Civilisacions andinas
Les De izquierda a derecha, cridades històricament en el seu conjunt com civilizaciones andinas o Perú Antiguo,[1] varen ser antigues societats complexes conformades per diversos pobles indígenes de Sudamérica que es varen desenrollar en la zona occidental del continent, en les valls costeres i interandinos entre l'oceà Pacífic i l'Amazònia. Esta regió va ser una breçol de la civilisació, és dir, un espai a on la societat complexa es va originar de forma autònoma a unes atres, com Mesopotamia i Mesoamérica.[2] Este complex cultural es va estendre per regions costeres i montanyoses dels actuals països de Perú, Bolívia, Equador i el nort de Chile, eixercint influència en el noroest argentí, i el suroest de Colòmbia com a part del Àrea cultural andina. La reconstrucció del passat d'estos pobles es dona principalment per mig de l'arqueologia per la carència de relats escrits previs a l'época de la conquista espanyola. Per això, els constants descobriments varen provocar successives remodelacions d'esta reconstrucció històrica.[3]
Les primeres societats complexes conegudes fins a hui d'esta part del món varen ser Sechín Baix i Caral en la costa central de l'actual Perú i Maig Chinchipe Marañon el surest de l'actual Equador. Totes elles datades en el IV mileni a. C.
Durant el XII, la cultura de Chavín o Cupisnique es va propagar per tota la costa i els Vages centrals, donant pas despuix del seu decliu a diversos estils regionals com els de les cultures Paracas, Vicús, Cajamarca, Moche, Recuay, Llima, Pucará, Naixca, Huarpa i Tiahuanaco.
Cap a el VII, l'influència de les cultures Naixca i Tiahuanaco sobre l'Huarpa, sumada a desenrolls locals en l'agricultura i rec, varen propiciar el sorgiment de la cultura huari com un gran estat urbà i militarisat que va expandir el seu domini per gran part de la regió anteriorment influenciada per Chavín, llevat el sur tiahuanacota. A la caiguda de Huari i Tiahuanaco en el X, el poder polític es fragmenta en diversos señoríos en estils culturals diversos. En esta época es varen desenrollar els lambayeques, chimúes, chancay, ichma, maranga i chincha en la costa, a la parell de chachapoyas, huamachucos, huancas, chancas, collas, lupacas, chiribayas i incas en les terres altes. Al voltant de 1438, el inca Pachacuti lidera l'expansió del Imperi incaico fins al sur de l'actual Colòmbia i noroest argentí. La llarga successió cultural té un abrupte canvi en la Conquista espanyola en el XVI.
Alguns guanys originals de les civilisacions andinas es troben en el desenroll de cultius, canals de rec, astronomia, tècniques arquitectòniques, textils, i contables.
Entorn geogràfic
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Àrea cultural andina.
La major part de la costa peruana, pese a trobar-se en el tròpic, té característiques subtropicales: no plou, el sol és àrit. El desert format en la costa és «tallat» per diferents cursos d'aigua que formen valls estretes, pero sumament fèrtils. Les societats de la costa varen aprofitar eixos rius per a crear rets de canals i aixina irrigar les planicies desérticas. La freda corrent del Perú i la forta radiació solar del tròpic es combinen per a crear condicions ecològiques extraordinàries per a la vida en la mar peruana, que és un dels més rics del món en espècies. En algunes societats andinas la peixca va ser una activitat tan important com l'agricultura.
Els marcats contrasts geogràfics dels Vages centrals són a sovint extrems. Això permetia que les diferents societats andinas pogueren tindre accés a una gran varietat de productes agrícoles en espais relativament propencs a on imperaven condicions ecològiques distintes. Això va fomentar l'intercanvi permanent entre les regions. Els Vages centrals alberguen una regió ecològica, coneguda com puna, d'altiplans molt secs. Els antics andinos utilisaven estes regions per a construir almagasens de menjar coneguts com colcas, aprofitant el fret i la sequetat naturals. Els Vages septentrionals en canvi, conten en altiplans plujosos conegudes com páramo.
Antecedents
[editar | editar còdic]Al respecte existixen tres teories: de Max Uhle (Teoria inmigracionista: difusionista), de Juliol C. Tello i de Rafael Larco Hoyle (Teoria autoctonista: evolucioniste), i de Federico Kauffmann Doig (Teoria aloctonista: difusionista).
Note que estes teories varen ser postulades abans del descobriment de la civilisació caral, ubicada en la costa norcentral del Perú; la qual evidentment és molt més antiga que la cultura chavín.
La teoria inmigracionista (difusionista) de Max Uhle (1856–1944) va sostindre que va ser en la costa. Proto-Chimú i proto-Naixca haurien segut els primers centres d'alta cultura, «derivats de la cultura Maya». De la costa, la civilisació s'hauria expandit a la serra per a formar atres cultures. L'influència cultural centroamericana hauria aplegat al Perú per mar i terra, de manera directa o indirecta. Segons Uhle, abans d'este fet, en la costa «existien primitius peixcadors».
La teoria autoctonista (evolucionista) de Juliol C. Tello (1880–1947) sostenia que Chavín de Huántar va ser l'alta cultura andina més antiga, en iniciadores que provenien de la selva amazónica peruana. Despuix d'un desenroll local, dita cultura es va dispersar cap a atres llocs com Sechín, Moxeke, Cupisnique, Paracas, etc. Rafael Larco Hoyle (1901–1966), va anar un atre autoctonista. Creïa que l'alta cultura andina es va originar en la costa, en Cupisnique o vall de Nepeña. Des d'allí s'hauria difòs a la serra «portant el cult felínico».
La teoria aloctonista (difusionista) de Federico Kauffmann Doig (1928) sosté que la primera cultura andina va ser la de Valdivia (costa d'Equador), en una antiguetat de 5000 anys.
.jpg){kind=link}
Segons l'arqueologia nortamericana, la fase o estadi «formatiu», és sinònim de Neolític o «alta cultura». Per a que una cultura aplegue al «formatiu», deu haver tingut un desenroll sostingut, des dels inicis de la revolució agrícola fins que les comunitats aldeanes entren en crisis, per la seua complexitat, en el seu alvanç cap a un control administratiu central i estatista. En este quefer, moltes voltes es varen succeir guerres o lluites entre civilisacions, que varen terminar per prendre una d'unes atres alguns elements que els servien i incorporar-les al seu bagage cultural; en atres casos va ser un desenroll individual, sense ingerència externa. Aixina les coses, no es descarta influència per eixemple en la ceràmica, de cultures colombianas o centroamericanas.
Donat el comerç que va existir entre les cultures d'Amèrica del Sur i les de Mesoamérica o América Central, és possible que alguns elements culturals d'una d'elles hagen pogut ser preses com a pròpies, donant-los les característiques pròpies de la cultura que va assumir dit element.
Els mits orals peruans i bolivianos referits a estes époques, parlen d'intercanvis comercials a través de rius que travessaven la selva des de l'actual Puno (frontera Perú-Bolívia).
Característiques andinas
[editar | editar còdic]
Va ser Wendell Bennett qui en 1948 va definir la «contradicció peruana» com a traces culturals comunes a tots els pobles que varen habitar esta regió en l'àrea que va des de Lambayeque fins a Mollendo en la costa, i des de Cajamarca fins a Tiahuanaco en la serra. Alguns d'estes traces comunes són:
- Tots els grups humans basen la seua subsistència en l'agricultura (de pràcticament les mateixes plantes) i el pastoreig de camélidos.
- Tots varen usar el pal de cavar, el destripaterrones i la taclla (llaurat de peu andino).
- Us de grans i complexos sistemes de irrigaació.
- Us intensiu de molls en les regions montanyoses.
- Us de les mateixes tècniques de deshidratació i almagasenage d'aliments.
- Diferents tipos de vestimentes basades en corfolls (uncus) amarrats en faixa a la cintura, turbants i una bossa com a part del vestir tradicional.
- Us en l'art d'un «vocabulari comú» (1) que conjuga dissenys de peixos, àguiles, felinos i còndors; que representa sempre caps-trofeu; tècniques d'elaboració similars en ceràmica, metalúrgia, teixit i art plumario.
Cronologia
[editar | editar còdic]
Al principi, la periodificaació de l'història andina es remetia als senzills conceptes d'época preincaica i época incaica. Durant el Virreinato i inicis del Perú, el passat preinca era molt remot, difuso i poc comprés. Posteriors estudis varen revelar un panorama molt més ampli i complex. La major part dels arqueòlecs, historiadors i antropòlecs contemporàneus estan en la seua major part d'acort en les mateixes llínees generals de l'història andina antiga, incloent la seua cronologia, el desenroll de les seues civilisacions i el tipo d'influència que estes varen eixercir. I això pese a que l'arqueologia està aportant permanentment noves senyes per a la seua interpretació. Els desacorts estan en la periodizaació cronològica, en el nom de cada etapa, en els processos que motiven la diferència entre una etapa i una atra, en les seues subdivisions i en el moment exacte en que una s'inicia i una atra s'acaba. Tot això ha dut a diferents propostes de periodizaació dels Vages Antics.
A continuació vàrem mostrar un quadro en les propostes cronològiques principals.
Horisons i Intermijos
[editar | editar còdic]
La més influent d'estes propostes cronològiques ha segut sense dubte la cronologia de Dorothy Menzel i John Rowe que no és sino una "afinaació" de la Cronologia de Lanning que planteja una divisió en Horisons i Intermijos. Segons Lanning els Horisons són periodos d'integració regional a on existix una cultura dominant en un territori molt ampli que se superpon a les cultures locals. Eixe seria el cas d'Huari i del Imperi inca i en menor mida de Chavín. Els Intermijos serien moments de florecimiento regional, a on existixen marcades diferències entre una societat i una atra. A tot això antecedix un "Periodo Inicial" caracterisat per l'aparició de la ceràmica i l'edificació de temples.
| Periodo | Principals cultures |
|---|---|
| Horisó Primerenc | Chavín - Paracas - Cupisnique - Pucará - Qaluyo |
| Intermig Primerenc | Moche - Naixca - Recuay - Cajamarca - Tiahuanaco - Llima - Vicús - Huarpa |
| Horisó Mig | Huari - Tiahuanaco - Pachacámac - Lambayeque |
| Intermig Tardà | Chimú - Lambayeque (Sicán) - Chincha - Chachapoyas - Colla - Lupaca - Chiribaya - Ychsma - Cajamarca - Huamachuco - Huanca - Chancay - Huarco |
| Horisó Tardà | Inca |
Vigència
[editar | editar còdic]
Encara que no hi ha majors cuestionamientos als periodos que van des de l'Intermig Primerenc fins a el Horisó Tardà, els térmens Horisó Primerenc i periodo inicial no gogen ya del favor dels arqueòlecs. Estos, de manera creixent, preferixen usar «Formatiu» i «Arcaic Tardà» respectivament (Cronologia de Lumbreras), encara que el primer ha segut molt qüestionat per les seues connotacions evolucionistes. Els térmens lítico i arcaic de lumbreras han trobat el seu espai en la cronologia de Rowe.
Pero resoldre la qüestió és un objectiu lluntà per a l'arqueologia peruana. Això perque estes etapes de l'història andina es troben en permanent revaluaació. En els últims anys el descobriment de ciutats de mitan del Arcaic (com Caral) en la costa norcentral (en un moment de l'història andina en el que se suponia no hi havia ciutats ni Estat, que són precisament les coses que s'han trobat) han tornat a posar en dubte la vigència de les classificacions precerámicas i obligat a retrocedir l'inici del Formatiu al 2800 a. C. (pel moment).
Desenroll històric
[editar | editar còdic]
El consens apunta a que després d'un llarc periodo de caçadors i recolectors (cridat Periodo Lítico) i d'una atra etapa a on es descobrixen gradualment la ganaderia i l'agricultura (Arcaic) apareix una etapa a on els llogarets s'organisen admirablement fins a construir temples i places. Lo que semblen ser una multitut de menuts estats teocràtics de sustente agrícola, compartixen entre sí algunes característiques comunes, com tindre objectes rituals a on es representen sers humans en traces de felino o serp, o construccions similars (Piràmides en O, Places Circulares Afonades etc.). La definició més àmplia denomina a esta etapa Formatiu. La més detallada distinguix entre el cridat Precerámico Tardà, el Periodo Inicial ("inicial" perque és quan apareix la ceràmica, objecte fonamental per a la cronologia arqueològica andina) i el Horisó Primerenc (1200 a. C. - 200 a. C.). Atres autors fusionen algunes característiques per a parlar d'un Horisó Formatiu, una etapa d'a on en un territori molt ampli dels Vages Centrals es donen les mateixes característiques culturals, influïdes per temples com Chavín de Huántar.
Després d'això, sobrevé una etapa (des de 200 a. C. fins a 600 aproximadament) a on es fan molt diferents unes societats d'unes atres, a lo manco en el seu art. Són societats en una gran especialisació i en una tecnologia de rec alvançada. A esta etapa se li crida de moltes maneres, sent Intermig Primerenc (Rowe), o «periodo de les cultures regionals» (Lumbreras) les més usades. Després d'esta regionalización seguix un nou periodo d'integració cultural (600 - 1100). Esta volta, aparentment, promogut per dos estats: l'Imperi huari en el centre i nort del Perú, i Tiahuanaco, en Bolívia, el sur peruà i el nort chilé. Esta etapa es caracterisa per l'aparició de grans ciutats, sistemes administratius complexos, de camins i de terrats de cultiu en les montanyes. El nom més usat per a esta etapa és Horisó Mig o Horisó Huari.
En el següent periodo (1100-1450) part de l'influència de la cultura dominant decau i resorgixen les tradicions regionals novament en diferències culturals molt marcades. En general les zones altoandinas sofrixen una ruralización i les de la costa es tornen més sofisticades, pero si alguna cosa compartixen la majoria d'estes societats és el seu militarisme. Se li crida a esta etapa Intermig Tardà o periodo dels Estats regionals entre uns atres. Finalment una nova i brevíssima integració regional (1450–1532) dirigida per uns d'eixos estats, l'Imperi incaico, dona orige a una etapa coneguda com Horisó Tardà.
Arcaic
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Periodo Arcaic andino.
El periodo arcaic es caracterisa per un canvi en els sistemes de subsistència dels pobladors de l'àrea andina i ribereña del pacífic. Este periodo coincidix en la segona fase climàtica del Holoceno que també és cridat Holoceno mig o optimun climaticum, que es va caracterisar pel clima càlit i benigno tant en la serra com en la selva.
_(cropped).jpg){kind=link}
Els pobladors es van fent sedentarios, el home americà inicia la domesticació d'animals i plantes, per la seua banda les societats humanes s'organisen en tribus i llogarets de poca complexitat.
l'agricultura a nivell mundial va supondre un canvi considerable en els hàbits de vida. La producció d'aliments cultivats representa un increment d'aliments i excedents temporals que implica el sorgiment de noves activitats econòmiques i socials. En Amèrica, els principals centres de domesticació de plantes varen ser Mesoamérica, els Vages centrals, l'amazonia, els Plans del Orinoco i la conca del Mississipi. Diverses espècies selvades varen ser domesticades:
- La dacsa (Zea mays)
- Segons Cohen, la dacsa seria mesoamericano puix en Amèrica Andina no existix l'espècie ancestral denominada teosinte; existixen mostres en Rosasmachay (Ayacucho) que daten del 3000 a. C. i segons Flannery estan relacionats en el teosinte, per la qual cosa no es descarta la domesticació independent en Mesoamérica i els Vages. Algunes atres mostres de dacsa en els Vages centrals alcancen els 2140 a. C. com el cace de la cova dels Gavilans en Huarmey (cal indicar que atres mostres en la mateixa cova han segut datades en 1750 a. C., 1595 a. C. i 1250 a. C.). En el cas mesoamericano la mostra més antiga data del 7400 a. C. En les coves de Allqowin (Perú) ―cap al 12 000 a. C. l'arqueòlec Cavalcanti va trobar mostres de dacsa. Posteriorment també es varen trobar llavors de dacsa del 6000 a. C. en Jayhuamachay (Perú).cita requerida
- Yuca (Manihot esculenta)
- Este aliment és originari de les selves amazónicas, pero la seua domesticació sembla estar associada als plans del Orinoco entre les actuals Colòmbia i Veneçola. Les mostres en el Perú daten del 1000 a. C. mentres que en Veneçola i Colòmbia retrocedixen al 2000 a. C.
- Camote (Ipomoea batatas)
- Existixen discrepàncies sobre la seua domesticació, pero els botànics s'inclinen pels Vages orientals i la floresta amazónica sobre la seua possible domesticació. Els vestigis més antics d'este cultiu procedixen de la costa desértica del Perú.
- Maní (Arachis hypogaea)
- El seu possible orige estaria en els Vages orientals entre Bolívia i el noroest d'Argentina per baix dels 1800 ms.n.m. En Perú la mostra més antiga data del 1800 a. C.
- Achira (Canna edulis)
- El seu orige estaria en els Vages orientals entre Perú, Bolívia i noroest d'Argentina. En el Perú la mostra més antiga data del 2300 a. C.
- Papa (Solanum spp.)
- Este producte va ser exclusiu dels Vages fins a la conquista espanyola. En l'any 2000 es varen contabilisar 150 varietats de papes (Solanum tuberosum) en els Vages, les quals varen ser dividides en cinc grans grups:
- Tuberosum, les espècies del qual es distribuïxen en la zona de Chile central i sur.
- Andigena, que es distribuïx des de Veneçola fins al nort d'Argentina.
- Chaucha, distribuïda solament en Perú i Bolívia.
- Phureja, es troba des de Veneçola fins a la zona central de Bolívia.
- Stenotomum, distribuïda solament en Perú i Bolívia.
En tots estos casos les històries són difusas, pero les mostres més antigues procedixen del lloc arqueològic de Mont Vert (Chile) i dataria del 11 000 a. C., la papa de Mont Vert va ser denominada S. Maglia i alcança entre 3 i 4 cm de diàmetro, el seu hàbitat s'ubica entre els 700 i 2000 m s. n. m no és de sabor amarc i es consumix actualment en els Vages centrals de Chile i Argentina. En Ayacucho (Perú) existixen senyes de papes plenament domesticades que tenen aproximadament 5000 anys d'antiguetat (3000 a. C.), es creu que les mostres obtingudes en la Cova de Tres Finestres (alt Chilca) són més antigues que les de Ayacucho, mentres que les mostres de papes domesticades en Chiripa - Bolívia tindrien 2400 anys d'antiguetat (400 a. C.).
En tots estos casos les històries són difusas, pero les mostres més antigues procedixen del lloc arqueològic de Mont Vert (Chile) i dataria del 11 000 a. C., la papa de Mont Vert va ser denominada S. Maglia i alcança entre 3 i 4 cm de diàmetro, el seu hàbitat s'ubica entre els 700 i 2000 m s. n. m no és de sabor amarc i es consumix actualment en els Vages centrals de Chile i Argentina. En Ayacucho (Perú) existixen senyes de papes plenament domesticades que tenen aproximadament 5000 anys d'antiguetat (3000 a. C.), es creu que les mostres obtingudes en la Cova de Tres Finestres (alt Chilca) són més antigues que les de Ayacucho, mentres que les mostres de papes domesticades en Chiripa, Bolívia, tindrien 2400 anys d'antiguetat (400 a. C.).
- Quinua (Chenopodium quinoa)
- En la seua forma selvada es troba en vàries zones d'Amèrica del Sur. Existix un descobriment en Ayacucho de 6500 anys d'antiguetat (4500 a. C.), pero esta troballa és dubtosa. Les més antigues i fiables pertanyen al noroest d'Argentina en 2000 anys d'antiguetat.
- Cañihua (Chenopodium pallidicaule)
- És un gra semidomesticado les mostres arqueològiques del qual són insuficients per problemes de conservació.
- Carabasses i zapallos (Cucurbita ficifolia, C. moschata, Lagrnaria siceraria, C. maxima)
- Són vegetals àmpliament distribuïts en Amèrica i provablement constituïxen el primer aliment vegetal domesticat en el continent. En Huaca Prieta, Virú, Casma i Ancón (tots en Perú) existixen mostres de 5000 anys d'antiguetat (3000 a. C.). En tant l'espècia C. màxima té ancestros selvades en Argentina i Bolívia, a la que se li denomi0na C. andreana. L'espècie ancestral C. ecuadorensis, actualment creix selvada en Equador. Mentres que en els Vages del Perú la mostra més antiga procedix de Ayacucho i Cachi, alcançant els 4200 anys d'antiguetat (2200 a. C.).
- Frijoles (Phaseolus vulgaris i Phaseolus lunatus)
- Les evidències indiquen la seua domesticació primerenca en els Vages orientals del Perú. Existixen mostres de 7600 anys d'antiguetat (5600 a. C.) en la cova del Guitarrero (Perú). Mentres que l'espècie C. plagioesperma té 4800 anys d'antiguetat (2800 a. C.) en mostres trobades en Ayacucho (Perú).
- Ají (Capsicum sp.)
- Els estudis indiquen que este vegetal té tres punts de domesticació: Mesoamérica, l'Amazonía i el Chaco. Totes en ancestros diferents per lo que es deduïx que varen ser domesticades per separat i independentment.
- Cotó (Gossypium barbadense)
- Es troba en estat selvat al noreste del Brasil. Pichersgill sosté que la seua domesticació es va donar per separat en dos regions: l'actual Equador i la conca de l'Amazones. Existixen mostres arqueològiques d'esta mateixa espècie trobades domesticada en Ancón, Perú.
Formatiu
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Formatiu Andino.
En el periodo formatiu de la zona centre andina es consolida la vida aldeana i les activitats organisades de supervivència colectiva (agricultura i ganaderia), les jerarquia socials van alvançant en complexitat, els centres ceremoniales aumenten en número, de la mateixa manera que la població que experimenta un gran alvanç demogràfic.
La cultura americana en alfarería més antiga d'Amèrica la constituïx la cultura Valdivia (3900–3200 a. C.) i cultura Maig-Chinchipe-Marañón (5300 a. C. i el 2500 a. C.), a les que després seguix cronològicament la cultura machalilla (2259–1320 a. C.) i la cultura chorrera (1330-550 a. C.) totes en l'actual Equador. Cap al 1700 a. C. l'alfarería ingressa a lo que hui és Perú, evoluciona, i s'expandix pels Vages centrals i sureño.
L'influència de la cultura valdivia pot observar-se en Huaca Prieta en la vall de Chicama, ademés de Negritos i Sant Joan en la vall de Piura, Bagua i Pacopampa. En els casos dels dissenys de Huaca Prieta, la semblança en Valdivia és tal que es va plantejar que els alfareros de la vall de Chicama varen conéixer la ceràmica valdivia (atres autors varen plantejar que la ceràmica de Huaca Prieta va ser duta des de Valdivia).
Alguns estudiosos varen plantejar que el periodo formatiu s'iniciava en l'aparició de l'alfarería, pero este argument és arbitrari puix varen existir en la zona centre andina civilisacions complexes sense ceràmica, com ho demostren els descobriments en Caral, L'Asprós (Vaig saber), El Paraís (Chillón), La Galgada i Huaricoto (carreró de Huaylas).
Per a que a un grup humà se li assigne al periodo formatiu té que complir en quatre aspectes:
- Tindre un liderage formalisat i èlits que la sustenten, en atres paraules deuen tindre el poder de l'autoritat centralisat.
- Integració social.
- Religió com a poder polític.
- Territorialitat.
Intermig Primerenc
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Intermig Primerenc.
Esta etapa de l'història prehispánica va tindre diverses denominacions a lo llarc de l'història. Per a Uhle va ser la «etapa de les cultures protoides» (protochimu, protonazca, etc.), mentres que per a Tello va ser la «segona época» o la «3.ª civilisació del llitoral».
Pero va ser J. Rowe qui falca el terme «Intermig Primerenc», etapa que posteriorment Bennett i Bird varen propondre que es dividira en: experimentadores i mestres artesans.
En 1959, Steward i Faron varen propondre que esta etapa deuria denominar-se «etapa dels estats regionals», després en 1962 Collier ho denomina «periodo clàssic» i en 1969, Luis Lumbreras ho denomina «desenrolls regionals».
Les evidències arqueològiques que caracterisen a esta etapa són el desenroll artístic alvançat, una marcada diferenciació social, jerarquización de les deidades, desenroll arquitectònic públic-monumental, comerç d'artículs exòtics i matèries primeres a llarga distància, creiximent demogràfic sostingut; per tot açò G. Willey i P. Phillips sostenen que esta etapa és l'inici de l'urbanisme en Amèrica (tant en l'àrea mesoaméricana com en els Vages centrals); sobre l'increment demogràfic en este periodo, Lanning sosté que la població en la costa moche va superar els 2 millons de habitants.
Pero no tots els desenrolls culturals varen alcançar estos nivells de complexitat, i clarament destaquen dos civilisacions durant este periodo per la seua consolidació com a estat: cultura mochica i tiahuanaco; abdós en desenrolls estilístics i polítics distints, en condicions geogràfiques distintes.
Durant este periodo varen coexistir els vicús, gallinazos i cajamarcas; propencs als mochicas. En el cas dels mochicas existixen evidències de la seua arquitectura monumental de forma piramidal i sepelis que donen a entendre l'existència de patrons fúnebres estatals i religiosos, encara que encara es desconeix quin hauria segut la seua capital.
Més al sur, els tiahuanaco varen mostrar un desenroll sociopolític sense precedents, superant les dificultats que representava el seu entorn ecològic (el altiplano sobre els 3800 m s. n. m.). Segons estudis fets per Kolata, els tiahuanaco varen desenrollar una agricultura en excedents que varen permetre la subsistència de l'èlit. A diferència dels mochicas, els tiahuanaco varen tindre un control vertical dels ecosistemes en enclavaments en les yungas del pacífic i de l'alvertent amazónica, ademés de controlar el pastoreig d'altura en la replanell del Collao.
Atres civilisacions que varen aplegar a un nivell de complexitat cultural considerable durant este periodo varen ser els llimes, naixques, huarpas i recuayes, totes en l'actual Perú.
Horisó Mig
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Horisó Mig.
Durant este periodo sorgix el fenomen polític huari i es consolida l'expansió tiahuanaco. La religió de Tiahuanaco i els seus estils alfareros s'expandixen fòra del seu territori alcançant en els seus inicis al Estat huari, poc despuix Huari consolida els seus propis estils artístics i els irradia reafirmant la seua presència política en gran part dels Vages.
Este periodo es caracterisa per l'institucionalización de l'eixercici del poder i l'aprofundiment de la religió, açò durant el 550 i 900 d. C. (encara que un existixen discrepàncies sobre els possibles ocasos dels huaris i els tiahuanaco).
Si be és cert, l'institucionalización del poder en les civilisacions andinas ya s'havia donat en époques anteriors, és durant este periodo en el que alcança un alt grau de complexitat que fins a l'arribada dels espanyols solament seria superat pels incas. Per açò, les etapes anteriors són preses com d'experimentació política, i el horisó mig com l'etapa final; a partir d'ací en avant les civilisacions de l'àrea central andina varen reinterpretar els patrons socials i religiosos alcançats pels huaris i els tiahuanaco.
.jpg){kind=link}
Existixen teories que sostenen que el colapse dels huari i tiahuanaco sobrevé després d'un periodo prolongat de sequies en els Vages centrals.
Una sequia va afectar gran part de la zona central andina corresponent als actuals Perú, Bolívia i nort de Chile; la disminució de la pluviometria inicia cap a l'any 950 d. C. i accentuant-se en el 1100 d. C., els nivells alts de pluviositat es restablixen en el 1300. Les senyes sobre esta sequia els va proporcionar un estudi fet en el nevat Qelqaya per Thompson, i els seus resultats varen ser utilisats per Kolata, Moseley i Shimada per a explicar els canvis sociopolítics que varen propiciar el colapse de les civilisacions i el procés de reestructuració cultural que varen afrontar després les societats de l'àrea central andina.
Intermig Tardà
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Intermig Tardà.
,_Peru,_Chancay-Chimu,_north_central_coast,_c._1400_AD,_silvered_copper_-_Krannert_Art_Museum,_UIUC_-_DSC06441.jpg){kind=link}
Després del colapse de les cultures huari (900 d. C.) i tiahuanaco (1100 d. C.), les societats de l'àrea central andina varen entrar en crisis; alguns autors consideren que va haver un procés d'involució cultural. L'àrea va iniciar un procés de reorganiazaació dels seus patrons culturals, els pobles es reunixen en menuts llogarets i s'observen restants arqueològics que afirmen que durant els inicis d'este periodo els llogarets varen procurar la seguritat.
En les zones altes dels Vages, es va procurar construir en ales dels cerros o en els cims d'estos; tenint preferència per les zones humides. És notable que durant este periodo, llevat algunes excepcions, les cultures sobre els 1000 m s. n. m. no varen alcançar grans sistemes de complexitat política al nivell de Huari o Tiahuanaco. Encara que els restants arqueològics d'este periodo nos proporcionen alguns fenomens urbanístics notables com Choquepuquio (cultura killke), Hatun Colla (cultura colla) o Iskanwaya (cultura mollo).
En la costa es va viure una realitat completament distinta a la de les zones altes, i per lo manco dos civilisacions varen alcançar estabilitat política i complexitat cultural, estos són els casos de Chimú i Chincha.
Horisó Tardà
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Horisó Tardà.
El Horisó Tardà està comprés des de la victòria dels incas, dirigit pel auqui (príncip incaico) Cusi Yupanqui (Pachacuti), sobre els chancas ocorreguda en la batalla de Yahuarpampa fins a l'inici de la conquista espanyola de l'Imperi incaico en la captura del inca Atahualpa ocorreguda en Cajamarca. Coincidix en l'expansió i el desenroll del Tahuantinsuyo.
El Tahuantinsuyo va representar l'imperi més gran d'Amèrica del Sur, agrupant a les diverses cultures andinas en un estat centralisat que va deixar el seu llegat cultural i arqueològic des del sur de l'actual Colòmbia fins al nort de Chile i Argentina. Des de les urbs com Cuzco i Machu Picchu fins a l'immensa ret de camins i tambos recorrent tot l'imperi, este periodo es va destacar per les seues construccions monumentals i la centralisació del poder en el monarca del Tahuantinsuyu, l'inca.
Ademés dels incas, podem destacar vàries atres cultures d'este periodo, com els muiscas en l'actual Colòmbia.
Despuix de la Conquista
[editar | editar còdic]Els acontenyiments de la guerra civil incaica i el periodo transicional varen donar fi al periodo autònom de desenroll andino. No obstant, el seu llegat cultural va transcendir el periodo prehispánico. El quechua, l'idioma oficial del Imperi incaico, es va convertir en una llengua franca en Sudamérica. Molts dels nobles en el virreinato del Perú varen ser d'orige incaico, aixina com partix de l'administració de la nova colónia, al no haver suficients espanyols per a administrar tal vast territori. Les costums dels pobles andinos varen sobreviure a la conquista; les diverses tradicions religioses i culturals dels pobles andinos varen ser sincretizadas en aquelles introduïdes pels espanyols, creant un «catolicisme andino» que posseïx una impronta particular.[4]
Durant les lluites de l'independència hispanoamericana, els independentistes suramericans varen adoptar les ímagenes de les cultures andinas a modo de reforçar el seu patriotisme:
Açò és visible en l'adopció del Sol de Maig, inspirat en el deu Inti incaico, en les banderes d'Argentina, Uruguay, i la primera bandera de Perú.
En l'actualitat, el patrimoni cultural de les civilisacions prehispánicas seguix present, i és causa de moviments artístics, culturals i polítics en els països andinos com Bolívia, Perú, Argentina, Chile, Colòmbia i Equador.
Galeria
[editar | editar còdic]-
Portada d'Huánuco Pampa
-
Frontera del temple principal de Cerro Sechín
-
Mausoleu en Huilcahuaín
-
Torreón en Honcopampa
.jpg){kind=link}
Vore també
[editar | editar còdic]- Amèrica precolombina
- Història de Sudamérica
- Història d'Argentina
- Història de Chile
- Història del Perú
- Història de Bolívia
- Història d'Equador
- Época preincaica
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFKauffmann2002">Kauffmann (2002). Història i art del Perú antic, 1.ª edició, Llima: Edicions PEISA, pp. 9-10. ISBN 9972-40-213-4. ««El escenario del Perú Antiguo comprende el espacio correspondiente a la región de los Andes sudamericanos, en lo que hoy viene a ser el Perú, gran parte de Bolivia, el noroeste argentino, Chile septentrional, el suroeste colombiano y Ecuador. Esta región andina, cuya porción central coincide en términos generales con el territorio del Perú de hoy, incluye la serranía propiamente dicha, los espacios costeños irrigados por sus ríos y las estribaciones orientales cordilleranas que se proyectan sobre la región amazónica. La delimitación de las fronteras políticas y el proceso cultural han modificado ampliamente la región en el curso de los dos últimos siglos, pero une a todos los pueblos de esta área un pasado común y un proceso cultural de rasgos distintivos.»»
- ↑ Arnold J. Toynbee tipifica 23 civilisacions universals entre les quals senyala a l'Andina com una de les plenament desenrollades. MacNeill analisa nou i Melko senyala que Antiguo Perú. Para Philip Bagby, les civilisacions millor definides i més acceptades com a tals són l'egipcíaca, la babilònica, la chinenca, l'índia, la greco-romana, l'andina, la centroamericana i la cristià-occidental.
- ↑ (2006) Andean Archaeology III: North and South, Nova York: Springer Science & Business Mija, pp. 3-27. ISBN 0387289402, 9780387289403.
- ↑ «La Religion en el Peru: Catolicisme Andino». La Religion en el Peru. Consultat el 2021-03-29.
- ↑ «a-primera-ficcin-orientadora-en-la-formacin-de-la-nacin-criolla-en-les-províncies-unides-del-ro-de-el-argent-0/html/022f4d3i-82b2-11df-acc7-002185ce6064_4.html El incaísmo com a primera ficció orientadora en la formació de la nació criolla en les Províncies Unides del Riu de l'Argent» (en és). Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Consultat el 2021-03-29.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (2004) Les antigues civilisacions del Nou Món, Barcelona: Crítica. ISBN 9788484325086.
- Moscol-Gonzales,J.: El coneiximent anatòmic en el Perú preincaico. Revista de l'Associació Mèdica Argentina 131 (4): 4-11, 2018. ISSN 0004-4830. [1]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Civilizaciones andinas» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.