. També la població europea és diversa sobre el to de pell, cabell i ulls tenint les zones més al nort del continent la major concentració de fototipos més pàlits, cabells i ulls clars i les del sur més concentració de fototipos menys clars, cabells i ulls obscurs lo que dona lloc a diferents percepcions de "blanc".[12] Per eixemple en el Regne Unit, “blanc” és un terme generalment usat per a aquells individus en característiques físiques pròpies d'Europa occidental i del Nort, i es referixen a aquells “blancs” europeus de color de pell un poc menys clara com a “mediterràneus”, en un context similar a l'us de designar “blanc” als de pell més clara. A pesar de que tradicionalment el terme “blanc” funciona com a sinònim de "europeu" o "caucásico",[13] els nous estudis sobre racialidad en Europa reviuen el debat, a fi de mostrar una Europa més diversa de la "blanca", mostrada habitualment.[14] Els térmens d'etnicidad i varietat llingüística són àmpliament usats indiferentemente per la gent autòctona i les comunitats immigrants.

En Àsia i Àfrica del Nort

Hòmens blancs assiris d'Iraq.
Chiquetes blanques pastunes d'Afganistan.

Les primeres migracions d'humans moderns fòra d'Àfrica es varen produir des d'Àsia Occidental concretament a través del corredor valencià fa uns 130.000 anys. Alguns investigadors han postulat que Àfrica del Nort i no Àfrica Oriental va servir com a punt d'eixida per als humans moderns que varen emigrar fòra del continent. Les poblacions d'Àsia Occidental i Àfrica del Nort estan compostes per elements genètics natius aixina com per atres prehistòrics provinents de les regions veïnes.[15] Es creu que els dos gens més rellevants per a la pell clara en Eurasia es varen originar en Àsia Occidental i el Caucas fa uns 22.000 a 28.000 anys, i varen escomençar a expandir-se fa uns 8.500 anys, a on els seus portadors es varen associar en la Revolució Neolítica. En la difusió de la tecnologia agrícola neolítica, tals gens es varen generalisar en Eurasia fa uns 5.000 anys.[16]

Històricament Àfrica del Nort, Àsia Occidental junt en parts d'Àsia Central i Àsia del Sur varen ser definits com a territoris "caucásicos" en l'antiga antropologia racial per lo que es pot trobar individus que encaixen en la percepció de "blanc" en estes regions.[17]

En Àsia Occidentals zones en major proporció de blancs són el Caucas, Turquia, Chipre, Iran i el Alce (incloent Iraq), mentres que en Aràbia predomina més el tipo "caucásico moreno". En Àfrica del Nort es dona el mateix patró en la major concentració de blancs en les zones més pròximes al Mediterràneu disminuint la seua presència més al sur en el tipo "caucásico moreno".[17]

En Àsia central i Àsia del Sur els blancs i "caucásicos" es concentren majorment en Afganistan, Tadjikistan i Pakistan. En els demés països es troben principalment entre les ètnia de parla indoeuropea, pero també hi ha una notable presència de descendents de russos en els països d'Àsia central pel domini soviètic.[17]

Per un atre costat, en Siberia encara que no és un territori caucásico originalment els blancs s'han convertit en la majoria des de la conquista russa sent la majoria russos ètnics, ucranians i tàrtars.

En Amèrica

Estats Units

Artícul principal → Use del terme "home blanc" en Estats Units.
Dònes blanques nortamericanes de Nova York, Estats Units.

Ya des del Descobriment d'Amèrica i la conquista i colonisació de la major part dels territoris americans per part dels imperis espanyol i portugués, els espanyols ya s'havien establit en molts dels actuals territoris nortamericans, principalment en el sur i l'oest com Califòrnia, Nou Mèxic i Florida, demostrat en el fet de que molts llocs en estes zones duen noms espanyols (els Àngeles, les Vegas) i que dits territoris (a excepció de Florida) passarien a formar part de Mèxic despuix de l'independència d'este país d'Espanya. No obstant, varis navegants ya havien realisat vàries expedicions a la costa este nortamericana baix les corones britànica i francesa, les quals havien intentat establir algunes colónies que havien acabat en fracàs. No seria fins a començos del XVII quan conseguiria sobreviure la primera colónia britànica de Jamestown, que vindria seguida per una onada de colonizadores anglesos que es varen establir en tota la costa este nortamericana i posteriorment d'escocesos despuix de l'unió d'Anglaterra i Escòcia en Gran Bretanya, encara que també s'establirien neerlandesos i francesos més vesprada, estos últims principalment en el nort. A diferència de lo que va ocórrer en Llatinoamèrica, estos grups colonizadores no es varen mesclar en els natius de la zona, en la qual cosa, la població blanca de les colónies britàniques, neerlandeses i franceses va ser sempre majoritària. Despuix de la independència dels Estats Units del Imperi britànic fins a finals del XVIII, millons d'europeus, procedents principalment dels països de l'Europa Septentrional (Anglaterra, Escòcia, Irlanda, Alemània i França) es varen establir en el país. Durant el XIX, el país va iniciar la seua expansió cap a l'oest i el sur del continent, aplegant centenars de mils de colonizadores nortamericans promoguts pel govern per a establir-se en el centre del continent i les zones desérticas de l'oest i el sur. Mentres que l'immigració europea a Canadà va ser majoritàriament britànica i francesa, persones de casi totes les nacionalitats europees varen entrar en Estats Units durant dos sigles. Els nacionalistes blancs dels Estats Units freqüentment tenen una definició de “blancor” que és molt més llimitada que la definició governamental, requerint no solament una ascendència única o casi exclusivament europea, sino també una identificació sicològica i cultural en la etnicidad europea i un compromís per a alvançar en els seus interessos. baix esta definició, moltes persones apareixen excloses, com els judeus o els musulmans balcànics, els albanesos i els turcs. A pesar d'este método de “blancor” usat pels nacionalistes blancs, ocorre que com a molts grups racials, la definició encara pot variar. Entre alguns reduïts grups nacionalistes blancs encara més exclusionistas, un sério punt ideològic i altament discutit entre ells, és la concessió de l'etiqueta «no-blanc» a algunes persones d'ètnia europea en ascendència del Sur d'Europa i del Est d'Europa (eslaus).cita requerida Açò pot percebre's en els requeriments de membresía en organisacions nacionalistes blanques com a Aliança Nacional. El requisit de membresía per a un individu és que siga «d'ascendència completament europea i no judeua». El cens d'Estats Units més recent definia a la raça 'blanca' aixina (traducció): “El terme blanc es referix a les persones originàries de qualsevol poble europeu, Orient Mig o Àfrica del Nort”. Açò inclou a les persones que varen indicar la seua raça o races com a “blanc” o va seleccionar per eixemple caselles d'irlandés, alemà, italià, siri, espanyol, libanés, portugués, polac, etc. Per a justificar el genocidi dels pobles indígenes i la esclavitut dels africans, es varen propagar ideologies racistes, inclús el racisme científic. Com a resultat són poques les persones d'ancestralidad mixta o els blancs que presenten distints percentages de gens no blancs i la creació de distints grups que promulguen el suprematisme blanc com el Ku Klux Klan. Segons una estimació de 2022 de la Oficina del Cens dels Estats Units, la població blanca d'Estats Units representa el 75,5 %[18] de la població total.

Canadà

El cens canadenc de 2016 va identificar al 72.9% (73%) de la població com d'orige europeu.[19] No obstant sumat a atres caucásicos com els d'orige àrap (1.5 %) i del restant d'Àsia occidental (0.8%) la població caucásica de Canadà representaria el 75.2%.[19] D'acort en el CIA World Factbook les ètnia d'orige europeu i l'ètnia canadenca (diferent de la nativa) contades sumarien un 81.4% de població blanca en 2021.[20]

Amèrica Llatina

En països d'Amèrica Llatina els blancs en la seua majoria es varen mesclar en les poblacions africanes dutes com a esclaus (mulatos) i amerindies propis delloc (mestizos). En l'image, un cresol de races en el Perú.

La població considerada blanca en Amèrica Llatina representa el 35% de la població de la regió.[21]

La població blanca és relativament minoritària en una regió que és predominantment multiétnica. No obstant en Uruguay, Argentina, Costa Rica, Chile i Cuba[22] esta aplega a ser l'única ètnia que predomina indiscutiblement en claritat degut a que compon més del 60% de la població dels cinc països. La població criolla en Llatinoamèrica prové de l'antiga colonisació espanyola i portuguesa, com també de posteriors migracions d'espanyols, portuguesos, italians, alemans, francesos, britànics, irlandesos i eslaus, entre uns atres. A diferència de lo que va ocórrer en algunes excolonias britàniques, en Amèrica Llatina els colonizadores i els immigrants europeus que varen aplegar en posterioritat es varen mesclar en la població local indígena, per lo que bona part de la població considerada “no blanca” té diferents graus de mestiçage.[21]

Encara que la regió va estar baix el domini colonial dels imperis espanyol i portugués durant poc més de quatre sigles la població blanca va ser sempre una minoria entre la majoria mestiza i indígena i els esclaus africans. Els colon varen ser principalment varons militars o mercenaris, els quals pels pocs prejuïns sexuals habidos i a l'absència de dònes blanques, tenien fills en dònes indígenes i en menor mida en les seues esclaves africanes negres, donant procés al mestiçage. Durant el periodo, els fills exclusius dels colonizadores ibèrics en el continent varen ser denominats criollos, i per extensió, a tots els europeus instalats allí. A partir del XIX i seguint a la contínua independència dels països llatinoamericans dels seus imperis colonials, uns 13 millons d'europeus varen emigrar a la zona, instalant-se majoritàriament en Argentina (6.5 millons), país que va rebre la mitat dels emigrants, Brasil (5.5 millons), que va rebre una tercera part (34% del total), Cuba (857 mil, 6.5% del total) —colónia espanyola fins a 1898—, Chile (750 mil, 5.8%), Uruguay (713 mil, 5.5%), Veneçola (400 mil, 3.1%) i Mèxic (326 mil, 2.5%) varen tindre un fluix inmigratorio moderat; mentres que en Perú (150 mil, 1.3%) i Colòmbia (126 mil, 1%) el fluix va ser minoritari.[23][24][25][26][27]

Mèxic
Erro al crear miniatura:
Dònes mexicanes en Tepatitlán, ciutat localisada en l'els Alts de Jalisco, regió en ascendència europea concentrada.
  • El govern mexicà realisa censos ètnics que permeten a les persones identificar-se com "blancs",[28] pero els resultats específics d'estos censos no es fan públics. En canvi, el govern publica senyes sobre el percentage de "mexicans de pell clara" en el país, en enquestes a nivell nacional realisades pel INEGI, el CONAPRED i fonts contemporànees com la Enciclopèdia Britànica reporten un percentage de 32% de mexicans blancs o de pell clara en promig[29][30][31][32][33] i el CONAPRED de 2011 donava un percentage de 64.8% de població morena (una categoria que inclou indígenes i mestizos).[34] El terme "mexicà de pell clara" és preferit tant pel govern com pels mijos de comunicació per a descriure a les persones en Mèxic que posseïxen traces físiques europeus quan es parla de dinàmiques etnoracials.[35] No obstant, "mexicà blanc" encara s'usa a voltes.[36][37][38][39][40][41]
  • Un estudi de 2012 publicat pel Journal of Human Genetics va descobrir que les regions del nort i oest de Mèxic tenen la major ascendència genètica europoide (65.7 a 80%),[42] un atre estudi publicat pel Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS) en 2011 va portar a terme un estudi genètic en Mèxic, els resultats varen ser molt diferents en cada regió del territori mexicà, les regions del Noroest de Mèxic varen revelar els percentages més alts de contribució europea principalment en Sonora i Chihuahua de 70% a 80%.[43][44]
Illes caribenyes
  • En Cuba la població blanca va ser gran majoria des de temps colonials fins a l'inici de la Revolució Cubana cita requeridaquan gran part de la població acomodada (classe alta i mija-alta), eminentment blanca, va emigrar del país principalment cap als Estats Units i Mèxic. Ademés de la constant emigració dels blancs cubans un atre factor important que ha incidit ha segut el mestiçage i que els mulatos o zambos tendixen a migrar menys. En la década de 1950, alcançaven a ser el 75% de la població,[21] actualment representen el 64.1% de la població segons el cens de 2012.[45]
  • En Haití, la gran majoria de la població (95%) és considerada negra, el 5% com "mesclada o blanca".[46]
  • En la República Dominicana la població blanca representa un 16%. A diferència d'atres països caribenys, la majoria dels dominicans són mestizos (34%), i el 26% són mulatos.[47]
  • En Puerto Rico, en el cens de 2020, el 17.1% de les persones es varen identificar a sí mateixes com a persones de raça blanca, d'ascendència únicament europea,[48]mentres que el 49.8% va declarar tindre ascendència multirracial.[48]
América Central
Erro al crear miniatura:
Jóvens blancs costarricenses en Sant Josep, Costa Rica.
  • En Belize els blancs representen el 4%[21] contat als menonitas beliceños (3%) i els demés blancs (1%) que el cens beliceño classifica per separat (vejau Etnografia de Belize).[49]
  • En Costa Rica, d'acort a l'últim cens nacional de població realisat en 2011 per l'Institut Nacional d'Estadística i Cens, la població costarricense que es autoconsidera blanca se sifra en 3597000 persones, que representen a un 83% dels habitants del país.[50] En Costa Rica, més del 65% dels habitants són blancs, pero també existixen més de 17% de mestizos i 6% de castiços les traces dels quals fenotípicos són blancs, per lo que el 83% de la població és caucásica.[50] Este percentage coincidix en el propost per Francisco Lizcano en el que els blancs constituïxen el 82% de la població de Costa Rica.[21] Açò es deu a que en temps de la Colónia, la població indígena era molt chicoteta, aixina que els colon i immigrants europeus tenien fills castiços entre ells, mantenint-se aixina un nivell de mestiçage molt baix en la població. Ademés, Costa Rica va ser el principal receptor centroamericà d'immigrants europeus (espanyols i italians en la seua majoria), libanesos i nortamericans durant el sigle XIX i XX, aportant encara més, esta immigració a l'herència fenotípicamente blanca del país.[51][52][53]
  • Per la seua banda, El Salvador té un 12.7% de població d'orige europeu; mentres la població mestiza predomina àmpliament (86.4%).[54]
  • En Hondures el cens de 2013 va identificar al 7.87% de la població com a blanca i el 82.93% com mestiza.[55]
  • En Guatemala, l'últim cens de 2018 estime que el 56% de la població és Ladina i el 43.6% és indígena (casi tots d'ascendència maya),[56] dins de la població Ladina no es fa diferenciació dels habitants mestizados en els de notable ascendència europea. Per la seua banda, l'estudi de l'acadèmic Francisco Lizcano estima el percentage de blancs en un 4%.[21]
  • En Nicaragua, estimacions no genètiques publicades per The World Factbook estimen una població blanca no mesclada d'un 17% i un 69% de població mestiza.[57] Mentres que un recent estudi publicat en la revista Genetics and Molecular Biology, realisat en diferents països d'Amèrica Llatina, es va trobar que els nicaragüencs en general tenen una composició genètica d'un 69% europea, un 20% africana i un 11% amerindia. [58][59][59][60]
  • En el cas de Panamà, no hi ha moltes fonts que disponguen sobre senyes de la població euro-panamenya, la majoria són censos nacionals que estimen el percentage dels afrodescendientes i indígenes. Segons el CIA World Factbook, al voltant del 10% de la població panamenya és blanca.[61] Atres fonts estimen el 15%.[62]
Amèrica del Sur
Parella blanca argentina en la Festa de l'Immigrant d'Oberá, Missions.
Jóvens blancs brasilers d'orige polac de Curitiba, Paraná.
  • En Argentina s'estima que els blancs constituïxen al voltant del 85% de la població.[21][63] Es calcula que en 1914 els blancs ya eren més del 90%. Segons el cens de dit any el 80% eren immigrants europeus i els seus descendents. Entre el 20% restant, és dir la població local que residia anteriorment s'estima que la mitat eren blancs o criollos.[64][65][66][67]
  • En Brasil, segons senyes de l'últim cens, que va ser efectuat en 2022, el 43.46% de la població es considera a sí mateixa blanca. Diferents estudis indiquen que les regions del sur i del surest de Brasil tenen l'ascendència genètica europea més alta de tot el país (d'un 75% a casi un 90%).[68] En Brasil els blancs varen constituir la majoria entre el cens de 1890 i el cens de 2010, fins al cens de 2022 a on varen passar a ser el segon grup important sent superats pels pardos.[69]
  • En Bolívia, no hi ha senyes oficials actuals ya que en els censos no es pren en conte una categoria com "blanc" o "mestizo"[70] (solament se centra en l'identitat indígena i afroboliviana), no obstant la majoria de la població s'identifica cóm mestiza i al mateix temps reconeix la seua part indígena.[71] Segons atres fonts, cóm el CIA World Factbook (en 2009) solament el 5% dels bolivians es varen identificar com a blancs,[72]segons Universia els blancs en el país representen el 22%,[73]segons World Statesmen representen el 10% i d'estos el 3% correspon als descendents d'alemans,[74] i per últim, segons una investigació sobre la composició ètnica d'Amèrica va trobar que els bolivians blancs i criollos conformen el 15%.[21]
  • En Chile no es tenen senyes oficials degut a que el cens de població no classifica racialmente a la seua població. No obstant, un estudi de la Universitat de Chile sobre l'estructura racial revela que al voltant del 68% de la població chilena seria blanca o caucásica.[75] Un estudi d'autoidentificació portat a terme en 2006 estima un 61% de població blanca en Chile.[76] Açò coincidix en sifres propostes per atres fonts d'al voltant d'un 60% de blancs en Chile.[77][78] La població blanca de Chile es deu a l'aporte de l'antiga immigració espanyola en el periodo colonial i l'immigració europea posterior, a on varen destacar l'immigració alemana, italiana, anglesa i croata.Erro en la cita: Element <ref> no vàlit;

les referencies sense nom deuen de tindre contingut

  • En Colòmbia es va registrar al 37% de la població com a blanca segons estudis realisats sobre autoidentificació.[79][80][81] Hi ha zones del país a on va haver gran Immigració vasca i espanyola durant el XIX i inicis del XX, lo que va aumentar el número de persones blanques i mestizas, la major part de la població blanca en Colòmbia s'ubiquen en Antioquia, Bogotà, Risaralda i Caldas.
  • En Equador, segons les senyes del cens nacional del 2022 els blancs són el 2.2% de la població.[82] Per una atra part, d'acort en les senyes de la Federal Research Division i de Francisco Lizcano, la població blanca en els anys 90 comprenia entre el 10 i 15%,[83] mentres que al començament de la década del 2000 vorejava el 10%[84] i en la década de 2010 era el 6.1%.[85] Este canvi en els últims anys es deu a la reducció del racisme en Equador i l'acceptació de la població dels seus orígens mestizos.[86] Una atra de les causes va ser el èxodo migratori que va sofrir el país entre 1999 i 2004 com a conseqüència del feriado bancari.[87]
  • En Paraguay no es té moltes senyes ya que la definició de blanc obedix més a un rubro cultural que biològic o físic, perque casi el 90% de la població domina l'idioma guaraní,[88] per lo que moltes persones biològicament blanques es consideren mestizas en exaltació al passat guaraní del seu país, lo que deriva que fonts internes afirmen que el percentage de mestizos és 95%.[89] No obstant segons l'estudi ètnic de l'acadèmic Francisco Lizcano els blancs sumen el 20% de la població del país,[21] atres fonts els eleven a 30%.[90][78] En un estudi genètic publicat en 2015 es va trobar que els paraguayans tenen una composició genètica d'un 68.2% europea, un 27.9% amerindia i un 3.9% africana.[91]
  • En el Perú segons el cens de 2017 l'ètnia blanca és del 5.9%.[92] El principal orige de la població blanca és d'Espanya, segons Giovanni Bonfiglio, va anar en la colónia que varen ingressar la major cantitat d'europeus, en al voltant de 200 mil, casi tots d'Espanya, mentres des de l'independència fins a l'actualitat es calcula que varen ingressar al voltant de 150 mil europeus, sent les primeres minories l'italiana i espanyola, aixina mateix varen ingressar durant esta etapa al voltant de 100 millatinoamericans i nortamericans criollos.cita requerida
  • En Uruguay l'Institut Nacional d'Estadística (INE) d'Uruguay va realisar en 1996-1997 una Enquesta Contínua de Llars (ECH) en 40,000 llars, que abordava el tema sobre les races en el país, en els seus resultats basats en la declaració explícita dels enquestats sobre la raça a la qual creuen pertànyer. Estos resultats es extrapolaron i es va estimar que dels 2,790,600 habitants que tenia Uruguai en este moment, uns 2,602,200 eren de raça blanca (93.2%), uns 164,200 (5.9%) eren de raça negra —total o parcialment—, 12,100 de raça indígena total o parcialment (0.4%) i atres 12,000 de raça groga.[93] Una nova Enquesta Nacional de Llars Ampliada realisada en 2006 va tornar a preguntar sobre el tema, pero esta volta fent recalcament en la “ascendència” i no en la “raça”; els resultats varen revelar un 5.8% més d'uruguayans que varen declarar tindre ascendència total o parcialment negra o amerindia. Esta reducció en el percentage de “blancs purs” autodeclarados entre enquestes podria deure's a un fenomen de revalorisació de l'herència africana per part dels enquestats, semblat a l'ocorregut en Brasil en els últims tres censos. De tots modos, cal destacar que 2,897,525 enquestats varen declarar tindre ascendència totalment blanca (87.4%), 302,460 varen declarar ascendència total o parcialment negra (9.1%), 106,368 ascendència total o parcialment amerindia (2.9%) i 6549 total o parcialment groga (0.2%).[94] Este valor coincidix en els percentages de població blanca proporcionats per fonts externes de 87.4%[95] 88%,[21][96] o 90%.[97]
  • En Veneçola el cens poblacional realisat en 2014 va registrar que el 43.6% de la població es autoconsidera blanca, contrastant en el 51.6% de la població que es va identificar a sí mateixa com a morena, Veneçola va tindre una gran afluència d'Itàlia, Portugal i Alemània entre els anys quaranta i huitanta en el país. No va haver una important mescla entre aborigen i espanyols com si pas en països veïns de Colòmbia, Equador i Panamà, per esta raó en Veneçola predominen blancs i mestizos.[sic].[98] Els mulatos i els negres estan més circumscrits a determinades regions com a Barlovent (estat Miranda) i el sur dellac de Maracaibo (El Batey, Bobures), si be hi ha persones de raça negra disseminades per tota la geografia nacional.

En Àfrica subsahariana

Guerrilles bóer durant la segona guerra bóer. Els bóeres són descendents de colon predominantment neerlandesos que es varen establir en Suràfrica, Namíbia, Zimbabue, Zàmbia i Botswana.

En el Àfrica subsahariana s'estima que residixen segons estudis de 2015 uns 5.2 millons de blancs europeus (0.51% de la població total)[99] dels quals 4.6 millons viuen en Suràfrica, en este últim comprenen al voltant del 8%.[100] En la seua majoria els blancs europeus que viuen en l'Àfrica subsahariana són descendents de colonizadores europeus, principalment de neerlandesos, britànics, francesos i portuguesos, en significantes aportes espanyols, alemans, belgues, italians, grecs i suïssos. Actualment, cap país del Àfrica subsahariana és de majoria ètnica blanca.

Afrikáneres en Pretòria, Suràfrica.

Els europeus varen escomençar a aplegar a l'Àfrica subsahariana a partir a finals del XV, sent els primers establiments construïts pels colon portuguesos, després varen vindre els neerlandesos, que els seus descendents serien coneguts més tarde com afrikánerés o bóeres. A finals del XIX, els poders europeus varen establir colónies en casi la totalitat d'Àfrica, pero solament es varen formar chicotetes comunitats europees, en l'excepció de Suràfrica. Les colónies varen guanyar la seua independència en les décades despuix de la Segona Guerra Mundial, causant l'emigració de molts europeus. No obstant, en Suràfrica, la minoria blanca va establir el règim del apartheid, que es va basar en una ideologia racista i que va perdurar fins a 1992.

En Oceania

Els chiquets onegen banderes australianes durant una desfilada del Dia d'Anzac en Palmerston, Austràlia.

Els primers testimonis d'exploracions europees en la zona daten de principis del XVII. Durant este periodo, hi ha polèmica sobre si varen anar els portuguesos i neerlandesos els primers en aplegar a la zona, puix hi ha numerosos mapes en portugués i neerlandés fets per navegants que varen cartografiar la major part de la costa australiana. No obstant, no seria fins a finals del XVIII quan els primers europeus varen escomençar a establir-se en Nova Gals del Sur, en Austràlia. La major part d'ells eren convictes que varen ser transportats a les colónies penals com a mà d'obra per la lluntea d'Àfrica per a importar esclaus negres i com una bona eixida per als presoners de la Corona britànica. Despuix de l'independència del país, el govern solament va promoure l'establiment i immigració de blancs, provinents principalment de Regne Unit i Irlanda. A pesar del seu enorme tamany, la seua lluntea d'Europa i Amèrica ha donat com resultat una escassa població (a penes 20 millons de persones), encara que el govern va impedir que els asiàtics inmigraran al país fins a finals del XX, en la qual cosa, la gran majoria de la població australiana és blanca. La població blanca d'Austràlia representaria el 87.1% segons el cens de 2021 (contat a tots aquells que es varen identificar únicament en una ètnia europea el 57.2% i l'ètnia australiana 29.9% diferent de la nativa).[101]

El cas de Nova Zelanda és similar. El país va ser colonisat pels britànics en l'any 1840, a raïl del temor de que atres nacions europees (com els francesos que ya s'estaven establint) ho feren i posaren en perilles seues colónies en Austràlia. A pesar de la seua chicoteta població i l'escassa immigració europea que va rebre, la violenta oposició de les tribus maoríes a la colonisació va ocasionar guerres i enemistats entre europeus i natius, en la qual cosa, la població indígena es va reduir considerablement mentres que ya en 1860 els europeus eren la majoria de la població. Segons el cens de 2018 la població d'orige europeu o blanca de Nova Zelanda representa el 71.76%.[102]

Tant Austràlia com Nova Zelanda varen rebre emigració europea procedent casi exclusivament de les illes britàniques.

Vore també

Referències

  1. ↑ «Definition of Race Categories Used in the 2010 Census». United States Census Bureau.
  2. ↑ American Association of Physical Anthropologists. «AAPA Statement on Race and Racism». Consultat el 19 de juny de 2020.
  3. ↑ "[T]he answer to the question whether races exist in humans is clear and unambiguous: no." ("La resposta a la pregunta de si les races existixen en els humans és clara i inequívoca: no."), Templeton, A. (2016). EVOLUTION AND NOTIONS OF HUMAN RACE. In Losos J. & Lenski R. (Eds.), How Evolution Shapes Our Lives: Essays on Biology and Society (pp. 346-361). Princeton; Oxford: Princeton University Press. ctv7h0s6j.26 doi:10.2307/j. ctv7h0s6j.26.
  4. ↑ Marín Gonzáles, José. Les “races” biogenéticamente, no existixen, pero el racisme sí, com a ideologia. Revista Diàlec Educacional, Curitiba, v. 4, n.9, p.107-113, maio/ago. 2003
  5. ↑ «The evolution of human skin coloration» (en inglés) (PDF). Estudie sobre l'evolució de la coloració de la pell humana.. Department of Anthropology, Califòrnia Academy of Sciences. Archivat des d'el original, el 3 de març de 2016. Consultat el 11 de juny de 2016.
  6. ↑
  7. ↑ «African female heritage in Iberia: a reassessment of mtDNA lineage distribution in present claves.» (en inglés). Estudie sobre l'herència genètica africana en la Península Ibèrica. Institut de Patologia i Imunologia Molecular dona Universidade do Porte. Consultat el 11 de juny de 2016.
  8. ↑ «Phylogeographic analysis of haplogroup I3b (I-M215) i chromosomes reveals multiple migratory events within and out of Africa.» (en inglés). Anàlisis cromosòmic sobre migracions prehistòriques procedents d'Àfrica, i la seua influència en la genètica mundial. Dipartimento vaig donar Genetica i Biologia Molecolare, Universita La Sapienza. Consultat el 11 de juny de 2016.
  9. ↑ «World Haplogroups Maps» (en inglés) (PDF). Mapes i informació sobre la distribució dels haplogrupos del món. School of Chemical Sciences, University of Illinois. Archivat des d'el original, el 11 de decembre de 2013. Consultat el 11 de juny de 2016.
  10. ↑ «SNP's and Haplogroups» (en inglés). Informació i definicions dels polimorfisme de nucleòtit únic i els haplogrupos. DNA Heritage. Archivat des d'el original, el 18 de febrer de 2004. Consultat el 11 de juny de 2016.
  11. ↑ «Genetic Structure of Human Populations» (en inglés). Estudie sobre l'estructura genètica de diferents poblacions humanes. Science Magazine, American Association for the Advancement of Science. Archivat des d'el original, el 16 de febrer de 2012. Consultat el 11 de juny de 2016.
  12. ↑ Cavalli-Sforza, L., Menozzi, P. and Piazza, A. (1994). The History and Geography of Human Gens. Princeton: Princeton University Press.
  13. ↑ Raphael-Hernandez, Heike (2004). Blackening Europe : the African American presence, Routledge. OCLC 52203438. ISBN 0-415-94398-1.
  14. ↑ Hine, Darlene Clark; Keaton, Trica Danielle; Small, {{{nom3}}} (2009). Black Europe and the African diaspora. OCLC 298131250. ISBN 978-0-252-03467-1.
  15. ↑ “Earliest evidence of modern human life history in North African early Homo sapiens” . Proceedings of the National Academy of Sciences 104 (15): 6128–6133. doi:10.1073/pnas.0700747104. PMID 17372199. Bibcode: 2007PNAS..104.6128S.
  16. ↑ Plantilla:Cite journallinage=Jablonski
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 Blumenbach, De generis humani varietate nativa (3rd ed. 1795), trans. Bendyshe (1865). Quoted i. g. in Arthur Keith, Blumenbach's Centenary, Man, Royal Anthropological Institute of Great Britain and Ireland (1940).
  18. ↑ «QuickFacts: United States». www. census. gov.
  19. ↑ 19,0 19,1 «Census Profile, 2016 Census». Statistics Canada.
  20. ↑ «Canada». Archivat des d'el original, el 22 de setembre de 2021. Consultat el 5 de maig de 2024.
  21. ↑ 21,00 21,01 21,02 21,03 21,04 21,05 21,06 21,07 21,08 21,09 «Composició Ètnica de les Tres Àrees Culturals del Continent Americà al Començ del Sigle XXI».Convergència.Universitat Autònoma de l'Estat de Mèxic, Centre d'Investigació en Ciències Socials i Humanitats.Mexico:38
    185-232; table on p. 218.ISSN 1405-1435. At least in some cases, the percentages given by Lizcano Fernández in 2005 have been used in conjunction with more recent figures for total national population, producing absolute numbers that differ from Lizcano Fernández's.
  22. ↑ «Composició Ètnica de les Tres Àrees Culturals del Continent Americà al Començ d'el XXI».Convergència.Universitat Autònoma de l'Estat de Mèxic, Centre d'Investigació en Ciències Socials i Humanitats.Mexico:38
    197; table on p. 218.ISSN 1405-1435. At least in some cases, the percentages given by Lizcano Fernández in 2005 have been used in conjunction with more recent figures for total national population, producing absolute numbers that differ from Lizcano Fernández's.
  23. ↑ Mass Migration to Modern Latin America, Wilmington, Delaware: Rowman & Littlefield, p. 14. ISBN 978-0-8420-2831-8.
  24. ↑ «European Immigration into Latin America, 1870-1930». Archivat des d'el original, el 14 d'agost de 2011.
  25. ↑ «IMMIGRACIÓ I MOVIMENTS OBRERS EN AMÈRICA LLATINA (1850-1930)». Archivat des d'el original, el 31 d'octubre de 2011. Consultat el 30 d'octubre de 2011. «No obstant l'immigració en Llatinoamèrica va ser d'importància molt variable. En tots els llocs va continuar i es va accentuar l'integració d'estrangers en els nivells alts de les societats urbanes; les noves funcions que anava assumint l'economia metropolitana asseguraven, en efecte, el manteniment d'eixe procés. Immigració massiva solament es va donar en algunes terres atlàntiques: Argentina, Uruguay i Brasil central i meridional. En el restant d'Amèrica Llatina, ni l'expansió de la població global ni el creiximent de les ciutats es varen recolzar de modo numèricament important en els aportes inmigratorios.»
  26. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Archivat des d'el original, el 16 de febrer de 2012.
  27. ↑ Giovanni Bonfiglio, Les migracions internacionals com a motor de desenroll en el Perú, Museu Nacional Japonés Americà. Publicat l'1 de juliol de 2008. Consultat el 30 d'octubre de 2011.
  28. ↑ "Resultats del Module de Movilitat Social Intergeneracional" [1] archivat en Wayback Machine., INEGI, 16 June 2017, Retrieved on 30 April 2018.
  29. ↑ Ethnic composition (2010): About one third"Mexico: Ethnic groups". Encyclopædia Britannica. Retrieved March 6, 2022.
  30. ↑ "Enquesta Nacional sobre Discriminació 2017" Archivat el 10 d'agost de 2018, en Wayback Machine, CNDH, August 6, 2018, Retrieved on August 10, 2018.
  31. ↑ «Enquesta Nacional sobre Discriminació (ENADIS) 2022» (en és).
  32. ↑ "21 de Març: Dia Internacional de l'Eliminació de la Discriminació Racial" &x5B;21 March: International Day for the Elimination of Racial Discrimination&x5D; (PDF) (in Spanish). Mexico: CONAPRED. 2017. p. 7. Archivat (PDF) des de l'original el 25 de maig de 2017. Retrieved 23 August 2017.
  33. ↑ "Visió INEGI 2021 Dr. Juliol Santaella Castell" Archivat el 21 de giner de 2019, en Wayback Machine, INEGI, July 3, 2017, Retrieved on April 30, 2018.
  34. ↑ "DOCUMENT INFORMATIU SOBRE DISCRIMINACIÓ RACIAL EN MÈXIC" [2] archivat en Wayback Machine., CONAPRED, Mexico, 21 March 2011, retrieved on 28 April 2017.
  35. ↑ "Document Informatiu Sobre Discriminació Racial En Mèxic" [3] archivat en Wayback Machine., CONAPRED, Mexico, 21 March 2011, retrieved on 28 April 2017.
  36. ↑ "Per estes raons el color de pell determina les oportunitats dels mexicans" Archivat el 22 de juny de 2018, en Wayback Machine, Huffington post, July 26, 2017, Retrieved on April 30 2018.
  37. ↑ "Ser Blanco" Archivat el 19 de juny de 2018 en Wayback Machine, L'Universal, 06 July 2017, Retrieved on 19 June 2018.
  38. ↑ "Comprovat en senyes: en Mèxic et va millor si eres blanc" Archivat el 5 de novembre de 2018 en Wayback Machine forbes, August 7, 2018, Retrieved on November 4, 2018.
  39. ↑ "¿Seras raciste? Causa polèmica la seua nova campanya de publicitat" Archivat el 21 de juliol de 2020, en Wayback Machine, Economiahoy. mx, March 5, 2020, Retrieved on July 21, 2020.
  40. ↑ "Critiquen séries mexicanes de Netflix per només tindre personages blancs" Archivat el 19 d'abril de 2021, en Wayback Machine, Tomatazos. com, 23 maig 2020, consultat el 19 de decembre de 2020.
  41. ↑ "Resultats de vida i color de pell en Mèxic", Biblioteca del senat de Mèxic, July 3, 2017, Retrieved on December 30, 2018.
  42. ↑ «Admixture and population structure in Mexican-Mestizos based on paternalineages» (en inglés). Estudie sobre la mescla i estructura poblacional dels mestizos en Mèxic. Institut d'Investigació en Genètica Molecular, Centre Universitari de la Ciénega, Universitat de Guadalajara. Centre de Medicina Genómica, Hospital General de Culiacán. Grup d'Inmunogenetica Funcional, Centre Universitari de Ciències de la Salut. Unitat Acadèmica de Ciències Químic-Biològiques, Universitat Autònoma de Guerrer. Consultat el 12 de juny de 2016.
  43. ↑ «Supporting Information Silva-Zolezzi et al. 10.1073/pnas.0903045106».
  44. ↑ J. K. Estrada, A. Hidalgo-Miranda, I. Silva-Zolezzi and G. Jimenez-Sanchez. «Evaluation of Ancestry and Linkage Disequilibrium Sharing in Admixed Population in Mexico». ASHG. Archivat des d'el original, el 16 de giner de 2013. Consultat el 18 de juliol de 2012.
  45. ↑ «EL COLOR DE LA PELL SEGONS EL CENS DE POBLACIÓ I VIVENDES DE 2012».
  46. ↑ «Haiti - The World Factbook» (en en). CIA. Archivat des d'el original, el 9 de giner de 2021. Consultat el 26 de febrer de 2021. «Ethnic groups: Black 95 %, mixed and White 5 %»
  47. ↑ «CIA - The World Factbook - República Dominicana». Archivat des d'el original, el 13 de febrer de 2016. Consultat el 7 de novembre de 2016.
  48. ↑ 48,0 48,1 2010 O. S. Census Consultat el 19 d'abril de 2012.
  49. ↑ «MAIN RESULTS OF 2010 POPULATION AND HOUSING CENSUS» (en en). Archivat des d'el original, el 12 d'agost de 2011. Consultat el 26 de febrer de 2021.
  50. ↑ 50,0 50,1 «[4]», Anàlisis sobre els resultats del X Cens Nacional de Població que varen evidenciar la diversitat ètnica i cultural que coexistix en Costa Rica. Consultat el 11 de juny de 2016.
  51. ↑ Oyamburu, Jesús (1997). Espanyols en Costa Rica, Sant Josep, Costa Rica: Centre Cultural d'Espanya en Costa Rica.. «Per la migració espanyola a Costa Rica, que de 1850 a 1930 va ser massiva, varen escomençar a nàixer molts ticos en llinages que eren nous en el país, tals com Uribe, Urgellés, Pagés, Penón, Apéstegui, Pozuelo, Rovira, Raventós, Batalla, Crespo, Pastor, Roig, Figuls o Herrero. Entre les famílies catalanes, es poden citar Terán, Ollé, Llobet, Guilá, Llachs, Gomis, Grau i, per supost, Figueres.»
  52. ↑ (1997).Revista Acta Acadèmica de la UACA.Universitat Autònoma de Centroamérica.ISSN 1017-7507.Consultat el 2 de setembre de 2016.
  53. ↑ R.pdf Els immigrants i el poder en Costa Rica [5] archivat en Wayback Machine. Consultat el.
  54. ↑ «CIA - The World Factbook - El Salvador.». Archivat des d'el original, el 27 de decembre de 2018. Consultat el 26 de decembre de 2015.
  55. ↑ «Cense de Població i Vivenda 2013».
  56. ↑ Cens Guatemala, 2018
  57. ↑ «CIA - The World Factbook - Nicaragua». Archivat des d'el original, el 13 de febrer de 2016. Consultat el 26 de decembre de 2015.
  58. ↑ «Anàlisis d'ADN mitocondrial i de polimorfisme genètics dels cromosomes autosómicos i sexuals en la població mestiza de Nicaragua».
  59. ↑ 59,0 59,1 «Interethnic admixture and the evolution of Latin American populations».ISSN 1415-4757.doi:10.1590/s1415-47572014000200003.Consultat el 7 d'abril de 2022.
  60. ↑ Arturo Wallace. «[6]». Consultat el 7 d'abril de 2022.
  61. ↑ «CIA - The World Factbook - Panama.». Archivat des d'el original, el 25 de decembre de 2018. Consultat el 26 de decembre de 2015.
  62. ↑ «http://www. monografias. com/trabajos76/poblacion-panamena/poblacion-panamena2. shtml».
  63. ↑ «Argentina». Enciclopèdia britànica.
  64. ↑ Roc, David. Argentina: 1516–1982. University of Califòrnia Press, 1987.
  65. ↑ Levene, Ricardo. History of Argentina. University of North Carolina Press, 1937.
  66. ↑ Dinàmica migratòria: conjuntura i estructura en l'Argentina de fins del XX [7] archivat en Wayback Machine.. Alhim. revues. org (3 November 2004).
  67. ↑ «Buenosaires. gov. ar».
  68. ↑ «[8]», Titular que informa sobre els resultats d'un estudi genètic realisat en Brasil per l'Universitat Catòlica de Brasília. Consultat el 11 de juny de 2016 (en portugués).
  69. ↑ «Ya és oficial Brasil és més mestizo que blanc.». El País..
  70. ↑ «CEPAL recomana no usar categories com mestizo en identificació de pobles» (en és). INE. Consultat el 2025-06-21.
  71. ↑ «Cense. El bolivià es considera indígena i al mateix temps mestizo» (en és). eju. tv. Consultat el 2025-06-21.
  72. ↑ Central Intelligence Agency (CIA)(2017).«Bolívia».CIA - The World Factbook.Consultat el 4 de febrer de 2017.
  73. ↑ «POBLACION-DE-BOLÍVIA» (en és). internacional. universia. net. Archivat des d'el original, el 2015-02-19. Consultat el 2025-06-21.
  74. ↑ «Wayback Machine». www. worldstatesmen. org. Archivat des d'el original, el 2018-01-04. Consultat el 2025-06-21.
  75. ↑ Medina Lois, Ernesto, i Ana María Kaempffer R.«Capítul Segon: La situació de salut chilena i els seus factors condicionants - Població i característiques demogràfiques: Estructura racial».Elements de salut pública.Biblioteca digital de l'Universitat de Chile.Consultat el 22 de març de 2011.
  76. ↑ «Informe de Prensa: World Values Survey 2006 Chile» (en és). Cooperativa. cl.
  77. ↑ Claudio Esteva Fabregat (1988), Mestiçage en Iberoamerica, Alhambra. pag. 340, ISBN: 8420516783
  78. ↑ 78,0 78,1 Latinobarómetro-Informe 2011 p.58
  79. ↑ «Colòmbia: A Country Study». Federal Research Division of the Library of Congress. The Library of Congress of the United States of America.
  80. ↑ «La visibilización estadística dels grups ètnics colombians». Consultat el 8 de setembre de 2023.
  81. ↑ «Ètnia, Condicions de Vida i Discriminació» (PDF). Estudie sobre la composició ètnica i la discriminació racial en Amèrica Llatina. CIEPLAN - Uqbar Editors. Consultat el 12 de juny de 2016.
  82. ↑ «Cens de Població i Vivenda 2022». 21 de setembre de 2023. Consultat el 21 de setembre de 2023.
  83. ↑ Hanratty, Dennis Michael; Library of Congress. Federal Research Division, {{{nom2}}} (1991). Equador : a country study, [Washington, D. C.] : The Division : For ix by the Supt. of Docs., G. P. O..
  84. ↑ Lizcano Fernández (2005). Composició Ètnica de les Tres Àrees Culturals del Continent Americà al Començ d'el XXI, Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, p. 218.
  85. ↑ «Resultats del Cens 2010». Institut Nacional d'Estadística i Censos. Archivat des d'el original, el 24 de juliol de 2017. Consultat el 1 de novembre de 2013.
  86. ↑ «¿Cóm nos identifiquem i nos veem els equatorians?». L'Univers. Consultat el 16 de giner de 2017.
  87. ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 10 d'agost de 2025. Consultat el 6 d'abril de 2022.
  88. ↑ «http://ea. com. py/v2/el-87-de-la-poblacion-paraguaya-habla-guarani/».
  89. ↑ Central Intelligence Agency (CIA)(2017).«Paraguay».CIA - The World Factbook.Consultat el 4 de febrer de 2017.
  90. ↑ Pastore, Carlos (1972). La lluita per la terra en el Paraguay: Procés històric i llegislatiu. Antequera. p. 526.
  91. ↑ «Admixture and genetic relationships of Mexican Mestizos regarding Latin American and Caribbean populations based on 13 CODIS-STRs». Consultat el 29 de setembre de 2018.
  92. ↑ «Perú: Perfil Sociodemogràfic». Institut Nacional d'Estadística i Informàtica.
  93. ↑ «Enquesta Contínua de Llars 1996-1997. Institut Nacional d'Estadística d'Uruguay.». Archivat des d'el original, el 19 d'octubre de 2011.
  94. ↑ Perfil Demogràfic i Socioeconòmic de la Població Uruguayana segons la seua Ascendència Racial. per Marisa Bucheli i Wanda Cabela. Font: Enquesta Nacional de Llars Ampliada 2006. INE.
  95. ↑ «World Statesmen. org: Uruguay.».
  96. ↑ [enllaç trencat]
  97. ↑ «World Reference Desk: Uruguay.».
  98. ↑ «XIV Cens Nacional de Població i Vivenda. Resultats Total Nacional de la República Bolivariana de Veneçola». Institut Nacional d'Estadística. Consultat el 9 de juny de 2015.
  99. ↑ Wekker, Gloria (2016). White Innocence: Paradoxes of Colonialism and Race. Durham, London: Duke University Press. ISBN 978-0-8223-6075-9
  100. ↑ (2012) Census 2011: Census in brief, Pretòria: Statistics South Africa. ISBN 978-0-621-41388-5.
  101. ↑ «Australian Bureau of Statistics : Census of Population and Housing: Cultural diversity data summary, 2021» (XLSX). Abs. gov. au.
  102. ↑ «2018 Census totals by topic – national highlights».

Enllaços externs

Commons

Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Blanc_(persona)&oldid=1528080»