Señoríos aimaras
Els '___protected_title_0___', també coneguts com '___protected_title_1___' '___protected_title_2___' o '___protected_title_3___' varen anar un conjunt d'entitats polítiques indígenes que varen sorgir en l'Altiplano andino despuix de la desintegració del Imperi Tiahuanaco,[1] durant el Periodo Intermig Tardà. Es varen desenrollar aproximadament entre 1150 i el 1477, abans de ser incorporats al Tahuantinsuyo. La seua organisació es basava en confederacions de diarquías,[2] i els seus principals centres varen ser Hatunqulla (Collas), Cutimbo (Lupacas) i Caquiaviri (Pacajes). Les llengües predominants eren l'aymara i el puquina. [3]
La posterior incorporació d'estos señoríos al Tahuantinsuyo, ya fòra per mig d'aliances o conquista, va marcar un procés clau d'integració regional abans de l'arribada dels espanyols.[3]
Encara que els señoríos varen desaparéixer, els seus descendents actuals sumen prop de dos millons de persones distribuïdes en Bolívia, Perú, Chile i Argentina.[1]
Orige
editarEls señoríos aimaras varen sorgir en el Altiplano andino despuix de la desintegració del Estat Tiwanaku, procés que va tindre lloc cap a l'any 1000 d. C. La desaparició d'esta civilisació va originar una fragmentació política en l'àrea, donant pas al Periodo Intermig Tardà (ca. 1000–1450), caracterisat per la formació de múltiples entitats autònomes, entre elles els señoríos aymaras.[2]
Estes noves unitats polítiques varen ocupar el replanell del Collao, actual regió compresa entre el sur del Perú, l'occident de Bolívia i el nort de Chile i Argentina. Encara que varen heretar elements culturals i tecnològics de Tiwanaku, els señoríos aymaras varen desenrollar formes pròpies d'organisació territorial, econòmica i religiosa.
Sobre la llengua, diversos estudis han propost que el puquina i el aimara varen coexistir en el altiplà durant este periodo. Mentres el puquina va poder haver segut dominant en temps de Tiwanaku, el aimara es va consolidar posteriorment com a llengua franca en la regió.[3]
Organisació política i econòmica
editarEls señoríos aymaras estaven organisats en confederacions de ayllus, que eren unitats socials i econòmiques basades en llaços de parentesc. L'estructura política es caracterisava per una diarquía dual, dividida en les mitats hanan (alta) i urin (baixa), reflex de la cosmovisión andina que valorava la complementarietat i l'equilibri.[2]
El liderage recaïa en curacas o mallkus, els qui dirigien els ayllus i coordinaven activitats productives i ceremoniales. Per baix d'ells existien figures com els yalitas, encarregats d'administrar comunitats específiques.[4] L'organisació social també incloïa estructures majors com les markas i suyu, que agrupaven varis ayllus en nivells territorials superiors.
Econòmicament, els señoríos practicaven un model de control vertical de pisos ecològics, que permetia aprofitar diferents ambients altiplànics per a l'agricultura i la ganaderia. El sistema de reciprocitat, per mig de pràctiques com el ayni i la minka, regulava la cooperació entre comunitats i la redistribució de recursos.[3]
Vore també
editarBibliografia
editarReferències
editar- ↑ 1,0 1,1 «Aymara | Encyclopedia.com». www.encyclopedia.com. Consultat el 2025-06-22.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Bouysse-Cassagne, Thérèse (1987). L'identitat Aymara: Aproximació històrica (Sigle XV, Sigle XVI), Institut français d’études andines. ISBN 978-2-8218-4602-9.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Julien, Catherine J. (2000). Reading Inca history, University of Iowa Press. ISBN 978-0-87745-725-1.
- ↑ Murra, John V. (1975). Formacions econòmiques i polítiques del món andino (en és), Institut d'Estudis Peruans.
Referències
editar
- Este artícul conté una traducció derivada de «Señoríos aimaras» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.