Sol de Maig

Sol de Maig

El Sol de Maig és un dels símbols nacionals dels països del Riu de la Plata, Argentina i Uruguai, present en les seues respectives banderes i escuts nacionals. Rep el seu nom de la Revolució de Maig de 1810, l'acontenyiment que catalizó el processe d'independència en el Virreinato del Riu de la Plata, representant el naiximent d'una nova Nació, tal com dicta el himne nacional aprovat en la mateixa Assamblea Constituent en 1813. També és aludit com Febo en la marcha de Sant Lorenzo, Té raïls en l'antiga maçoneria que va fundar les Províncies Unides del Riu de la Plata a través de la Logia Lautaro en la qual Manuel Belgrano i José de Sant Martín participaven. Més tart (no per Belgrano) es va decidir agregar com a símbol a la bandera nacional. A sovint es diu que representa a Inti, el deu solar dels Incas. No obstant, no existixen fonts contemporànees que confirmen un orige incaico per al símbol, se sol utilisar com a argument el "pla de l'inca" d'establir una monarquia en un membre de la noblea incaica, la qual va ser rebujada. Una atra teoria és que els criollos, per a evitar la guerra contra els indígenes de l'eixèrcit realiste (majorment peruans; Quechuas, Coyas, Aimaras, etc.) va sorgir el mit de que el sol representava "alguna cosa" indígena per a que es negaren a barallar o s'uniren a l'eixèrcit libertador argentí, el qual no va funcionar ya que les batalles varen continuar. Esta afirmació va sorgir posteriorment en el desenroll de l'historiografia argentina, principalment per l'historiador espanyol Diego Abad de Santillán en el seu llibre "Història Argentina (enciclopèdia)". El disseny del Sol de Maig sembla ser hereu del prolongat us anterior del «sol en esplendor» en l'heràldica europea. Consistix en un disc dorat en un rostre del que emergixen rajos, alternant entre uns flamígeros que rotan en sentit horari i atres rectes; en el cas argentí són 32 rajos, mentres que en el cas uruguayà s'ajusta a la convenció del heràldica europea de 16 rajos. No obstant, la falta original de reglamentació respecte al disseny del sol va conduir a una gran varietat d'estils diferents a lo llarc del temps, fins que varen anar definitivament estandardisats per llei a mitan del sigle XX.

El primer us oficial del sol com a símbol nacional va ser en 1813 en l'Assamblea Constituent de les Províncies Unides del Riu de la Plata, apareixent en el seu sagell —que més vesprada es convertiria en l'escut nacional argentí— i en els seus primeres monedes nacionals. El sol va ser incorporat a la bandera de guerra del país en 1818, i este disseny es va ser convertint gradualment en l'estàndart per a representar a l'Estat nacional, mentres que als civils se'ls reservava l'us de la versió sense el sol. A lo llarc del restant del sigle XIX, el sol va aparéixer en numerosos dissenys distints en banderes, en particular en color roig durant el govern de Juan Manuel de Roses, aixina com en monedes, en variacions significatives en cada província. Al començament del sigle XX varen sorgir estudis històrics sobre la bandera i l'escut, en propostes orientades a alinear el disseny del sol en el de la década de 1810. No obstant, no va ser fins a 1944 quan es va establir una reglamentació definitiva, que va fixar el disseny del Sol de Maig prenent com a base les primeres monedes nacionals de 1813. Finalment, en 1985, es va establir que l'única bandera argentina era la que duya el sol, eliminant l'obligació dels civils d'usar la versió sense sol.

En el cas d'Uruguai, es va constituir com a país en 1828 al final de la Guerra Cisplatina, que va enfrontar a les Províncies Unides del Riu de la Plata i al Imperi del Brasil pel control de la Banda Oriental, i va elegir símbols nacionals vinculats als de l'independència argentina. De manera similar al cas argentí, el sol utilisat en l'escut i la bandera uruguayans va experimentar numeroses variacions fins que el seu disseny actual va ser formalisat en 1952. Este decret també va estandardisar el color de les franges de la bandera com a blava, distint del celest utilisat en la bandera argentina.

Història

Orige i primers usos

El primer us del sol com a símbol en la regió del Riu de la Plata va tindre lloc a fins de 1810, com a insígnia en els uniformes militars. No obstant, el primer us formal del sol va ser en el sagell oficial de l'Assamblea de l'Any XIII (denominada aixina per haver-se celebrat en 1813), una assamblea constituent de les naixents Províncies Unides del Riu de la Plata, l'Estat successor del Virreinato del Riu de la Plata despuix del removiment de les autoritats espanyoles en la capital Buenos Aires per mig de la Revolució de Maig (de la qual el Sol de Maig pren el seu nom) del 25 de maig de 1810. En 1944, el sagell va ser declarat oficialment escut nacional d'Argentina per mig d'un decret presidencial. Ya que les forces de Buenos Aires ocupaven en eixe moment la ciutat de Potosí en l'Alt Perú, l'Assamblea de l'Any XIII també va decidir que les monedes de real espanyol falcades en la Casa de la Moneda de Potosí devien modificar el seu disseny. Els llegisladors varen determinar que l'anvers de les noves monedes devia dur el sagell de l'assamblea pero sense el sol naixent, que en canvi apareixia en la seua totalitat en el revers, com a senyal de l'importància que tenia com a símbol de la nova nació. Encara que el sol d'estes monedes es considera el mateix que el del sagell de l'Assamblea de l'Any XIII, existix una lleu diferència entre abdós: en les primeres, els rajos flamígeros tenen tots la mateixa direcció, variant la seua orientació segons l'emissió, mentres que en el segon els rajos alternen entre sentit horari i antihorario. El disseny del sol incorpora 32 rajos, el doble dels 16 rajos típics del heràldica europea.

El Sol de Maig és també conegut com a «sol incaico», ya que l'explicació més difosa afirma que representa a Inti, el deu solar dels Incas. El supost orige incaico del símbol sol relacionar-se en el fet de que l'escut nacional va ser realisat per Juan de Deu Rivera, un orfebre d'ascendència inca oriunt de Cusco pero radicat en Buenos Aires. Per esta raó, alguns ho consideren el creador del Sol de Maig. No obstant, no existixen fonts primàries que ho confirmen, especialment perque les actes de l'Assamblea de l'Any XIII varen desaparéixer despuix de 1852, quan varen ser inventariades pel Eixèrcit Gran despuix de la Batalla de Casers. En realitat, Rivera va seguir les instruccions que va rebre del govern, i investigacions recents han demostrat l'existència d'un emblema revolucionari francés de fins del sigle XVIII que va servir de model per al sagell.

L'escut real ornamentado dels Reis d'Espanya durant l'era borbònica, en un sol junt al lema «___protected_title_0___».

Encara que àmpliament acceptat, el supost orige incaico del Sol de Maig carix de fonts contemporànees i va sorgir únicament en el desenroll de l'historiografia del país. En una carta de 1900 dirigida a José María Gutiérrez, Bartolomé Mitre va escriure: «La revolució estava dominada per l'idea de promoure un nou alçament de les masses incásicas contra la dominació espanyola en l'Alt Perú. L'adopció del Sol heràldic en el blasón nacional era, sense dubte, un motiu d'atracció i de reverència per als pobles indígenes quechuas i aimarás adoradores de l'astre». No obstant, Mitre també va senyalar en dita carta que, en la seua opinió, l'inclusió del sol en el sagell de l'Assamblea de l'Any XIII era una referència al sol que acompanyava el lema llatí «___protected_title_0___» en les versions ornamentadas de l'escut dels Reis d'Espanya. Açò es relaciona en el fet de que el procés d'independència en Argentina va començar quan varen aplegar a Buenos Aires les notícies de la destitució del rei Fernando VII per Napoleón Bonaparte, lo que va provocar la destitució del virrey a mans de l'èlit local baix una professada llealtat al rei absent, fenomen conegut com la «caraça de Fernando VII». El motiu del sol era freqüent en les decoració militars de l'época borbònica tant en l'Espanya peninsular com en les seues colónies americanes, representat habitualment com una estrela radiant en numerosos rajos que allumenava tot el camp, i en menor freqüència en la seua forma heràldica. El sol també s'utilisava en freqüència en decoració de fusta, tela o cartó pintat per a cerimònies fúnebres, jurament de llealtat a nous monarques i exhibicions prominents en pobles i ciutats. Ademés de les teories que vinculen l'orige del Sol de Maig en el heràldica europea, alguns sugerixen una possible influència masónica, relacionant l'emblema en l'iconografia de la Maçoneria.

Us en la bandera argentina i evolució del disseny

Alguns anys en acabant de que es falcaren les primeres monedes en Potosí, el sol va ser incorporat a la bandera nacional d'Argentina. En un primer moment, el Congrés de Tucumán va llegalisar la bandera formada per tres franges horisontals celest, blanca i celest com a «bandera menor» fins que es definira la forma de govern que adoptarien les Províncies Unides del Riu de la Plata. Encara que encara no s'havia definit dita forma de govern, resultava urgent definir una bandera per a us militar que diferenciara els bucs de guerra dels mercants. Per això, a principis de 1818, baix el Director Suprem Juan Martín de Pueyrredón, es legisló que: «servint a tota bandera nacional els dos colors blanc i blau en el modo i forma fins ara acostumats, siga distintiu peculiar de la bandera de guerra, un sol pintat en mig d'ella». El decret no detalla el significat del sol ni el seu orige, llimitant-se a decretar el seu us i la funció de la nova «bandera de guerra». En la Constitució redactada en 1819 no es va definir una forma de govern, per lo que la «bandera major» va quedar sense regular, mentres que en la Constitució promulgada en 1826 es va definir formalment la forma republicana de govern, encara que la qüestió de la bandera va ser oblidada. En canvi, la «bandera de guerra» va ser adoptant-se gradualment com una espècie de «bandera major», representant a l'Estat nacional de manera àmplia i no únicament per a fins militars, mentres que la versió sense sol va quedar reservada per als bucs mercants i l'us civil.

Encara que la llegislació vigent exigia l'inclusió d'un sol en la bandera, no especificava cap detall sobre el seu disseny, lo que va donar lloc a una gran varietat de dissenys solars a lo llarc del sigle XIX, en diferències en les proporcions, el número i la forma dels rajos, les traces del rostre i atres elements. Pràcticament no hi havia dos banderes en el mateix sol i, en alguns casos, certs dissenys varen aplegar a ser molt elaborats, reflectint els estils ornamentados prevalecientes en el heràldica europea durant eixe sigle. Si be la llegislació no especificava el color del sol, s'assumia habitualment que era groc —i inclús es va designar brodat en or en la banda del Director Suprem el mateix dia en que es va adoptar oficialment la ___protected_title_0___—, durant l'era de Juan Manuel de Roses la traça distintiva va ser l'us ocasional d'un sol roig, ya que eixe color era un dels símbols d'adheriment al governador i a la causa federaliste. L'absència d'un disseny estandardisat del sol també es va evidenciar en la numismàtica, ya que la major part de la moneda provincial va presentar dissenys solars variats, llevat les monedes de La Rioja, que replicaven les monedes potosinas de 1813 i 1815. Entre els eixemples notables dels diversos dissenys solars que apareixen en la seua totalitat en una cara de moneda es troben els reversos de totes les monedes de la Província de Còrdova i els anversos de les monedes de coure de la Confederació Argentina.

L'escut nacional argentí, el Sol de Maig i la bandera oficials segons lo reglamentat pel Decret 10302/44 de 1944.

A fins del sigle XIX varen sorgir preocupacions per l'inconsistencia en els dissenys de la bandera i l'escut, lo que va impulsar a la Cancelleria a regular els models utilisats en els consulats en 1885. Cap a 1900, figures com José Manuel Eizaguirre, Mariano Pelliza i Estanislao Zeballos varen començar a investigar sobre banderes i escuts. Zeballos va advocar per un escut nacional simplificat que s'aproximara al disseny de la década de 1810. Com a Ministre de Relacions Exteriors en 1907, va oficialisar la seua proposta, encara que varen continuar apareixent dissenys variats d'escuts i sols en les banderes. La reglamentació efectiva dels símbols patrios no va aplegar fins a la década de 1940, impulsada per l'historiador Dart Corvalán Mendilaharsu, qui va propondre que el sol de la bandera devia ser el mateix que el de les primeres monedes del país durant una conferència que va dictar en maig de 1942 en l'Acadèmia Nacional de l'Història. Dita acadèmia va elevar un proyecte de llei al Poder Eixecutiu nacional per a reglamentar el disseny del sol en la bandera, que mai va ser promulgat. Despuix del colp d'Estat de 1943, el nou govern militar, en l'assessoria de Dart Corvalán Mendilaharsu, va estandardisar el disseny per mig del Decret 5256/43. Este decret estipulava que la bandera oficial i la banda presidencial d'Argentina incorporaren el sol de les monedes potosinas de 1813, en treinta y dos rajos flamígeros i rectes alternats, coherents en la disposició de les monedes, i designava el groc dorat com el color del sol.

Durant el govern del general Edelmiro Julián Farrell, l'important Decret 10302/44 va reglamentar els símbols patrios i va enunciar una série de declaracions basades en investigacions històriques. Va regular el disseny oficial de la bandera, l'escut nacional i el disseny del sol, que va definir en térmens similars als del decret anterior de 1943: «El sol que correspon a la bandera oficial de la Nació i a la Banda del Cap d'Estat, és el sol figurat de la moneda d'argent de huit escuts i huit reals que la Sobirana Assamblea General Constituent va manar gravar en la primera moneda argentina per Llei de 13 d'abril de 1813, en els treinta y dos rajos flamígeros i rectes colocats alternativament i en la mateixa posició que s'observa en eixa moneda. El color del sol serà el groc de l'or». El decret també determina quí estan autorisats a usar la bandera en sol, permetent als particulars utilisar únicament la bandera sense sol. Décades més vesprada, la Llei 23.208 de 1985, promulgada pel Decret 1.541 del mateix any, va establir la bandera argentina en sol com a única bandera nacional per a tots, norma que es manté fins a hui.

En Uruguai

El Sol de Maig tal com apareix en una moneda de pes uruguayà de 1869 (esquerra) i en el primer sagell postal uruguayà de 1856 (dreta).

En 1828, al final de la Guerra Cisplatina, que va enfrontar a les Províncies Unides del Riu de la Plata i al Imperi del Brasil pel control de la Banda Oriental, abdós països varen firmar un acort de pau en la mediació diplomàtica del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda, donant orige al nou Estat independent d'Uruguai. A fins d'eixe any, el nou Estat va adoptar la seua primera bandera oficial, composta per 9 franges blanques alternades en 9 franges celests (en referència als nou departaments que componien el país en eixe moment) i el Sol de Maig en l'àngul superior esquerre, prenent la simbologia de l'independència argentina. Posteriorment, pocs dies abans de la jura de la Constitució en juliol de 1830, es va modificar el disseny de la bandera: les 9 franges celests es varen reduir a 4, lo que va sumar en total 9 franges alternes i va mantindre aixina el simbolisme dels departaments. La llei també va determinar que el disseny del sol devia ser el mateix que el del escude nacional.

El Sol de Maig en la frontera del Teatre Solís en Montevideo.

El sol va ser un dels aspectes de la bandera uruguayana que més va canviar en el temps, ya que la llei original de creació solament menciona «un quadrat blanc en el que es colocarà el sol», lo que va resultar en la falta de reglamentació del seu disseny. A pesar de la gran varietat d'estils utilisats en el sigle XIX, el disseny més comú del sol consistia en «un chicotet disc facetado (en rostre), en una multiplicitat de rajos rectes units als seus costats, de llongituts i amples variables, més prims en la seua base, de modo que formava un 'círcul' exterior irregular en tants punts com a rajos». Este «sol radiant» en múltiples rajos rectes va ser característic de l'época, apareixent en diverses formes en banderes, aixina com en monedes de 1840 a 1969, el primer sagell postal uruguayà, la frontera del Teatre Solís i numerosos edificis públics i publicacions oficials. Algunes versions inclús representaven un sol figuratiu en rostre i cabell, com s'observa en monedes de 1844 i 1869.

La cadira del general Juan Antonio Lavalleja, en un sol tallat que ha segut senyalat com una influència en el disseny del sol de la bandera uruguayana.

Cap a mediats del sigle XIX, el disseny va començar a evolucionar cap a un sol més simple i uniforme, representat freqüentment com un círcul en rajos d'igual llongitut. Este estil s'evidencia en obres artístiques històriques, com la pintura de Pedro Blanes Viale El jurament de la Constitució de 1830 i les representacions de banderes regimentales de Cándido López. Registres fotogràfics de l'época, incloent un retrat d'estudi de soldats de 1869 i imàgens de la revista de principis del sigle XX Rojo i Blanco, confirmen la prevalença d'este disseny solar circular i radiant. Estes fotografies, que capturen events com les celebracions del Dia de l'Independència de 1900 i la colocació de la pedra fonamental del Correccional de Dònes, mostren banderes en sols grans i compactes similars als de l'escut nacional. No obstant, varen persistir les variacions, en algunes banderes que presentaven dissenys únics, com una en huit rajos en punta sobre un chicotet círcul central, reflex de la llibertat creativa dels fabricants de banderes.

El disseny del Sol de Maig en la bandera va evolucionar de manera independent als canvis de l'escut nacional, que va experimentar revisions significatives per mig de lleis sancionades en 1906 i 1908. Mentres que l'escut va adoptar un nou disseny solar en 1908, en sèt rajos rectes i huit flamígeros, el sol de la bandera va mantindre la seua forma radiant de múltiples rajos durant algun temps. La llei de 1906 va simplificar l'escut reemplaçant els trofeus de guerra per branques d'olivera i llorer nugades en una cinta celest, mentres que el decret de 1908 va introduir un nou disseny solar de Miguel J. Coppetti, en sèt rajos rectes alternats en huit flamígeros. Este disseny, llamativament similar a un sol tallat en la cadira del general Juan Antonio Lavalleja (conservada en el Museu Històric Nacional), s'ajustava a les convencions del heràldica europea, que prescrivien setze rajos alternats entre rectes i ondulantes per als símbols solars. A pesar d'estos canvis en l'escut, el sol de la bandera va mantindre la seua forma radiant de múltiples rajos fins a ben entrats els anys vint.

No va ser fins a la década de 1920 que el sol de la bandera va començar a aproximar-se més al disseny modern, incorporant rajos alternats rectes i flamígeros. Esta transició es va fer més pronunciada cap a 1930, com s'observa en fotografies de la primera Copa Mundial de Fútbol, a on la bandera mostrava un sol molt similar a l'actual. El harmonisació entre la bandera i l'escut es va concretar en 1952, quan un decret va especificar el disseny de la bandera, establint un sol dorat en setze rajos —alternats entre rectes i flamígeros— inscrit en un quadrat blanc, lo que va formalisar el disseny modern del Sol de Maig uruguayà. En 1930, la bandera mostrava un sol en rajos alternats rectes i flamígeros, com s'aprecia en fotografies de la primera Copa Mundial de Fútbol, molt similar al disseny actual. Es va produir una alliniació gradual entre el Sol de Maig de la bandera i el de l'escut, impulsada per l'us pràctic més que per la llegislació formal. El harmonisació d'estos símbols nacionals no va ser codificada oficialment fins al 18 de febrer de 1952, quan un decret del Poder Eixecutiu va establir les característiques definitives de la bandera: franges blanques i blaves, en un Sol de Maig dorat ocupant un quadrat blanc, compost per un círcul radiant en rostre i setze rajos —alternats entre rectes i flamígeros—, en un diàmetro d'1,2 voltes l'ample del quadrat blanc.

Vore també

• Símbols nacionals d'Argentina