Afrikáner
Els afrikáneres o afrikáners —també coneguts històricament com bóeres, encara que este terme s'aplica de forma més precisa als descendents dels agricultors d'orige neerlandés establits en l'interior de Suràfrica— són un grup ètnic d'orige europeu assentat principalment en Suràfrica i Namíbia, en comunitats menors en Botswana, Zimbabue, Zàmbia i Angola. La seua identitat històrica s'ha articulat entorn a la llengua afrikáans, derivada del neerlandés, la tradició cristiana calvinista i una cultura vinculada originalment a l'activitat agropecuaria.
La comunitat afrikáner va sorgir a partir de la colonisació neerlandesa del Veta de Bona Esperança iniciada en 1652, a la que es varen incorporar també immigrants procedents de Flandes, el nort d'Alemània i hugonotes francesos. Durant els sigles XVIII i XIX, numerosos colon varen emigrar cap a l'interior del Àfrica austral en el procés conegut com el Gran Trek, a on varen fundar vàries repúbliques bóeres que varen ser incorporades al Imperi britànic despuix de la segona guerra dels bóeres.
En el sigle XX, els afrikáneres varen eixercitar un paper central en la política surafricana. Despuix de la creació de l'Unió Surafricana en 1910 i, especialment, des de la victòria electoral del Partit Nacional en 1948, varen eixercir una influència predominant en les institucions de l'Estat i en l'implantació del sistema de apartheid. Des de l'establiment de la democràcia multirracial en 1994, constituïxen una minoria de la població surafricana l'influència política de la qual ha disminuït, encara que continuen eixercitant un important paper en diversos àmbits econòmics, culturals i socials.
Etimologia
[editar | editar còdic]El terme afrikáner (del afrikáans Afrikaner, lliteralment, «africà») va començar a amprar-se per a designar als descendents dels colon europeus establits en la Colónia del Cap. La primera utilisació documentada sol atribuir-se a Hendrik Bibault (o Biebouw), un jove de Stellenbosch que, en 1707, durant un conflicte en les autoritats colonials neerlandeses, hauria exclamat «Ik ben een Afrikaander!» («¡Soc un africà!»),[1] una declaració considerada per diversos historiadors com una de les primeres manifestacions d'una identitat diferenciada respecte a la metròpoli neerlandesa. No obstant, la consolidació del terme com autodenominación colectiva va ser un procés gradual que es va desenrollar a lo llarc dels sigles XVIII i XIX.[2]
El vocablo bóer procedix del neerlandés boer («llaurador» o «granger»).[3] Inicialment es va utilisar per a designar als colon dedicats a l'agricultura i la ganaderia en la Colónia del Cap, especialment a aquells que es varen assentar en les zones de frontera. En el temps, el terme va passar a associar-se de forma particular en els voortrekkers i en els habitants de les repúbliques bóeres establides en l'interior de l'Àfrica austral durant el sigle XIX. En l'actualitat, encara que en freqüència s'ampra com a sinònim de afrikáner, numerosos historiadors distinguixen abdós conceptes: afrikáner fa referència al conjunt del grup ètnic i cultural, mentres que bóer posseïx un sentit històric més específic vinculat a la població rural i a les antigues repúbliques bóeres.[1]
El terme burgher (del neerlandés vrijburgher, «burgués lliure» o «ciutadà lliure») va ser la denominació otorgada per la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals als colon europeus lliberats del seu servici que rebien autorisació per a establir explotacions agrícoles en la Colónia del Cap.[4] Esta categoria jurídica va eixercitar un paper fonamental en els primers anys de la colonisació i va donar orige a bona part de la població de la que posteriorment sorgiria la comunitat afrikáner.
El concepte Volkstaat, format per les paraules afrikáans volk («poble» o «nació») i staat («Estat»), designa l'aspiració d'establir un Estat propi per al poble afrikáner. Encara que l'idea té precedents en el nacionalisme afrikáner dels sigles XIX i XX, va adquirir especial rellevància durant les negociacions que varen precedir al fi de l'apartheid, quan alguns sectors varen defendre la creació d'un territori autònom destinat a preservar l'identitat llingüística, cultural i política de la comunitat afrikáner.[1][5]
Història
[editar | editar còdic]Orige i formació (1652–1795)
[editar | editar còdic]L'orige del poble afrikáner es remonta a l'establiment de la Colónia del Cap per la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals (Vereenigde Oostindische Compagnie, VOC). El 6 d'abril de 1652, una expedició dirigida per Jan van Riebeeck va fundar un assentament permanent en la baïa de la Taula en l'objectiu de servir com a estació d'aprovisionament per a les embarcacions que cobrien la ruta comercial entre Europa i Àsia. La colónia no va ser concebuda inicialment com un proyecte de poblament a gran escala, sino com un enclavament estratègic destinat a suministrar aliments frescs, aigua i assistència tècnica als barcos de la companyia.[1][2]
Durant els seus primers anys, la població europea va estar integrada principalment per empleats de la VOC. No obstant, les necessitats d'abastiment varen impulsar a la companyia a concedir terres a alguns dels seus antics treballadors, els qui varen passar a ser coneguts com vrijburghers («ciutadans lliures»). Estos colon varen establir explotacions agrícoles en les afores de Ciutat del Cap, assentant les bases d'una societat agrària que, en el temps, es va expandir cap a l'interior.[4]
L'expansió territorial de la colónia va estar acompanyada per una progressiva deterioració de les relacions en les comunitats khoikhoi i sant, motivat per la competència pels recursos, l'ocupació de terres de pastoreig i la propagació de malalties introduïdes pels europeus. Estos processos varen favorir el desplaçament de les poblacions indígenes i varen consolidar el domini colonial sobre el suroest de l'actual territori surafricà.[4][6]
A partir de finals del sigle XVII, l'administració de la VOC va impulsar una política de colonisació més activa per mig de la fundació de nous assentaments, entre ells Stellenbosch i Drakenstein, aixina com el foment de l'immigració europea. Paralelament, la colónia va incorporar un elevat número de persones esclavizades procedents de distintes regions de l'oceà Índic, especialment de Madagascar, la costa oriental d'Àfrica, l'Índia, Ceilan i les Índies Orientals Neerlandeses, la contribució de les quals va resultar decisiva per al desenroll econòmic i social de la colónia.
Domini britànic i Gran Trek (1795–1854)
[editar | editar còdic]L'ocupació britànica de la Colónia del Cap va començar en 1795, en el context de les guerres revolucionàries franceses, quan el Regne Unit va prendre el control del territori per a impedir que caiguera baix l'influència de la França revolucionària despuix de la creació de la República Bátava en els Països Baixos. Encara que la colónia va ser restituïda breument a la República Bátava per mig del Tractat d'Amiens (1802), els britànics la varen ocupar novament en 1806 despuix de la batalla de Blaauwberg.[7] La seua sobirania va quedar definitivament reconeguda en el Congrés de Viena de 1815.[2]
Durant les primeres décades del domini britànic, l'administració colonial va introduir una série de reformes polítiques, jurídiques i econòmiques que varen transformar profundament la societat de la Colónia del Cap. Entre elles varen destacar l'implantació progressiva del dret britànic, l'aument de l'immigració procedent del Regne Unit i la substitució paulatina del neerlandés per l'anglés com a llengua de l'administració i de bona part de l'ensenyança. Estes mides varen generar un creixent descontent entre numerosos colon d'orige neerlandés, que percebien una pèrdua de la seua autonomia política i de les seues tradicions culturals.[7]
Un atre motiu de tensió va ser la política britànica respecte a l'esclavitut. L'abolició d'esta institució en l'Imperi britànic en 1834 i el sistema d'indemnisacions establit per a compensar als propietaris varen ser rebuts en descontent per part de numerosos colon, que consideraven insuficients les compensació econòmiques i criticaven les dificultats per a fer-les efectives.[2] A això es varen sumar els continus conflictes en la frontera oriental en els pobles xhosa i la percepció, entre part de la població bóer, de que l'administració colonial no protegia adequadament els seus interessos.
En este context va tindre lloc el Gran Trek, un moviment migratori protagonisat per varis mils de bóeres que, entre 1835 i començos de la década de 1840, varen abandonar la Colónia del Cap per a establir-se en l'interior del Àfrica austral. Els participants en esta migració, coneguts com voortrekkers («pioners»), buscaven escapar del control britànic i fundar comunitats políticament independents.[1][8]
Les expedicions es varen dirigir cap a les regions situades al nort del riu Orange i a l'est de la cordillera del Drakensberg. Durant el seu alvanç, els voortrekkers varen mantindre relacions diverses en les poblacions africanes, que varen oscilar entre el comerç, les aliances i el conflicte armat. Un dels episodis més coneguts va ser l'enfrontament en el Regne zulú. En 1838, despuix de l'assessinat del líder bóer Piet Retief i part de la seua comitiva durant unes negociacions en el rei Dingane, va esclatar una guerra que va culminar eixe mateix any en la victòria dels voortrekkers en la batalla del Riu Sanguinós (Blood River). Este acontenyiment va adquirir posteriorment un profunt significat simbòlic dins de la memòria històrica i del nacionalisme afrikáner.[9]
Com a conseqüència del Gran Trek varen sorgir diversos assentaments i entitats polítiques independents. L'efímera República de Natal va ser anexionada pel Regne Unit en 1843, lo que va provocar una nova migració de numerosos bóeres cap a l'interior. Finalment, el reconeiximent britànic de l'independència de la República Surafricana (Transvaal) per mig de la Convenció de Sand River (1852) i del Estat Lliure d'Orange per mig de la Convenció de Bloemfontein (1854) va consolidar la presència de les principals repúbliques bóeres en l'interior de l'Àfrica austral.
Unió Surafricana i nacionalisme afrikáner (1910–1948)
[editar | editar còdic]La creació de l'Unió Surafricana el 31 de maig de 1910, com a domini autònom de l'Imperi britànic, va supondre l'integració de les antigues colónies del Cap, Natal, Transvaal i l'Estat Lliure d'Orange en una única entitat política. Encara que les repúbliques bóeres havien segut derrotades en la segona guerra dels bóeres (1899-1902), els afrikáneres varen recuperar progressivament la seua influència política per mig de la seua participació en les noves institucions de l'Estat.[7]
Els primers governs de l'Unió varen estar encapçalats per antics generals bóeres com Louis Botha i Jan Smuts, els qui varen promoure una política de reconciliació entre afrikáneres i angloparlantes en l'objectiu de consolidar el nou Estat. No obstant, una part significativa de la població afrikáner va considerar insuficient esta política de cooperació en el Regne Unit i va continuar defenent la plena independència de Suràfrica.[3]
Les tensions es varen fer especialment visibles durant la Primera Guerra Mundial. La decisió del Govern surafricà de participar en l'invasió del Àfrica del Suroest Alemana junt a les forces britàniques va provocar la Rebelió de Maritz (1914), protagonisada per varis oficials i antics combatents bóeres que es varen opondre a combatre contra Alemània i defenien el restabliment de les antigues repúbliques independents.[1] Encara que l'insurrecció va ser sofocada, l'episodi va reforçar el nacionalisme afrikáner i va consolidar la divisió entre els sectors moderats i els partidaris d'una ruptura definitiva en l'Imperi britànic.
Durant les décades de 1920 i 1930, el nacionalisme afrikáner va experimentar un notable desenroll polític, cultural i econòmic. La promoció del afrikáans com a llengua d'ensenyança, administració i cultura, culminada en el seu reconeiximent com a idioma oficial junt a l'anglés en substitució del neerlandés, es va convertir en un dels principals elements d'afirmació identitària. Paralelament, varen sorgir numeroses institucions destinades a enfortir la posició social i econòmica de la població afrikáner, entre elles associacions culturals, entitats educatives i organisacions financeres vinculades al moviment nacionaliste.
La crisis econòmica derivada de la Gran Depressió va contribuir a intensificar el sentiment nacionaliste entre amplis sectors de la població afrikáner, especialment entre els menuts agricultors i la població urbana empobrida. En este context, el Partit Nacional, dirigit per J. B. M. Hertzog i posteriorment per D. F. Malan, va consolidar un discurs basat en la defensa de l'identitat afrikáner, la promoció del afrikáans i l'ampliació de l'autonomia política de Suràfrica respecte al Regne Unit.
L'esclat de la Segona Guerra Mundial va tornar a dividir a la societat surafricana. Mentres el primer ministre Jan Smuts va recolzar la participació del país junt als Aliats, una part important del nacionalisme afrikáner es va mostrar contrària a l'entrada en guerra. Durant eixos anys varen sorgir organisacions nacionalistes radicals, com la Ossewabrandwag, que defenien una major independència respecte a Gran Bretanya i rebujaven l'intervenció surafricana en el conflicte.[1][10]
En finalisar la guerra, el creiximent electoral del Partit Nacional va reflectir la consolidació política del nacionalisme afrikáner. En les eleccions generals de 1948, la formació encapçalada per Daniel Malan va obtindre la majoria parlamentària i va accedir al govern, iniciant una nova etapa caracterisada per la institucionalización de les polítiques de segregació racial que posteriorment serien conegudes com apartheid.[5]
L'apartheid (1948–1994)
[editar | editar còdic]La victòria del Partit Nacional en les eleccions de 1948 va marcar l'inici d'un periodo de domini polític afrikáner que es va prolongar durant casi mig sigle. baix els governs de Daniel Malan, Johannes Gerhardus Strijdom, Hendrik Verwoerd, Balthazar Johannes Vorster i Pieter Willem Botha, l'Estat surafricà va desenrollar i va consolidar el sistema d'apartheid, un conjunt de lleis i polítiques destinades a institucionalisar la segregació racial i preservar la supremacia política de la minoria blanca.[5][11]
Encara que la segregació racial existia des de l'época colonial i havia segut reforçada durant l'Unió Surafricana, el nou govern va ampliar i va sistematisar este marc llegislatiu per mig de l'aprovació de numeroses normes que regulaven aspectes com la classificació racial de la població, la residència, la propietat de la terra, l'educació, l'ocupació, la representació política i la llibertat de circulació. Estes mides varen afectar principalment a la majoria negra, encara que també varen alcançar a les comunitats mestiza i índia.[11]
L'apartheid va estar estretament vinculat al nacionalisme afrikáner, que considerava la separació dels distints grups racials com un mig per a garantisar la supervivència de l'identitat, la llengua i les institucions de la comunitat afrikáner.[1] No obstant, diversos historiadors han senyalat que el respal al sistema no va ser uniforme dins de la població afrikáner i que, especialment a partir de les décades de 1970 i 1980, varen sorgir veus crítiques tant en l'àmbit polític com en sectors de l'Iglésia Reformada Neerlandesa, el món acadèmic i la societat civil.[12]
A partir de la década de 1960, el règim va afrontar una creixent oposició interna i una progressiva pressió internacional. La prohibició d'organisacions com el Congrés Nacional Africà (CNA) i el Congrés Panafricanista, l'encarcerament de dirigents com Nelson Mandela i la repressió de les protestes no varen impedir l'enfortiment del moviment contra l'apartheid. Paralelament, Suràfrica va ser objecte de sancions econòmiques, aïllament diplomàtic i un ampli moviment internacional de boicot que va incrementar el cost polític i econòmic del manteniment del sistema.[3][5]
Durant la presidència de Pieter Willem Botha es varen introduir algunes reformes llimitades que no varen alterar els fonaments de l'apartheid, mentres aumentaven la conflictivitat social i la violència política. El seu successor, Frederik de Klerk, va iniciar en 1990 un procés de reformes que va incloure la llegalisació dels principals moviments d'oposició, la lliberació de Nelson Mandela i el començ de les negociacions per a posar fi al règim segregacionista.[13]
El procés va culminar en les eleccions generals de 1994, les primeres celebrades per mig de sufragi universal sense discriminació racial, que varen donar la victòria al Congrés Nacional Africà i varen dur a Nelson Mandela a la presidència de Suràfrica. En això va concloure el periodo d'hegemonia política afrikáner iniciat en 1948, encara que la comunitat va continuar eixercitant un paper rellevant en la vida econòmica, cultural i social del país.
Fi l'Apartheid (1994-Actualitat)
[editar | editar còdic]Les eleccions generals de 1994 varen marcar l'inici d'una nova etapa en l'història de Suràfrica, en l'establiment d'un sistema democràtic basat en el sufragi universal i el fi del domini polític de la minoria blanca. L'arribada al poder del Congrés Nacional Africà (CNA), encapçalat per Nelson Mandela, va supondre una profunda transformació del sistema polític i el començ d'un procés de reconciliació nacional orientat a superar les divisions heretades de l'apartheid.
Des de llavors, els afrikáneres han passat a constituir una minoria dins d'una societat caracterisada per una major pluralitat política i cultural. Encara que varen perdre la posició predominant que havien ocupat en les institucions de l'Estat durant gran part del sigle XX, continuen eixercitant un paper rellevant en diversos àmbits de l'economia, l'agricultura, l'empresa, l'educació i la vida cultural del país.
La Constitució de Suràfrica de 1996 va reconéixer l'igualtat de tots els ciutadans i va otorgar estatus oficial al afrikáans junt en atres dèu llengües. No obstant, la comunitat afrikáner ha protagonisat diversos debats relacionats en l'us del afrikáans en l'ensenyança superior i en l'administració pública, aixina com sobre la preservació del seu patrimoni cultural i llingüístic en el context de la transformació institucional del país.[14]
Despuix del fi de l'apartheid, alguns afrikáneres varen emigrar a atres països, principalment al Regne Unit, Austràlia, Nova Zelanda, Canadà i Estats Units, motivats per factors econòmics, la percepció d'un aument de l'inseguritat o l'incertitut política derivada de la transició democràtica. No obstant, l'immensa majoria de la comunitat va permanéixer en Suràfrica, a on continua sent un dels principals grups de població blanca.[15]
En l'àmbit polític i social han sorgit diverses organisacions dedicades a la defensa dels interessos de la comunitat afrikáner, especialment en matèries com els drets llingüístics, l'educació i l'autonomia cultural. Algunes d'estes entitats també han promogut propostes d'autogovern o de major descentralisació territorial, encara que dites iniciatives han tingut un alcanç llimitat i no han obtingut respal institucional significatiu.
En l'actualitat, l'identitat afrikáner continua evolucionant en el marc de la Suràfrica democràtica. Diversos estudis han senyalat una creixent diversitat de posicions polítiques i socials dins de la comunitat, aixina com una redefinició de la seua identitat colectiva, cada volta menys vinculada al nacionalisme afrikáner del sigle XX i més orientada cap a la preservació de la seua llengua, el seu patrimoni històric i les seues manifestacions culturals.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 Giliomee, Hermann (2003). The Afrikaners: Biography of a People, C. Hurst. ISBN 9781850657149.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Worden, Nigel (1993). The Making of Modern South Africa, Blackwell. ISBN 9780631162865.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Thompson (2001). A History of South Africa, Yale University Press. ISBN 9781448720385.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Penn, Nigel (2005). The Forgotten Frontier, Ohio University Press. ISBN 9781770130265.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Dubow, Saul (2014). Apartheid, 1948–1994, Oxford University Press. ISBN 9780191009501.
- ↑ Elphick, Richard (1977). Kraal and Castle, Yale University Press.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 Ross, Robert (1999). A Concise History of South Africa, Cambridge University Press. ISBN 9780521575782.
- ↑ Etherington, Norman (2014). The Great Treks: The Transformation of Southern Africa, Taylor & Francis. ISBN 9781317883128.
- ↑ Laband, John (1998). The Rise and Fall of the Zulu Nation, Arms and Armour Press.
- ↑ Marx (2008). Oxwagon Sentinel: Radical Afrikaner Nationalism and the History of the Ossewabrandwag, University of South Africa Press. ISBN 9781868884537.
- ↑ 11,0 11,1 Posel, Deborah (1991). The Making of Apartheid, 1948-1961, Clarendon Press.
- ↑ Moodie, Thomas Dunbar (1975). The Rise of Afrikanerdom, University of Califòrnia Press.
- ↑ Sparks, Allister (1996). Tomorrow Is Another Country, University of Chicago Press. ISBN 9780226768557.
- ↑ Webb, Victor (2002). Language in South Africa: The Role of Language in National Transformation, John Benjamins Publishing Company. ISBN 9789027297631.
- ↑ Crush, Jonathan (2000). Losing Our Minds: Skills Migration and the South African Brain Drain, Idasa. ISBN 9781919798035.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Roig, Alfonso (1993). L'odissea de la tribu blanca, Barcelona: Planeta. ISBN 8408010395.
- Ross, Robert (2006). Història de Suràfrica, Madrit: Akal. ISBN 978-84-460-2295-4.
- Twain, Mark (2006). Antiimperialisme: Patriotes i traïdors, Barcelona: Icària. ISBN 84-7426-893-1.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Afrikáner» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.