Departament de Piura

Departament de Piura

Piura és un dels vintiquatre departaments que, junt a la Província Constitucional del Callao, formen la República del Perú. La seua capital i ciutat més poblada és l'homònima Piura. El departament de Piura es troba ubicat en la zona noroest del país, comprenent el seu territori zones de la costa i serra. Llimita al nort en Tombes i Equador, a l'est en Cajamarca, al sur en Lambayeque i a l'oest en l'oceà Pacífic. En 2 123 826 habitants és el segon departament més poblat del Perú —solament precedit pel departament de Lima— i en una densitat demogràfica 46,7 hab./km², el quarto més densament poblat, per darrere de Lima, Lambayeque i La Llibertat. Va ser creat políticament el 30 de març de 1861.

Comprén una dilatada planicie en la seua major extensió —Costa— i una regió montanyosa menys extensa en la zona oriental del departament —Serra—. Des de la zona montanyosa discorren els rius Quiroz, Piura i Chira, que irrigan les excepcionals zones cultivades de la planicie costera, a on s'estén el bosc sec equatorial i el desert peruà.

Entre els anys 100 a. C. i 400 de nostra era es va desenrollar en la vall inferior del riu Piura la cultura Vicús, vinculada a la precedent cultura Chavín; posteriorment la zona es va incorporar a l'influència de la cultura Moche. Cap al XV habitaven la zona costera el poble tallán mentres que els guayacundos i bracamoros ocupaven la regió d'Ayabaca i Huancabamba. Durant el virreinato, va anar en este territori que varen sorgir expressions mestizas com el tondero; més vesprada en l'época republicana va ser orige de Miguel Grau Seminari, l'héroe peruà més afamado. En la zona nort-occidental s'extrauen petròleu i fosfats.

En Piura naixen dos personages militars destacats i abdós varen ser presidents del Perú: Luis Miguel Sánchez Cerro i Juan Velasco Alvarado.

Història

El departament de Piura en l'antic Perú, va constituir una dinàmica zona de contacte cultural entre les àrees central i septentrional andina a on els pobles natius d'Equador i Perú varen intercanviar tecnologies, productes i ideologies. Com en molts eixemples del món antic, este rol va generar també característiques pròpies que varen escomençar a evidenciar-se en les troballes de Vicús i Fredes, traces d'una particular identitat cultural reafirmada en les investigacions arqueològiques de les últimes décades, entre les quals té la present obra un especial i meritori espai.

Els vestigis més primerencs fins ara coneguts en el departament de Piura provenen dels treballs realisats per J. Richardson III (1969, 1972, 1978) en la zona ubicada entre el riu Chira i la Punta Ric, al nort de la Quebrada de Máncora. Richardson, en l'excepció de la seua tesis inèdita de 1969, només dona senyes molt escuetes sobre estes indústries, pero reconeix tres complexos líticos: Amotape (9500 - 6000 a. C.), Siches - Estero (6000 - 3000 a. C.) i Fonda (3000 - 2000 a. C.). Per a Amotape existixen dos datats, un prou primerenc de 9250 +/- 115 a. C. i un atre de 6175 +/-80 a. C., mentres que al Complex Siches estan associades sèt datacions que varien entre 6050 +/- 140 i 3655 +/- 95 a. C. El Complex Fonda conta en tres datats entre 3235 i-/-105 a. C. i 2870 +/ -95 a. C.

Atres llocs precerámicos varen ser trobats al sur del departament, en la península de Illescas, per M. Cardenas (1978). Dos datats provinents de la quebrada de Chorillos (5590 +/- 90 a. C. i 5020 +/- 140 a. C.) concorden en els del Complex Siches. Serien associats a restants de campaments temporals, en us de "boles" o "boleadoras", morters, chancadores, lascas i núcleus aixina com foguers i restants de peixos i closques (Anadara grandis i Anadara tuberculosa). Atres dos, obtinguts en Avíc (3230 +/- 90 i 2980 +/- 70 a. C.), serien contemporàneus del Complex Fonda. En este lloc lo més notable sembla ser la troballa d'una estructura construïda de pedres toscas formant una plataforma en rampa d'accés i la presència de vèrtebres de ballena, prop de la mar i d'un manantial. Si es verifica el datat associat, es tractaria d'un dels edificis més primerencs de la costa en possible arquitectura ceremonial. En els basurales predominen els ossos de mamífers grans que poden ser majorment de llop marí. El descobriment anterior -fet per L. Kostritski (1955) en Punta Shode, al nort de la península- de vasijas de pedres polides en associació en sepultures, encara que no datat, sembla confirmar l'ocupació de la zona i l'importància del treball de la pedra al fi del periodo Precerámico.

Al peu de la part noreste del cerro Ñañañique en la partix nort de Chulucanas, s'estén un gran assentament del Formatiu, consistent en un complex de plataformes en construccions que han sofrit la forta erosió característica de la zona per les irregulars pluges intensives. Els treballs efectuats han permés la definició de construccions i instalacions de diversos tipos, algunes en evidències de superposició. L'indubtable monumentalitat d'eixes estructures i les dimensions del lloc semblen convertir a Nañañique en centre d'ubicació estratègica i ritual-ment "correcta" (cf. Kaulicke 1997) pels seus vínculs en el cerro i la seua rodalia a la confluència dels rius Yapatera i Piura. L'organisació general, no obstant, carix de l'ordenament simètric dels centres més meridionals; els edificis tampoc guarden una simetria estricta i les tècniques de construcció s'ampren indistintament també en aquelles més "domèstiques". Sembla, per lo tant, que no es tracta d'una tradició diferent sino de manifestacions alguna cosa marginals, "imitades" de centres més estructurats de les valls i la serra marítima més cap al sur (Huaca Santa Lucía en La Poma o Pacopampa en la serra de Cajamarca).

Entre el 500 a. C. i el 500 d. C. es va desenrollar la cultura Vicús que es va estendre pel nort fins als cantons meridionals de l'Equador, i pel sur fins al departament de Lambayeque. La seua ceràmica de gran plasticidad va cridar molt l'atenció d'arqueòlecs i coleccionistes, que la vinculen en les cultures Salinar, Virú-Gallinazo i Mochica. Les seues tombes profundes i les seues traces de forma i decoració la vinculen en les cultures regionals de l'Equador i Colòmbia. La seua àrea d'influència es va estendre des de Tambogrande i Salitral (part alta del riu Piura), fins al nort en les províncies de Morropón, Ayabaca, Huancabamba i la Serra Sur d'Equador. Pel sur va aplegar fins al departament de Lambayeque.

Despuix, varen aparéixer ètnia que establien disputes entre ells per al domini de territoris i manifestar aixina el seu poder front als demés, com són

• Els Tallanes, que varen constituir un conglomerat de ètnia; els diversos grups que ho varen compondre varen ser apareixent en periodos distints de temps, procedents de la serra equatoriana, la selva i de gents provinents per mar. Este llarc va comprendre des del 100 a. C. fins al 700 d. C., naixent com a “nació” en el VI, conseguint el seu desenroll entre els anys 700 o 900 d. C. i la seua época d'esplendor comprén entre el 1100 d. C. i 1500 d. C. Els tallanes estaven organisats en parcialitat, en la que tots els seus membres es dedicaven a una mateixa i única activitat, principalment l'agricultura i la peixca. Després per mig de trueque en les parcialitat veïnes obtenien lo necessari per a viure. Esta necessitat d'uns atres per a subsistir va permetre primer als chimúes i despuix als incas impondre el seu domini sobre ells. Encara que pel poc temps transcorregut entre la conquista quechua (1470) i l'arribada dels espanyols (1532) no varen aplegar a ser quechuaizados completament, lo que nos permet conéixer en molt detall com era el seu modo de vida.

• Els huancapampas (Huancabamba), que moraven entre la cadena occidental i el ramal andino de Tabaconas. Varen oferir dura resistència a la presència inca al mando de Túpac Yupanqui, sent durament castigats i els seus monuments derruïts, de lo que resulta l'actual escassea de testimonis de la seua cultura originària. Per als incas, esta localitat va adquirir gran importància política, sent poblada en numerosos grups de mitimaes i, segons conte Pedro Cieza de León (1553), els incas varen erigir “una agraciada fortalea i un temple del sol” i varen construir un camí d'ampla traça que conduïa a Quito cap al nort i empalmaba en el camí a Cajamarca cap al sur.

• Els bracamoros, que estaven entre les regions d'Huancabamba i Jaén, possiblement provinents de l'Amazonía. Concorden els cronistes sobre la seua bravura, que els va permetre véncer a dos expedicions de conquista incaicas. Eren una cultura fluvial, en distints assentaments ribereños i una arquitectura característica. Els seus testimonis més importants en zona andina estan ubicats en territori actualment cajamarquino.

Durant l'época inca, Piura va estar dividida, organisada i controlada per una ret de centres ceremoniales i administratius distribuïts a lo llarc dels dos camins. Aldana (1994: 53-54) i Dèu indiquen els següents centres: Aypate, Caxas i Poechos (Piura) i Cap de Vaca (Tombes). Hocquenghem (1998: 180) sosté que els centres de la costa piurana varen ser: Tombes, Guineal, Poechos i Piura la Vella, mentres que els serrans: Caxas, Aypate i Huancabamba. Per la seua banda, Astuhuamán (1999: 39-41) planteja que els centres de la serra piurana varen ser: Caxas, Aypate, Huancabamba, Mitupampa. Estos centres varen tindre funcions polítiques, administratives, militars i de supervisió, controlant als grups ètnics que poblaven la província. Tots ells, en estar localisats prop al Qapac Ñan tenien molta conexió entre sí i en Cusco. Estos centres es localisaven baix la tutela d'un Apu; d'esta manera la seua ubicació adquiria sentit simbòlic-ritual-espacial: Huancabamba (riu), Mitupampa (cerro), Caxas (riu), Aypate (cerro) i Calbes (riu).

Els hispans varen aplegar a les costes de lo que és hui el departament de Tombes. No obstant, veent Francisco Pizarro que Tombes no era lloc apropiat per a establir la seua base d'operacions, va decidir seguir viage al sur en busca del lloc ideal per a establir-se. Este lloc ho va trobar en la vall de Tangarará a la vora del riu Chira. Allí, el 15 d'agost de 1532 varen fundar la primera ciutat espanyola que es va erigir en el Perú, a la que varen cridar "Sant Miguel", rebent el seu escut d'armes el 12 de juliol de 1537; en l'actualitat la ciutat complix el rol de principal centre comercial, administratiu i de servicis del departament de Piura. Existixen diverses versions sobre els motius d'eixa denominació, senyalant uns que va ser perque es va fundar el dia de San Miguel, mentres que uns atres afirmen que Pizarro va voler agrair-li un milacre al sant o que va ser pel mercedario Fra Miguel de Orenes. En ella permaneixerà fins al 24 de setembre, abans de partir, camí de la Serra, a la seua trobada en Atahualpa en Cajamarca. Camí d'esta última, entre el 27 de setembre i 7 d'octubre, permaneixerà segons les fonts en un poblat tallán situat en el lloc a on dos anys més vesprada seria traslladada la ciutat de Sant Miguel.

Quan el virrey Francisco de Toledo el 22 de decembre de 1574 va reorganisar els corregimientos d'indis (o de naturals), que havien segut creats pel governador Lope García de Castro en 1565, va dispondre que els corregimientos de Cajamarca, Chicama i Chimo o Chiclayo, Piura i Paita, Santa, i Saña depengueren del Corregimiento d'espanyols de Trujillo i els corregimientos de Cajamarquilla, Els Pacllas, i Luya i Chilleu-vos depengueren del de Chachapoyas. Tots en el districte de la Real Audiència de Lima. En 1611 Els Pacllas va ser anexat a Chachapoyas, en 1635 Chicamo o Cliclayo va ser anexat a Saña i en 1773 Luya, Chilleu-vos i Llepes va ser anexat a Chachapoyas.

El 24 de març de 1614 va ser establit el Bisbat de Trujillo en els corregimientos de: Trujillo, Cajamarca, Chiclayo, Piura i Paita, Saña, Els Pacllas, Cajamarquilla, Luya i Chilleu-vos, i Jaén de Bracamoros. En 1759 el corregimiento de Huamachuco va ser format del de Cajamarca.

Els corregimientos varen ser suprimits en 1784, pel rei Carlos III i reemplaçats per les intendencias. En el territori del Bisbat de Trujillo (llevat Jaén de Bracamoros) es va crear l'Intendencia de Trujillo. Els corregimientos varen passar a ser partits de la intendencia.

El sistema de intendencias va ser establit en el Virreinato del Perú per mig de l'orde real de 5 d'agost de 1783, sent aplicada la Real Ordenança d'Intendents del 28 de giner de 1782. El primer intendent de Trujillo va ser Fernando de Saavedra, qui va assumir en 1784, nomenat pel virrey a proposta del visitador general Jorge Escobedo i Alarcón i aprovat pel rei el 24 de giner de 1785.

Va ser part de la Intendencia de Trujillo que va aplegar a tindre nou partits que varen anar: Trujillo, Saña, Piura, Cajamarca, Huamachuco, Chota, Moyobamba, Chachapoyas, Jaén i Maynas, este últim partit anteriorment conformava els departaments de lo que hui es coneix com Departament de Sant Martín, Ucayali i Loreto, sent la Intendencia de Trujillo la més gran del Virreinato del Perú, és dir casi tot el nort del Perú actual; el seu primer intendent va ser Fernando Saavedra de 1784 a 1791. Despuix d'est li seguirien Vicente Gil de Taboada (1791-1805 i 1810-1820), Felice del Risc i Torres (provisional) (1805-1810) i el marquéz de Torre Tagle (1820), qui va dirigir l'independència de la Intendencia.

Des de 1791 fins a 1802, es va viure en Piura una severa sequia que va arruïnar la producció agrícola. Joaquín Helguero anota en el seu Informe Econòmic de Piura (1802), que durant eixos anys es varen secar els algarrobos, aliment del ganado i els hacendados havien aplegat a situacions extremes. Despuix d'esta prolongada sequia es varen succeir pluges que varen permetre la recuperació del sector agrícola piurano.

L'1 de febrer de 1814 es va produir un fort terremot que va arruïnar l'infraestructura de la ciutat de Piura i de les facendes piuranas. Este desastre natural va ser seguit de pluges torrencials que varen generar el creiximent del cabal del riu Piura i que varen arruïnar una volta més les collites. Despuix d'estes inundacions el riu Piura i els seus afluents el Sangar, Corral del Mig, Talandracas, de les Dames, Gallegues i Juntes varen tornar al seu caixer normal permetent la recuperació de l'agricultura. Les facendes Yapatera, Santa Ana, Morropón i Bigot, aledaño a estos rius tenien aigua pròpia, per tant la seua producció en temps normals, s'incrementava considerablement. Estes facendes feyen valdre els seus drets preferencials per a aprofitar primer les aigües del riu Piura, provocant la demora de l'aigua en la part baixa de Piura.

En 1820, en les incursions dels almirants Brown i Cochrane de l'expedició libertadora de José de Sant Martín, la població piurana se sumixca a la causa libertadora, aplegant el 4 de giner de 1821 a proclamar l'independència en l'atri de l'Iglésia Sant Francisco. La proclama va ser una gesta encapçalada pels próceres José de Llepes, Tomás Cortés, Baltasar Taboada, els germans Seminari i uns atres. D'igual forma, la divisió Piura de 1000 hòmens va contribuir victoriosamente en l'independència d'Equador, prenent part en la batalla de Pichincha, el 24 de maig de 1822.

Mapa del Departament Llitoral de Piura (1865).

El 30 de giner de 1837 va ser elevada a la categoria de Província Llitoral. Durant els primers anys de la vida republicana, els piuranos varen prendre partit pels diferents moviments polítics que es donaven en aquella época, aplegant a ser escenari de bregades lluites per un o un atre caudillo.

En 1861 es crea el Departament de Piura en tres províncies: Piura, Paita i Ayabaca. El 14 de giner de 1865, Huancabamba es convertix en la quarta província.

Durant la Guerra del Pacífic, l'almirant Miguel Grau, naixcut el 27 de juliol de 1834, es va convertir en héroe durant la gesta de Angamos, demostrant l'amor per la seua pàtria i la noblea del seu cor.

En els anys de la República, el progrés material del departament no va córrer parell en el desenroll de la seua riquea agrícola, una de les més desenrollades del país.

Les investigacions arqueològiques en la regió de Piura, es varen iniciar a partir de 1911, quan Charles B. Brown va descobrir i va iniciar l'estudi de vàries evidències procedents d'assentaments líticos en la zona de Sicches (Talara). No obstant, a diferència dels atres espais insertos en l'àrea cultural dels Andes Centrals, en els que s'observen relacions o traces comunes, en Piura els vestigis arqueològics prehispànics són més be escassos, o en el millor dels casos, amagats.

La situació existent en Piura ans que siga declarada com a zona de Reforma Agrària (1969), es caracterisa per: A) La diferències en la possessió de la terra, una major part del territori productiu estava concentrat en chicotets sectors de hacendados. B) Crisis econòmica de l'agro piurano, deguda a una baixa en la producció motivada per les sequies des de l'any 1965 i la devaluació econòmica de 1967. A això es va agregar la llimitació de l'exportació del cotó i la seua tongada per fibres sintètiques. C) Falta de tecnificació agrícola, la qual s'evidenciava principalment en la serra de Piura, en a on no es diferenciava el desenroll tecnològic entre les comunitats llauradores i els chicotets propietaris. D) Carència de crèdits de finançament per al agro, puix cada volta els crèdits eren més escassos i difícils. I) Escassa disponibilitat de terres en rec, esta situació s'agudisava per l'aument de la densitat demogràfica, i F) Dèbil estructura organisativa del campesinado, no existien grups «de pressió» importants del campesinado. La Federació Departamental de Llauradors de Piura (FEDECAP), aixina com les comunitats llauradores, cooperatives i sindicats, no constituïen organisacions representatives ni aglutinaven a la majoria del campesinado del departament piurano. No obstant, l'aplicació de la Reforma Agrària en el nort peruà va ser irregular, ya que els complexos agroindustriales de la Llibertat i Lambayeque varen ser ràpidament afectats per les mides mentres que en el departament de Piura la situació era diferent, puix encara de mesos de promulgada la llei, i a pesar d'haver-li-la declarat com a zona de Reforma Agrària (D.S. 210-69-AG) esta no s'aplicava, generant clima de malestar en el campesinado, en contrapart en el grup de terratinents els qui havien senyalat que «les noves lleis (…) duran el canvi que hem anhelat largamente».

En la década de 1980, el departament va conéixer un ascendent i puixant desenroll comercial, industrial i socioeconòmic, a pesar d'haver segut devastat en el desastre de 1983, com a conseqüència del fenomen del Chiquet, manifestat en torrencials pluges durant sis mesos que varen afectar la seua indústria, comerç i la seua infraestructura urbana.

Geografia

Vista satelital del departament de Piura (NASA).

Piura es troba ubicat pròxim a la llínea equatorial, a uns 4°4′50″ per baix d'esta i entre les llongituts 80°29′30″ O i 81°19′36″ O.

Orografia

En el departament de Piura, es presenten dos sistemes orogràfics: el dels Cerros de Amotape al noroest, de baixa altitut i una porció de la cordillera dels Andes de recorregut nort-sur en el terç oriental d'esta circumscripció, i entre ells s'estén una àmplia planura que domina la major proporció de la geografia, que configura la porció plana més ampla de la costa peruana.

• Òbrigues: Surotipe (a 3100 m s. n. m.), Penya Blanca (a 2980 m s. n. m.) en Ayabaca, i el Pas de Porculla (a 2137 m s. n. m.) en Huancabamba que és el punt més baix de tota la cordillera dels Andes.

Clima

Per la seua proximitat en la llínea equatorial, la costa de Piura té un clima càlit durant tot l'any. La temperatura promig és de 26 °C. El clima costeño presenta tant característiques de clima tropical en zona yunga i de sabana tropical a nivell del mar. Este clima se li coneix també per sec tropical o bosc sec equatorial. És un clima semblat a la de l'una sabana tropical. La temperatura màxima pot alcançar els 40 °C i la mínima els 15 °C. En la zona costera sur del departament, colindar en el Departament de Lambayeque, existix un clima semi desértico. La serra piurana té un clima humit subtropical i templat en un promig anual de 15 °C.

Vesprada en el districte de Sant Dumenge (Morropón).

Hidrografia

L'hidrografia piurana es troba definida principalment pel volum de les precipitacions provinents del oceà Pacífic, a la seua volta determinades per la trobada de dos corrents marines: la freda corrent de Humboldt de 13 a 19 °C, en la càlida del Chiquet de 21 a 27 °C, trobada que ocorre en la costa sur del departament, a altura de la baïa de Sechura. Este fenomen fa que la temperatura de la mar Piura siga variant i fluctue en els 18 i 23 °C, durant els mesos d'hivern i primavera; i entre els 23 i 27 °C durant l'estiu (a voltes en l'autumne en l'extensió de l'estiu).

L'humitat promig anual és de 66%, la pressió atmosfèrica mija anual és de 1008,5 hPa mentres que els vents que seguixen una direcció al sur tenen una velocitat promig de 3 m/s. Les precipitacions pluvials també mostren variacions. En la costa generalment baixa dins dels 100 i 500 m s. n. m. oscilant en esta part entre 10 i 200 mm; entre els 500 i 1500 m s. n. m., les precipitacions apleguen entre els 200 i 800 mm i en la zona ubicada sobre els 1500 m s. n. m. el promig de precipitacions pluvials és d'1.550 mm.

La baixa humitat de la regió configura la regió com un territori majorment sec. Les precipitacions es concentren majorment en les zones altoandinas, mentres que en la gran planura les úniques fonts importants d'aigua són els rius estacionals del nort – el Chira i el Piura– mentres que en la mitat sur de l'àmplia planura piurana s'emplaça l'extens desert de Sechura que està cobert de vegetació herbàcea.

Els rius més importants són:

• Piura que naix en la serra d'Huarmaca, a 3 600 m com riu Huarmaca, en la divisòria de la conca del riu Huancabamba, en la província del mateix nom, a on inicia el seu recorregut creuant les províncies de Morropón i Piura. El seu caixer de 280 km té una direcció general de sur a nort, en curvatura des de la quebrada Sant Francisco fins a la caiguda de Curumuy, (a on es produïx l'aporte d'un cabal regularisat per la represa de Poechos) despuix en direcció suroest fins a aplegar a la seua desembocadura al oceà Pacífic, en la baïa de Sechura, per mig de l'estuari de Virrilá. La conca hidrogràfica del riu té una superfície aproximada de 12.216 km² i la seua pendent mija entre l'estany Ramón i la ciutat de Piura és de 0,03%, i entre Piura i Tambogrande de 0,08%. Ací termina lo que comunament es denomina part baixa de la conca. La conca mija s'estén entre Tambogrande i la confluència del riu Sant Martín. Les pendents entre Tambogrande i Malacasí són del 0,13%, i entre Malacasí i el punt de confluència del riu Piura i Sant Martín 0,35%. Els seus afluents a partir de la cota 300 m, tenen una pendent mija del 10%, aplegant en les parts altes fins al 15%, en lo que es configura la part alta de la conca.

• Chira que naix en el nuc de Loja a més de 3 000 m en el nom del riu Catamayo, i despuix de recórrer 150 km s'unix en el riu Macará a on pren el nom de riu Chira, recorre 50 km, en el llímit entre Perú i Equador fins a trobar-se en el riu Alamor continuant en la direcció suroest en territori peruà fins a la seua desembocadura en la mar, despuix d'haver recorregut 300 km aproximadament. El cabal d'aigües regulars almagasenades en la represa de Poechos alimenta la major part de les valls costeres de la regió en una extensió que supera les 150,000 hectàrees, mentres que les aigües dels seus tributaris els rius Quiroz i Chipillico s'almagasenen en la represa dels Cocos beneficiant la colonisació de Sant Lorenzo i la vall del Mig Piura. La conca d'este riu té una àrea de drenage total de 19.095 km² fins a la seua desembocadura; d'este total, 7.162 km² estan en Equador, i 11.933 km² en Perú. La seua conca humida és d'aproximadament 9.500 km². La llongitut del riu és de 168 km i els 300 km corresponen al sistema Chira-Catamayo

El Chiquet

El fenomen d'El Chiquet ocorre quan les aigües marines sobrepassen els 25 °C durant periodos més llarcs que el transcurs de l'estiu. El departament de Piura és la regió del món més afectada per este fenomen per la seua fràgil situació geo-climàtica, que es caracterisa per lo següent: la presència d'una cadena Andina relativament baixa que permet la presència de núvols calents amazónicas, mar calenta durant la primavera i l'estiu, mar freda durant l'hivern-autumne, i una yunga costera extensa en comparació al restant de regions costeñas impedint la condensació núvol. Estos factors fan que Piura tinga que canviar de collites i tipo de peixca cada cert temps i inclusivament durant el transcurs de l'any.

Durant el fenomen la costa i serra piurana canvia de temps periòdicament; resultant que les temperatures altes estiuenques permaneixquen durant tot l'any. Estes fomenten les intenses pluges que van modificant l'aspecte desértico de la costa sur de Piura (Sechura) cap a un tupido bosc sec equatorial (cridat també equatorial) que és més comú cap al centre i nort de la regió, el qual és cobert pels famosos algarrobos, zapotales i guayacanes.

Ecologia

Piura té característiques pròpies i variables depenent d'a on un s'ubique. Posseïx cordillera Andina, selva alta, páramo, bosc sec equatorial, valls tropicals format per rius que pertanyen a la conca de la selva alta o Amazones, deserts subtropical del Pacífic (al sur) i és una zona de permanent interacció entre les corrents marinas fredes d'Humboldt com a calentes del Chiquet durant tot l'any.

l'estiu va des de decembre a abril, és molt calorós i més humit que el restant de mesos, en temperatures a voltes insoportables en la ciutat, les pluges són comunes durant esta época, especialment durant les nits. Les temperatures màximes en la costa poden aplegar als 40 °C i en una sensació tèrmica major per la humitat provinent de vents de la càlida corrent del Chiquet que per eixes époques influïx en l'hàbitat, otorgant temperatures promig que oscilen entre els 36 i 26 °C durant l'estiu.

La temperatura mínima és de 15 °C i es registra durant les nits hivernals de juny a agost. Les nits són més fresques, seques i ventoses per l'influència de la freda corrent de Humboldt que desvia la corrent càlida equatorial fins a decembre, encara que en esta regió, la temperatura diürna hivernal, rara volta baixa dels 25 °C. Entre els mesos d'autumne (maig) i la primavera (octubre i novembre), la temperatura oscila entre els 32 i 19 °C

Cultura

Ayahuacas

Als antics ayahuacas (el nom aludix a “santuari de la mort”), se'ls recorda pel seu esperit beligerant, renuente a acceptar l'autoritat d'un cap suprem ni tan sols entre les seues pròpies poblacions. Per a defendre els seus territoris es confederaban temporalment, pero no varen poder oferir suficient resistència a l'eixèrcit inca.

Varen ser somesos pel Inca Túpac Yupanqui despuix d'un prolongat enfrontament de varis mesos, que va incloure, segons l'historiador piurano Héctor Cevallos (1962), l'extermini de vint pobles de la vall de l'Alt Piura. El lloc d'Aypate, construït per orde del Inca i prop de l'actual ciutat d'Ayabaca, és de factura inca del més pur estil Cusco Imperial.

Pertanyen en canvi als propis ayahuacas els petroglifos de Samanga, els traços dels quals tenen similitut en l'iconografia Chavín l'horisó de la qual civilisador també va aplegar a estes terres.

Huancabamba

Els huancabamba moraven entre la cadena occidental i el ramal andino de Tabaconas. Varen oferir una dura resistència a la presència inca, sent durament castigats i els seus monuments derruïts, de lo que resulta l'actual escassea de testimonis de la seua cultura originària.

Per als incas, esta localitat va adquirir gran importància política. Va ser poblada en numerosos grups de mitimaes i, segons conte Pedro Cieza de León (1553), els incas varen erigir “una agraciada fortalea i un temple del sol” i varen construir un camí d'ampla traça que conduïa a Quito cap al nort i a Cajamarca cap al sur.

Cieza va afegir que l'Huancabamba inca va aplegar a ser un important centre de reverència i tribut: "De la comarca d'estes regions venien a adorar a este temple i a oferir els seus dons; les dònes vérgens i els seus ministres que en ell estaven eren reverenciados i molt estimats, i els tributs dels senyors de totes les províncies es duyen ací".

Bracamoros

Els bracamoros o pacamoros estaven entre les regions d'Huancabamba i Jaén, possiblement provinents de l'Amazonía. Concorden els cronistes sobre la seua bravura, que els va permetre véncer a dos expedicions de conquista incaicas.

Eren una cultura fluvial, en distints assentaments ribereños i una arquitectura característica. Els seus testimonis més importants en zona andina estan ubicats en territori actualment cajamarquino sobre les obres en pedra pero lo principal està en el departament de Piura.

Tallanes

El territori de la província de Piura presenta vestigis que sense lloc a dubtes, pertanyen a temps molt remots, fins a l'extrem d'haver induït a alguns estudiosos a pensar que en esta part del Perú, podria trobar-se la fase més antiga de l'home de la costa del Pacífic sur.

Els tallanes o yungas varen ser els primers pobladors de Piura. Varen procedir de la serra durant una época no precisada i varen viure en behetrías en lo que ara les valls de Chira, Mig i Baix Piura, i varen ser poblacions en organisació en clans o grans famílies pero no tenien centralisació ni cap únic. Varen establir complex sistema de llogarets a lo llarc dels rius, aprofitant la complementarietat que permet la diversitat de cultius i de recursos entre les terres altes i les valls costeres en intercanvi este oest, de fàcil comunicació en esta part dels Andes septentrionals. El comerç sur nort ya era pràctica antiga atestada pel tràfic de "Mullu" (Spondylus) i l'us de "astrals moneda" de coure. En els primers sigles de nostra era varen rebre certa influència de la civilisació mochica que per la seua banda estaven organisats en chicotets señoríos que lluitaven entre sí, i destaca en l'horisó de l'antic Perú per ser molt refinada la seua orfebreria i ceràmica. Els tallanes eren excelents agricultors. Molt prop de l'arribada dels europeus els tallanes varen ser somesos pels chimúes, que els varen permetre conservar la seua organisació i la seua llengua. Es presumix que quan els chimúes varen estar acossats pels incas, els Tallanes varen conseguir una sòrt d'autonomia. Serien conquistats durant el govern de Inca Yupanqui o Túpac Inca Yupanqui, uns quaranta anys abans de l'arribada dels espanyols.

Vicús

La vall de l'Alt Piura, en la província de Morropón, es va desenrollar fa més de dos mil anys la civilisació Vicús, de la que es varen trobar moltes tombes mes no restants arquitectònics, presumiblement afectats pels successius fenomens del Chiquet que en certa regularitat es presenten en la nostra regió. La seua ceràmica, de gran plasticidad, va cridar molt l'atenció d'arqueòlecs i coleccionistes puix representaven escenes quotidianes, persones, animals, cases, temples, palaus, en expressió molt naturalista. La colecció de don Dumenge Seminari Urrutia, actualment de propietat del Banc Central de Reserva del Perú, conta en moltíssims ceramios d'esta civilisació. S'ha descobert recentment els ventigios d'un gran canal que permetia irrigar més de trenta mil ha de terres de cultiu en la cota més alta de la marge esquerra del riu Piura. Els Vicús també eren agricultors.

Imperi Incaico

l'Imperi dels Incas, en el Inca Túpac Yupanqui, va iniciar la conquista de la regió sometent als Ayahuacas i als Huancapampas, que habitaven les regions que formen hui les províncies de Ayabaca i Huancabamba despuix de quebrar la seua forta resistència. No varen deixar major chafada cultural en la costa pero sí en la serra puix el Inca va construir fortalees com la de Chulucanitas i la d'Aypate per a vigilar el camí Huancabamba-Ayabaca-Tomebamba-Quito i va ordenar massius desplaçaments de poblacions fòra de la regió substituint-la pels "Mitimaes" o colonizadores.

Conquista espanyola, fundació de la capital i atres pobles

Durant la conquista, en 1532, Francisco Pizarro va aplegar a la regió buscant un lloc adequat per a establir-se, trobant-ho en la Vall de Tangarará, a la vora del riu Chira. Allí va fundar la primera ciutat espanyola en l'hemisferi sur que es va erigir en el Perú, a la que va cridar Sant Miguel de Tangarará. Despuix de dos anys i agobiada per la malaria, la població migró a la vall de l'Alt Piura refundant-la en els voltants de l'actual facenda Monte Dels Pares en a on varen permanéixer al voltant de quaranta anys prosperant, puix hi havia bones terres de cultiu, pero al cap, i despuix de soportar malalties a la vista presumiblement provocades per un Mega Chiquet, en 1571 es varen traslladar a l'actual port de Paita fundat Sant Francisco de la Buenaesperanza de Paita: sent el port habitat més antic del Perú hui en dia.

En 1587 el port de Paita, molt important des del virreinato, va ser saquejat i incendiat per pirates i en 1588 els sobreviviente varen tornar a fundar la ciutat en l'assent del Chilcal, en l'actual ciutat de Piura, junt a l'assut de calç i vora de Tacalá en la capçalera de la vall del Baix Piura.

Consolidació de la República

Durant el virreinato el port de Paita va ser essencial en el comerç en la metròpoli europea. En 1820 la població piurana es va sumar a la causa independentiste, i el 4 de giner de 1821 varen proclamar la seua independència, culminant la gesta independentista del Nort Peruà en l'Independència de Paita el 14 de giner de 1821.

El 8 d'octubre de 1879 l'héroe paiteño Miguel Grau Seminari (el "Cavaller de les Mars") ofrendó la seua vida valerosamente al front del "Huáscar" en el transcurs del combat naval de Angamos durant la guerra en Chile.

República

En els anys de la República, el progrés material de la regió ha corregut parell en el desenroll de la seua riquea agrícola, una de les més desenrollades del Perú. El port de Paita és el segon en importància en el país. Només en els últims anys Piura, la capital de la regió, ha començat una etapa de transformació urbana que fa prevore que dins d'alguns anys, serà una de les ciutats més importants del país.

Divisió administrativa

Mapa polític de departament de Piura

En 35 657.50 km², la qual equival al 3% del territori total del Perú, A l'any 2020, el departament de Piura conta en una població de 2 047 954 habitants, segons l'INEI. Este departament està dividit en huit províncies i té un total de 65 districtes.

Les províncies d'este departament són les següents:

Províncies del departament de Piura

Ubigeo	Província	Capital	Districtes	Superfície km²	Altitut m s. n. m.	Població 2017
2001	Piura	Sant Miguel de Piura	10	6 076.79	36	799 321
2002	Ayabaca	Ayabaca	10	5 221.39	1 933	119 287
2003	Huancabamba	Huancabamba	8	4 267.36	1 933	111 501
2004	Morropón	Chulucanas	10	3 793.14	92	162 027
2005	Paita	Paita	7	1 728.71	2	129 892
2006	Sullana	Sullana	8	5 458.93	64	311 454
2007	Talara	Talara	6	2 799.49	5	144 150
2008	Sechura	Sechura	6	6 311.69	15	79 177

Població

Des del cens de 1981, Piura ha passat a ser el segon departament del Perú en lo que a número d'habitants es referix; això, a pesar de que en els últims quaranta anys la seua població es va multiplicar llaugerament menys (per 2,36) que el conjunt del Perú (per 2,57). La seua densitat poblacional és, per això, la quarta del país, en 45,58 habitants per km², solament per baix de Lima, Lambayeque i La Llibertat. La distribució d'esta població és desigual. Com casi sempre succeïx, la província capital concentra, de modo creixent, un alt percentage d'ella (37,53%, en 2002), seguida per Sullana, ubicada en la fèrtil vall del Chira. La gran majoria dels seus habitants (74,4%) viu en zones urbanes, la província de Ayabaca té un 91,2 de població rural. la població és de 377 498

• Població:

• Total: 1.615.722 hab.(al cens 2007)

• Hòmens: 752.414 (al cens 2005)
• Dònes: 773.973 (al cens 2005)

Ciutats més poblades

Artícul principal → Anex:Ciutats del departament de Piura.

A continuació una taula en les principals ciutats del departament de Piura:

Principals ciutats del departament de Piura
		Ciutat	Província	Població			Ciutat	Província	Població
	1	Piura	Piura	477 605		6	Chulucanas	Morropón	41 805
	2	Sullana	Sullana	194 025		7	Sechura	Sechura	33 830
	3	Talara	Talara	92 491		8	Tambogrande	Piura	25 873
	4	Paita	Paita	86 395		9	L'Unió	Piura	19 169
	5	Catacaos	Piura	44 539		10	L'Arena	Piura	14 968
	Font: INEI (2017)

Autoritats

Regionals

Artícul principal → Anex:Governadors regionals de Piura.

• 2019-2022
  • Governador Regional: Servando García Correja, del Moviment Independent Força Regional.
  • Vicegovernador Regional: Marco Antonio Purizaca Parella, del Moviment Independent Força Regional.
  • Consellers:
  1. Piura:
     • Alfonso Plans Flores (Partit Democràtic Som Perú)
     • José Antonio Lázaro García (Moviment Independent Força Regional)
     • José Luis Morey Requejo (Regió per a Tots)
  2. Ayabaca: Rolando Saavedra Flores (Moviment Independent Força Regional)
  3. Huancabamba: Jorge Alejandro Neira García (Moviment Independent Força Regional)
  4. Morropón: Víctor Manuel Chiroque Flores (Partit Democràtic Som Perú)
  5. Paita: Félix Abelardo Maldonado Chapilliquen (Regió per a Tots)
  6. Sullana:
     • José María Lecarnaque Castro (Regió per a Tots)
     • Leónidas Flores Neira (Moviment Regional Seguritat i Prosperitat)
  7. Talara: Yasser Kenneth Arambulo Abad (Moviment Regional Seguritat i Prosperitat)
  8. Sechura: Virgilio Laureano Ayala Jacinto (Aliança per al Progrés)

Religioses

• Arquebisbe de Piura: Mons. José Antonio Eguren

Economia

La mineria de (ferro, sal i fosfats) i l'extracció de petròleu (que equival al 33% de la producció nacional del Perú) són molt importants. Ademés, existix una producció minera de potassi, coure, plom, argent, carbó sofre, bentonita i baritina

En el departament de Piura es produïx algarrobos, sorgo, arròs, dacsa groga, dacsa amiláceo, banana, coco de pipa, llima, yuca, mànec i uns atres frutaels.

Piura és el quart departament productor d'aus del Perú. La producció peixquera del departament es destina principalment a farina de peix. Hi ha, aixina mateix, una bona producció de fertilisants.

El 30% del peix per a consum humà en tot el Perú desembarca per les numeroses caletas piuranas, i existix numerosos criaderos de peixos tropicals. També hi ha fabricació de parquet per a pisos, i són importants les centrals hidroelèctriques de Culqui, de Poechos i de Curumuy. Per estes raons el departament de Piura és la sexta economia més gran del país en futur a convertir-se en una de les més grans de la costa peruana pel seu alt i desenrollat eixercite en els últims 7 anys.

Atraccions

Vichayito, Els Òrguens.

El sol és constant en Piura i el seu cel blau, a on es fon l'ànima del desert i la llum del tròpic, ho fan únic en Amèrica del Sur.

Les seues plages d'arenes de color amarillentjo i anaranjado, rodejades de algarrobos i sabanes tropicals. La mar verdi turquesa, tébeu (24 °C promig) i variat, li han donat fama a Piura a nivell mundial. Plages com Máncora, Els Òrguens i Cap Blanco, esta última a on Alfred Glassell Jr. va peixcar el marlín negre més gran del món en 1953 (1560 lliures segons la IGFA), són ideals per al surf o la peixca d'altura.

Sobre la presència d'Ernest Hemingway escriu Nazaret Solís: "Eren les 8 del matí del 16 d'abril de 1956, quan l'avió Douglas DC-6b de la companyia aérea Panagra procedent de Miami, va aterrisar en l'aeroport de Talara. Aplegava Ernest Hemingway. Encara que va permanéixer al voltant de trentassís dies, mai va conseguir capturar un peix superior al de Glassell. No obstant, la seua presència quedaria impregnada en la memòria delllogarencs i dels periodistes Manuel Jesús Orbegozo (La Crònica), Jorge Donayre Belaúnde (La Prensa) i Mario Saavedra-Pinón Castell (El Comerç)". (Artícul publicat en el suplement SEMANA del diari El Temps, dumenge 29 de juliol de 2007).

Un atre atractiu de la ciutat de Piura és l'illa Foca que s'ubica en la caleta de Paita cridada la Islilla. L'illa Foca s'ubica a un quilómetro de la vora aproximadament, allí es pot trobar una gran diversitat d'aus entre elles el pingüí de Humboldt; mamífers com a llops marins, llúdries, delfins i ballenes jorobadas. Es practiquen deports com la peixca i el buceig tant per a professionals com a aficionats, també es brinden passejades en pot al voltant de l'illa, un recorregut a peu a través d'ella i albiraments de ballenes en barco. Estes activitats estan atraent a turistes de totes les parts del món.

La tranquila plaja de Colán, al centre del departament, és ideal per al descans per les seues aigües tranquiles de color esmeralda i per la peculiar lluminositat de la seua nit.

En la mateixa ciutat de Piura hi ha llocs de molt interés, com el seu Plaça d'Armes, les iglésies del Carmen i de Sant Francisco, autèntiques joyes arquitecturales de XVIII, la Casa Museu de l'almirant Miguel Grau Seminari, Museu d'Art Religiós, Museu i Pinacoteca Municipal, etc.

En la propenca localitat de Catacaos, s'admiren i adquirixen exquisits treballs d'orfebreria i artesania, i s'aprofiten potajes de la seua rica i variada culinària que és molt coneguda per propis i estranys.

La regió sancera està rodejada de boscs sec-tropicals plens de fauna selvada com en la reserva nacional de Cerros de Amotape. Els manglars de Vice en Sechura són els manglars més australs del oceà Pacífic d'Amèrica del Sur i es constituïxen únics en el món per la seua importància.

També hi ha espai per a l'artesania tradicional com la filigrana d'argent, els capells i l'artesania en Catacaos, la singular vall agrícola de Sullana, cobert d'arròsales i cocoteros, junt al riu Chira que ho creua i a on es pràctica l'esquí aquàtic.

Més al centre està Morropón, breçol del tondero, en la yunga del departament. És coneguda com La Guitarra de Piura, famosa pels seus carismàtics i jaraneros pobladors com els cowboys piuranos cridats piajenos de sanc gitana, eximos tocadors de tonderos i els seus pobles de raça negra, descendents d'esclaus d'orige malgache, que reciten alegrement una espècie de dècimes cridades cumananas.

En Chulucanas la ceràmica tradicional ha transcendit les fronteres del país. Sobre la serra, Piura té a Canchaque i Huancabamba com a regions ideals per al descans en a on es pot gojar de belles estanys medicinaels com les Huaringas.

En el port de Paita es troben casonas de personalitats com Luis Felipe Angell de Lama, Sofocleto; el tenor líric Luigi Alva ; el prócer Miguel Grau; el poeta chilé Pablo Neruda ; els héroes del Combat de Dos de Maig, Els Germans Cárcamo; l'actriu d'Hollywood, paiteña i esposa de John Wayne, Pilar Pallete, aixina com consulats de diferents països i cases colonials.

Arqueologia

Aypate, Ayabaca.

Narihualá, Catacaos.

• Zona arqueològica de Vicus, a 56 km al suroest de Piura, es desenrolla en esta zona una de les cultures més antigues de la costa peruana. A 7 km de Chulucanas, prop al riu Ñacara a una altitut 179 m s. n. m., d'acort en els treballs Dr. Guzmán i Casafranca en 1964, va pertànyer a la cultura del mateix nom. D'este cerro es varen exhumar 41 tombes, de les quals la major part presenten un patró funerari de el "tipo bota", en mides aproximades de 60 a 90 cm de diàmetro i de 8 a 12 m de profunditat. En la base d'estes tombes es practica una cavitat lateral que li dona forma de bota. Com a ofrenes funeràries es va trobar peces de ceràmica, coure i algunes d'elles en revestiment d'or. Va ser declarat Patrimoni Cultural de la Nació en Resolució Directoral N.º 1499-INC del 6 d'octubre de 2009.

• Zona arqueològica de Aypate, a 40 km al surest d'Ayabaca, per la perfecció i semblat a la pedra amprat en les edificacions se li coneix com la Machu Picchu del Nort. Va ser un centre polític religiós i militar prou important, quan l'imperi incaico va assentar els seus dominis en esta regió. Encara no té vies d'accés a pesar de que es troba en procés d'estudi les que estan sent investigades per Mario Polia, del centre d'estudis ligabue de Venècia (Itàlia).

• Zona arqueològica de Chusis, a 4 km al nort de Sechura, està emplaçada sobre una extensa plataforma d'orige marí denominat Tablazo de Lobitos. Consta de tres sectors: una zona de defensa, composta per una muralla orientada de nort a sur. Comprén aproximadament 250 m de llarc, 2 m d'ample en els extrems i 6 m en la part central i 1 m d'altura, dividint l'extensa plataforma en dos zones: una estructura arquitectònica i una atra estèril, possiblement de caràcter religiós. Es va trobar fragmentaria ceràmica utilitària i d'ofrena, aixina com restants orgànics i osamentas de camélidos.2. S'han realisat treballs en menys de la mitat de la seua àrea, original a on s'ubica una muralla de pedra en la base i atobó en les parets, la qual es troba baix terra.

• Petroglíferos de Santa Rosa de Seu, està a 101 km d'Ayabaca. Són gravats, fets sobre pedra relacionada en la geografia i els materials, són estilisació d'animals i figures.

• Petroglifos de Samanga està a 63 km de Ayabaca. Són unes trescentes pedres de diferent tamany escampades en la zona fronteriça de Ayabaca, els que els convertix en un dels complexos del seu tipo més gran del país.

• Huaca Narihualá és la capital de la nació Tallán, es troba ubicat a només 2 km al surest de Catacaos seguint la carretera que conduïx al Baix Piura. Allí podem trobar la huaca que va anar el centre polític administratiu i religiós dels Tallanes, que varen anar uns magnífics expositors d'una cultura molt especial. Arquitectes per excelència, varen construir bells temples i palaus d'atobó. Hi ha un museu de lloc.

Transport i mijos de comunicació

• Ports marítims:

• Paita, que és el segon en importància del país
• Talara
• Bayóvar

• Aeroports:

• Capità Guillermo Concha Ibèric - Piura
• Capità Montes - Talara

Mijos de comunicació

El departament de Piura, té tres mijos de comunicació escrits, el Diari el Temps, que és el decà; el Diari El Correu en la seua edició regional i el Diari L'Hora de recent creació. D'igual forma conta en una ret significativa de mijos sonors, a on destaca Ràdio L'Inoblidable i Radi Nova. A nivell de mijos electrònics el més important és el Diari El Regional de Piura i Ràdio la Karibeña. En Televisió, es conta en producció local, pero prou llimitada pels programes enlatados que ve de Llima, de la mateixa manera que en tot el Perú.

Educació

• Coleges públics i privats:

• Total: 3.558

• Educació inicial: 881
• Educació primària: 2.125
• Educació secundària: 552

• Instituts entre els que destaquen són:

• Institut Tecnològic Públic Miguel Grau
• Institut Tecnològic Privat Otto Tonsmann

• Universitats:
  • Universitat Nacional de Piura
  • Universitat de Piura
  • Universitat Nacional de Frontera de Sullana
  • Universitat Privada Antenor Orrego - Filial Piura
  • Universitat César Vallejo - Filial Piura
  • Universitat Tecnològica del Perú - Filial Piura
  • Universitat Catòlica Sèus Sapientiae - Filial Morropón, Chulucanas

Iglésies

• Iglésia Catedral de Piura - fundada en 1588, en plena plaça d'armes és un icon de la ciutat.
• Iglésia Sant Francisco - fundada per l'orde franciscana.
• Iglésia Sant Sebastià - fundada en 1911.
• Iglésia María Auxiliadora.
• Iglésia Sant Lucas de Colán-Ubicada en la província de Paita.

Folclore

La Cumanana i el Tondero

Piura és el breçol del Tondero i la Cumanana, naixcuts en la cridada vall de l'Alt Piura en l'actual província de Morropón. Són les expressions del mestiçage de les races africana i amerindia, desenrollant-se precisament en una zona a on es troba el segon bolsón més important del país en població afroamericana, en les ex facendes que fins a finals del XIX eren treballades en mà d'obra esclava (l'esclavitut va ser oficialment abolida del Perú en 1860 pero en realitat es va conservar vàries décades més), i que alguna volta va albergar el segon assent de Sant Miguel de Piura durant quaranta anys en el XVI. És reconfortant comprovar que els jóvens d'abdós sexes cultiven i amen el Tondero, destacant les parelles de ballarins que competixen en els festivals de la localitat de Morropón. Cada cert temps se celebren les festes folklòriques que inclou l'invitació de pobles adjacents com Lambayeque, Sechura, Sullana i Tombes més al nort, tots com a germans de sanc; vénen per a rendir tribut a este ball i vora, que té els seus orígens en africans que varen aplegar a treballar en les facendes en condició d'esclaus, i en la producció de (carbó de algarrobo). Estos cowboys cavalcaven rucs que se'ls coneix localment com Piajenos (peu alié, no soc d'ací). Antany es viajava en ruc o mula són molt comunes en Catacaos i en tots els camps de la costa piurana.

Treballadors amerindis varen compartir faena i camp junt als esclaus de raça negra en les afores de Piura La Vella, i en tota la província de Morropón, a on va nàixer el mestiçage d'este ritme, a la parell que el mestiçage racial.

El Tondero es balla en posició d'un pavo, en un capell de palla i una mocador. Una camisa i un pantaló en una faixa amarrada a la cintura puix, tal com es deixa anotat, els seus orígens són netament llauradors.

El cançoner piurano

El departament de Piura és ric en lliteratura oral i escrita. Poetes i narradors, acadèmics o autodidácticas, nutrixen la cultura regional. Part d'eixa riquea és un surgente cançoner en el que trobem expressada la filosofia popular, en especial de l'humor norteny, el reconeiximent i carinyo cap a la gent treballadora, les formes d'enamorar-se.

Este cançoner desenrolla el seu propi estil musical, lligat curiosament al deixe o forma de parlar, com cantant, que caracterisa en parlar quotidià. Valses, marineres i tonderos, cumananas, coples, dècimes, serranitas són gèneros musicals en els que compositors com Adrián Flores Albán, Guillermo Riofrío, Pedro Miguel Arrese, el Malnom Ramírez, el Pare Alvarado, Rafael Otero López, han expressat les formes de pensar i sentir dels piuranos, les seues preocupacions i alegries. Miguel Correja Suárez va compondre un vals ya clàssic de la música criolla peruana: Mai em faltes, popularisat pel trio Els Troveros Criollos.

Entre les peces més conegudes en el Perú i en l'estranger es troba el vals Ànima, cor i vida, del sullanero Adrián Flores Albán, qui ho va compondre sent molt jove, quan estava enamorat d'una equatoriana a qui havia conegut durant el seu servici en l'eixèrcit, sent soldat en un lloc de la frontera. Temps despuix la chicona li va comunicar a Adrián que es casaria en un pretenent equatorià, fill d'una família pudiente. Adrián li va escriure des de Sullana i li va enviar una carta en els versos del vals: “com no tinc fortuna, estes tres coses t'oferixc, ànima, cor i vida i res més”. Uns atres dels seus grans temes varen ser els valses Penyora adorada, interpretat per Els Troveros Criollos i Com una visió, per Els Dávalos. L'inspirat empresari Miguel Ciccia Vásquez va donar a Piura el vals ara considerat el seu himne: Roser Vivent.

Guillermo Riofrío, sullanero també, va rendir homenage a la seua terra i a les dònes treballadores dels chicheríos o picanterías en el tondero La perla del Chira.

Rafael Otero López, un dels compositors piuranos més coneguts, i els seus Trobadors del Nort va oferir al cançoner criollo un vals que és clàssic en la cultura nortenya peruana Les meues Algarrobos, reconeixent en les seues lletres el paisage piurano i el sentiment cap a tan preciós arbre, que oferix ombra al caminante i que pot créixer fins a en els arenals més calents gràcies a la forma de la seua raïl, que afona molts metros fins a alcançar l'aigua del subsol.

La cumbia i Piura

Una atra llínea musical que en Piura ha alcançat un nivell molt important és la cumbia. Grups com Harmonia 10, Aigua Marina de Sechura i Cantaritos d'Or de Bernal són considerats les bandes dels més grans intérprets de cumbia del país. Fins a fa aproximadament 30 anys, quan encara esta indústria musical estava en un periodo de formació, lo únic que s'escoltava sobre cumbia era lo que venia de Colòmbia i Llima, dominant l'estil colombià durant algun temps als naixents grups nortenys. És en este context que va nàixer Harmonia 10 (en un atre nom) i li va donar un gir a lo establit en aquell llavors, assentant, a través dels seus músics, les bases de lo que hui coneixem com cumbia nortenya, temps més vesprada, va nàixer Aigua Marina, Cor Serrano, Sensual Karicia, Delectació Andinos i una série de conjunts més, que li varen donar encara més complexitat a la variant.

Moviments musicals

En l'actualitat, l'escena musical de la regió Piura es torna variada i interessant. En l'ambient local es desenvuelven des de fa no més de 15 anys gèneros tan variats com el punk, el roc i el metal, en els que destaquen bandes com Distorsionada Realitat, Extrema Unció, Dimoni Tallán, Shokekos, Zuna, 1900, Aura Vampir i Fòssil de Buitre ademés de bandes noves com Rino, Descarregue, Zin Destí, Jacinto Ataka, Tordah, Stacatto, Res Etern, Necropsia, Sugloxis, Nosqpunk i Dezkalibra2 All Attake, n.o.c.; Uriel Perú; també hi ha bandes d'hip hop, per eixemple Cartell Nort, La Nort de Paita i Sector 8); bandes de reggae com Irie Sound System i bandes de reguetón com L'Imperi i Gran Family.

En la música piurana també està present la pachanga, el merengue i la salsa, algunes bandes que es dediquen a estos gèneros musicals són JJ Band i l'orquesta Piura Boys, aixina com també conta en una important Orquesta Simfònica, l'Orquesta Simfònica Municipal de Piura que denota la gran activitat cultural i artística de la regió.

Gastronomia

Clarito servit en un recipient conegut com «poto». Catacaos, Perú.

La riquea i exquisitez de la gastronomia piurana, part important d'aquella peruana s'explica per la confluència en ella de diverses pràctiques culturals i els seus ingents recursos alimenticis en els que s'inclouen els marins. D'un costat es troba la tradició piurana s'explica per la confluència en ella de diverses civilisacions andinas i costeñas precolombinas en conjunció en l'espanyola a partir del XVI, i l'europea des de mediats del XIX en que Piura rep gran cabal d'immigrants anglesos, espanyols i alemans, que ha marcat una série de plats típics de la cuina norperuana que ací en Piura han trobat una saborosa expressió local; en segon terme, un desenroll local basat en l'aprofitament d'alguns ingredients d'àmplia difusió local, natius, com la banana o el frejol sarandaja, o aplegats en la conquista, com la carn de cabra, incorporats ya plenament a la culinària i, per lo tant, per part de la tradició local, en tercer lloc la no menys tradicional varietat de potajes costeños preparats en els fruts del mar. S'estima que en el llitoral piurano, específicament en la província autònoma de Paita es va originar el ceviche.

Els turistes apleguen atrets per les belles plages del llitoral piurano i també busquen àvidament els restaurants i fondes populars afamadas per a degustar els plats típics.

En els plats en influència andina s'utilisen ingredients andinos, com el ají, la yuca, el choclo, la cancha o la papa, i uns atres que varen aplegar per la conquista com les carns de res, cabrit, chancho, pollet o corder. Uns atres més varen ser aplegant posteriorment (arròs, banana, mànec, raïm, etc.). En la gastronomia piurana ha cobrat principal menció la banana, utilisat en les seues diferents presentacions com chifles, majado, etc. Igualment el frejol que pose diferents usos en el menjar.

Piura en ser un departament costeño ha desenrollat un alvertent gastronòmic que té com els seus ingredients fonamentals peixos, mariscs i crustacis. Entre els plats preferits pels piuranos es troben ceviche de mer, ceviche de closques negres, el de mariscs, el suat de mariscs, suat de mer, l'arròs en mariscs entre uns atres.

• Plats i productes típics

La menjada piurana és de les més delicioses i variades de la costa. El plat regional és el sec de chavelo, fet sobre la base de res tendre, herbes, banana majado i espècies al secat. La carn aliñar cuinada en carbó de algarrobo és popular i per supost varietats de cebiches com els fets basant-se en cachema o mer, els elaborats en closques negres o de closques blanques també predominen en la costa. Hi ha sempre un espai per a plats preparats a pur de llagostí, el majado (de yuca o de banana) és el fidel acompanyant dels Secs, els piqueos a pur de carns de res, de peix. Atres plats inclouen tipos suats o gelea de peix. En Sullana el passat per aigua calenta és una especialitat.

Els dolços típics de Piura són els torrons chumbeque, les natillas fetes sobre la base de llet de cabra, les cocadas (infiltrades en dolça de garrofa), l'arròs en llet piurano, entre uns atres.

La chicha de jora que té un estil propi en Piura és la beguda del piqueo preferida o el clarito per a acompanyar el menjar. El còctel d'algarrobina, fet a pur de garrofa, pisco i canella; és preferit durant les festes o reunions nocturnes.

Algarrobina

El algarrobo és un dels arbres més abundants i comuns en la regió. D'este arbre es pot obtindre el frut de la garrofa. Este frut conté proteïnes riques en ferro, i carbohidrats que ho fan un producte energètic.

Este frut és processat per a obtindre's la algarrobina. En les garrofes es prepara un hervir del que s'extrauen els sucres naturals. Una volta hervir, es prensan, i en l'extracte resultant es fa un filtrat i se somet despuix a evaporament per a aplegar a un resultat final de caràcter sòlit. Obtenint-se aixina una algarrobina de bona calitat.

Este producte energizante és utilisat principalment en la gastronomia, com en la preparació de certes begudes alcohòliques (còctels) o en la rebosteria (Mousse de algarrobina) que, ademés de tindre un gran sabor, posseïxen un valor nutritiu sumament alt.^{cita requerida}

Vore també

• Organisació territorial del Perú
• Perú
• Turisme en el Perú
• Piura

Bibliografia

• (2013) «Capítul 9», Informe sobre Desenroll Humà Perú 2013. Canvi climàtic i territori: Desafius i respostes per a un futur sostenible, PNUD.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Departament de Piura.
• Govern Regional de Piura (pàgina oficial).
• Fòrums de Piura
• Alt Piura [1] archivat en Wayback Machine. Informació sobre els pobles de l'Alt Piura

• Informació diària de Piura
• Informació històrica i una atra de Piura
• Diari El Temps
• Recepta del suat de peix en anglés
• Tondero norteny
• Ànima, Coraz