Lupaca
Els lupaca (del Idioma aimara lupijaki; lupi, ‘calor del sol’, i jaki, ‘gent’; és dir, ‘el poble de la calor del sol’),[1] varen ser un dels principals regnes aimaras de la regió del llac Titicaca. El seu centre administratiu es va ubicar en Chucuito. Varen sorgir despuix de la decadència de Tiahuanaco i varen desenrollar un sistema d'assentaments en distints pisos ecològics, inclosos valls de l'alvertent del Pacífic. [2]
Durant l'expansió del Tawantinsuyo, els lupaca varen ser incorporats al seu domini, encara que varen mantindre formes pròpies d'organisació. Despuix de la conquista espanyola, varen continuar existint com a entitat ètnica dins de l'orde colonial.cita requerida
La seua organisació ha segut estudiada a partir de Fonts colonials, com la Visita de Garci Díez de Sant Miguel de 1562. Estos documents descriuen un model econòmic basat en un núcleu de població en la puna altiplánica i el control d'enclavaments en distintes regions, interpretat per John Murra com un archipèlec vertical, permetent l'accés a recursos complementaris en diversos pisos ecològics.cita requerida
Societat Lupaca
[editar | editar còdic]
Es dividien en 7 grups, denominats «lupazas»[3] a la seua volta cada grup estava compost de varis «hatha» (atres autors simplement els denominen «lupaca» a cada grup) que eren grups que estaven units a un antepassat comú que podia ser mític o real. Cada «hatha» eren una dualitat que es dividia en mitats denominades «alaasa» i «massaa». Cada «hatha» tenia dos autoritats, una per a la part «alaasa» i una atra per a la part «massaa» i, depenent del grup, una de les autoritats primava sobre l'atra, l'autoritat principal rebia el nom de «mallku».
En les cròniques europees a les «hatha» li les va denominar linajes; en alguns diccionaris aimara-castellà aclarien que la paraula «hatha» equivalia en quechua a «ayllu».[2] Sobre les «lupazas», els cronistes europeus les varen descriure com a províncies a la manera europea, descrivint que cada província tenia divisions denominades «saya» i que eren un total de 15, dins d'estes estaven els innumerables linajes o ayllus (denominats «hatha» pels lupaqas).
Cada «saya» tenia els seus pobles, els seus «papakancha» (terres de cultiu) i les seues raberes, que aplegaven des de Chucuito fins al riu Desaguadero (frontera natural en el regne Pacaje), hi havia dos pobles que eren l'excepció a la regla; estos pobles varen ser Sunicaya i Cupi. En el cas de Sunicaya, va anar un poble dedicat enterament a la mineria i la metalúrgia; i que hui és conegut en el nom de Platería; i Cupi, que va anar un poble que estava integrat per artesans ceramistas especialment «olleros», la particularitat de Cupi va ser que ahí varen residir els ceramistas de tot el regne Lupaqa, tant de la mitat «alaasa» com de la mitat «massaa».
La deidad principal d'esta societat de llengua aymara va ser Tunupa, el temut deu dels volcans. En el seu honor feyen sacrificis humans i grans festes.
Les colónies en terres baixes
[editar | editar còdic]
Segons Murra, abans de la colonisació espanyola, els Lupaca controlaven tres zones ecològiques. En el altiplano, cultivaven tubèrculs andinos i criaven camélidos. En la costa, obtenien dacsa, guano, cotó i productes marins. En les valls i montanyes orientals, cultivaven coca, fusta i atres recursos de la selva. Estes "colónies" multiétnicas asseguraven l'autosuficiència del regne.[2]
John Murra denomina a estes colónies com a «illes ecològiques verticals», degut a que el regne Lupaqa que residia en el Collao (a més de 3800 m s.n.m.) necessitava dels aliments que produïen les terres més baixes per a complementar la seua nutrició. D'eixa manera sorgix en els Lupaqa (i en tots els pobles andinos) la necessitat de dominar territoris tant en les costes del Pacífic aixina com la zona humida oriental dels Vages.
En el cas concret dels regnes aimaras, varen habitar les costes del pacífic dominant porcions discontínues de vàries valls, és dir que en cada vall podien existir territoris de qualsevol atre regne aimara (Pacajes, Carangas, etcétera) i inclusivament dels pobles Uros, ademés de la població nativa d'algunes valls que en aquells temps varen denominar indistintament com «yungas».
Estes «illes ecològiques», que atres autors denominen colónies, eren treballades per les «hatha» del altiplano en un sistema de rotació; en les terres en a on el viage demoraven varis dies es varen colocar colon permanents dedicats al cultiu de la dacsa, ají o la recolecció del wanu (huano).
John Murra, citant al ariqueño Rómulo Cúneo Vidal en el seu llibre Història dels antics cacicazgos hereditaris del sur del Perú 1535-1825, relaciona a la població del altiplano i els aimaras de la costa, i escriu que: les gents de Chucuito solien viajar i colonisar cap a Moquegua, Arica i Camarones; els d'Ilave aplegaven cap a Ilabaya, Ilo i Islay; els d'Ácora cap a Tacna, Lluta i Codpa i finalment els de Pomata viajaven cap a Sama i Tarata.
Els Lupijaki també varen dominar territoris en les zones de les valls interandinos en l'alvertent de l'Amazones, és aixina que es troben documents que acrediten la possessió de terres en llocs tan distants de Chucuito com Larecaja, Chicaloma, Capinota, situades actualment en zones boscoses de Bolívia a on abunda la producció cocalera (full de coca era fonamental per a varis rituals del regne Lupaqa, aixina com per al consum diari de la població).
Vore també
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ https://pueblosoriginarios.com/llengües/aymara.php
- ↑ 2,0 2,1 2,2 John V. Murra (2002). El món andino: població, mig ambient i economia, 1ra edició (en Espanyol), Llima - Perú: Fondo Editorial - Pontifícia Universitat Catòlica del Perú. ISBN 9972-51-072-7.
- ↑ Mario Edmundo Núñez Mendiguri. «Chucuito» (PDF). Archivat des d'el original, el 4 de març de 2016. Consultat el 20 de març de 2012.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Lupaca» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.