Criollo

Fermín Francisco de Carvajal Vargas, Duc de Sant Pedro. Criollo naixcut en la Capitania General de Chile

Juan Vicente Bolívar i Posa't, criollo naixcut en la Capitania General de Veneçuela en el XVIII.

Criollo és un terme usat des de l'época dels espanyols o temps d'Espanya per a designar a naixcuts o descendents d'europeus naixcuts en els antics territoris i províncies espanyoles d'Amèrica i Filipines.

També s'usa el terme criollisme per a designar al moviment dels principals càrrecs polítics i eclesiàstics en Nova Espanya, situació determinant per a l'esclat del moviment insurgent i la consumación de l'independència.

A mitan del XVIII els criollos d'orige espanyol controlaven bona part del comerç i de la propietat agrària, per lo que tenien un gran poder econòmic i una gran consideració, pero estaven desplaçats dels principals càrrecs polítics en favor dels peninsulars, naixcuts en Espanya.

Història

Els espanyols i els seus descendents naixcuts en Amèrica conformaven l'alt grup social en la colónia. Dibuix de la Nova corónica i bon govern de Felipe Guamán Poma d'Ayala, XVI.

Criollo és una paraula que deriva del verp «criar»; per això, un criollo és una persona que s'ha criat en un determinat territori. En temps colonials rebia l'adjectiu de criollo tot aquell que tinguera tots els seus linajes d'orige foràneu o europeu. Per eixemple, pare i mare d'orige espanyol, encara que naixcut fòra de la «metròpoli»; esta sola circumstància feya que els criollos, encara que pogueren tindre molts privilegis respecte a les atres «castes colonials», es trobaren en desventaja davant les prerrogatives dels administradors colonials provinents d'Europa.

Una raó de pes significatiu és que molts d'estos es autoclasifican blancs. Este problema es produïx des dels cridats països de majoria natiu-mestiza fins als països de majoria criolla. Una de les raons antropològiques per a entendre este fenomen històric en Llatinoamèrica es dona per les relacions interracials en les colónies que varen servir de base cultural per al subcontinent. ^{cita requerida}

baix la definició de criollo com a persona naixcuda i criada en Amèrica i en orige europeu (pare i mare de linaje europeu, per eixemple), el primer criollo deuria ser el conquistador i fidalc Hernando Arias de Saavedra naixcut en 1564 i fill de Martín Suárez de Toledo i María de Sanabria Calderón. No obstant, algunes fonts sostenen que el caudillo Snorri Thorfinnsson naixcut en 1007, fill de Þorfinnr Karlsefni i Guðríðr Þorbjarnardóttir; naixcut en Vinland, territori de vikingos ubicat, actualment, en Canadà va ser el primer criollo de l'història.

En el XVIII es varen ser afondant en les colónies espanyoles d'Amèrica les diferències entre criollos (o espanyols americans) i peninsulars (espanyols naixcuts en Espanya), degut a que els Borbones els varen llevar poder polític als primers en benefici dels segons, nomenant en els càrrecs sol a peninsulars. Això va derivar en una activa competència, i en un enfrontament que va ser aumentant a lo llarc del sigle. Alguns testics aixina ho senyalaven en la década de 1741:

No deixa de semblar cosa impròpia... que entre gents d'una nació, una mateixa religió, i encara d'una mateixa sanc, hi haja tanta enemistat, encono i odi, com s'observa en el Perú, a on les ciutats i poblacions grans són un teatre de discòrdia i contínua oposició entre espanyols i criollos(...) Basta ser europeu o chapetón, com li criden en el Perú, per a declarar-se contrari als criollos; i és suficient l'haver naixcut en les Índies per a avorrir als europeus...

Al mateix temps, durant tot el XVIII es va ser produint la confluència entre indígenes, mestizos, mulatos, morenos, negres, etc., val dir, les cridades castes inferiors en els criollos, per l'afinitat que s'anava establint entre ells:

Els criollos, llunt de ser avorrits, eren respectats, i per molts també amats; els indis els criden viracocha, com el nom d'un inca d'ells. Naixcuts entre els indis, alletats per les seues dònes, parlant la seua llengua, habituats a les seues costums, arraïlats en el sol per la permanència de dos sigles i mig i convertits casi en un mateix poble, els criollos, repetixc, no tenien per lo general sobre els indis sino una influència beneficiosa. Mestres dels indis en la religió, els retors i sacerdots, criollos en la seua major part, estaven sempre en conflicte en els governadors espanyols per a protegir als indis; les cases dels criollos eren un asil segur per a aquells que, admesos a la servitut domèstica, trobaven un destí molt dolç i moltes voltes afortunat. Observe's be, finalment, que els criollos, no sent més aquells intrèpits conquistadors que tot ho varen sacrificar a la set de l'or, ni aquells que successivament varen ser duts per la mateixa passió a eixos remots climes, són en conseqüència més dòcils a les veus de la naturalea i de la religió.

Per això, despuix de reprimir la sublevació tupamarista de 1780 en el Perú, es va escomençar a evidenciar contra els criollos mala voluntat de part de la Corona Espanyola, especialment per la Causa d'Oruro jujada en Buenos Aires, i també per la demanda entaulada contra el Dr. Juan José Segòvia, naixcut en Tacna, i el Coronel Ignacio Flores, naixcut en Quito, qui havia eixercit com a President de la Real Audiència de Charcas i havia segut Governador Intendent de l'Argent (Chuquisaca o Charcas, actual Sucre).

Eixemples d'us modern

Argentina i Uruguai

Manuel Belgrano era un criollo fill de Domenico Belgrano Peri i María Josefa González Caser, el tenia ascendència italiana, espanyola i es creu que una lluntana guaraní.

En Argentina i Uruguai, països que varen rebre una immigració molt forta d'espanyols i italians entre 1880 i 1930, aixina com atres migracions anteriors i posteriors, la denominació de criollo, es documenta des del XVI per a indicar als natius del país de raça caucásica: un fill d'espanyols naixcut en el país era un criollo. Tal denominació va ser canviant fins a amprar-se per a designar als descendents de persones que varen habitar el país (i conformaven part de la seua societat, ya que els pobles indígenes conformaven les seues pròpies societats aparte) des de l'época anterior a la de l'onada inmigratoria, independentment de la seua raça, diferenciant-se aixina dels descendents d'immigrants aplegats a partir de mitat i sobretot finals del XIX (mediterràneus en la seua gran majoria), que els seus descendents criollos conformen una important porció de la població argentina i una inclús molt major en l'uruguayana (encara que en el temps varen ser mesclant-se en la població autòctona criolla i, despuix, en grups procedents de migracions més recents). Pel cert grau de mestiçage que posseïen en el seu linaje una part dels descendents d'espanyols en la regió en el XIX, alguns dels criollos no eren descendents únicament de blancs, tal com en el significat original del terme, sino també, en alguna mida, d'amerindis i negres.

Brasil

En Brasil el terme crioulo designa persones negres o mestizas de negres. En el XIX, els esclaus podrien ser criolos (els naixcuts en Brasil) o africans (naixcuts en Àfrica, que podrien no parlar portugués ni conéixer les costums de la nova terra). Per tant, en el Brasil, el terme crioulo mai és usat per a designar persones blanques, al contrari del restant d'Amèrica Llatina.

Colòmbia, Equador i Veneçuela

En Veneçuela, Equador i Colòmbia, segons el discurs oficial el terme de criollo en el parla vernàcula significa idílicamente «de la terra nostra» i és un terme supostament inclusivista que s'aplica a tots els ciutadans, els qui són «criollos» sense importar la seua regió d'orige. Segons esta llínea oficial de la censura racial «vernàcula», el ròtul de «criollo» es deu dur en orgull perque històricament s'assumixen de facto els vínculs i herència espanyola i amerindia en una sòrt de mestiçage que fa desaparéixer les races per a fondre-les en una sola o «criolla». Segons esta versió, des del moment de l'independència s'estava gestant una nació criolla en identitat i orgull patrio. És dir, d'acort a la lletra oficial tot el llegat natiu de la Gran Colòmbia es fon en el colonial en lo criollo.

Un atre us de la paraula criollo és per a la gallina criolla, que és més chicoteta i que es degusta en preparar el sancocho de gallina criolla. Alguna cosa similar ocorre en l'ànet criollo (Cairina moschata domestica) que és l'ànet domèstic originari d'Amèrica tropical, domesticat pels indígenes des de temps precolombins. En estos casos, el terme criollo significa vernàcul o autòcton, que és l'accepció més comuna de la paraula en estes latitut.

França i Portugal

En França es va denominar tradicionalment «créole» al blanc naixcut en qualsevol de les seues colónies, encara que no anara en Amèrica. Encara en les excolonias franceses (com Haití o Quebec) o en les actuals dependències franceses (Guayana francesa, Martinica, Reunió, Mayotte, Nueva Caledonia, etc.) es denomina créole a la llengua basada en el francés encara que localment diferenciada de tal idioma o a les formes de cultura o a les persones (casi sempre mestizas) en les que predominen els orígens francesos.

En les excolonias portugueses d'Àfrica (independisades en l'any 1974) la paraula criollo (creol, crioulo) ha tendit a designar a les poblacions homogeneisades de «blancs» o «caucásicos» en melanoafricans o «negres», és dir dels cridats tradicionalment i vulgarmente «mulatos», açò es nota especialment en Cap Vert a on tota la població és miogénica de caucásicos europeus i melanoafricans o africans «negres».

Perú

En Perú el terme «criollo» ha seguit un curs diferent. Té varis significats, molts cuals carixen de valor racial, social o ètnic. Generalment s'usa com a adjectiu calificatiu per a la música de la regió de la costa, específicament en gèneros com «vals criollo» o marinera o tondero, o uns atres en forts orígens afroperuanos, tals com el festeig o uns atres. Coneguts intérprets d'esta música tenen noms com Els Embaixadors Criollos, Els Troveros Criollos, Les Criollitas i uns atres. S'usa ademés per a calificar el «menjar criolla» o menjar típic de la regió de la costa peruana com el «ceviche», o tal volta «chuple de camarones» o la «gelea», etc.

També en Perú té un atre significats d'us molt comú. Este significat aludix al facilisme i picardía de manera similar al cas argentí, cridant en Perú també a este aspecte «picardía criolla», «viveza criolla», «viveza», «llei del viu», «criollada», etc. Eixemple: «em varen fer una criollada» per a dir «em varen estafar». Segons alguns esta accepció del vocable criollo, que té us molt comú i acceptat en el Perú, es va originar per les costums dels descendents d'espanyols de viajar per l'interior del país a on prenien en enganys les possessions dels habitants locals incloses les seues filles, dònes i/o bens materials, confiats en la credulidad dels natius, sent els culpables immunes a la llei o la justícia per la corrupció existent, també practicada per «criollos». No obstant, en el poble, hi ha un sentiment d'orgull en dir-se «criollo» o persona del poble. En este sentit, el «criollo» és l'home comú costeño, criat en cultura popular, menjant menjar criolla i escoltant música criolla, en un orgull de la seua herència espanyola, afroperuana o mestiza, en contraposició als de classes altes en tendències eurófilas i amants d'influències estrangeres, especialment d'Estats Units.

El «núcleu dur» de lo «criollo» està restringit a les valls agrícoles del llitoral peruà i les ciutats aledaño, tals com Piura, Chiclayo, Trujillo, Llima i Ica. En cada lloc ha adoptat formes pròpies en variats elements culturals, actualment en una forta influència mestiza i morena en el nort i un dominant element africà en Lima i el Sur Chic. Des d'époques colonials, la composició etnocultural en la costa peruana ha variat depenent de la regió. Per eixemple, l'element africà estava concentrat en el sur en la Província de Cañete i el Departament d'Ica o en la costa nort en Lambayeque i Piura, fet que ha donat un caràcter únic a eixes àrees. En dites regions existien els grans fundos d'explotació agropecuaria que estaven en mans de descendents d'espanyols i d'atres europeus, aixina com els seus artesans. La dinàmica de la relació entre l'element europeu i africà en el Perú amerita un estudi més rigorós, pero cal mencionar que esta relació es gesta de manera asimètrica per a perpetuar el domini racial del blanc. Llunt de crear una integració, resulta en l'exclusió i marginació del component mestizo i indígena per l'us dels afroperuanos de la costa i de les urbs, els qui són utilisats com a força de choc per a protegir al blanc contra el cobrizo i el negre. Els qui es presten a la seua llabor de guachimanes (derivat de watchman), apliquen la selecció racial en els llocs d'accés públic, com a centres d'entreteniment, clubs, etc.

Àfrica del Sur

A diferència de l'Amèrica, el terme de color es preferix en el sur d'Àfrica per a referir-se a persones mixtes d'ascendència africana i europea. La colonisació de Cape Colony per part de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals va conduir a l'importació d'esclaus indonesis, de l'est d'Àfrica i del surest asiàtic, que es varen mesclar en els colon holandesos i la població indígena, lo que va dur al desenroll d'una població criolla a principis del XVIII. Ademés, els comerciants portuguesos es varen mesclar en les comunitats africanes, en lo que hui és Moçambic i Zimbabue, per a crear els Prazeros i els lusità-africans, que eren lleals a la corona portuguesa i varen servir per a promoure els seus interessos en el surest d'Àfrica. Un llegat d'esta era són les numeroses paraules portugueses que han entrat en Shona, Tsonga i Makonde. Hui en dia, existixen comunitats de raça mixta en tota la regió, especialment en Suràfrica, Namíbia i Zimbabue. En l'era colonial de Zàmbia, el terme euroafricà s'usava a sovint, encara que en gran mida ha deixat d'usar-se en l'era moderna i ya no es reconeix a nivell nacional. Hui en dia, els mestizos surafricans i els malayos del Cap formen la majoria de la població en la Cap Occidental i una pluralitat en la Cap Nort.

Ademés dels mestizos, el terme mestico s'utilisa en Angola i Moçambic per a referir-se als mestizos, que gojaven de cert privilegi durant l'era portuguesa.

Àfrica Occidental

En Sierra Leona, la mescla de descendents negres i mixts recent lliberats de Nova Escòcia i cimarrones de Jamaica de l'hemisferi occidental i africans lliberats, com els akan, bacongo, igbo i yoruba, durant vàries generacions a finals del XVIII i principis del XIX. sigles va dur a l'eventual creació del grup ètnic aristocràtic ara conegut com els criollos. Completament occidentalizados en els seus modals i burguesesen els seus métodos, els criollos varen establir un cómodo domini en el país a través d'una combinació de favoritisme colonial britànic i activitat política i econòmica. La seua influència en la república moderna seguix sent considerable, i la seua idioma krio, un idioma criollo basat en l'anglés, és la lingua franca i l'idioma nacional de facto que es parla en tot el país.

L'extensió de les activitats comercials i religioses d'estos sierraleoneses a la veïna Nigèria a fins del XIX i principis del XX, a on molts d'ells tenien vínculs ancestrals, va provocar posteriorment la creació d'una branca en eixe país, els Saros. Ara a sovint considerats com a part de l'ètnia yoruba més àmplia, els Saros han segut prominents en la política, la llei, la religió, les arts i el periodisme.

Àfrica portuguesa

Els crioulos d'ascendència mixta portuguesa i africana eventualment varen donar orige a varis grups ètnics importants en Àfrica, especialment en Cap Vert, Guinea-Bissau, Sant Vaig prendre i Príncip, Guinea Equatorial (especialment la província d'Annobón), Ziguinchor (Casamance), Angola, Moçambic. Solament alguns d'estos grups han conservat el nom crioulo o variacions del mateix:

• Cap Vert

el grup ètnic dominant, cridat Kriolus o Kriols en l'idioma local; l'idioma en sí també es diu «criollo».

• Guinea-Bisáu

criollos

• Sant Vaig prendre i Príncip

criollos

Oceà Índic

Artículs principals: poble criollo de Maurici i poble criollo de Seychelles

Vore també: criollo de Maurici, criollo de Reunió i criollo de Seychelles

L'us del criollo en les illes del suroest de l'oceà Índic varia segons l'illa. En Maurici, els criollos mauricianos s'identificaran en funció de l'ètnia i la religió. Els criollos mauricianos són persones d'ascendència mauriciana o aquells que són mestizos i cristians. La Constitució de Maurici identifica quatre comunitats, a saber, hindú, musulmana, chinenca i la població en general. Els criollos s'inclouen en la categoria de població general junt en els cristians blancs.

El terme també indica lo mateix a la gent de Seychelles. En Reunió, el terme criollo s'aplica a totes les persones naixcudes en l'illa.

En les tres societats, criollo també es referix als nous idiomes derivats del francés i incorporant atres idiomes.

Atres països

En atres països del continent americà, es dona per extensió el calificatiu de criollo a tot lo produït per criollos o en l'àmbit de la «cultura criolla», per eixemple: «cavall criollo», «cuina criolla», «circ criollo», «salsa criolla» o «vals criollo»; i per extensió fet en el país, com a sinònim de «nacional» i en oposició a «estranger».

És interessant notar que en els països anglosaxons no ha segut ni és notòria la distinció de tipo «metropolità» vs. «criollo» ya que en el món angloamericà el sistema segregacionista (molt «naturalizado») ha segut diferent el de la cridada regla de «hipolinaje» (linaje «inferior»): encara en Estats Units es diu «gent de color» a algú que té ancestros negroafricans i també blancs, o «Indian» a qui se li saben ancestros indoamericàs encara que predominen linajes europeus en la seua genealogia.

Idiomes del Carib

Vore també: Llengua criolla i Llengües del Carib

"Kreyòl" o "Kweyol" o "Patois" també es referix a les llengües criollas del Carib, inclós el criollo francés antillano, el criollo de Baixen, el criollo de les Bahames, el criollo de Belize, el criollo de Guyana, el criollo haitiano, el patois de Jamaica, el criollo de Trinitat, el criollo de Tobago, i Sranan Tongo, entre uns atres.

La gent parla criollo antillano en les següents illes: ^{[ cita requerida ]}

• Santa Lucía
• Martinica
• Dominica
• Guadalupe
• Sant Martín
• Sant Bartolomé
• Trinitat i Tobago
• Granada

Vore també

• Llengua criolla
• Gastronomia criolla
• Mestiçage en Amèrica
• Blanco
• Castiç
• Mestizo
• Cholo

Bibliografia

• Avena, Sergio A., Goicochea, Alicia S., Rei, Jorge et al. (2006). Mescla gènica en una mostra poblacional de la ciutat de Buenos Aires. Medicina (B. Aires), mar./abr. 2006, vol.66, no.2, p. 113-118. ISSN 0025-7680.
• Poètiques de lo criollo. La transformació del concepte ‘criollo’ en les lletres hispanoamericanes (sigles XVI a el XIX). Edició, introducció i notes per Juan Vitulli i David Solodkow. Editorial Corregidor: Buenos Aires, 2009.
• Juan, Jorge i Ulloa, Antonio de, Notícies secretes d'Amèrica, tom II, Madrit, 1918.
• Juan Pablo Viscardo(1797), Carta als Espanyols Americans, Revista Històrica, tom VIII, Institut Històric del Perú, Lima, 1925.
• José Oscar Frigerio, La rebelió criolla d'Oruro. Principals causes i perspectives, Anuari d'Estudis Americans, tom LII, n.º 1, Sevilla, 1995.
• José Oscar Frigerio, La rebelió criolla d'Oruro va ser jujada en Buenos Aires (1781-1801), Edicions del Boulevard, Còrdova, 2011.

Enllaços externs

• Música Criolla Peruana

Criollo en el Viccionari.

• Indicadors socials de Brasil
• Artícul en la Enciclopèdia Britannica (anglés)