República romana tardana

L'anomenada República romana tardana va ser una nova etapa en la que va entrar dit Estat a partir de finals de el II (VII ab urbs condita), en la seua nova posició de hegemonia mundial, despuix de haver destruït o debilitat a totes les grans nacions que pogueren haver representat una amenaça per a la seua pròpia supervivència.

Totes les grans potències del Mediterràneu varen ser doblegades per Roma en un curt periodo. La República cartaginesa va ser destruïda en les guerres púnicas (146 a. C.), aixina com el Regne de Macedònia en les guerres macedónicas, l'Imperi seléucida la gran potència de l'est va ser reemplaçada a potència de segon orde en la guerra síria i la sumissió de Grècia al poder romà va deixar a Roma com a ama del Mediterràneu. Roma durant els successius sigles no va tornar a tindre un enemic organisat capaç de posar en perill la seua pròpia existència, solament alguns regnes com el Ponto, Numidia o Armènia varen crear molèsties regionals ràpidament subsanades.

En esta nova era, el major problema de la República varen ser els propis enemics interns, sorgits en els nous conflictes ideològics i propiciats per l'enorme èxit romà, estos varen saturar les antigues lleis i institucions republicanes en una gran crisis del model d'Estat que va fragmentar la societat romana. La República es va vore sacsada per noves reivindicacions socials per part dels propis pobles italians aliats de Roma, els qui no posseïen la ciutadania romana i soportaven el pes de les campanyes militars, sense tindre opció d'accedir a les noves oportunitats que oferien les noves conquistes territorials.

Paralelament, l'aristocràcia i la classe política concretament, es varen beneficiar enormement de les noves conquistes del món mediterràneu. Els tributs imposts a Cartago, Macedònia i Síria, el botí arrancat a les províncies i els guanys derivats del comerç efectuat, varen aumentar el seu poder i riquea. Este nou poder va dotar de majors recursos als propis polítics per a portar a terme les seues pròpies aspiracions personals, aspiracions que en molts casos es feyen a costa del benestar de l'estat. En esta nova era, les grans fortunes varen permetre ostentar clientela enormes en les que s'eixercia influència i compra de vots, en l'únic propòsit de servir a l'aument del poder personal a costa de la llegalitat, malaltia que sense dubte alguna va ser el major problema de la República i la causa final de la seua destrucció.

El canvi polític i social

Les numeroses campanyes en l'estranger dels generals romans i la recompensa als soldats en els saquejos d'estes campanyes va provocar una tendència general a que els soldats es feren més lleals als seus generals que a l'Estat, i una voluntat de seguir als seus generals cap a una batalla contra l'Estat. Ademés, Roma va ser acossada per varis alçament d'esclaus durant este periodo, en part perque durant el sigle anterior s'havien entregat moltes terres per a l'agricultura en les que els esclaus superaven àmpliament en número als seus amos romans. En l'últim sigle anterior a l'era comuna varen tindre lloc a lo manco dotze rebelions. Este patró no va canviar fins que Octavio (més vesprada César Augusto) va terminar en ell en convertir-se en un sério oponent a l'autoritat del Senat i ser nomenat princeps («emperador»). Entre 135 a. C. i 71 a. C. varen tindre lloc tres guerres serviles: alçament d'esclaus contra l'estat romà. La tercera, la més séria, va involucrar al final a entre 120 000 i 150 000 esclaus sublevats.

Ademés, en 91 a. C., va esclatar la guerra Social entre Roma i els seus anteriors aliats en Itàlia, coneguts colectivament com els socii, per l'oposició entre els aliats a compartir els riscs de les campanyes militars romanes pero no les seues recompenses. A pesar de sofrir derrotes com la de la batalla del Llac Fucino, les tropes romanes varen véncer a les milícies itálicas en varis enfrontaments decisius, especialment la batalla de Asculum. Encara que varen perdre militarment, els socii varen conseguir els seus objectius en les proclamacions de la Lex Julia i la Lex Plautia Papiria, que concedia la plena ciutadania romana a tots els itálicos peninsulars. Les noves reformes populars varen incendiar l'ira de molts senadors conservadors que apostaven per preservar les antigues gens al poder en el senat.

Periodo dels Gracos

Tiberio Sempronio Graco

Artícul principal → Tiberio Sempronio Graco.

Cap a finals de el II, el descontent dels plebeus cap als seus opresores els partricios aumentava. En l'any 135 a. C., va ser elegit tribuno de la plebe, és dir, representant dels plebeus en el poder del vet, Tiberio Sempronio Graco.

Des d'este càrrec va voler solucionar el problema agrari i millorar la desastrosa situació del campesinado itálico, implantant una série de lleis que no varen ser molt ben rebudes per la majoria del Senat.

Va propondre una lex agrària que permetera el repartiment de terra procedent del ager publicus entre els ciutadans més pobres; l'experiència de Tiberio en Hispania aixina com -segons va revelar el seu germà Cayo- la situació del camp en Etruria, a on l'esclavitut estava molt difosa, varen ser les causes principals que expliquen els seus revolucionaris proyectes.

Per a dur-los a la pràctica contava en el respal d'una factio senatorial en la que figurava, entre uns atres, Api Claudio Pulcro (cònsul en 143 a. C.), Publio Mucio Escévola i Publio Licinio Craso Muciano (la filla del qual estava casada en el seu germà Cayo). Este círcul era contrari al que encapçalava Escipión Emiliano (al que també unien vínculs familiars, puix Escipión estava casat en Sempronia, germana de Tiberio i de Cayo). En el seu intent de traure avant el seu proyecte de llei agrària, va tractar de revitalisar una llei més antiga per la que quedava llimitat a 500 iugera (125 ha) el màxim de terra estatal per possesor (més atres 250 suplementàries per cada fill); d'esta forma s'establia que la terra restant devia ser tornada per a procedir al seu repartiment en lots de 30 iugera (7'5 ha) com a màxim, en les que devien assentar-se ciutadans sense terres -en calitat de colon a perpetuitat- per mig del pagament d'una simbòlica contribució.

Eren propostes raonables i coherents en les lleis Licinias aprovades dos sigles abans, pero Tiberio va cometre l'error de conduir el proyecte des d'una postura de demagògia i radicalitat, una actuació populista i gallipontera que contrastava en la seua posició social i el seu refinat estil de vida.

El proyecte prevea que la posada en marcha de l'operació correguera a càrrec d'una comissió de tres membres (Illviri agris dandis adsignandis iudicandis) elegida anualment, despertant la violenta oposició de l'aristocràcia senatorial, que es va valdre del tribuno de la plebe (i parent de Graco) Marque Octavio per a vetar-ho (intercessio). No obstant, Octavio va ser, a instàncies de Tiberio, depost de la seua magistratura en una votació dels comicis, fet sense precedents i contrari al mos maiorum que va ser interpretat per molts senadors (inclús per alguns partidaris de la reforma) com un acte revolucionari i anticonstitucional. En Minucia, fidel als proyectes de Tiberio, com a substitut de Octavio, l'assamblea popular no va tindre dificultats per a l'aprovació, per unanimitat, del proyecte de llei, elegint-se als tres membres de la comissió (Tiberio, el seu germà Cayo i el seu sogre Api Claudio). La comissió va contar en poder eixecutiu, i quan Nuga-ho III de Pérgamo va llegar el seu regne al poble romà, també en els recursos financers necessaris, lo que va agudisar més el nerviosisme de l'oposició senatorial, encapçalada per Publio Cornelio Escipión Nasica Serapión. En l'estiu del 133 es varen convocar els comicis que devien decidir la reelecció de Tiberio com tribuno de la plebe, la qual cosa, sense estar prohibit, atentava contra la costum establida; de fet, per a tractar de conseguir les seues reformes, va tindre que adoptar mides dudosament constitucionals, argument que varen utilisar els seus detractors per a minar el seu respal entre els senadors.

Tiberio Graco va morir assessinat a colps el dia que es presentava a un nou mandat, quan un grup d'exaltats senadors i hòmens armats, encapçalats per Escipión Nasica, va massacrar entre doscents i trescents seguidors dels Graco en mazas i estacas, en l'espai obert del temple capitolino. Tiberio va morir d'un mazazo en la nuca. El seu cos va ser tirat al Tíber, negant-se-li tota sepultura, mentres Nasica era destinat, prudentement, a una missió en Àsia, i Escipión Emiliano justificava en certa mida el seu assessinat. Els seus esforços per una reforma agrària varen ser continuats pel seu germà Cayo, el qual va anar també assessinat pels mateixos motius.

Cayo Sempronio Graco

Artícul principal → Cayo Sempronio Graco.

Cayo Sempronio Graco era germà menor de Tiberio Sempronio Graco. En l'any 123 va ser elegit, de la mateixa manera que el seu germà, tribuno de la plebe. Cayo va dur alvance i en bona mà l'aplicació de les lleis que el seu germà havia propost. Va tornar a llançar la reforma agrària i va fer en ella algunes variacions. Estes són les reformes que va aplegar a fer i que varen ser aprovades:

• Les restitucions del ager publicus es varen deixar de costat i en el seu lloc es va verificar un nou repartiment de terres en la fundació de colónies en territori de Cartago. Açò va ser una novetat difícil d'entendre i d'acceptar per a la classe senatorial lloc que mai abans Roma havia fundat colónies fòra d'Itàlia. La colónia de Cartago es va crear en la llei Rubria que va ser abolida en el 121 a. C., creant aixina una situació difícil i confusa per als colon. Anys despuix Juliol César reemprendria la colonisació.
• Va prometre als soldats que estarien equipats a costa de l'Estat (abans es tenien que pagar ells mateixos els seus pertrechos i inclús aportar les armes). Va aprovar lleis per a millorar el servici militar i per a construir noves carreteres que favoriren la marcha dels soldats en campanya.
• Va posar en marcha una nova llei, la Llei Annona (Annona era la deesa de la recolecció). Va ser una novetat en Roma encara que era molt conegut este sistema entre els grecs. Esta llei fixava un preu per al blat, establint una cantitat de blat per més (43,5 litros) i en un import reduït per als ciutadans romans més pobres. La llei va ser una mida molt encertada. Anys més tarde el general Cayo Mario la portaria a terme en gran èxit lo mateix que el propi Juliol César.
• Va abolir la llei Calpurnia de el 149 a. C. en lo que va trencar el monopoli del Senat en els assunts dels tribunals i va introduir al mateix temps la paritat d'estos en els cavallers.

Cayo Sempronio Graco va cometre el gran error de pretendre el tercer mandat consecutiu com tribuno de la plebe. Esta pretensió va ser lo que va caramullar la paciència del Senat que es va posar en contra seua. El Senat va actuar en l'estratègia d'aconsellar a l'atre tribuno de la plebe Livio Druso que s'oponguera, otorgant ademés el seu respal per mig d'un senadoconsulto últim (és dir "en cas de gran perill, el Senat donava plens poders als cònsuls"). Es varen desencadenar els tumults i va haver una gran matança. Varen morir més de 3000 partidaris de Cayo Graco i ell mateixa es va suïcidar (o va manar a un dels seus esclaus que li donara mort) en el bosc Furrina, en les ales del mont Janículo de Roma.

El programa de noves lleis dels germans Graco era en sí mateixa bo para Roma i per a la seua evolució en el història. Va fracassar perque va ser molt difícil aglutinar a les classes socials i als seus inclinaments tan dispars. La plebe urbana tenia els seus interessos que eren molt distints dels de la plebe rural i es contraponien en varis punts. Abdós eren a la seua volta enemigues dels cavallers a els qui consideraven més prop de l'oligarquia senatorial que d'elles.