Afroperuano

Erro al crear miniatura:

Afroperuano

Els afroperuanos o peruans negres són peruans d'ascendència total o majorment l'africana negra, estos són descendents del comercie d'esclaus que va aplegar al Virreinato del Perú durant la colonisació espanyola. Segons el cens peruà de 2025 varen ser identificades 1 976 396 negres/afroperuanos lo que seria el 6,04% de la població total. Segons estimacions i estudis d'investigadors a nivell nacional com l'INDEPA podria ser el 10% de la població peruana (incloent a mulatos, zambos i pardos).

El terme afroperuano està relacionat en la cultura desenrollada pels actuals descendents dels negres virreinals, ya que les poblacions africanes que varen aplegar a Perú durant el virreinato varen experimentar un mestiçage en la població criolla i nativa a través dels sigles. En Amèrica del Sur, el Perú és el tercer país en major població predominantment afrodescendiente, superat solament per Brasil en 20 656 458 (10,17%) i Colòmbia en 4 944 400 (9,34%).

Els orígens de la seua arribada al Perú es vinculen en el periodo de la conquista i la colonisació espanyola d'Amèrica, context en el qual mils de persones varen ser traslladades des d'Àfrica al Virreinato del Perú com esclaus, en el marc del tràfic i tracta transatlàntica europea.

En 2010, l'Institut Nacional dels Pobles Andinos, Amazónicos i Afroperuanos (INDEPA), va contabilisar 112 poblats de majoria afroperuana en el país.

Història de la població afroperuana

Erro al crear miniatura:

Ño Manuel Salines (negre acabalat i majordom del Carmen), aquarela de Pancho Fierro en 1858.

En l'arribada dels conquistadors espanyols varen aplegar els primers negres al Perú, que varen lluitar junt a ells com a soldats en les campanyes de conquista treballant com a mestres, pilots, arcabuceros, espies i soldats. Per als espanyols, els negres africans eren considerats com a bons lluitadors. Per la seua aculturación anterior en llengua i cultura espanyoles, varen realisar una varietat de funcions tècniques i de mà d'obra que varen contribuir directament a la conquista de l'Imperi Inca i l'instauració del Virreinato del Perú.

En les exploracions cap al sur es constata la presència d'un negre que va salvar a Diego d'Almagro despuix de ser ferit en una flecha en l'ull. Els primers negres que varen chafar territori de lo que hui és Perú varen desembarcar en Tombes. El primer negre va aplegar a Perú en 1527 baix les órdens del conquistador Alonso de Molina, un dels Tretze de la Fama i el primer europeu en visitar una ciutat inca.

Despuix de firmar-se la Capitulació de Toledo, Francisco Pizarro va partir cap al Imperi inca en 500 africans de Guinea com a part de la seua tropa. Durant la captura d'Atahualpa, en Cajamarca, una de les víctimes mortals entre les tropes espanyoles va ser un negre. Despuix de la captura, les tropes espanyoles, compostes per espanyols, indígenes i negres africans, varen partir cap a Cuzco. Una de les primeres persones en vore la capital de l'Imperi inca va ser un negre. Durant el lloc del Cuzco organisat per Manco Inca, els negres africans varen participar activament en apagar els incendis provocats pels seguidors de Manco Inca. Per a alçar el lloc, es va enviar a 200 negres en experiència militar a lluitar contra les tropes de Manco Inca. Despuix de la conquista de l'Imperi inca, els negres africans varen participar en els bandos sorgits en l'enfrontament entre conquistadors. Producte dels enfrontament, Diego d'Almagro seria eixecutat en 1538. El seu concubina negra, Margarita, va oferir misses pel seu ex ame i parella. Es constata, ademés, la presència de negres en el sepeli de Francisco Pizarro despuix del seu assessinat en 1541.

En 1544 va esclatar la Gran Rebelió d'Encomendero contra la promulgació de les Lleis Noves. Per a aplicar-les, es va enviar a Perú al primer virrey, Blasco Nuñéz Vés-la, al que decapitaria en la batalla d'Iñaquito de 1546 un negre cridat Benito Suárez. Suárez li va ensenyar el seu cap al públic. Ademés, es menciona l'actuació de negres com a verducs d'alguns protagonistes de les guerres civils entre conquistadors com Francisco de Carvajal. En l'enfrontament contra les tropes levantiscas de Francisco Hernández Girón, en 1554, es constata la presència d'un negre de nom Guadalupe com a cap de les tropes de guineos lleals a Espanya.

Gradualment, els afrodescendientes varen passar a concentrar-se en els camps especialisats que es basaven en els seus coneiximents i pràctica extensos en treball artesanal i en agricultura. Quan la població mestiza va créixer, el paper dels afroperuanos com a intermediaris entre els indígenes residents i els espanyols va disminuir. El mestiçage de la població va aumentar les relacions entre els peruans indígenes i espanyols. Aixina, una jerarquia racial o evolutocracia va aplegar a ser cada volta més important per a protegir el privilegi dels sobirans espanyols i dels seus fills espanyols i mestizos. En pigmentocracia, els espanyols estaven en el cim de la jerarquia, mestizos en el centre, els indígenes per baix d'estos, i en l'últim escaló social es trobaven les poblacions negres.^{cita requerida} Els mestizos varen heretar el privilegi d'ajudar als espanyols a administrar el país. Ademés, quan varen aplegar immigrants adicionals d'Espanya i varen poblar diverses àrees de Perú, varen procurar quedar-se els treballs més lucratius per a sí mateixos.^{cita requerida}

Se solia usar l'apelatiu de "pardos lliures" (lo equivalent a persones o gent de color lliure i possiblement derivat de les colónies portugueses) en censos de fins del XVIII, durant l'época colonial, per a diferenciar a aquells que gojaven de llibertat que generalment posseïen algun grau de mescla en atres castes (indígenes i blancs) com mulatos, zambos, cuarterones, tornatrás, sacalaguas, morenos o que ya no podrien determinar baix el sistema de castes; dels afrodescendientes que es trobaven en situació d'esclavitut.

Història de l'esclavitut

Els esclaus negres procedents d'Àfrica varen aplegar a Amèrica des del XVI. Durant el comerç d'esclaus, aproximadament 95 000 esclaus serien duts al país, l'últim grup va aplegar en 1850. Varen ser traslladats inicialment a Cuba i L'Espanyola, després a Panamà, Cartagena, i Veracruz, des d'a on es varen repartir a les distintes encomanes del virreinato del Perú a conseqüència de les Lleis Noves (1548) i a l'influència de les denúncies de fra Bartolomé de les Cases dels abusos contra els natius d'Amèrica.

Els esclavizadores de Perú preferien a esclaus que no eren d'àrees específiques d'Àfrica, i que podien comunicar-se un en un atre.^{cita requerida} Hi havia molt desig pels negres de "Guinea", esclaus del riu Senegal. Eren desijats perque l'espanyol els considerava més fàcils de manejar.^{cita requerida} Estos esclaus tenien habilitats comercials, sabien plantar l'arròs, domar cavalls, arriar ganado a cavall, etc. Despuix eren buscats esclaus de l'àrea que comprenia Ghana fins a Nigèria del este i finalment, per esclaus de la República del Congo, República Democràtica del Congo, Angola, Moçambic i Madagascar de les ètnies Congo, Mantinga, Cambado, Misanga, Moçambic, Terranova, Mina i Angola, entre unes atres.^{cita requerida}

Aixina, els traficants d'esclaus varen començar en el comerç de mà d'obra. Diverses famílies hacendades els varen tindre treballant durant uns 250 anys, beneficiant-se dels seus esforços i padecimientos.^{cita requerida}

Abolició de l'esclavitut

El 16 de novembre de 1780, Túpac Amaru II va emetre el "Bando de Llibertat" en Tungasuca (Cusco) com a part de la seua revolució i va proclamar l'abolició de l'esclavitut per primera volta en el continent.^{cita requerida} Va lliberar als esclaus negres que les huestes indígenes al seu mando trobaven i els va invitar a que s'uniren a ell, procés truncat pels espanyols durant el Virreinato de Perú.^{cita requerida}

En l'independència de Perú, José de Sant Martín, tenint com a ministre al afrodescendiente argentí Bernardo de Monteagudo, va declarar lliures a tots els fills d'esclaus naixcuts des del 28 de juliol de 1821 en avant, coneguda com la llei de "llibertat de panches". Posteriorment, en novembre del mateix any, es va decretar la tutela sobre els fills dels esclaus. Més alvance, la manutenció es va ampliar considerant també la tutela sobre els esclaus libertos fins als cinquanta anys. Tal tutela era costejada pels hacendados agrícoles els qui varen prendre en conte que mantindre a un esclau era molt costós; a partir d'ahí, molts hacendados varen convertir als seus esclaus en «peons lliures», pero obligats a treballar en les facendes baix la figura del «arrendament de parceles de terra», lo que va propiciar el sorgiment de les cridades «chacras d'esclaus».

A partir de 1821, el número d'esclaus negres va disminuir, evidenciant una crisis del sistema esclaviste peruà que perduraria fins a 1854, any en el que es va abolir esclavitut en el Perú. La desintegració del sistema esclaviste va passar per diversos periodos en els quals es varen evidenciar diverses manifestacions de resistència dels esclaus negres, descollant quatre modos de resistència:

• el conflicte llegal
• la compra de la llibertat
• el cimarronaje
• el bandolerisme

Ramón Castella va proclamar la lliberació dels esclaus en la ciutat d'Huancayo el 5 de decembre de 1854 durant un periodo de conflictes pel poder en el llavors president Echenique. En 1854, hi havia 25505 esclaus en Perú; per a conseguir la seua llibertat, el govern peruà va tindre que pagar als seus propietaris un abonament de trescents pesos per cada esclau, lo que va representar un egreso de casi huit millons de pesos costejats en les exportacions de guano. Es documenta que molts patrons varen declarar tindre més esclaus per a poder rebre més diners.

En giner de 1855, Castella ingressa a Lima i és elegit president provisional convocant a un congrés constituent del com sorgix la constitució de 1856 en a on es reflectixen, ademés de les proclames de l'abolició de l'esclavitut, l'abolició del tribut indígena, entre uns atres; començant una nova etapa en l'història afroperuana.

Fins ara en les comunitats afroperuanas perdura el estribillo tan popular celebrant la fita que va representar la decisió de Castella:

Que vixca el meu papa,

que vixca la meua mare,

que vixca Ramón Castella

que nos va donar la lliberta'

Irònicament, els qui varen sofrir en açò varen ser els immigrants chinencs, usats com "culíes", vocable cantonés per a esclaus.

Davant el buit llegal, els nous ciutadans varen prendre el llinage dels seus ex patrons, o per lo manco llinages molt similars, com els esclaus de la família Flores, naturals de Moquegua, que varen passar a apellidar Flores o, en última instància, "Flórez".^{cita requerida}

l'Institut Nacional de Desenroll de Pobles Andinos, Amazónicos i Afroperuanos (INDEPA) vela per la seua situació actual.

Demografia

Erro al crear miniatura:

Presentació de zapateo a càrrec de la família Ballumbrosio en FestiAfro 2025

La població afroperuana es troba principalment en tres sectors: la costa nort (entre La Llibertat, Lambayeque, Piura i Tombes); en la costa surcentral (especialment en Lima, Callao, Ica i la costa nort d'Arequipa com per eixemple en les províncies de Cañete, Chincha, Pisco, Naixca i Caravelí) i en la selva nort (especialment San Martín i Loreto).

la província de Morropón és coneguda per les seues comunitats negres o afrodescendientes en ciutats com la mateixa ciutat capital de Morropón, afores de Chulucanas, La major concentració d'afroperuanos en esta zona es troba en Yapatera, poblat en prop de 7000 agricultors la majoria dels quals és descendent d'antics esclaus africans en a on destaca una gran cantitat de població d'orige "malgache" o "mangache" (vinguts de l'illa de Madagascar). Ademés de Yapatera, es troben Chapica del Carmelo, Salitral, Buenos Aires, La Mantaza, (Facenda Pabur), Sant Joan de Bigot i Canchaque. Entre les províncies d'Ayabaca i Sullana també hi ha comunitats negres com les de les Lomas, El Cup (prop de la frontera) o Pacaipampa.

En les regions del nort, com La Llibertat i Áncash, també existixen poblacions d'afroperuanos, no obstant en la segona, esta proporció baixa i es concentra en la seua costa ya que la gran majoria de les poblacions afroperuanas del nort es varen concentrar en antigues facendes de valls septentrionals dels departaments de Piura, Lambayeque, La Llibertat i Tombes.

Quan es diu “valls septentrionals”, es referix a valls que estan en la yunga (costa càlida). Destaquen ciutats com la famosa ciutat colonial de Zaña en Lambayeque per ser la segona ciutat afroperuana més important del nort peruà. Atres ciutats com Tumán, Batán Gran, Cayaltí i Capot (Picsi) són conegudes per albergar a bona cantitat de poblacions afroperuanas rurals.

En Llima són coneguts els districtes del Cercat, Breña, Surquillo, Sant Martín de Porres, Barranc, Solque, Chorrillos, Rímac i La Victòria per posseir regulars cantitats de poblacions afroperuanas, de la mateixa manera que el Callao. També és coneguda la població d'Aucallama en la província d'Huaral.

Les ciutats costeñas de les regions centre i sur conegudes per les seues poblacions negres són Cañete i Chincha. Antigament, es coneixia a les comunitats al sur de Lima com els pobles de major intensitat afroperuana, pero per l'excessiu mestiçage entre els descendents africans i els migrants andinos s'ha anat perdent la raïl afroperuana.^{cita requerida} Una atra raó és que molts d'ells migraren també cap a Lima buscant millors oportunitats.^{cita requerida} No obstant, encara queden importants assentaments coneguts per la seua tradicional presència d'afroperuanos: El Carmen i el Guayabo, en la província de Chincha, d'a on provenen Juliol "Chocolate" Algendones i la tradicional família Ballumbrosio; ademés de Sant Luis, en la província de Cañete, terra de Caitro Soto, Manuel Donayre, Coco Linares i Ronaldo Campos.

Més al sur existixen comunitats afroperuanas en el districte de l'Ingeni, en la província de Naixca; i el poble d'Acarí, en la província de Caravelí, al nort coster del departament d'Arequipa.

Una senya interessant a saber és que antigament varen aplegar esclaus africans a chicotetes valls de la selva alta central ubicats en Cerro de Pasco i Huánuco. Encara existixen chicotetes poblacions en traces lejanamente pero evidentment africans.

Vore també

• Caixó peruà
• Cajita rítmica afroperuana
• Demografia del Perú
• Festival d'Art Negre
• Palenque (història)
• Estiu Negre
• Etnografia del Perú

Bibliografia

• Herrera Cuntti, Arístides (2004). Divagaciones històriques en la web, Llibre 1, Chincha, Perú: AHC Edicions Perú (RUC N° 10078391575).
• Herrera Cuntti, Arístides (2004). Divagaciones històriques en la web, Llibre 2, Chincha, Perú: AHC Edicions Perú (RUC N° 10078391575).