Comerç d'esclaus africans
- Este artícul tracta sobre els sistemes d'esclavitut dins d'Àfrica, l'història i els efectes del comerç d'esclaus sobre Àfrica; per al comerç transahariano vejau comerç àrap d'esclaus, per al comerç transatlàntic vejau comerç atlàntic d'esclaus, per a atres térmens relacionats vejau diàspora africana i Maafa.
.jpg)
El comerç d'esclaus africans va ser una de les pràctiques realisades en esclaus capturats en Àfrica, encara que l'us general de l'expressió restringix la localisació geogràfica al Àfrica subsahariana o «Àfrica negra», identificant com «negres» als subjectes de tal comerç esclaviste. A pesar de ser tal denominació un estereotip que no indica en realitat cap categoria antropològica científicament establida, l'identificació de les seues traces físiques, especialment de la pell obscura, va ser la base de la seua discriminació racial.
En Àfrica varen ser comuns des de l'Edat Antiga diferents sistemes d'esclavitut en múltiples llocs. En algunes societats africanes, les persones esclavizadas també podien passar a ser treballadors no abonats i completament integrades en la societat. En unes atres, se'ls tractava pijor. Quan el comerç àrap d'esclaus i el comerç atlàntic d'esclaus varen començar, la majoria dels africans exportats havien segut esclavizados per africans i venuts per africans.[1]
Al voltant del 36% del comerç d'esclaus en l'Atlàntic entre 1600 i 1885 va ser realisat pel Imperi britànic, per davant del Imperi colonial francés, a on el 30% del comerç d'esclaus en l'Atlàntic entre 1600 i 1885 va ser realisat per França.[2][3][4] [5]
Esclavitut dins d'Àfrica
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Esclavitut en Àfrica.
Numerosos pobles, com els ashanti de Ghana i els yoruba de Nigèria, varen prendre part en el comerç d'esclaus. Grups com els imbangala d'Angola i els nyamwezi de Tanzània servien com a intermediaris o bandes errantes, portant a terme guerres contra els estats africans per a capturar persones i exportar-les com a esclaus. Diferents agents comercials europeus i àraps que tractaven en esclaus també recolzaven a aquells governants que favorien els seus interessos. Solien favorir activament a un grup contra un atre per a provocar deliberadament el caos i continuar aixina les seues activitats d'esclavitut.[6]
L'esclavitut en les societats africanes tenia que vore més en una servitut contractada. Els esclaus no s'utilisaven per a ser propietat d'atres hòmens, ni per a ser esclavizados per sempre. Els esclaus africans generalment rebien sòus i podien acumular propietats. A sovint compraven la seua pròpia llibertat i podien conseguir promoció social, com els hòmens lliures de l'Antiga Roma. Alguns inclús varen alcançar l'estatus de reis, com per eixemple Jaja de Opobo i Sonni Alí.
Esclaus capturats en Àfrica
[editar | editar còdic]Comercie transahariano
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Comerç àrap d'esclaus.
El primer comerç extern d'esclaus va ser el comerç transahariano d'esclaus. Encara que havia existit des de feya molt temps algun tipo de comerç en el ric Nilo i un llimitat comerç a través del desert occidental, el transport d'importants volums d'esclaus no es va fer viable fins que els camellos varen ser introduïts des d'Aràbia en el X. En este punt, la ret del comerç transahariano va començar a funcionar en l'objectiu de transportar esclaus cap al nort. Zanzíbar va ser en el seu dia el primer port de comerç d'esclaus d'Àfrica de l'Est. Baixe els àraps omaníes en el XIX, a lo manco 50 000 esclaus passaven per la ciutat cada any.[7][8]
La major part d'historiadors estimen que entre 11 i 18 millons d'esclaus africans varen creuar el mar Rojo, l'oceà Índic i el desert del Sàhara entre els anys 650 fins al 1900.[9][10]
Comerç en l'oceà Índic
[editar | editar còdic]El comerç d'esclaus a través del oceà Índic també té una llarga història, començant en el control de les rutes marítimes per comerciants afro-àraps en el IX. S'estima que solament uns mils d'esclaus eren presos cada any des de la mar Rojo i la costa de l'oceà Índic. Estos eren venuts per tot Orient Mig. Este tràfic es va accelerar a mida que varen ser apareixent millors bucs mercants, aixina com a conseqüència de l'aument de la demanda de força de treball per a les plantacions de la regió. En un moment donat, decenes de mils d'esclaus eren presos cada any.[11]
Comerç en l'oceà Atlàntic
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Comerç atlàntic d'esclaus.
Els primers europeus en aplegar a les costes de Guinea varen ser els portuguesos. El primer europeu que va comprar esclaus africans en la regió de Guinea va ser Antão Gonçalves, un explorador portugués del 1441. Originalment interessats solament en el comerç d'or i espècias, varen establir colónies en les illes inhabitadas de São Vaig prendre. En el XVI, els colon portuguesos varen descobrir que estes illes volcàniques eren perfectes per al cultiu de sucre. El cultiu de sucre és intensiu en força de treball, i els portuguesos trobaven difícil atraure treballadors a la zona com a conseqüència de les elevades temperatures, falta d'infraestructures i dures condicions de vida. Per a cultivar el sucre els portuguesos varen fer us d'un important número d'esclaus africans. El fort Sant Jorge de la Mina en la Costa d'Or britànica, originalment construït per africans per als portuguesos en 1482 en l'objectiu de controlar el comerç d'or, es va convertir en un important depòsit d'esclaus que eren transportats al Nou Món.[12]
| Destí | 1500-1810 | 1811-1870 | Total |
|---|---|---|---|
| Brasil | 2501000 | 1145000 | 3646000 |
| Amèrica espanyola | 947000 | 606000 | 1553000 |
| Carib no espanyol | 3698000 | 96000 | 3794000 |
| Estats Units | 348000 | 51000 | 399000 |
| Total | 7494000 | 1898000 | 9392000 |
Les espanyols varen ser els primers europeus en utilisar esclaus africans en el Nou Món en illes com Cuba, Puerto Rico i L'Espanyola,[15] a on l'alarmant taxa de mortalitat de la població nativa va provocar les primeres lleis reals per a protegir a la població local (Lleis de Burgos, 1512–1513). Els primers esclaus africans varen aplegar a l'Espanyola en 1501 poc temps en acabant de que la Bula menor Inter caetera de 1493 concedira tot el Nou Món a Espanya.[16]
L'aument de la penetració en Amèrica pels portuguesos va crear una major demanda de força de treball en Brasil, principalment per a collir i treballar en les mines. Les economies basades en la força laboral dels esclaus ràpidament es varen expandir al Carib i a la franja meridional de lo que es coneix actualment com Estats Units, a on els comerciants holandesos varen dur els primers esclaus africans en 1619. Estes àrees varen desenrollar una demanda insaciable d'esclaus. A mida que les nacions europees es feyen més poderoses, especialment Portugal, Espanya, França, Gran Bretanya i Holanda, varen començar a lluitar pel control del comerç d'esclaus africans, en escàs efecte sobre el tràfic local africà i àrap. Les colónies britàniques en les Antilles Menors i el seu efectiu control naval de l'Atlàntic Mig varen forçar a atres grans països a abandonar les seues empreses com a conseqüència de les ineficiències en els costs. La Corona britànica va concedir privilegis a la Royal African Company, que va ostentar el monopoli sobre les rutes del comerç d'esclaus africans fins a 1712.[17]
| Amèrica... | 1492-1600 | 1601-1700 | 1701-1810 | 1810-1870 | Total |
|---|---|---|---|---|---|
| espanyola | 75000 | 292500 | 578600 | 606000 | 1552100[19] |
| portuguesa | 50000 | 560000 | 1891400 | 1145400 | 3646800 |
| britànica | 0 | 263700 | 1749300 | 51000 | 2064000 |
| francesa | 0 | 155800 | 1348400 | 96000 | 1600200 |
| neerlandesa | 0 | 40000 | 460000 | 0 | 500000 |
| danesa | 0 | 4000 | 24000 | 0 | 28000 |
| Total | 125000 | 1316000 | 6051700 | 1898400 | 9391100 |
El comerç atlàntic d'esclaus va alcançar el seu màxim cap a finals de el XVIII, quan el major número d'esclaus varen ser capturats en expedicions portades a terme en l'interior d'Àfrica Occidental. Estes expedicions eren portades a terme normalment per regnes africans contra tribus locals més dèbils.[20] Entre estos esclavizadores en massa es troben l'Imperi oyo (Yoruba), Imperi Kong, Regne de Benín, Imamato de Futa Yallon, Imanato de Futa Bou, Regne de Koya, Regne de Khasso, Regne de Gabú, Confederació Fante, Confederació asante i el Regne de Dahomey. Els europeus rarament entrabar en l'interior d'Àfrica per por a les malalties tropicals i a la resistència africana.[21]
En 1860 va aplegar a Alabama l'últim barco negrero nortamericà, el Clotilde. A bordo anaven més d'un centenar d'esclaus capturats en Àfrica. Fins a 2019 es va creure que l'últim supervivent d'eixe grup va ser Oluale Kossola, Cudjo Lewis, que va morir en 1935, pero una investigació d'aquell any va senyalar a una dòna anomenada Rodisha, a la que el seu amo li va posar el nom de Sally Smith, com l'última esclava africana ya que va morir dos anys despuix, en 1937.[22]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «[1]», Deutsche Welle. Consultat el 26 de març de 2026 (en en). «a majority of people captured in Africa were enslaved by other Africans and then sold»
- ↑ Manning, Patrick (1990). Slavery and African Life: Occidental, Oriental, and African Slave Trades, London: Cambridge University Press.
- ↑ Lovejoy, Paul E. (2012). Transformations of Slavery: A History of Slavery in Africa. London: Cambridge University Press.
- ↑ Martin Klein, "Slave Descent and Social Status in Sahara and Suen", in Reconfiguring Slavery: West African Trajectories, ed. Benedetta Rossi (Liverpool: Liverpool University Press, 2009), 29.
- ↑ David Armitage, The Declaration of Independence in World Context, Organization of American Historians, Magazine of History, Volume 18, Issue 3, Pp. 61–66 (2004)
- ↑ Kwaku Person-Lynn. «African involvement in Atlantic Slave Trade». Africawithin.com. Archivat des d'el original, el 16 de setembre de 2004. Consultat el 22 de febrer de 2011.
- ↑ Swahili Coast
- Archivat el 6 de decembre de 2007 archivat en Wayback Machine.. Nationalgeographic.com
- ↑ Remembering East African slave raids, BBC News, 30 de març de 2007
- ↑ Historical survey > Slave-owning societies. Encyclopædia Britannica.
- ↑ Focus on the slave trade, BBC News, 3 de setembre de 2001
- ↑ «[2]», The Guardian. Consultat el 22 de febrer de 2011.
- ↑ John Henrik Clarke. Critical Lessons in Slavery & the Slavetrade. A & B Book Pub
- ↑ Maddison, 2003, p. 115.
- ↑ Curtin, 1969, p. 268.
- ↑ Central Intelligence Agency. «The World Factbook». Archivat des d'el original, el 22 de novembre de 2018. Consultat el 30 de novembre de 2018.
- ↑ «Health in Slavery». Of Germs, Gens, and Genocide: Slavery, Capitalism, Imperialism, Health and Medicine. United Kingdom Council for Human Rights. Archivat des d'el original, el 17 de juny de 2008. Consultat el 22 de febrer de 2011.
- ↑ «Britain and the Trade». Black Presence: Asian and Black History in Britain, 1500–1850. The National Archives. Consultat el 22 de febrer de 2011.
- ↑ Andrés Gallego, 2010, p. 19.
- ↑ Es distribuïen aixina: Mèxic 200000, Cuba 702000, Puerto Rico 77000, Sant Dumenge 30000, Centroamérica 21000, Equador, Panamà i Colòmbia 200000, Veneçola 121000, Perú 95000, Bolívia i Riu de l'Argent 100000, i Chile 6000.
- ↑ José E. Mosquera Berrio. Reflexions Sobre els Negres en Colòmbia. Reflexions sobre el paper dels reis africans en el negoci de la venda d'esclaus [3] Consultat el 06/01/2018
- ↑ «The Transatlantic Slave Trade». Metropolitan Museum of Art. Consultat el 22 de febrer de 2011.
- ↑ «L'última esclava africana».
- Este artícul conté una traducció derivada de «Comercio de esclavos africanos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.