Poble italià
El poble italià conforma un grup ètnic de l'Europa meridional i llatina, originari de la península itálica i disseminat per atres parts del continent europeu i Amèrica.[1] Despuix de la constitució moderna d'un propi Estat nacional unificat, el Regne d'Itàlia (1861), la locució ha passat a designar, ademés de tots els ciutadans italians, també als estrangers naturalizados que han adoptat l'estil de vida, l'idioma, la cultura i els valors propis de la població autòctona. El seu idioma és l'italià, llengua materna del 95 % de la població resident,[2] parlat a sovint conjuntament en un d'els seus numerosos dialectes o, fòra del centre d'Itàlia, junt en un d'els varis idiomes regionals autòctons,[nota 1] i la seua religió majoritària és la catòlica, sent el seu país sede de l'Iglésia catòlica.[3]
Estretament vinculats a la nació italiana són els naturals de Sant Marino, d'ètnia, llengua i cultura italianes, i les comunitats històriques d'ètnia italiana, reconegudes oficialment com a tals, presents en el sur de Suïssa (en la que és coneguda com Suïssa italiana, comprén tot el Cantón del Tesino i parts del Cantón dels Grisones), Croàcia i Eslovènia (en Suïssa l'italià també és una de les tres llengües oficials de l'Estat, en Croàcia és cooficial en la regió del Comtat de Istria i en Eslovènia en la regió del Llitoral eslové). Per lo que es referix al gran número de descendents d'italians escampats pel món es tendix a considerar italians a tots aquells que han conservat la cultura, les tradicions, la religió i, sobretot, la llengua dels seus antepassats. Les colónies d'oriunts italians més consistents es troben en Amèrica, també en Austràlia i Europa i, en menor mida, en Àfrica i Àsia.
Itàlia va ser, durant l'Antiguetat, el breçol de la civilisació romana, que seguix hermanando en l'actualitat la població italiana en totes les nacions d'expressió neolatina (els idiomes de les quals es coneixen també com a llengües itálicas) i hereues de Roma antiga, que el seu Imperi va representar, junt en la democràcia ateniense, el punt culminant de la civilisació occidental antiga.[4] Roma va conseguir unificar Itàlia durant varis sigles, pero despuix de la caiguda del Imperi romà d'Occident, els italians, com atres pobles europeus, varen tindre que sofrir una llarga série d'invasions i dominació estrangeres.
A pesar d'una història tan atormentada, varen saber no obstant desenrollar, a partir de l'any 1000, una civilisació urbana refinada i pròspera, basada en el comerç, que va alcançar el seu apogeu en el XIII[5] (moment en el que destaquen les Repúbliques marítimes italianes, com les d'Amalfi, Gènova, Pisa i Venècia) confluint, en el XIV, en una atra civilisació autòctona en formació coneguda com Renaixença (o siga renaixença de l'Antiguetat clàssica).[6] La Renaixença, a la seua volta, va produir el Manierisme, moviment artístic determinant per al naiximent del Barroc, que va tindre orige en la ciutat de Roma durant l'última década de el XVI. Totes eixes civilisacions i moviments naixcuts en Itàlia es internacionalizaron, donant un fort impuls al desenroll cultural i material del món occidental.
Els alts nivells econòmic i cultural del poble italià, que es varen prolongar fins a les primeres décades de el XVII, va ser pero acompanyat per una debilitat política i militar cròniques, originades per la fragmentació de la seua terra d'orige en varis Estats (a voltes estructurats també com ciutats-Estat), sobre els quals varen eixercir directa o indirectament el seu domini polític, durant periodos més o menys llarcs i segons modalitats distintes, moltes de les potències que es varen succeir en l'escenari europeu, com l'Imperi bizantí, el Sacre Imperi Romà Germànic, l'Imperi espanyol, el [[Primer Imperi francés]] i el d'Àustria. Solament un reduït grup d'Estats italians varen conseguir mantindre's sempre, o casi sempre, independents: Venècia i Gènova en les seues respectives repúbliques, el Ducado de Saboya, que durant el XVIII es va convertir en Regne de Cerdenya, i l'Estat Pontifici.
Seguint el destí d'atres pobles, com l'alemà, el grec, i de gran part de les ètnia assentades en l'Europa oriental, el poble italià va poder constituir un Estat nacional propi unificat, com ya hem indicat, solament durant el XIX, gràcies a una série de guerres de lliberació i d'unificació política passades a l'història en el nom de Risorgimento (lliteralment: «resorgiment»).
Orige i formació
[editar | editar còdic]Edat Antiga
[editar | editar còdic]
Els primers assentaments de la revolució neolítica varen ser, sense dubte, portats a terme per la conca mediterrànea des d'Anatolia. Els grups humans que varen poblar Itàlia a partir de l'Edat del Ferro pertanyien principalment als pobles indoeuropeos, i especialment als del grup itálico (com llatins, oscos, umbros, vénetos, samnitas, sículos, sabinos, etc.),[7] aixina com a poblacions autòctones preindoeuropeas (com etruscs, ligures i sicanos, entre uns atres) i, en menor mida, a grups d'antics grecs (els italiotas de la Magna Grècia) i fenicio-púnicos (en determinades zones de Sicília i Cerdenya); poplaciones que en edat prerromana varen acabar mesclant-se a sovint entre elles.[8]
Els antics pobles peninsulars varen ser absorbits i federats per Roma entre el V i el III, experimentant un profunt procés d'romanización ya des del principi de la República romana i el començ de la
primera guerra púnica, constituint Itàlia el territori metropolità de la mateixa Roma[9] i diferenciant-se aixina de les províncies (sent estes tots els territoris conquistats fòra d'Itàlia)[10] tant durant l'etapa republicana com durant el posterior Imperi romà;[11] procés que va culminar en l'adquisició de la ciutadania romana per part de tots els hòmens lliures natius de l'Itàlia peninsular (en el 89 a. C., gràcies a la Lex Plautia Papiria)[12] i continental (a través de la Lex Roscia, en el 49 a. C., quan el mateix dret dels itálicos peninsulars es va concedir també a tots els habitants lliures de l'Itàlia septentrional).[13] Mig sigle despuix, en l'any 7 a. C., eixos nous romans varen passar a constituir, gràcies a l'emperador Augusto, una major unitat política (igualment cridada Itàlia) articulada en onze regions que en part han sobrevixcut fins als nostres dies en les mateixes denominacions llatines que tenien en aquella época (com Umbria, Campània, Ligúria, Apulia o Emilia).[14]
Per primera volta, l'espai geogràfic i antrópico d'Itàlia coincidia en un espai polític clarament determinat, si ben integrat dins d'un organisme territorial i humà molt més ampli: l'Imperi.[15] Posteriorment, durant el Baix Imperi, en l'any 292 d. C., en la nova divisió administrativa del territporio imperial que Diocleciano va portar a terme, l'actual Itàlia insular (Sicília i Cerdenya) i l'illa de Còrsega, varen entrar a formar part de la diòcesis Italiae.[16]
Edat Medieval i Moderna
[editar | editar còdic]
Des de la primera década de el V, l'Imperi Romà d'Occident va ser invadit per pobles prevalentemente germànics, que varen determinar la seua caiguda (476) i varen causar mort i destrucció en la major part de l'antiga Europa romana durant llarc temps. La progressiva romanización d'eixos pobles, i la fusió en l'element autòcton de llengua i cultura llatines, els va permetre constituir una série d'Estats, si ben caracterisats per un modest nivell de desenroll.
Eixa época de llarga duració és coneguda com el Periodo de les grans migracions o de les invasions bàrbares, que varen comportar per als italians, aixina com per a atres pobles europeus, guerres i carestia a partir de l'any 401, en la primera invasió dels visigodos d'Alarico seguides, cap al 450, per una atra perpetrada pels hunos d'Atila en el nort peninsular. A finals de el V els ostrogodos varen prendre el poder en Itàlia i varen fundar un regne que va durar casi mig sigle: el Regnum Italiae (Regne ostrogodo d'Itàlia). Entre els anys 535 i 554, Justiniano, últim emperador bizantino de llengua, educació i cultura llatines, va conseguir restaurar el poder imperial en Itàlia. Durant la llarga guerra contra els ostrogodos els soldats romà-orientals, en la seua majoria de llengua grega, definien als italians itálicos, mentres ells parlaven de sí com rhōmaîos (Ῥωμαῖος), o siga «romans». Itàlia va quedar unida, i tots els italians es varen convertir una atra volta en ciutadans romans (de l'Imperi romà-oriental), pero per poc temps. Quinze anys més vesprada va invadir Itàlia el poble bàrbar dels lombardos, que va ocupar les institucions polítiques en la major part de la península. A partir d'aquell moment, i en els dos sigles següents, va existir una Itàlia lombarda (la màxima part de l'Itàlia continental, la Toscana i tot l'interior de la part meridional peninsular) i una Itàlia bizantina (l'Exarcado d'Itàlia o de Rávena). La conquista lombarda (568-576) va ser un acontenyiment de suma importància per als italians: des d'aquell moment Itàlia va perdre la seua unitat política, que havia caracterisat més de sis sigles de la seua història, i que va tornar a reconquistar solament tretze sigles més vesprada.
Els lombardos varen ser gradualment conquistats pels francs, un atre poble germànic, en el VIII, baix el domini de Carlomagno, un líder d'ètnia germànica que buscava incorporar i llegitimar a la seua gent dins de terres en a on històricament havien segut considerats bàrbars i estrangers. D'esta manera el territori central i nort d'Itàlia va vindre a formar part del Imperi Carolingio fins a el IX, el sur peninsular va seguir en mans lombardas i bizantines, i l'illa de Sicília va ser invadida en el IX pels sarracenos, els quals varen fundar un emirat isleño que va perdurar fins a finals de el XI, quan la dinastia normanda dels Hauteville va conseguir unificar tot el Mezzogiorno baix un únic regne.
Este periodo de llarga duració històrica, en a on varen transcórrer al voltant de sis sigles, i en el que Itàlia va ser invadida pels ostrogodos, seguits pels lombardos i els francs (tots pobles d'ètnia germànica), va formar part d'un procés de migració molt més extens (les invasions bàrbares), que va afectar i va transformar no solament a Itàlia sino a la major part d'Europa i de la conca del Mediterràneu, marcant la transició entre l'Edat Antiga i l'Edat Mija, que es coneix en el nom d'Antiguetat tardana.
Durant els primers sigles de la Baixa Edat Mija va escomençar a utilisar-se el gentilici de «italià», que derivava del vocablo «itálico», gentilici en el que eren coneguts els habitants d'Itàlia durant l'época romana, aixina com els mateixos romans de la Urbs; a la seua volta, el nom de «Itàlia», provenia de la aféresis de l'el antic terme itálico en idioma osco "(v)iteliú" (vitulus en llatí i vitello en italià), en el significat de «becerro», animal sagrat d'alguns pobles prerromanos del sur peninsular.[17] El terme «itálico», que fins a l'época republicana tardana designava a tots els habitants lliures de la península que no tenien ascendència helènica (estos últims eren cridats italiotas), en edat imperial va passar gradualment a designar a la totalitat de la població lliure d'una Itàlia ya totalment latinizada.
Sempre durant la Baixa Edat Mija el sur d'Itàlia va ser governat per la dinastia normanda dels Hauteville (sigles XI-XII), per la dinastia suaba dels Hohenstaufen (sigles XII i XIII), pels reis Angevinos (sigles XIII-XV) i per la Corona d'Aragó. En particular, el llarc domini polític hispà-aragonés, que durant dos sigles i mig es va eixercir en el sur peninsular, durant dos en el Milanesado, i durant un periodo encara més llarc (quatre sigles) en l'Itàlia insular, va reforçar ulteriorment els vínculs entre Itàlia i Espanya ya forts des de l'época romana.[18]
Eixos vínculs varen ser a l'orige d'importants intercanvis econòmics i, sobretot, culturals, que varen favorir una influència recíproca[19] entre les dos Esperias.[20] Va haver també fluix demogràfics d'espanyols cap a Itàlia pero, encara més, d'italians en sentit contrari, comprovats per la presència de colónies de mercaders provinents d'Itàlia en algunes importants ciutats ibèriques, com Sevilla,[21] i de militars, burócratas i prelats espanyols en el Ducado de Milà i els regnes de Nàpols, Sicília i Cerdenya. A falta d'estadístiques fiables no podem determinar les dimensions d'eixos fluix específics, que provablement, en el cas dels espanyols, varen ser insignificants. Sabem, per lo que es referix als militars, que Madrit «...no favoria els matrimonis de soldats espanyols en dònes locals, perque temia un aument de despeses». A pesar de tot, va haver matrimonis d'espanyols en Itàlia (pero molt major va ser, en els mateixos anys, la presència d'italians en Espanya, entre arquitectes, músics, lliterats, militars, comerciants, marins, religiosos, pintors, polítics i un sinfín d'atres categories professionals provinents dels distints Estats italians, i que en moltes ocasions varen recobrir encàrrecs importants per a la Monarquia Hispànica en diferents moments històrics),[22] «... pero al fi els pocs espanyols que es varen casar en italianes varen ser absorbits per una massa humana molt més densa».[23]
En Itàlia existix un reduït número de llinages hispànics i de llinages italians relacionats en gentilicis ibèrics (Spagnolo/i, Catalano/i, Castigliano/i, etc.), la difusió de les quals és pero molt llimitada, i inclús inferior, entre els llinages d'orige estranger o d'etimologies relacionades en llocs estrangers, a la que tenen els ya pocs llinages francesos o relacionats en gentilicis francesos (Provenzale, Provenzano, Parigi, etc), alemans (Tedesco/Tedeschi, Germà/i, Alemanno, etc.), o albanés (Albanese/i), i molt inferior, per número i difusió, als llinages italians d'etimologia grega o relacionats en Grècia (Greco, Grieco i la majoria dels que terminen en "iti"), prou comuns en certes zones del país, o als llinages d'orige italià presents en Espanya.[24] Alguns llinages italians d'etimologia àrap (Miccichè, Saccà, Taibbi, Cuffaro, etc.) es poden trobar en Sicília, en algunes zones de la propenca regió de Calàbria i, esporàdicament, en el restant d'Itàlia. En Cerdenya hi ha llinages que tenen la seua pròpia etimologia llingüística, mentres que, entre la minoria ètnica del Alt Adigio són, en la seua majoria, llinages d'orige alemà.
Societat i cultura
[editar | editar còdic]-047.jpg){kind=link}
Històricament, des del Medioevo, els italians s'han identificat més en el seu ciutat i regió que en l'Estat italià, unificat recent entre 1861 i 1870. Açò seguix sent parcialment evident en la cultura italiana de hui, pese a que la llengua italiana, en molts casos, va reemplaçar en la comunicació informal —i no solament en l'administració, la lliteratura i els estudis superiors, com passava en els antics Estats italians preunitarios, sino també en el parlat diari— gràcies a la major alfabetisació popular en l'últim sigle i mig, als numerosos dialectes i llengües regionals.[25] El procés d'industrialisació i modernisació d'Itàlia, ocorregut en els últims setanta anys (a partir de la segona mitat de la década de 1950), ha creat una societat uniformizada i altament desenrollada en tots els seus sectors socioeconòmics: una eficient ret d'autopistes, aeroports i ferrocarrils normals i d'alta velocitat[26] unifiquen —també socialment i culturalment— tota Itàlia, des dels Alps fins a Sicília.
La religió predominant entre els italians de tot lo món és el catolicisme. La població italoestadounidense és famosa pels seus festivals religiosos i processons en els carrers de grans ciutats com Nova York. Ademés, la gastronomia italiana és de les més reconegudes internacionalment; la calitat dels seus productes regionals, especialment formages, vins i fiambres, va unit a l'inventiva de les seues receptes, sobretot les de les pastes en les seues diverses salses i la pizza. Hi ha també una immensa varietat de plats de carn, peix, ensalades i dolces.[27][28]
A lo llarc de l'història els itálicos han contribuït exhaustivament al desenroll de la humanitat. La civilisació romana va ser la més alvançada de la seua época per molt temps, i les bases del dret actual i de l'administració política varen ser assentades en aquell temps. Posteriorment, Itàlia ha produït innumerables músics (Giuseppe Verdi, Antonio Vivaldi, Vincenzo Bellini, Gioacchino Rossini, Giacomo Puccini, Domenico Cimarosa, Giovanni Battista Pergolesi, Alessandro Scarlatti, Antonio Stradivari, Niccolò Paganini, Ennio Morricone, Ludovico Einaudi, etc.), pintors i escultors (Giotto, Miguel Ángel, Rafael Sanzio, Donatello, Caravaggio, Tiziano, Perugino, Antonello dona Messina, Cellini, Borromini, Antonio Canova, Sandro Botticelli, Tintoretto, Giuseppe Sanmartino, Modigliani, etc.), arquitectes (Andrea Palladio, Filippo Brunelleschi, Domenico Fontana, Filippo Juvara, Donato Bramante, Gian Lorenzo Bernini, Leon Battista Alberti, Renzo Piano, Massimiliano Fuksas, etc.), científics i inventors (Galileo Galilei, Giordano Bruno, Evangeliste Torricelli, Leonardo Fibonacci, Alessandro Volta, Giuseppe Lagrangia, Eugenio Barsanti, Guglielmo Marconi, Enrico Fermi, Ettore Majorana, Antonio Meucci, Giulio Natta, Federico Faggin, etc.), escritors i poetes (Dante Alighieri, Francesco Petrarca, Giovanni Boccaccio, Giacomo dona Lentini, Ludovico Ariosto, Salvatore Quasimodo, Alessandro Manzoni, Giacomo Leopardi, Giovanni Verga, Ugo Foscolo, Eugenio Montale, Giambattista Basile, Giosuè Carducci, Grazia Deledda, Carlo Collodi, Edmondo De Amicis, Italo Calvino, Luigi Pirandello, Giosuè Carducci, Umberto Eco, Dario Fo, etc.), i filòsofs (Tommaso Campanella, Tomás d'Aquino, Bernardino Telesio, Torquato Tasso, Nicolás Maquiavelo, Maria Montessori, Gabriele D'Annunzio, Benedetto Croce, Pier Paolo Pasolini, etc.), entre moltes atres personalitats i en innumerables atres categories disciplinares.
El Renaixença es va originar en Itàlia i va anar allí a on va tindre el seu apogeu, sent Leonardo Dona Vinci la seua figura més extraordinària. Durant este periodo varen aparéixer també els primers pensaments científics sobre economia, aixina com el sistema contable, a càrrec de Luca Pacioli.
Emigració italiana
[editar | editar còdic]En Itàlia, el lloc de procedència dels italians, existixen actualment 60,3 millons d'habitants. No obstant, un número important d'italians varen emigrar durant els sigles XIX i XX a distints països del món per problemes polítics, econòmics i socials.
Hi ha al voltant de 80 millons de descendents d'orige italià pel món.[30]
D'esta forma podem trobar en Amèrica grans assentaments de descendents d'italians en nacions tals com Brasil, Argentina i Estats Units. D'acort en el Departament de l'Interior i Ordenació del Territori d'Itàlia: en Brasil, Argentina i els Estats Units existixen 22753000, 15880000, i 15502248 de descendents en algun grau d'italians respectivament. D'igual manera existixen diverses fonts que afirmen que els descendents d'italians en Brasil i Argentina serien propencs als 30 millons i 25 millons respectivament.[31]
En el cas d'Europa també es troben importants assentaments d'italians i italodescendientes en França, Alemània, Suïssa, Bèlgica, Regne Unit i fins a Crimea;[32] per les causes anteriorment senyalades i incloent el factor de rodalia. Per la seua banda, en Oceania destaca l'assentament en Austràlia, a on existixen, segons el cens de població de 2006 realisat per l'Oficina Australiana d'Estadístiques, 916100 descendents d'italians.
Es calcula que (inclosos els 56 millons d'italians d'Itàlia) més de 155 millons de persones en el món actualment tenen orige italià en modo parcial o total, o siga són descendents de l'emigració italiana iniciada en el descobriment d'Amèrica.[33] Açò fa dels italians el quarto grup ètnic més gran per població en el món.[34]
El Departament de l'Interior i Ordenació del Territori d'Itàlia (en italià: Dipartimento per gli Affari Interni i Territoriali) s'encarrega ademés de portar a terme el registre de persones en nacionalitat italiana residents anara d'Itàlia. És aixina com, en 2008, es varen contabilisar 4106640 persones en nacionalitat italiana residents anara d'Itàlia, repartits principalment entre Europa i Amèrica.[35] Els països en major cantitat de persones en nacionalitat italiana fora d'Itàlia són:
- Artícul principal → Anex:Italians en el món.
| Persones en nacionalitat italiana per país * | ||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| País | Persones en nacionalitat italiana[36] | |||||||||
|
691481 | |||||||||
| Archiu:Flag of Alemània.png | 651852 | |||||||||
| Archiu:Flag of Suïssa.png | 558545 | |||||||||
| Archiu:Flag of França.png | 373145 | |||||||||
| Archiu:Flag of Brasil.png | 316699 | |||||||||
| Archiu:Flag of Bèlgica.png | 254742 | |||||||||
|
223429 | |||||||||
| Archiu:Flag of Regne Unit.png | 210690 | |||||||||
| Archiu:Flag of Canadà.png | 137045 | |||||||||
| Archiu:Flag of Austràlia.png | 133123 | |||||||||
|
124013 | |||||||||
| Archiu:Flag of Veneçola.png | 116329 | |||||||||
| Archiu:Flag of Uruguay.png | 90603 | |||||||||
| Archiu:Flag of Chile.png | 52006 | |||||||||
| Archiu:Flag of Països Baixos.png | 35715 | |||||||||
| Archiu:Flag of Colòmbia.png | 35000 | |||||||||
| Archiu:Flag of Suràfrica.png | 31734 | |||||||||
| Archiu:Flag of Perú.png | 30513 | |||||||||
| ()*: Esta llista només incorpora a persones en nacionalitat italiana residents anara d'Itàlia. | ||||||||||
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ Minahan, James (2000-07-30). One Europe, Many Nations: A Historical Dictionary of European National Groups (en en), Bloomsbury Academic, p. 156. ISBN 978-0-313-30984-7.
- ↑ «Europeans and their Languages». Comissió Europea.
- ↑ Ernesto Galli della Loggia, L'identità italiana, Bolonya, Il Mulino, 1998, pág. 31, ISBN 978-88-15-13974-0
- ↑ Niall Ferguson, Civilisació. Occident i el restant, Random House Mondadori, Debat, Barcelona, 2012, imprés en Portugal, ISBN 978-84-9992-066-5, pág. 58. Títul original: Niall Ferguson, Civilization: the West and the Rest, Allen Lane-Penguin Books, London, 2011
- ↑ «Els anys 1250-1290 són considerats com l'apogeu de la revolució comercial de l'Europa medieval. Les ciutats italianes varen conseguir crear el més vast imperi econòmic que el món haja conegut, un imperi que s'estén des d'Anglaterra a la mar Negra, des dels oasis del Sahara fins al cor d'Àsia...». Cita extreta de: Michel Balard, Jean-Philippe Genet, Michel Rouche, Dels Bàrbars a la Renaixença,Akal, Madrit II edició, 1994, pág. 156, ISBN 84-7600-342-0 / títul original: Dones Barbares à la Renaissance, Librairie hachette, 1978, 1983, 1994
- ↑ En efecte la prosperitat de les comunas es va prolongar fins a el XIV i «...va generar les condicions materials a partir de les quals es va desenrollar la Renaixença en tots els seus guanys materials i artístics». Christopher Duggan, Història d'Itàlia, Akal, Madrit, 2017, segona edició, pag. 49, ISBN 978. Publicat originalment per Cambridge University Press, 1994, 2014
- ↑ «Encyclopædia Britannica: Ancient Italic peoples (Latins, Samnites, Umbrians....etc), Etruscans, Iapygians, Italiotes, Ligures...etc ».
- ↑ «Gary D. Farney, Guy Bradley: The Peoples of Ancient Italy».
- ↑ «Encyclopædia Britannica: Sharply distinguished from Italy were the provinces of the empire».
- ↑ «Encyclopædia Britannica: Provinciae, Roman possessions outside Italy from which tribute was required».
- ↑ «Historiae Mundi: The Status of Italy in the Roman Empire».
- ↑ «Gall Anna Rosa, Università degli Studi vaig donar Bari: lex Plautia Papiria». Archivat des d'el original, el 29 de novembre de 2020. Consultat el 27 de novembre de 2021.
- ↑ Gardner, J. F., The Dictator, in Griffin, M., A Companion to Julius Caesar. The Lex Roscia was introduced in 49 BC by the praetor Lucius Roscius Fabatus on behalf of Julius Caesar. (2009), p. 65
- ↑ Augustus: The Biography. ISBN 9780241003909.
- ↑ «Breu cronistoria d'Itàlia, del suo nome, delle sue genti i del popolo italià».
- ↑ La conformació territorial de les actuals nacions europees és molt similar al de les Diòcesis de l'Imperi romà, com va posar de relleu Ortega i Gasset: «Este espai històric [Europa] impregnat d'usos, en bona part comunes, va ser creat per li Imperi romà i la figura geogràfica de les nacions després emergents coincidix en gran manera en la simple divisió administrativa de les Diòcesis en el Baix Imperi». Cita extreta de José Ortega i Gasset, Meditació d'Europa, Revista d'Occident, Madrit, 1966 (I edició 1960), pág. 35. Dep. Llegal M. 13777-1966»
- ↑ Guillotining, M., History of Earliest Italy, trans. Ryle, M & Soper, K. En Jerome Lectures, Seventeenth Séries, p. 50.
- ↑ «Hispania va ser durant sigles una província de l'Imperi d'Occident del que prové casi tota la nostra herència llingüística, patriarcal, religiosa i cultural» Cita extreta d'Enrique Gil Calvo, L'ideologia espanyola, Ed. Nobel, Oviedo, 2006, pág. 96, ISBN 84-8459-183-2
- ↑ «Aixina, del sigle XV a el XVII mija Itàlia va pertànyer a la monarquia hispànica...d'ahí la forta influència de la Renaixença i del Barroc italians sobre la cultura espanyola, puix el nostre Sigle d'or no es pot entendre sense el seu evident i directa inspiració» (Cita extreta d'Enrique Gil Calvo, ibidem, pàg. 96 i sig.). Hi ha pero que senyalar que no va haver, per part dels espanyols, una imitació servil de les formes artistícas i lliteràries italianes, sino una rielaboración personal conforme als horisons estètics i culturals propis de la seua terra d'orige. Per lo que es referix a la lliteratura, els escritors hispans, a partir de la mitat de el XVI, varen ser llegits i apreciats en Itàlia i en el restant d'Europa. Si despuix de la mort de Boscan i de Garcilaso de la Vega, «...l'èxit de les influències italianes quedava assegurat...la novela cosmopolita El Lazarillo de Tormes...va iniciar un gènero que va influir en la lliteratura de tota Europa occidental» (cita: Una societat conflictiva: Espanya, 1464-1714, Aliança Editorial, Madrit, 1984 (reinpresión del 1989), pág. 189, ISBN 84-206-0064-4)
- ↑ Els grecs varen cridar Esperia a la península italiana i els romans a l'ibèrica, ya que es trobava al seu occident
- ↑ Durant la segona mitat de el XVI, els mercaders italians, conjuntament a francesos, borgoñones i uns atres, dominaven la plaça comercial de Sevilla, com nos testimonia Lope de Vega: «Tota Espanya, Itàlia i França viu per este arenal perqué és plaça general de tot tracte i guany». Està en: Henry Kamen, Ibidem pág. 277
- ↑ «Italians en Espanya, entre els sigles XVI, XVII i XVIII. Universitat d'Alacant».
- ↑ cita extreta de: Antonio Domínguez Ortiz, Història d'Espanya. L'antic règim, Els Reis Catòlics i els Àustria, en Història d'Espanya dirigida per Miguel Artiola, tom 3, Aliança editorial, Madrit, 1988, pág. 352, ISBN 84-206-9573-2 (obra completa) i ISBN 84-206-9572-6 (tom 3)
- ↑ Greco en particular és un dels quinze llinages que més difusió tenen en Itàlia. Vore: Pagine bianche. Annuario telefonico italià
- ↑ «Enciclopèdia Treccani: Storia della lingua italiana i del suo utilizzo negli Stati preunitari.».
- ↑ Alta velocitat italiana
- ↑ «Prodotti DOP, IGP, STG, IG, PAT (Denominacions d'orige) della gastronomia italiana. Ministero delle politiche agricole i ambientali d'Itàlia».
- ↑ «Alguns eixemples de plats de carns, peix (secondi piatti/segons plats), ensalades i dolces regionals italians».
- ↑ scheda in spagnolo.pdf Rapporto Migranti italiani nel 2012
- ↑ «Sono circa 80 milioni gli oriundi italiani nel mondo» (en it). Consultat el 2025-09-15.
- ↑ Història entre Itàlia, Argentina i Brasil: Més de 25 millons de persones que viuen en l'Argentina tenen algun grau d'ascendència italiana
- ↑ Italians de Crimea (en italià)
- ↑ Favero, Carlo. Cent'anni vaig donar emigrazione italiana (1876-1976). Roma, 1980
- ↑ «Centre Studi Emigrazione – Roma (CSER): I luoghi della memòria i il ruolo del Museu nazionale dell’Emigrazione Italiana».
- ↑ Departament de l'Interior i Ordenació del Territori d'Itàlia. «Annuario Statistico 2009» (en italià) (PDF). Consultat el 24 de novembre de 2009.
- ↑ ([1])
Referències
[editar | editar còdic]Vore també
[editar | editar còdic]Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Pueblo italiano» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>