Cucurbita ficifolia

Cucurbita ficifolia (Cucurbita ficifolia)

Cucurbita ficifolia, popularment coneguda com chilacayote (en Mèxic, Guatemala i El Salvador), chiverre (en Costa Rica), alcayota (Chile i regió De la qual cuyana d'Argentina), cayote noroest d'Argentina, lacayote (al sur de Perú) i carabassa de cabell d'àngel, pantana o cidra (en Espanya) coneguda en el nom de Victoria o carabassa de victòria en Colòmbia és una espècie trepadora de frut comestible de la família de les cucurbitáceas. És l'espècie més important de carabasses en les regions de grans altituts del Neotrópico, incloent els sèt països de Sudamérica en els que es despleguen els Vages. Ademés de la seua extensiva àrea de cultiu tradicional, esta espècie s'ha dispersat en les últimes poques centurias a lo llarc de totes les regions tropicals i subtropicales de grans altituts del món i en zones templades suaus. La seua popularitat sembla deure's a la facilitat del seu cultiu en regions fresques baix condicions extremes de sequia o d'humitat. A baixes altures li la pot cultivar com a peu d'esgall d'atres enredaderas cucurbitáceas com a melons i pepinos. Els fruts posseïxen similars qualitats nutricionals o sabor que les demés espècies cultivades de Cucurbita, pero posseïxen una longevitat molt llarga deguda a les propietats del seu clafoll.

Els usos varien en diferents regions, pero principalment és utilisada com a aliment en el mateix lloc a on li la cultiva, en sistemes agrícoles chicotets i sustentables. Si no, els fruts són venuts en mercats locals. Usos més comercials es troben en Mèxic, Costa Rica, Colòmbia, Equador i Argentina, a on és utilisada para confites i dolces i també és cuit en plats tradicionals no dolços.

El registre arqueològic mostra que va ser extensivamente utilisada i comercialisada en temps pre-incaicos en el nort de Perú. La variació morfològica de l'espècie, si ben comparativament menuda per a una Cucurbita domesticada, és més àmplia en la regió de Perú a Colòmbia, lo que indica que la seua domesticació potencial va ser en esta àrea. El ancestro selvat és desconegut. (Introducció presa de TC. Andres 2006).

En el mateix gènero es troben quatre espècies en varietats cultivades (Cucurbita pepo, C. maxima, C. moschata, C. argyrosperma), pero C. ficifolia està alluntada evolutivamente d'estes, la seua polpa no posseïx el característic "sabor a zapallo" (sabor a carabassa) de les demés i diferix en l'hàbitat al que està adaptada i en atres caràcters morfològics i moleculars. No híbrida en cap atra espècie cultivada ni varietat selvada. Com en les demés cucurbitáceas, les parts herbàcees jóvens i flors també poden ser aprofitades com a verdura, els seus fruts inmaduros poden consumir-se en forma similar a una carabasseta o un zapallito, i les seues llavors també són comestibles.

Classificació i descripció

Ha segut descrita en TC. Andrés (1990), en la monografia de cucurbitáceas llatinoamericanes d'importància econòmica de R. Lira Saade (1995) i i TC. Andrés (2006).

Plantes rastreras o trepadoras, monoicas , anuals encara que persistents per un cert periodo donant l'impressió de ser perennes de vida curta, sense raïls engrossades de reserva; resistents a baixes temperatures, pero no a gelades severes; vellosas a suaument pubescentes, en alguns aguijones curts i punchants escampats en les parts vegetatives. Tallos vigorosos, llaugerament angulosos. Fulls en peciols de 5-25 cm; ovado cordados a suborbicular-cordados, en o sense taques blanques en el fes, de tres a cinc lobuladas, en lòbuls redonejats o obtusos, apiculados, el central més gran que els laterals, màrgens denticulados tres o quatre zarcillos ramificats. Flores pentámeras, solitàries, axilars. Flors masculines largamente pediceladas; cáliz campanulado, de 5-10 mm de llarc i casi igual d'ample, sépals lineares, de 5-15 x 1-2 mm; corola tubular- campanulada alguna cosa eixamplada cap a la base, de 6-12 cm de llarc, groga a anaranjada pàlida, tres estams. Flors femenines en pedúnculs robusts, de 3-5 cm de llarc; ovari ovoide a elíptic, multilocular, sépals ocasionalment foliáceos i corola alguna cosa més gran que en les masculines; estil engrossat, tres estigmes lobados. Fruts de 25-50 cm llarc, globosos a ovoide-elíptics de color vert clar o obscur, en o sense ralles o franges llongitudinals blanques cap a l'àpiç, diminutamente tacats de blanc o vert i blancs o crema, polpa blanca, dolça, clafoll rígit, persistent, sense costelles. Llavors ovado-elíptiques comprimides de 15 a 12 mm de color pardo obscures o negres. Alguns fruts de tamany mijà poden contindre més de 500 llavors. Raïls primàries i adventicias fibrosas.

C. ficifolia és en el seu hàbit una típica Cucurbita anual: trepadora, enredadera per zarcillos, rastrera (arrela en els nucs en contacte en la terra), sensible a gelades, de duració anual en zones templades, zones a on al final de la primera temporada va formar fruts madurs preparats per a sobreviure l'hivern en forma de llavor, sense òrguens d'almagasenament en l'adult. En les grans altures montanyoses de clima fresc i sense gelades a on sol ser cultivada, la seua longevitat és de varis anys, longevitat que no apleguen a tindre les demés Cucurbita cultivades degut a que el temps fret, encara que no gele, resent els seus teixits i les envellix ràpidament. A on la seua longevitat és de més d'una temporada, després de la seua primera temporada cobra característiques semileñosas. No hi ha races ni cultivarés nomenats, pero sí hi ha formes "de dia curt" i "de dia llarc" (o millor dit insensibles a la duració del dia), és dir que la primera fallarà en florir al nort o al sur de la zona tórrida.

Sent en la seua morfologia una típica Cucurbita cultivada, a diferència de les atres quatre és relativament homogénea, en particular el frut del que s'esperaria variabilitat deguda a les pressions de selecció, és inesperadament homogéneu en forma, clafoll i polpa, i relativament fàcil de distinguir dels fruts de les demés espècies. El color exterior pot tindre bàsicament tres patrons de color: blanc; vert obscur (a voltes en dèu bandes llongitudinals blanques que s'estenen de l'extrem proximal a l'extrem distal); o un variegado d'estos dos colors reticulados, que pugues també tindre bandes blanques. El patró és a voltes similar i confòs en el patró de colors del meló d'Alger (Citrullus lanatus). Forma i color exterior del frut també pot ser confòs en algunes races de C. maxima (o a lo manco en la subespecie selvada, C. maxima subsp. andreana. El tamany del frut és de 15 a 50 cm de llarc, els venedors al costat de la ruta comenten que s'han vist fruts de 100 cm de llarc. No s'han associat estes diferències en el color del frut en diferències en la composició de la polpa. La polpa seca, fibrosa, de color clar, com algunes formes de C. argyrosperma.

• Cucurbita ficifolia
• 
  Flor femenina.
• Frut.
  Frut.
• 
  Full

Ademés de la longevitat i el frut, atres dos caràcters solen ser mencionats com a diferencials del restant de les Cucurbita cultivades: la forma del seu full "com la de la higuera" (Ficus carica) i les llavors negres; els dos necessiten alguns aclariments.

Les fulls com en les demés Cucurbita: en pecíol, de nerviación pentapalmada (o pot vore's com hepta-palmada?), de gran tamany. En esta espècie són color vert obscur, d'esquena pubescente, similars al full de la higuera, d'això deriva el seu nom científic (ficifolia, "de fulls de higuera" en llatí). Pero atres espècies de Cucurbita poden presentar fulls com de higuera: la selvada C. lundelliana, la feral C. ecuadorensis, i les cultivades C. moschata i C. pepo. S'ha informat una forma de fulls "tipo C. moschata" que no ha tingut encara confirmació visual per part d'un taxónomo.

La majoria de les formes són de llavors negres, pero no totes les llavors de C. ficifolia ho són, algunes són marró obscur (dark brown) i unes atres d'un color buff-colored més semblat al d'atres espècies de Cucurbita. De les demés Cucurbita, algunes races de C. moschata del nort de Sudamérica són de llavors marrons. No hi ha diferències regionals ni races associades al color de llavor.

L'espècie també pot diferenciar-se per la forma de la llavor, per la presència de tricomas en els filaments dels seus estams , en la presència de tricomas setáceos en el talle similars als de C. maxima, i en el pedúncul dur, d'ànguls redonejats, i llaugerament estés sobre el frut en l'unió a ell, com en C. ecuadorensis i algunes races de C. moschata.

Número cromosòmic

Vint parells de cromosomes com en Cucurbita.

Orige, cultiu i distribució

Alguns autors han propost que l'orige de C. ficifolia és centroamericano o sur-mexicà-centroamericano, mentres que uns atres sugerixen que s'ubica en Amèrica del Sur, més específicament en la zona dels Vages. L'àrea de distribució d'esta espècie comprén les zones miges o altes de pràcticament totes les cordilleres o cadenes montanyoses de Llatinoamèrica, des del nort de Mèxic fins a Chile i el noroest d'Argentina, no obstant, com en el cas del seu orige, el centre de domesticació i diversificació, encara representa un enigma a resoldre, no obstant, els restants arqueològics trobats en Perú, pogueren inclinar la balança cap a esta zona. Esta espècie originària d'Amèrica Llatina es va difondre com a cultiu tant dins com fora del continent americà, en Europa, en Àfrica, en Àsia, Índia i finalment en Oceania, els primers fruts de C. ficifolia en aplegar a Europa aparentment varen prendre una ruta des de Sudamérica a la costa de Malabar de l'Índia a lo llarc de la molt recorreguda ruta comercial portuguesa i holandesa en els sigles XVI i XVII, d'a on varen aplegar finalment a Europa.

S'ignora en exactitut la seua regió d'orige; distintes llínees d'evidència apunten a Mèxic o a la cordillera dels Vages, pero no s'ha pogut corroborar cap hipòtesis. L'evidència llingüística favoriria un orige mexicà, ya que el nom amprat casi universalment semblara ser d'orige náhuatl; no obstant, els restants arqueològics més antics conservats provenen del Perú. Aparentment va ser ben coneguda a lo llarc de la costa peruana i es hipotetizó que després del seu establiment pot haver segut abandonada en favor de les espècies de zapallos, conservant-se el seu cultiu sol en les zones altes montanyoses. Es desconeix la varietat selvada de la que s'haja originat, i les hipòtesis apunten a una espècie encara desconeguda, possiblement nativa de la regió oriental de la cordillera andina.

Hui es cultiva des de Chile i el noroest d'Argentina fins al sur dels Estats Units; pero solament en les regions montanyoses fredes a on no es donen be atres espècies de cucurbitáceas. La Índia, el Japó i les Filipines, que hui són importants productors.

És la menys intensament cultivada de les espècies comercials del gènero Cucurbita, pero potser la que mostra una distribució geogràfica més àmplia; en estat selvat no és difícil trobar-la en les zones altes (1000 a 3000 m s. n. m.) i templades del continent americà. Esta facilitat es deu en part a la seua provada resistència a varis virus que afecten a atres espècies afins, lo que fa més problemàtica l'impossibilitat d'obtindre híbrits sense mijos molt sofisticats.

C. ficifolia requerix sols humits i clima templat; preferix condicions de dia llarc, encara que en regions càlides li la cultiva tot l'any. No és resistent a les gelades en el primer any de vida.

En alguns llocs li l'ampra com a patró per a l'esgall de plantes de meló (Cucumis melo, una atra cucurbitácea).

Ambient

Els cultivares formen part de agrosistemas i es troben generalment en horts familiars, se li pot localisar en climes templats i càlit-humits.

Quan és escapada al cultiu, pot constituir-se en distints tipos de vegetació d'acort a la regió del cultivar, des de vegetació ruderal, acahuales derivats de selves tropicals, bosc mesófilo de montanya i boscs templats.

Es cultiva en varis tipos de sol, encara que preferix aquells que són capaços de retindre humitat i en bon drenage, encara que no soporta sols totalment arcillosos. Tolera sols pobres en nutrients, molt humits i poc drenados, s'adapta tant en sol en pH bàsic, neutre i àcit. És una espècie cultivada, principalment en tota Amèrica Llatina, ocupant zones d'altitut mija a alta, en climes tant càlits com templats. Per a esta espècie el ranc d'altitut és de 1000-3000 m).

Estat de conservació

És l'espècie menys diversa de totes les espècies cultivades de Cucurbita i no se sap que existixquen cultivares comercials d'ella. Des del punt de vista agronómico és possible pensar en l'existència de certa diversitat genètica per a les poblacions de C. ficifolia, degut a que es cultiva en regions uniformes en altitut pero que segurament són més diverses sobre atres factors ecològics locals, ademés de ser una espècie cultivada tant en sistemes agrícoles d'alta competència (milpas de temporal), com d'un maneig més intensiu (milpas cultivades en époques de sequia) i recentment a la detecció de coleccions resistents a malalties virals.

Els bancs genètics "ex situ" han representat la forma de conservació més important, degut a que la conservació "in situ" és casi nula, encara que deu implementar-se este tipo de conservació, ya que solament d'esta forma es mantindran vius. No és una espècie registrada baix alguna categoria de risc.

Ocupació

Les flors i brots tendres de C. ficifolia s'ampren en Mèxic i atres països americans com a verdura, de manera similar a la fiore vaig donar zucca (la flor de Cucurbita pepo i Cucurbita maxima) utilisada en la cuina italiana. També s'ampra el frut inmaduro, pelat i hervir.

El frut madur en l'agregat de sucres es consumix com a dolç i s'utilisa per a elaborar begudes. En confit s'ampra per a la confecció de cabell d'àngel, un dolç elaborat acaramelando els #bri de la polpa en aixarop de sucre. En Mèxic, de la mateixa manera que la carabassa, sol preparar-se cristalizado (confitado), i es coneix com «chilacayote en dolça». En Chile, la conserva de la fruta cuita en sucre es coneix com «melada de alcayota».

En Mèxic és amprat àmpliament en la seua gastronomia quan està en la seua forma més tendra. Alguns d'estos platillo són els chilacayotes en pipián, chilacayotes en salsa verda, sopa de chilacayote, chilacayotes farcidures, etc; posant de manifest la seua versatilitat.

Les llavors, riques en lípits i proteïnas, són l'ingredient principal d'una típica darreria de la regió mexicana de Chiapas, les palanquetas. Les llavors també es mengen salades i torrades en diverses regions d'eixe país.

En Equador, el frut tendre és usat per a preparar sopa de sambo, locro de sambo i fanesca. En el madur es fa dolç de sambo. A la llavor li la coneix com pepa de sambo i és utilisada torrada i mòlta en diferents receptes.

Taxonomia

Va ser nomenada per primera volta concorde a les regles del Còdic com Cucurbita ficifolia per Bouché en 1837. La cita completa, segons (1) Bailey (1929:105) i (2) segons Lira Saade (1995:67):

• (1) Cucurbita ficifolia, Bouché, in Verh. der Vore. dones Gartenb. Berlín, xii, 205 (1837).
• (2) Cucurbita ficifolia, Bouché, Verh. Vereins Beförd. Gartenbaues Königl. Preuss. Staaten 12: 205. 1837. Tipo: no conegut.

Atres noms:

• Cucurbita melanosperma Aparentment ya li l'utilisava en els catàlecs de llavors baix eixe nom, i segons Andrés (1990) baix eixe nom va ser descripta per Gasparrini en 1848, nom que va ser utilisat per autors posteriors (Braun et al. 1853, Naudin 1856, 1857, 1865, 1866, uns atres), presumiblement sense coneiximent de la primera descripció. Bailey (1929:105) en la seua descripció de C. ficifolia la llista com a sinònim de Cucurbita melanosperma, Gaspar., Act. Acad. Napol. (1847), and Ann. Sci. Nat. ser. iii, ix, p.208, t. 9; A. Braun, Cat. Hort. Karls. 1824, nomen nudum. Lira Saade (1995) la llista com Cucurbita melanosperma Gasp., Rendiconti Reale Accad. Sci., Napoli 6:448. 1847.
• Pepo ficifolia, Britton, Sci. Survey Porte Ric and Virgin Is (N. I. Acad. Sci.), vaig vore, 266 (1925) (o 1825?) (com llistat en Bailey 1929:105). Pepo ficifolius (Bouché) Britton, Bot. Porte Ric 6: 266. 1925. (com llistat en Lira Saade 1995)
• Pepo malabaricus (Sageret 1826) no va ser un nom vàlit degut a que no estava acompanyat d'una descripció o una indicació d'on trobar la descripció, ni un espècimen. (comentari d'Andrés 1990) Lira Saade (1995) la llista com Pepo malabaricus Sageret, Mém. Acad. Agric. France 1: 102. 1827. Nomen nudum.
• Cucurbita mexicana Hort. (1891) aparentment descriu una varietat de l'espècie per lo que és un sinònim del primer nom (Andrés 1990). Lira Saade (1995) la llista com Cucurbita mexicana Hort. ex Dammann Cat. 42. 1890-1891. Nomen nudum.

Noms de varietat sinonimizados.

• Cucurbita ficifolia var. mexicana G. Nichols., III. Dict. Gard., Suppl. 1: 272. 1900. (pres de Lira Saade 1995)

• Cucurbita ficifolia f. leucosperma Zhiteneva, Bull. Appl. Bot. Genet. & Pl. Breed., Leningrad, Suppl. 47: 301. 1930. (pres de Lira Saade 1995)
• Cucurbita ficifolia f. melanosperma Zhiteneva, Bull. Appl. Bot. Genet. & Pl. Breed., Leningrad, Suppl. 47: 301. 1930. (pres de Lira Saade 1995)

Nom comú

Originària dels Vages americans, és coneguda en una varietat de noms locals entre els que estan els que semblen ser derivats del mateix terme natiu: alcayota, cayote, lacayote, chiclayo, chilacayote (en canvi no chayote), ademés d'uns atres com chiverre, i uns atres d'orige espanyol com a birla, cabell d'àngel, carabassa confitera, cidra, vitoria, victòria o zambo. El nom natiu de moltes regions sembla derivat de tzilacayotli, nom nahuátl. El nom pot haver-se propagat en el d'una varietat exitosa. El vocablo Chilacayota procedix del náhuatl “tzilac” = pla i ”ayotli” = carabassa, per lo tant es pot traduir com a carabassa plana. No obstant, l'orige de la planta no és de Mèxic, segons pareix l'evidències del seu orige es troba en la zona andina de Perú.

Per país

• Argentina: alcayota (en Que el seu) o cayote (en el noroest argentí)
• Bolívia: lacayote
• Brasil: gila-caiota
• Chile: alcayota
• Colòmbia: carabassa, vitoria o birla
• Costa Rica: chiverre
• Equador: sambo
• El Salvador: chilacayote
• Espanya: cidra, sidra cayote, sidra, carabassa de sidra, pantana, cabell d'àngel.
• Guatemala: chilacayote, cidracayote
• Hondures: chiberro
• Mèxic: chilacayote, chilaca, kan
• Nicaragua: toncua o toncuá
• Perú: chiuche (Cajamarca), carabassa blanca (Lima), lacayote (Arequipa), chiclayo (Amazones), zambumba o sambumba (Piura)
• Portugal: chila, chila-caiota
• Veneçola: cabell d'àngel

Per nom

• Alcayota (en Chile i en províncies de Que el seu: Mendoza, Sant Luis i Sant Joan, Argentina)
• Alcayote
• Ayote (Guatemala)
• Blanca (Bolívia)
• Birla (Colòmbia)
• Cabell d'àngel (Veneçola i algunes zones del sur d'Espanya com les comarques del nort almeriense: Els Vélez, Almanzora...)
• Carabassa
• Carabassa blanca (Perú)
• Carabassa chinenca (Cuba)
• Cayote (en Bota, Tucumán i Jujuy, Argentina)
• Chiclayo (Perú)
• Chila (Portugal)
• Chilaca (Mèxic)
• Chila-caiota (Portugal)
• Chilacayote (Mèxic, Guatemala i El Salvador)
• Chiverre (Costa Rica)
• Cidra (Espanya)
• Cidra cayote (Espanya)
• Cidracayote (Guatemala)
• Gila-caiota (Brasil)
• Kan (Mèxic)
• Lacayote (Perú i Bolívia)
• Lacayute
• Mexicà
• Pantana (Canàries)
• Sambo (Equador)
• Sambumba (Perú)
• Tzilicayotli (/chili-kaiotli/) en idioma náhuatl
• Toncua (Occident de Nicaragua)
• Vitòria (Colòmbia)
• Zambumba (Perú)
• Zapallo (Veneçola)

Bibliografia

• Hernández Bermejo, J. I.; #León, J. (eds.) (1994). , Roma: FAO.
• USDA, ARS, National Genetic Resources Program. GRIN. National Germplasm Resources Laboratory, Beltsville, Maryland. https://web.archive.org/web/20141110134226/http://www.ars-grin.gov/cgi-bin/npgs/html/taxon.pl?12589 (8 feb 2008)

Enllaços externs

• http://www.conabio.gob.mx/conocimiento/bioseguridad/pdf/20833_especie.pdf
• Enciclovida té un artícul sobre [2]Cucurbita ficifolia.
• [3]Naturaliste.

• UC.cl («alcayota» en el Proyecte Hortalices, de la Universitat Catòlica de Chile).
• Web.Chasque.net (fotos i preparació del dolç de cidra).