Cultura moche

La cultura moche és una cultura arqueològica del Antic Perú que es va desenrollar entre els sigles II i VII d. C. en la vall del riu Moche (actual província de Trujillo, en el departament de la Llibertat) i del riu Lambayeque (departament de Lambayeque). Esta cultura es va estendre cap a les valls de la costa nort de l'actual Perú. Esta va fer grans obres com canals de rec i represas, #lo que els va permetre ampliar la seua frontera agrícola.

Per a la cultura moche, la matèria primera va ser el atobó. Varen construir complexos religiosos-administratius conformats per palaus i temples o huacas de caràcter monumental, les quals els recobrien de grans murals en alt i baix relleu, pintats en colors extrets de la naturalea, a on varen plasmar els seus deus, mits, llegendes i tota la seua cosmovisión cultural. Les més notables d'estes construccions són les cridades Huacas del Sol i de la Lluna o Huacas de Moche en el vall de Moche, els complexos arqueològics de Pampa Gran i d'Huaca Rajada-Sipán en el vall de Lambayeque i les huacas de Cao Vell i Tallada en el complex El Bruix del vall de Chicama.

Varen conéixer moltes tècniques per a treballar l'or (laminado, martillado, alambrado, etc.), #lo que els va permetre fabricar paraments, emblemes, ornaments i tota la seua parafernalia ritual.

Són considerats els ceramistas de l'antic Perú, gràcies al seu treball que varen realisar en els seus ceramios. En elles varen representar, tant de manera escultòrica com a pictòrica, a divinitats, hòmens, animals i escenes significatives referides a temes ceremoniales i mits que reflectien la seua concepció del món. D'este art descollen els huacos retrats i els huacos eròtics.

Varen ser navegants: varen construir caballitos de totora, els que feyen més menuts per a la peixca i més grans per als seus viages fins a les costes equatorials, des d'a on duyen closques de Spondylus, sagrada per als moches, i en general, per al restant de les cultures costeñas del Antic Perú.

Políticament, les societats moches ―de forta segmentación en classes socials― s'organisaven en regnes o señoríos confederados. S'ha pogut conéixer més sobre esta cultura gràcies al descobriment d'algunes tombes intactes dels seus governants o senyors, com la del Senyor de Sipán en Lambayeque i la Dama de Cao en Trujillo.

Debat sobre l'us de la denominació "mochica" per a la cultura moche

L'historiador peruà Waldemar Espinoza Soriano conclou de no usar la denominació de "Mochica" a la cultura Moche, ya que este terme és exclusiu de la cultura lambayeque prenent en conte el punt llingüístic lloc que se sol assumir que possiblement varen parlar la llengua mochica baixe el punt que són ancestros culturals dels lambayeque, no obstant fins a la data no hi ha proves concretes que ho demostren per lo que açò evitaria errors i equivocacions en la etnohistoria andina.

Cridar cultura Mochica als moldeadores dels molt ponderats huacos-retrats, és tan erròneu com si hui volguérem denominar "Cultura Aimara" al poble que va construir Chavín.

Espinoza (1975, p. 248)

• 
  Taula que resumix el plantamiento de Waldemar Espinoza Soriano

Ubicació geogràfica

Esta cultura deriva el seu nom de la vall homònima de Moche, actualment també cridat Valle de Santa Catalina, sèu de les més conegudes i imponents construccions moches, les huacas del Sol i de la Lluna.

Els moches es varen expandir pel sur fins a la vall de Nepeña (Áncash) i pel nort fins a la vall de Piura (Piura).

Varen ocupar les següents valls de la costa nort peruana:

• Piura (Piura)
• La Llet (Lambayeque)
• Lambayeque (Lambayeque)
• Zaña (Lambayeque)
• Jequetepeque (La Llibertat)
• Chicama (La Llibertat)
• Moche (La Llibertat)
• Virú (La Llibertat)
• Chao (La Llibertat)
• Santa (Áncash)
• Nepeña (Áncash)

Inicialment va ser coneguda com a cultura protochimú o Chimú primerenc, pero va rebre el nom de «cultura moche» despuix dels descobriments en el vall de Moche. Erradamente li la denomina «cultura mochica» en raó del nom de la llengua, el muchik, que supostament parlaven els seus pobladors, puix no hi ha proves que ho parlaren.

Tradicionalment s'ha considerat a la cultura moche com un estat centralisat, en el seu núcleu en les huacas del Sol i de la Lluna. No obstant, moderns estudis demostren que va haver dos regions moches ben diferenciades, una al nort i una atra al sur, geogràficament separades per la Pampa de Paiján.

Moche nort

• En la vall de Piura: Loma Negra (Chulucanas).
• En la vall de Lambayeque: Huaca Rajada, Pampa Gran.
• En la vall de Jequetepeque: Complex Sant Josep de Moro, Huaca Dos Caps, Complex Pacatnamú, Casa de la Lluna o Sián, el Hornito (entre Sant Pedro i Pacasmayo), Sincapecerce de Poémape i la Tomba de la Mina.

Moche sur

• En el vall de Chicama: Sonolipe, Urricape, Mocollope, La Campana, Huaca Cartavio, Huaca Colorada, Huaca Tallada i Huaca Cao Vell (estes dos últimes formen part del Complex Arqueològic El Bruix).
• En el vall de Moche: les Huacas del Sol i de la Lluna, Huanchaco i Galindo.
• En el vall de Virú: Huancaco i Huaca de la Creu.
• En la vall de Nepeña: Pañamarca

Diferències entre els Moches del Nort i els Moches del sur

Les diferències més conegudes són:

	Moche del nort	Moche del sur
Orfebreria	Plantilla:Si	No
Huacos retrats	No	Plantilla:Si
Edificacions en rampa	Plantilla:Si	No
Seqüència de ceràmica de 5 fases de Larco	No	Plantilla:Si
Grans i àmplies valls	Plantilla:Si	No
Hereus arqueològics	Lambayeques	Chimus

Descobriment

La civilisació moche va ser identificada per Max Uhle en 1901, qui la va classificar com proto-chimú (és dir, antecessora del Regne Chimú). Un dels seus principals investigadors va ser l'alemà Hans Hinrich Brüning, ingenier de professió que va aplegar a treballar en les azucareras de Lambayeque i La Llibertat. En 1899, en el patrocini de Phoebe Apperson Hearst, mare de l'editor de periòdics William Randolph Hearst, Brüning va excavar 31 jaciments funeraris en els voltants de la Huaca del Sol i de la Huaca de la Lluna (propencs a Moche, el poble actual que va donar el seu nom a l'antiga cultura).

Esta cultura també va ser estudiada pels arqueòlecs peruans Juliol C. Tello i Rafael Larco Hoyle (1901-1966). En particular, destaca la llabor de Larco Hoyle, qui va identificar de manera científica els diversos periodos d'esta cultura, a pur de els estils i la tècnica de la seua ceràmica.

No obstant, el constant saqueig de jaciments arqueològics fa difícil estudiar la civilisació hui en dia. Per això, el descobriment de tombes intactes de dos governants moches en 1987 i 2006 (el Senyor de Sipán i la Dama de Cao, respectivament) va ser clau per a rellançar l'estudi científic de la cultura.

Història

L'història moche es desenvuelve en el cridat Intermig Primerenc, periodo de la civilisació andina caracterisat pel desenroll de cultures regionals, despuix de la decadència del Formatiu Andino. Contemporànees en la cultura moche varen ser la cultura vicús, la cultura naixca, la cultura recuay, la cultura llima, la cultura cajamarca i la cultura tiahuanaco.

Tenint com a base les periodizaciones de Rafael Larco Hoyle, de Luis Castell Butters i de Christopher Donnan, es pot dividir l'història moche de la següent manera:

• El periodo del Començ, que comprendria entre 150 i 300 d. C. Durant esta época els moches s'imponen sobre la cultura Virú-Gallinazo, tant en el pla militar com en l'ideològic, és dir, imponen les seues creències. De fins d'esta época data el cridat Senyor de Sipán.
• El periodo de l'Expansió, aproximadament de 300 a 600 d. C. Constituïx el periodo d'apogeu de la cultura moche, en els seus màxims guanys, en lo polític, militar, econòmic i cultural. Es forma l'Estat Moche del Nort (en la vall de Jequetepeque i uns atres de l'actual departament de Lambayeque) i l'Estat Moche del Sur (en les valls de Moche i Chicama, i uns atres més al sur). Sipán (Huaca Rajada) va ser indubtablement un dels principals centres de l'Estat norteny, mentres que les huacas del Sol i de la Lluna (en la vall de Moche) i les del Complex El Bruix (en la vall de Chicama), ho varen anar de l'Estat meridional. D'esta época és la #gobernant moche coneguda com la Senyora de Cao. L'ideologia moche es fa més guerrera, com es deduïx de les seues representacions artístiques.
• El periodo de l'Ocàs, és un periodo de decadència que escomença entre el 650 i 700 d. C., aparentment per la devastación climatològica ocasionada per un fortísimo fenomen del Chiquet. L'alta jerarquia moche va deure perdre de manera creixent el seu poder sobre la població, la qual es trobaria molt revoltosa davant les seqüeles deixades per la fúria dels elements (pèrdua de collites, hambruna, colapse dels santuaris). Esta decadència va afectar principalment als moches del Sur, potser per la pèrdua de la huaca de la Lluna. Mentres que els moches del Nort varen resistir per més temps, tenint com a nova capital a Pampa Gran, cap a on, segons una hipòtesis de l'arqueòlec Luis Chero Zurita, s'hauria traslladat l'èlit de Sipán.

Hipòtesis sobre el colapse de la cultura Moche

Existixen diverses hipòtesis formulades principalment per arqueòlecs, per a explicar el colapse de les societats moches

Falles ideològiques: Existixen fins al moment, tres models coneguts que apunten a que el fi de les societats moches es relaciona en l'aspecte ideològic, que es trobava fonamentat principalment en la religió moche i que servia com a justificació a les èlits moche per a explicar les seues posicions de poder. La primera, recolzada per Izumi Shimada i fonamentada en les seues troballes en Pampa Gran, explica que el colapse moche es va deure a rebelions de grups no-moche els qui, al no haver segut assimilats a la religió estatal, no haurien trobat raons per a justificar als #gobernant moches en el poder. El segon model, formulat per Luis Jaime Castell, explica que el colapse es va deure a la nova ideologia imperant entre els pobladors moches i no-moches, que hauria segut promoguda i duta per les mateixes èlits que els governaven i que -segons el mateix Castell- hauria segut la mateixa imperant en el territori imperial dels Wari, basant-se en l'aparició per al periodo de Moche V de ceràmica i arquitectura moche clarament influenciades per la cultura Wari (com és el cas de l'aparició del Deu dels Bàculs en iconografia moche o l'arquitectura present en Centres administratius de dit periodo com la de Cerro Chepén). Esta nova ideologia no hauria oferit la justificació necessària que oferia l'ideologia anterior quin justificava a les èlits moche en els seus llocs de poder.

Factors climàtics: Els models que entren en esta classificació apunten a la presència de factors climàtics anómals, com els desencadenants del colapse de les societats moche, anant des d'els qui senyalen al fenomen del Chiquet com el principal responsable d'este colapse (Walter Alva), fins a els qui proponen a les sequies que varen assolar la fase V moche, basant-se en mostres de gèl obtingudes del barrenado de glaciars peruans.

Conflictes interns: Esta teoria sorgix d'anàlisis de patrons d'assentament desenrollats per Tom Dillehay, qui propon que per a algun moment del periodo Moche Tardà, va existir un fort periodo de conflicte entre les diverses comunitats moches existents, la qual cosa els va poder deixar indefensos front a l'atac d'algun actor extern, com poguera ser el per llavors estat Cajamarca, que segons Marco Rintel, hauria ocupat part del Jequetepeque moche en l'época de decadència moche. No es menciona al Imperi Wari com a possible actor extern, puix a pesar d'haver segut popular l'idea d'un domini Wari sobre la costa nort peruana, actualment la majoria d'arqueòlecs, coincidixen que l'influència de Wari cap a la cultura moche va ser merament ideològica.

Hereues de la cultura moche varen ser la cultura lambayeque i el regne chimú.

Economia

Agricultura

Els moches varen tindre una especial preocupació pel desenroll agrícola. En este sentit, varen cultivar dacsa, camote, yuca, papa, carabassa; frutas, tals com tuna, lúcuma, chirimoya, tombe, maní i papaya. Varen cultivar ademés el cotó en els seus colors naturals (blanc, marró, rojós i morat), per a us industrial. També varen cultivar totora.

L'ingenieria hidràulica

Com precisaven dur aigua per a cultivar terres seques, varen construir canals (Wachaques) que es mostren com a notables obres d'ingenieria hidràulica, com el de Ascope i el del Cim.

Aixina mateix varen construir represas com la de Sant Josep, cuales aigües almagasenades servien per a irrigar les terres en temps de sequia i escassea.

Va quedar registrada una sequia de varis anys, que es creu que està relacionada en una erupció del Anak Krakatau, que va generar un hivern de dos anys en tot lo món (Vejau Fenomens meteorològics extrems de 535-536). És més provable, no obstant, que es deguera al Fenomen del Chiquet, que cap al 650 d. C. va ocasionar una terrible crisis en la producció agrícola, que va dur a l'abandó de moltes terres de cultiu i a la reducció del territori moche.

Peixca

Els moches varen tindre gran experiència com a peixcadors i això ho demostren les antigues embarcacions que usaven i que fins ara se seguixen fabricant, denominades caballitos de totora. Varen peixcar tollos, ralles, palayes, etc. i varen recolectar mariscs com erizos i carrancs.

Navegació i comerç

La mar va eixercir sobre els moches un atractiu especial. Proveïts dels seus caballitos de totora, que ya tenien prop de tres mil anys d'antiguetat llavors, es varen convertir en destres peixcadors. En embarcacions més grans (basses de totora i canyes, o possiblement, troncs) varen organisar expedicions que varen arribar fins a les illes Chincha per a extraure el guano, tan eficient per a l'abonament de les chacras. Hi ha indicis inclús que varen fer expedicions fins al Equador, pel nort, i fins a Chile, pel sur. De l'Equador duyen les closques de Spondyllus, sagrades per als moches, de les quals feyen pectorals i braçalets o els trituraban i els espolvoreaban en els temples i palaus; i de Chile duyen lapislázuli.

Posseïen també naus guerreres que eren tripulades per més de tres o quatre persones i que transportaven a grups militars o als presoners vençuts en les guerres. Totes eixes embarcacions no són distintes a les fabricades per atres cultures costeñas des del 1000 a. C.

La ceràmica

Una de les cultures peruanes que es caracterisa per tindre una de les millors ceràmiques, és la Cultura Moche. Hòmens, divinitats, animals, plantes i escenes quotidianes de la vida moche varen ser representats en vasijas d'argila i fanc. La ceràmica resalta per la seua expressivitat, realisme i perfecció, usant metals d'or i argent.

Organisació política

Moche era un estat militar conquistador governat per reis conectats en els deus o considerats d'herència divina. Arqueòlecs que han estudiant la zona tenen la teoria que la Huaca de la Lluna era residència del sobirà-rei mentres que la Huaca del Sol, era el lloc de la noblea principal.

Posseïa distints nivells d'organisació política: en un primer lloc el sobirà, en segon lloc un grup de la noblea principal, els qui estaven encarregats de l'administració. I en un tercer lloc, un grup de burócratas.

Cada vall controlada per l'estat, posseïa dos huacas, és dir un lloc sagrat, que en ser característic de Moche li otorgava poder polític i religiós. Encara que dits valls devien contar en el seu sobirà o senyor; que s'aliava en els seus veïns per a realisar obres de ben comuna, per a efectuar cerimònies rituals o per a mamprendre conquistes militars.

Els senyors es vestien en penyores luxoses, en adorns d'or, argent i coure, que simbolisaven els seus atributs sagrats, i en morir eren enterrats en igual fastuositat, com es pot vore en la tomba del Senyor de Sipán.

Organisació social

• El cie-quiche: era el rei de la vall i els dominis moches. Tenia autoritat semidivina puix creïen que descendia dels deus i deeses. La seua autoritat era militar, religiosa i civil.
• El coríe: era el rei vençut i subordinat al poder d'un sobirà moche.
• Els sacerdots: encapçalats per un sum sacerdot, habitaven en els temples piramidals. En este grup també estan la #sacerdot i el sacerdot guerrer. Tots ells formaven part dels rituals.
• Caps militars i nobles: Els cridats “ben vestits” per la seua rica indumentària.
• Dignatarios civils, assistents religiosos i soldats o guàrdies adscrits a les específiques funcions anteriors.
• Artesans especialisats: Es dividien en:
  • Els metalurgistas, encarregats de fer els paraments, emblemes i ornaments rituals.
  • Els ceramistas, encarregats de fer la ceràmica escultòrica ritual i també dels huacos retrats dels nobles. Hi havia castes d'estos dos grups.
  • Les tejedoras, encarregades de fer els teixits, que laboraban en tallers.
• El poble: agrupava a agricultors, comerciants i peixcadors.
• yanas o servitut: assignada als anteriors estaments.

Art

• Varen usar matèries primeres com l'argila, metals com l'or, l'argent i el coure, les closques de mar, o les pedres precioses com el lapislázuli, entre atres més.

En la pintura varen usar color roig, negre, blanc, groc, anaranjado i marró.

Varen treballar sobre mòles per a la producció massiva de ceràmica; varen aplicar tècniques de modelació, gravat i pintura. Varen fer dissenys i motius domèstics, religiosos i ceremoniales; varen representar deus, mits i llegendes, malalties, danses, sacrificis humans, etc.

• Tipos de ceràmica:
• comú: Tenen cos globular.
• pictogràfica: En escenes pintades i són complexes.
• escultòrica: En molt realisme.

Ceràmica

El més conegut llegat cultural moche és la seua ceràmica, generalment depositada com a ofrena per als morts.

Els moches varen plasmar en les seues ceràmiques l'entorn del seu món cultural i religiós, baixe la forma d'imàgens escultòriques, o ben decorant a pinzell la superfície de la vasija. La seua ceràmica constituïx per això el millor document i testimoni de la seua cultura.

Les seues principals característiques són:

• Escultòrica: perque representaven en bulto les figures dels hòmens, animals i plantes. Destaquen els huaco retrats.
• Realiste: lloc que tot era reproducció exacta de la realitat. No inventaven ni imaginaven en la seua obra ceramista, que era expressió de les activitats.
• Documental: perque era realisme i la seua representació servixen com a elements per a conéixer la vida dels habitants moches com si s'estiguera llegint un verdader document o font escrita.
• Pictogràfica: ya que alguns huacos representen figures pintades i ornamentadas.

El seu realisme és característica resaltante en els seus huaco retrats, la seua famosa plàstica sorprén per l'expressivitat i perfecció de verdaders retrats d'argila. Els cànons clàssics de perfecció i realisme es reconeixen encara en sers mitològics, animals humanisats, hòmens en atributs zoomorfos o parts combinades de varis animals. No obstant, també varen realisar ceràmica en gran contingut simbòlic de pensament i idees a on les imàgens es tornen més abstractes i conceptuals; abdós tradicions, tant la simbòlica com la realista, es troben sumament vinculades. Inclús hi ha peces ceràmiques a on conviuen estes dos tendències.

Analisant l'iconografia de la ceràmica, els investigadors actuals també poden conéixer interessant informació sobre la vida dels moches:CR cerimònies funeràries, cerimònies rituals, paisages, vivendes, guerres, malalties, etc., proporcionant aixina un víncul entre els vius i els morts.

Els seus pictografías balafien vida i moviment en les complexes escenes de cerimònies, combats, caceres rituals i provables relats mítics. No obstant, la vaixella per a us diari, utensilis domèstics i vasijas per a aigua varen ser funcionals, senzills i escassament decorats. També destaquen els huacos de representacions de caràcter sexual, mostrant-se de forma explícita escenes de onanismo, coit en grup i inclús reproducció animal. Es creu que estes manifestacions artístiques podrien tindre unes connotacions culturals i religioses de simbolisme de la fertilitat.

La ceràmica moche generalment es propicia en massa, per mig de l'us de mòles. Sobre elles l'especialiste aplicava tècniques com: modelació, gravat, pintura. El torra estrebe era confeccionat aparte. Per últim, la peça era duta al forn; és bícroma resaltant el roig i el crema.

Periodos

Prenent com a base l'estudi de més de 30 000 ceramios, Larco Hoyle va estudiar l'evolució de les formes de la ceràmica moche i va dividir el seu desenroll en cinc etapes, que són:

• Moche I: La ceràmica és menuda, d'aspecte sòlit, en alguns casos de forma lenticular; de torres proporcionals i circulares en picos curts i forts vorells. Les formes comunes són: gots retrats, antropomorfos de cos sancer, zoomorfos, fitomorfos, cànters senzills en torra d'estrebe. Colores crema i roig, crema i ocre, roig, crema i anaranjado; crema i negre. Hi ha una influència de la decoració negativa. Els motius més comuns són els punts grans, els círculs, rombos, caps de lagartijas estilisades, triànguls en círculs concèntrics, signes escalonats, bandes els temes pictòrics de les quals en colors estan delineadas per incisions.

• Moche II: La gruixa de les parets disminuïx. La ceràmica s'allarga i no s'observa tendència en donar-li la mateixa altura que ample, s'inicia en açò la esbeltez dels gots. El torra i el pico creixen proporcionalment, i mentres el torra no pert la forma redonejada, el pico pert el vorell pronunciat, quedant tan sol un menut ribet. Existixen gots retrats, antropomorfos de cos sancer, fitomorfos i zoomorfos. Predominen els colores crema i roig, crema i ocre, roig i crema plomizo, marró i anaranjado, crema i ocre.
• Moche III: S'inicia el refinament d'esta cultura. Les parets dels gots es afinan sense perdre la seua solidea, el ceramio està cobert per una fina capa de engobe cuidadosadament polida. Els forns oberts en abundant oxigenación varen ser perfeccionats. La ceràmica és una miqueta més gran que Moche II. Els recipients són de major capacitat. Les torres i els picos es afinan notablement, sent les primeres elíptiques i els picos menuts, acampanulados i en vorell casi imperceptible. Els ceramios són de llínees harmòniques i proporcionades. Les escultures antropomorfas són verdaders retrats de persones. L'escultura religiosa adquirix importància.
• Moche IV: Els motius escultòrics i pictòrics es multipliquen i adquirixen major complexitat. L'artiste moche tracta de perennizar en la seua ceràmica no solament els assunts comuns de la seua vida diària, sino també les activitats de les seues institucions organisades. El ric acervo de la seua vida espiritual és sintetisat en les escenes pictòriques que cobrixen els numerosos gots de caràcters religiosos. Els gots s'allarguen i també proporcionalment el torra, que ya no és chata sino, redona o llaugerament angular. La majoria dels picos són llarcs i rectes, encara que hi ha alguns més angosts en la punta en vores lleument esmolades.
• Moche V: La ceràmica d'este periodo, per les seues formes i decorat, constituïx el «art barroc» de la cultura moche. Es reduïx en tamany pero el torra s'allarga, sent el pico més menut. El torra pren una forma triangular accentuada i el pico és de naturalea troncocónica en vores esmolades de l'interior cap a fòra. Les representacions geomètriques abunden. El motiu escultòric pansa a segon pla, desplaçat per l'art pictòric. Les tècniques de manufactura que majorment varen conéixer varen ser el molejat i l'estampat. Pel gran domini de la ceràmica escultòrica i pictogràfica se li ha denominat, i en molta justícia, el Periodo dels Mestres Artesans. Donada la calitat estètica i temàtica de la seua innumerable producció, s'ha convertit en el millor espill de la seua vida quotidiana i espiritual.

Arquitectura

Com a base per a les seues construccions varen amprar el atobó, ya que era la matèria primera que tenien a la mà. Varen construir grans palaus, urbs i temples, els quals recobrien de murals en alt i baix relleu, pintats de colors extrets de la naturalea als quals els agregaven colágeno extret de la cocció de les pates de les aus, que actuava com una espècie de làtex; decoraven en representacions dels seus deus, mits, llegendes i tota la seua cosmovisión.

En les construccions importants com les huacas, se solia fer cada cert temps una reedificación, en la qual en lloc de remodelar una paret, la tapaven construint una atra alvance; açò es pot apreciar en totes les huacas.

En la seua arquitectura monumental destaquen les Huacas del Sol i de la Lluna, en Moche. La Huaca del Sol és un immens edifici que medix més de 40 m d'altura i té 5 terrats superposts: els experts calculen que es varen necessitar més de 140 millons d'atobons per a la seua construcció. A 500 m d'esta huaca s'alça la Huaca de la Lluna, de 21 m d'altura i de tres terrats; esta destaca per les seues belles pintures murals, una de les quals representa el rostre fer d'un deu, possiblement Ai apaec. Es creu que la Huaca del Sol va ser un centre administratiu, mentres que la Huaca de la Lluna era un centre religiós.

Les cases dels pobladors comuns (poble) eren erigides en menudes comunitats. Els materials que usaven ells eren els mateixos que s'ampraven per a les huacas a excepció de les pintures. Les cases tenien pati propi i sostre de dos aigües per a les pluges.

Pintures murals

En molts edificis moches s'han trobat pintures murals, d'inspiració religiosa, ya que representen a sers divins o escenes relacionades en ells. Són de destacar dos llocs a on s'han trobat bells murals: la Huaca de la Lluna i la Huaca Cao Vell (o El Bruix).

Les pintures murals de la Huaca de la Lluna són de 5 colors (blanc, negre, roig, blau i groc), els quals varen ser obtinguts de minerals. El seu mural més famós és el que representa a un personage antropomorfo conegut com el “dimoni de les celles prominents”, que s'ha identificat en la divinitat moche cridada Ai apaec o el deu degollador.

En la Huaca Cao Vell hi ha un gran mural que representa una processó de presoners nuets i units en una soga, sense dubte condenats a mort que caminen cap a el “degollador”.

També existixen murals en la Huaca de Pañamarca, en representacions mitològiques (caragol-felino) i escenes quotidianes (lluitadors).

Metalúrgia i orfebreria

Els moches varen ser els millors metalurgistas de la seua época. Varen utilisar l'or, l'argent, el coure i les seues aleacions. L'aleació més característica va ser la tumbaga (mescla d'or i coure). Varen dorar el coure molt abans que en Europa i varen conéixer una varietat de tècniques, com el laminado, martillado, alambrado, soldadura, etc. Varen fabricar ferramentes, armes, paraments, emblemes, ornaments i tota la seua variada i rica parafernalia ritual.

És de destacar la seua perícia per a construir figurinas de poc més de 2 cm en parts mòvils, unides en menudíssimes grapas.

Possible sistema d'escritura

Segons els estudis de l'arqueòlec peruà Rafael Larco Hoyle (1901-1966), els moche posseïen un sistema d'escritura a la qual va cridar escritura pallariforme, i que consistiria en gravar llínees, punts, zigzags i atres figures en diferent significat en els pallares pintats en molts gots ceràmics, ya que presenten varietat de dissenys que fan pensar en algun sistema original de transmissió de senyes numèriques i possiblement no numèrics.

Religió

Artícul principal → Mitologia moche.

Pels seus deus castigadores, la representació de deus decapitadores era molt comú, sent el principal el "personage antropomórfico de cinturons de serps", qui també hauria segut la principal deidad dels moches. Varen adorar ademés al sol i a la lluna. També varen rendir cult a deus antropozoomorfizados, en traces de carranc, rabosot, muçol, peix gat, ànet pique de cullera (extint), serp, àguila, puma, jaguar, lagartija, gossos, sapos, venados, aranyes, polps, mones, còndors, iguana, #rat penat i colibrí.

Estos deus mostren clara influència de la cultura chavín, que va ser anterior a la cultura moche. Es pot apreciar la semblança en els claus i les traces felinos que s'observen en algunes de les seues representacions.

Els sacrificis humans eren practicats pels moches en fins rituals.

Els seus deus eren molt variats depenent el lloc a on estiga situat.

Tombes trobades

El Senyor de Sipán

Artícul principal → Senyor de Sipán.

El Sipán és una menuda localitat que s'ubica a 35 quilómetros al surest de Chiclayo. Allí es troba la denominada Huaca Rajada. En març de 1987 l'arqueòlec peruà Walter Alva va conseguir erradicar als huaqueros (lladres de huacas) i va procedir a realisar excavacions.

És la primera tomba d'un governador precolombino trobada intacta en el Perú. Data de el III. Actualment, els restants d'este personage es troben en el Museu Tombes Reals de Sipán, en Lambayeque. Es tracta d'un home d'1,67 m, i d'entre 35 a 40 anys d'edat. Li'l va trobar al costat dels restants de 8 persones (tres dònes, dos varons, un chiquet i dos guardians) i animals (dos flames i un gos). El cos del personage estava cobert de numerosos ornaments, armes i emblemes d'or, argent i coure dorat. Es varen trobar també 209 ceramios, molts dels quals contenien ofrenes. Mesos despuix es varen trobar dos tombes més: la d'un sacerdot contemporàneu al Senyor de Sipán, i la d'un personage que, per les armes, paraments, ornaments i emblemes, va deure tindre el mateix càrrec del senyor de Sipán, i al que es va batejar com el “Vell Senyor de Sipán” (antepassat del Senyor de Sipán en tres generacions).

Les #sacerdot de Sant Josep de Moro

Dos tombes de #sacerdot varen ser trobades en el complex arqueològic Sant Josep de Moro, en el districte de Pacanga, província de Chepén. Una va ser trobada en 1991 i una atra en 1992. Compartixen una série de traces comunes: es troben acompanyades d'atres cossos, aixina com d'individus sacrificats en les entrades; aixina com contenen una profusió d'objectes a manera d'ofrenes: vasijas ceràmiques, mates (que estarien sense dubte plenes d'aliments) i adorns de metal.

La Dama de Cao

Artícul principal → Dama de Cao.

El descobriment de la tomba de la Dama o Senyora de Cao va ser donat a conéixer en 2006. Va ser trobada en la huaca Cao Vell i data aproximadament de el Plantilla:DC, uns 150 anys despuix de l'apogeu del Senyor de Sipán. Es tracta dels restants momificados d'una dòna d'1,45 metros d'altura i entre els 20 i 25 anys, coberts per collars d'or, argent, lapislázuli, cuarzo i turquesa, narigueras d'or i argent, diademes i corones. En la tomba es varen trobar també ceptres de fusta forrats de coure, utilisats en les cerimònies com a símbols de poder i hegemonia, i diverses plaques de metal soltes que cobrien la mortaja de cotó natural. Es tracta sense dubte dels restants d'una #gobernant moche que va regir en el vall de Chicama.

Galeria

• Erro al crear miniatura:
  Metalúrgia moche. Dacsa
• Huaco retrat. Noble en tocat.
  Huaco retrat. Noble en tocat.
• Ceràmica eròtica moche. Felación.
  Ceràmica eròtica moche. Felación.
• Jaguar. Ceràmica pictòric-escultòrica zoomorfa.
  Jaguar. Ceràmica pictòric-escultòrica zoomorfa.
• Erro al crear miniatura:
  Flames en còpula. Museu Larco.
• Erro al crear miniatura:
  Orfebreria moche. Nariguera en incrustaciones de turquesa.
• Guerrero moche genuflexo en armes.
  Guerrero moche genuflexo en armes.
• Erro al crear miniatura:
  Peixcador mochica en embarcació denominada «caballito de totora».
• Erro al crear miniatura:
  Trompeta de ceràmica moche.
• Erro al crear miniatura:
  Ceràmica escultòrica. Varó en paràlisis facial.
• Erro al crear miniatura:
  Músic moche en tambor.
• Erro al crear miniatura:
  Ànet guerrer.
• Erro al crear miniatura:
  Noble en tocat i pintura facial.
• Erro al crear miniatura:
  Noble en tocat i nariguera.
• Ceràmica eròtica moche.
  Ceràmica eròtica moche.
• Representació moche de la creïlla (Solanum tuberosum).
  Representació moche de la creïlla (Solanum tuberosum).
• El sacrifici ritual moche de presoners apareix representat en infinitat de ceràmiques i relleus pintats en les huacas.
  El sacrifici ritual moche de presoners apareix representat en infinitat de ceràmiques i relleus pintats en les huacas.

Vore també

• Idioma mochica
• Cultura Lambayeque
• Regne Chimú

Bibliografia

• Adams, Richard: «Els vages centrals d'Amèrica del Sur: els orígens i les primeres civilisacions», en Les antigues civilisacions del nou món. Barcelona, Crítica, 1997.
• Kauffmann Doig, Federico: Història i art del Perú antic. Tom 3. Lima, Edicions PEISA, 2002. ISBN 9972-40-215-0
• Larco Hoyle, Rafael: «L'escritura peruana sobre pallares», en Revista Geogràfica Americana. Buenos Aires: 18 (107): 93-103, 1942.
• Larco Hoyle, Rafael: «L'escritura peruana sobre pallares», en Relacions de la Societat Argentina d'Antropologia. Buenos Aires, IV: 57-63, 1944.
• Larco Hoyle, Rafael: Archaeologia mvndi. Colecció dirigida per Jean Marcadé. Barcelona: Joventut, 1966.
• Melka, Tomi S.: «The Moche Llima beans recording system, revisited», en Folklore: Electronic Journal of Folklore, 45: 89-136 (en anglés), 2010.
• Ulla Holmquist Pachas - Javier Bellina dels Heros: Història del Perú II. El Perú Antic II (200 a. C. - 500) El periodo dels desenrolls regionals. Empresa Editora El Comerç S.A., Lima, 2010. ISBN 978-612-4069-87-1
• Schmid, Martin: «Die Mochica an der Nordküste Perus», en Religion und Kunst einer vorinkaischen andinen Hochkultur. Hamburc, 2008. ISBN 978-3-8366-1370-5.
• Varis autors: Documental del Perú. Lexus Editors. Imprés i encuadernado per Grafos S.A., Barcelona, Espanya. ISBN 978-9962-04-017-0

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Cultura moche.

• ^{[enllaç trencat]} En el periòdic El Comerç (Llima) del 5 de juliol de 2008.
• Característiques dels distints periodos de la cultura mochica, en el lloc web de Gabriel Bernat.
• Cultura mochica.
• «La ruta moche», artícul en el lloc web Andina, Agència Peruana de Notícies (vist el 3 de juny de 2011).
• Notícia sobre una exposició en el Museu del Quai Branly de París, Agència Efe.