La Rioja, en el text de la Constitució provincial: Província de la Rioja,[1] és una de les vintitrés províncies o estats federats de la República Argentina. És un dels vintiquatre estats autogobernados o jurisdiccions de primer orde[2] que conformen el país, i un dels vintiquatre districtes electorals llegislatius nacionals.[3][4] La seua capital i ciutat més poblada és l'homònima La Rioja. Està ubicada en el noroest del país, llimitant al nort en Catamarca, a l'est en Còrdova, al sur en San Luis, al suroest en Sant Joan i al noroest en Chile, la frontera del qual està determinada per la divisòria d'aigües de la Cordillera dels Vages. En 450,000 habitants en 2024 és la quarta província menys poblada —per davant de La Pampa, Santa Creu i Terra del Fòc, Antàrtida i Illes de l'Atlàntic Sur, la menys poblada— i en 4,3 hab/km², la sexta menys densament poblada, per davant de Catamarca, Riu Negre, Chubut, La Pampa i Santa Creu, sent esta última la menys densament poblada. En La Rioja predomina un relleu montanyós d'escassa vegetació sense la presència d'un curs d'aigua permanent. La seua economia se sustenta a partir de l'agricultura baix rec artificial, en la producció de vinya i oliveras principalment, no obstant, també ha creixcut considerablement el turisme en els últims anys, descollant el parc nacional Talampaya com a principal atractiu.
Des de la creació del virreinato del Perú per real cèdula de l'1 de març de 1543, l'actual territori rioixà va quedar integrat dins de la Governació del Tucumán. El 20 de maig de 1591, Juan Ramírez de Velasco, procedent de la regió espanyola de La Rioja, funda «la Ciutat de tots els Sants de la Nova Rioja» en la finalitat d'establir un assent estratègic per a combatre als indígenes. En 1630 es va produir un alçament dels indígenes diaguitas que va ser sofocat pel governador Felipe d'Albornoz. El fenomen demogràfic més notable d'esta época va ser el vertiginós aument de la població d'orige africà. Tant en La Rioja com en el restant del Tucumán, les encomanes s'havien anat extinguint i els "indis" varen deixar de pagar tribut al rei, treballant per als espanyols en encomanas, de modo que es va tractar de reemplaçar-ho en els negres que ingressaven, llegal o illegalment, pel port de Buenos Aires. Sorprén la cantitat de "negres" registrats en els censos que periòdicament feyen els retors, com per eixemple els casi 500 esclaus que posseïa la Companyia de Jesús, que en el districte tenia dos estàncias.[6]
En 1776 la Intendencia de Tucumán va passar a formar part del recent creat Virreinato del Riu de l'Argent. Al subdividirse administrativamente el virreinato del Riu de l'Argent, conforme a la Real Ordenança d'Intendents del 28 de giner de 1782, l'actual província de la Rioja va quedar ubicada dins de la governació Intendencia de Sant Miguel de Tucumán. La Real Cèdula del 5 d'agost de 1783, va suprimir la governació intendencia del Tucumán, en lo que es va formar la de governació Intendencia de Còrdova del Tucumán que incloïa a Còrdova, Sant Luis, Mendoza, Sant Joan, La Rioja i chicotets sectors occidentals de l'actual província de Santa Fe. Un cens d'esta zona ordenat pel virreyRafael de Sobremonte va donar com a resultat que hi havia 9 887 habitants. El cabildo local va recolzar a la Revolució de Maig i a la Primera Junta. En 1813 es va crear l'intendencia de Que el seu i el general José de Sant Martín va assumir el càrrec de governador, separant-se del control cordovés, Mendoza, Sant Joan i Sant Luis, quedant La Rioja baix la dependència de Còrdova. En 1814 el governador cordovés José Javier Díaz va integrar a la província de Còrdova en la «Unió dels Pobles Lliures» de José Artigas com a província federal. La Rioja, que formava part de la Intendencia de Còrdova del Tucumán, va desconéixer esta acció del governador i es va mantindre temporalment com a autònoma. El 15 de decembre de 1817 varen retornar al govern de Còrdova els partidaris del unitariDirectori de Buenos Aires, tornant La Rioja a la situació de tinença de govern. Despuix de la sublevació de l'eixèrcit en Arequito, una part dels sublevats al mando de Francisco Villafañe, el 24 de giner de 1820 depon al tinent governador González i l'1 de març elegix, per aclamació, governador de la Província de la Rioja al general Francisco Ortiz d'Ocampo sent Ocampo el primer governador de la província i antic cap del Batalló d'Arribeños en Buenos Aires i cap de la primera expedició libertadora a l'Alt Perú. Se succeïx un periodo d'anarquia fins que Facundo Quiroga, comandant d'Els Plans (zones baixes del sur rioixà), conseguix impondre's en les seues milícies rurals i estabilisar en el govern a Nicolás Dávila en setembre de 1821 per mig del combat de la Rioja ocorregut l'any passat. La Rioja va ser una de les tretze províncies firmants de la Constitució argentina de 1853 per la que es va constituir la República Argentina (en eixos anys coneguda com la Confederació Argentina). El 3 de febrer de 1881, es va firmar un tractat interprovincial en la província de Sant Luis, definint els llímits entre abdós províncies. En el terremot de Sant Joan de 1894 el Mercalli de dit terremot va ser tan violent que va aplegar a la Ciutat de la Rioja destruint la catedral Sant Nicolás de Bari sent construïda en 1910 i inaugurada en 1912
La província de la Rioja és un estat autònom, que integra la República Argentina segons les regles del règim federal establit per la Constitució vigent des de 1453, retenint totes les facultats no delegades expressament en l'Estat nacional. Per esta raó la província està governada per tres poders independents: el Poder Eixecutiu a càrrec d'un governador, el Poder Llegislatiu unicameral, i el Poder Judicial al cap del qual es troba el Tribunal Superior.
Sant Nicolás de Bari, el patró de la província, és celebrat en la ciutat de la Rioja en el més de juliol. El 31 de decembre Se celebra la Festa del Tinkunaco. Trobada entre el Chiquet Jesús Alcalde i Sant Nicolás de Bari. Es produïx al migdia front de la casa de Govern Esta festa es viu també en Departament Famatina i en Malligasta (Departament Chilecito). El Pelegrinage de Sant Francisco Solano a les Padercitas (Quebrada dels Sauces) es porta a terme el segon dumenge d'agost. Els fidels de totes les congregació barrials de la ciutat Capital realisen s caminada en el matí i retornen per la vesprada. Festa de la Verge Índia (Sanagasta) cada últim divendres de setembre. Ve en pelegrinage a la Rioja. Cada 24 de setembre, en la ciutat de la Rioja s'honra a la Verge de Mercedes, generala de l'eixèrcit. Els divendres de Semana Santa es realisen els tradicionals Pelegrinages al Senyor de Penya, en el Departament Arauco. En Chilecito s'oficia en profunt fervor la festa de Santa Rita, el 22 de maig. En febrer, la festa de Sant Blas, en Sant Blas dels Sauces i la de la nostra Senyora de Candelaria, en Olta. En juny les de Sant Pedro i Sant Pablo en Famatina i la de sant Antonio de Pàdua en Anillaco. En agost, la festa de Santa Rosa de Lima, en Patquia. En octubre, la celebració de la nostra Senyora del Rosario, en Ulapes, Chamical, Tama i Vila Unió. En decembre, l'Inmaculada Concepció, en Aimogasta i Chepes, i la de la nostra Senyora d'Andacoyo en Vinchina.[8]
Com succeïx en les demés províncies de l'Argentina i en especial en les zones rurals, existixen en La Rioja llegendes populars i mits. En les valls, en les quebrades, en les montanyes, en els solejats plans, en els llocs i parages, en les mines abandonades, perduren tradicions locals d'orige indígena i criollo. Entre els personages mitològics que se supon moren en les quebrades de Famatina i Velasco poden mencionar-se: la Pachamama o Mare de la Terra; el Llastay o Amo dels animals i Aus del cerro; el Huayrapuca o Vent Colorat, que assota les valls i faldeos montanyosos de l'oest rioixà; el Mikilo, un home chicotet i trabucant; el Kuntur, dimoni raptor dels chiquets que viuen en els cerros; la Yacumama o Yacurmana, que es presenta en les corrents d'aigua que baixen de la montanya en cascades, i s'observa de llunt en totes les direccions; la Zapan Zucum, protectora dels chiquets i del algarrobo; el Pujllay o deu de la Chaya, representat com un andrajosa ninot montat en ruc, que a través de la seua vora evoca tristor i alegria, i deambula per tot el poble. Es diu que en finalisar cada Chaya, li l'enterra fins a la pròxima, quan reviu. Atres personages mítics rioixans són: la Mulánima, animal en cadenes que apareix en les nits; el donyet sombrerudo, home baixet que apareix en les sesta; la mà negra, les bruixes i la Salamanca, elloc secret a on celebren les seues reunions.[8]
Com totes les províncies de l'Argentina, La Rioja té la seua pròpia tradició culinària. Entre els menjars típics, es destaquen les següents:
La humita en chala és una pasta de dacsa rallado i mesclat en ají i atres condiment, envolta en chala de choclo. El api zapallo és una mescla de zapallo, formage, ceba i ají que els rioixans consumixen, especialment en Semana Santa. Durant les distintes festes populars de la província, és infaltable elocro, un guisat de carn, dacsa, porotos, zapallo i ají, i les empanades, fetes en picadillo de carn, papes, olives, panses de raïm ají i atres condiment, envolts en massa. En la regió dels Plans rioixans, el torrat de cabrit és una arraïlada costum. Ademés les vísceres de cabrit es piquen per a fer la chanfaina. Atres menjars tradicionals en les busecas guisades, la mazamorra, el torrat criollo, el martafalle, la sandunga, el chicharrón, el quesillo o formage de cabra, i el charqui. Entre les begudes rioixanes es destaquen l'estaja o añapa, que es fa en garrofa mòlta i fermentada que es consumix especialment en Nadal. Entre els dolços es troba l'arrope, els orejones, el patay i la zambumba.[8]
En tot i cada u dels racons de la Rioja són característics els rituals. En ells, cada poble evoca en els seus cantares la cultura, les vivències i les activitats que ho identifiquen. El de major rellevància és el Festival de la Chaya, que es realisa en febrer en la capital de la província. I que congrega a tot el poble durant quatre nits. En Aimogasta se celebra en maig, la festa nacional de la olivicultura. Durant el Nadal dels Cerros, en Chilecito, s'entonen villancicos. En el festival del Viñador, en la localitat de Vila Unió, el poble posa de relleu eixa activitat, i li canta a la seua terra, a la vinya i al vi. En Milacre, tota una regió es reunix en el Festival de la Vedella, a rendir homenage a la seua tradicional activitat granader. D'acort en elloc en el que viuen, els rioixans s'inspiren en el camp, el riu, la montanya i en tot aquells que forma partixen del seu paisage per a honrar a la seua terra i evocar la seua pena i alegria. D'esta manera reviuen les seues festes d'acort en les seues activitats predominants, tals com la del Quesillo, en les Penyes (Departament Castre Fancs); el Festival de l'Amistat en Anillaco; del Cabrit en Chepes; del Durazno en Guandacol; de la Doma en Punches; de l'Anou en Famatina, etc.
És una festa tradicional de la província de la Rioja que pren lloc en febrer de cada any i en a on es reviu una costum ancestral. És llavors quan es realisa el festival i el clàssic topamiento en els barris de la ciutat, que els participants. Esta costum es porta a terme aproximadament des de 1942.
Les bellees naturals de la província formen una atractiva invitació al turisme. Alguns dels principals centres es troben en Chilecito, al peu del majestuós massiç de Famatina; en Nonogasta, en la vall del riu Gran o dels Sauces, i en Vila Unió, des d'a on s'accedix al parc nacional Talampaya que, pel seu valor paisagístic i paleontològic, ha segut declarat Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco, junt a Ischigualasto en la veïna província de Sant Joan. En els plans, es destaquen Olta, Malanzán i el Departament General Ocampo (Balneari d'Aguadita dels Peralta i Ambil). En la ciutat capital, La Rioja, es pot visitar la Ruta de l'Artesà, el Circuit Religiós en el caixco històric, el Museu Arqueològic Inca Huasi i la passejada cultural Castre Fancs. En les afores està el Parc de la Ciutat, com a espai d'usos múltiples, i les ruïnes de les Padercitas, que permeten conéixer sobre els primers habitants de la Rioja. La província conta en el Dic dels Sauces, un lloc tradicional per a pràctica de deports nàutics i peixca de pejerrey, com aixina també en el dic Sanagasta, el qual es caracterisa per un microclima especial, els seus mercats artesanals i museus, la possibilitat de practicar activitats com a senderisme, cavalcates i rapel, i conéixer llocs com la Cova de les Bruixes, el Parc Geològic Sanagasta i Huaco, tot acompanyat per un paisage que captiva. En el departament Castre Fancs se succeïx una série de chicotets pobles que se situen a més de 1000 m s. n. m. a on regna la pau i que posseïxen un microclima especial, estos pobles són tancats per la falda oriental i occidental del Velasco que són cridats la Costa Rioixana
En el Dpto. Arauco en el Senyor de la Penya cada Dijous i Divendres Sant, peregrins i promesantes apleguen en busca de pau espiritual, invocant la seua protecció, des de distints punts de la regió i el país. El complex turístic Vents del Senyor és una extensa superfície de sol arcilloso, a on es pot realisar carrovelisme, Kitebuggy i activitats d'espargiment com a cavalcates, recorreguts en bicicleta, caminades, gojant del paisage.
Termes de Santa Teresita, situades en una zona montanyosa, proveïx d'aigües que alcancen entre els 42° i 46°, produint efectes hidroterapéuticos.
Passant per Aimogasta es troba el Lloc Arqueològic d'Huaco, ubicat en el departament Sant Blas dels Sauces. Per una atra part, Chilecito posseïx un safari fotogràfic pel cable carril de la Mina La Mexicana, i activitats turisme rural entre finques i cellers. En la localitat de Miranda, es troba la La La Costera de Miranda i el riu que du el seu mateix nom: Existix un conjunt de capelles històriques, totes elles declarades monument històric nacional. En Famatina es pot practicar parapente i conéixer la quebrada de l'Ocre. Els pobles d'Ànguls i Campanes convoquen cada any a mils de feligresos per a la festa del Chiquet d'Hualco. En Chañarmuyo es troba un dic per a activitats recreatives. En Patquía es troba el Parc Provincial del Chiflón, en el qual es realisen visites guiades entre petroglifos i morters comunitaris de l'essència aborigen, i la reserva Provincial els Colorats, en a on es practica senderisme. En el departament General Ángel Vicente Peñaloza es troben varis atractius històrics, culturals i naturals, com els estanys de Chila, destacant-se la Quebrada dels Còndors. Esta es tracta d'un replanell que posseïx vista panoràmiques cap a Olta i el seu dic, sumant a que habiten més de 150 còndors, lo que ho convertix en la reserva de còndors més important anara dels Vages. En Olta es troba el dic del mateix nom i es troba el famós Caminito en que es va inspirar Gabino Peñaloza. La ciutat de Vila Unió és el centre més important de la vall del Bermejo (el qual integra al Parc Provincial el Chiflon, al parc nacional Talampaya i Reserva Natural Estany Brau) i és el punt de partida per a continuar coneixent l'història en El Comtat, la Quebrada de l'Algeps i el Cerro el Bou. En Vinchina es poden vore les Estreles Diaguitas, la Quebrada de la Troya i descobrir chafades fosilades i boscs petrificados.[8][9]
L'etimologia del topònim Rioja, que du per nom la comunitat autònoma espanyola de La Rioja i que varen heretar la província de la Rioja i la seua capital en l'Argentina, ha segut molt discutit. Les principals teories són: La que li fa correspondre en el riu Oja; la que senyala com a germen una tautologia nominal en el terme rivo Ohia que significaria «riu de llit fluvial», la que apunta al terme "rivalia" que es traduiria com a terra de rieres; i les múltiples que indiquen que tindria els seus orígens en la llengua vasca per eixemple com a unió dels vocablos erria i eguia, que es traduiria com a terra de pa. Este nom apareix escrit per primera volta en un document de l'Edat Mija datat en l'any 1099, el Fur de Miranda d'Ebre.
Es troba situada en el noroest del país. L'oest de la província es troba dins de la regió andina i la major part dins de la regió geogràfica denominada Serres Pampeanas. En la partix nort de la província, la mateixa es troba travessada per vàries serres com la serra de Velasco i la serra de Famatina, el cim de la qual és l'alt Cerro General Belgrano (el qual en una altitut de 6250 m s. n. m., és el cim extraandina més elevada del món fòra d'Àsia), que la recorren de nort a sur i entre les mateixes formen àmplies valls. El sur conta en vàries serres aïllades per planures. El seu territori ocupa una superfície de 89 680 km², per lo que la seua extensió pot comparar-se en la de Jordània. Presenta bàsicament tres àrees que van des del sur fins al nort:
El sur presenta un relleu baix, dominat per la serra dels Plans i atres serres adjacents, com les de les Mines i de Malanzán, rodejades totes de planicies semidesérticas. Alguna cosa alluntada de les serres principals, en direcció al sur, es troba la serra de Chepes. La zona també conta en l'espill aquàtic més extens de la província, ellac artificial Anzulón. Entre estes serres es troben pobles com Chamical, Chepes, Olta, Malanzán i Ulapes.
El centre de la província conta en dos formacions importants, la serra de Velasco i la serra de Famatina. En l'ala este de la serra de Velasco s'emplaça la capital de la província. La serra de Velasco es bifurca formant una vall que és designat « Costa Rioixana» (també «Costa d'Arauco»), a on es troben poblats relativament importants, com Aimogasta, Anillaco i Aminga. En el seu extrem noroest, la serra deixa lloc a una estreta vall, ocupat per una série de chicotets poblats, el més important dels quals és Salicas. A l'est de la serra de Velasco es troba una àmplia planura semidesértica, casi deshabitada, a penes interrompuda per la Serra Brava. En esta àmplia planura desemboquen la major part dels rius de la província, perdent-se en desaiguadors inundables i salinos.
A l'oest de la serra de Velasco es troba una àmplia vall, la vall de Famatina (també vall d'Antinaco), el centre de la qual ocupa la ciutat de Chilecito. Entorn a l'any 2000, la vall ha vist molt aumentada la seua producció agrícola, en l'aporte d'irrigación en aigües subterrànees. En esta vall es troben, ademés, els pobles de Famatina, Campanes, Pituil, Nonogasta, Vichigasta, Anguinán, Sañogasta i Els Sarmientos.
la Vages, que marca la frontera en Chile. En esta zona es troben les més alts cims de la província, com el Cerro Bonete, de 6.759 m s. n. m., el Cerro Veladero, de 6.471 m s. n. m., i el Mont Pissis, que es troben entre els picos més alts de l'Argentina. L'únic pas esporàdicament habilitat per a accedir a Chile des de la Rioja és el pas internacional Pircas Negres: La Rioja és l'única província argentina fronteriça en Chile que encara carix (2012) d'un pas internacional permanent cap a eixe país.
La sismicidad de la regió de la Rioja és freqüent i d'intensitat baixa, i un silenci sísmic de terremots mijos a greus cada 30 anys en àrees aleatòries.[10] Les seues últimes expressions es varen produir:
12 de abril de 1899 (Erro en l'expressió:: Caràcter de puntuació no reconegut "[" anys
), a les 16.10 UTC-3 en 6,4 Richter; com en tota localitat sísmica, encara en un silenci sísmic curt, s'oblida l'història d'atres moviments sísmics regionals (terremot de la Rioja de 1899)
24 de octubre de 1957 (Erro en l'expressió:: Caràcter de puntuació no reconegut "[" anys
), a les 22.07 UTC-3 en 6,0 Richter (terremot de Vila Castelli de 1957): ademés de la gravetat física del fenomen es va unir l'oblit de la població a estos events recurrents
28 de maig de 2002 (Erro en l'expressió:: Caràcter de puntuació no reconegut "[" anys
Sobre el particular, es destaca la gran cantitat d'edificacions de sostres hormigonados, edificis de parets de rajola cuita; sense adherencia a normes de construcció antisísmicas.
El clima en la major part del territori és semiárido continental i àrit de montanya, en escassa humitat, degut a que els vents humits provenen del anticiclón de l'atlàntic sur i quan apleguen a esta província ho fan en poca humitat i forta radiació solar (heliofanía). En les zones baixes els estius són molt calorosos i els hiverns són curts, en moderades temperatures. Les precipitacions no superen els 400 mm anuals, en excepció d'alguns parages montanyosos, a on són alguna cosa més importants.
La vegetació natural dominant (chaparral) és xerófila, arbustiva achaparrada, en escasses formacions arbòrees, a on creixen distintes espècies d'algarrobos (Prosopis sp.), l'aguaribay i el Ziziphus mistol.
La Rioja presenta característiques pròpies d'un clima continental. Els hiverns són suaus i secs, en temperatures miges per damunt dels 10 °C i escasses pluges, aixina com una alta oscilació diària. Els estius són plujosos i extremadament càlits en temperatures màximes promig de 35,3 °C [i mínimes promig de 25 °C], i màximes absolutes entorn als 48 °C, una de les més altes d'Argentina. Durant el periodo comprés entre decembre de 2012 i febrer de 2013, la província va registrar la temperatura mija diària (promig entre màxima i mínima diària registrada) més alta de l'Argentina, elevant-se a 30,27 °C.cita requerida Respecte del periodo abans indicat (90 dies), 14 dies varen registrar temperatures màximes iguals o superiors a 40 °C, i 5 dies varen registrar temperatures mínimes iguals o superiors a 30 °C (cal fer notar que, freqüentment, la temperatura màxima diària es registra entre les 17:00 i 19:00 hores; i la temperatura mínima diària entre les 4:00 i 6:00 hores). És ademés freqüent trobar periodos de dos o tres dies consecutius en temperatures màximes diàries en el ranc de 38 a 40 graus celsius, en un fort component d'humitat atmosfèrica (50% a 60%). Com a senya estadística del periodo abans indicat, se senyalarà que la temperatura màxima absoluta es va registrar el 24 de decembre de 2012, alcançant els 44 °C a l'ombra.
Pel clima semiárido predominant, casi tota l'activitat agrícola de la província de la Rioja depén de l'aporte dels seus escassos i exigus rius, junt als quals s'alcen totes les seues poblacions. Els rius de la província aporten cabals molt variables, i la major part d'ells, en l'excepció del riu Vinchina, formen part d'una gran conca endorreica, que inclou ademés a la major part de la província de Catamarca, part del nort i noroest de la província de Sant Luis, l'extrem oriental de la província de Sant Joan, i l'extrem oest i noroest de la província de Còrdova. Entre els més destacats trobem el riu Sanagasta, el riu Abaucán o Arauco, i atres corrents menors. Atres conques presents en La Rioja són la dels plans i la de la vall Antinaco-Els Colorats, la quala primera pertany al territori sur de la província, formada per chicotets rius de curta llongitut i d'escàs cabal (cuals sols uns pocs són permanents). Estos són aprofitats en dics construïts per a aigua potable o de rec, com el d'Olta, Anzulon i el de Portezuelo. També naixen varis alvertents que són aprofitades per a consum humà. La conca de la vall els Colorats-Antinaco, es dividix en vàries subcuencas, les quals són:
Del riu Miranda: unes de les subcuencas de més cabal posseïx. Es escurre per la La La Costera de Miranda.
Del riu Durazno: és la conca més aprofitada per al consum humà i de rec. En acabant de que l'aigua és captada seguix el seu curs en el nom de riu Els Sarmientos, actualment sec, desembocant en el riu Baix de Santa Helena.
Del riu Guanchín: esta conca que és molt desaprofitada ya que posseïx un volum variable. Quan passa la localitat de Sañogasta rep el nom de Riu Gran i desemboca en riu Baix de Santa Helena en forma de napa.
Del riu Capayán: és el riu més desaprofitat de tota la conca. S'afona com a forma de napa i desemboca en el riu Baix de Santa Helena.
Del ric Àngul: és un riu transitori, que solament té aigua en époques de pluges excepcionals.
Del riu Blanco: és un riu en cabal permanent que és aprofitat per a omplir ellac artificial Chañarmuyo.
Del ric Campanes: és un riu en aigua permanent que desemboca en el dic de Chañarmuyo. Tots estos rius desemboquen el riu principal cridat Baix de Santa Helena que és un riu permanent en époques excepcionals i que es va per a les napas. El riu Desaguadero (localment "riu Vinchina") es forma en l'aporte del riu Jagüé, que naix en les faldes del Mont Pissis i del Cerro Bonete, i d'atres corrents menors, que baixen de la serra de Famatina. En unir-se en el ric La Troya o Guandacol, en ellímit en Sant Joan, abdós formen el riu Bermejo. Despuix de varis canvis de nom, dels quals l'utilisat cartográficamente és riu Desaguadero, es pert en la regió oest de la província de la Pampa; anteriorment desembocava en el riu Colorat, al com en l'actualitat no li aporta cabal algun, llevat en anys de creixents excepcionals. La Rioja Capital està ubicada en la vall inferior del riu Gran de la Rioja, que en l'actualitat està completament sec. Este riu, cridat riu Sanagasta en el seu caixer superior, és represado pel Dic Els Sauces aigües dalt de la ciutat; el mateix aporta aigua potable a la ciutat, la que recurrentemente (10 a 12 events en l'any, en primavera o estiu) es veu somesa corts parcials i focalizados del servici d'aigua potable. L'aigua que no s'aprofita per a consum humà és utilisada per a rec.
L'economia provincial es basa principalment en l'agricultura. Esta es localisa en superfícies baix rec i els seus productes es comercialisen majorment en el país. El principal cultiu és la raïm. En menor proporció es cultiven el nogal, l'oliva, la jojoba, atres frutas (per eixemple armelers i dátilés) i diverses hortaliças. Es dediquen a la fabricació de vis, la producció d'anou/anous i olives, i al cuiro. Es crían principalment vacú i caprino. Històricament ha segut i és important la mineria, destacant-se les mines d'or i coure (com les de Famatina). Des de 2008 els centres educacionals s'han convertit en un important pol de desenroll de l'economia local, en el creiximent de la demanda de lloguers i servicis per part d'estudiants estrangers, i no natius de la província. Respecte a açò últim, es destaca el creiximent d'alumnat de part de l'Universitat Nacional de la Rioja.
L'economia rioixana es dividix d'acort a les regions que es troben. Estes i les seues activitats econòmiques són les següents:cita requerida
Regió del Bermejo (I): esta regió està conformada per la ciutat de Vila Unió, el poble Vila Castelli i Vinchina, totes capçaleres dels departaments General Pelfe Varela, Generalamadrid i Vinchina, respectivament. L'economia es basa en la producció de frutals. És un corredor que conecta a la Rioja en Chile pel pas Pircas Negres en la ruta 76. Este pas es va convertir en el corredor turístic per excelència ya que posseïx atractius naturals i històrics.
Regió del Valle Antinaco-Els Colorats (II): és la regió més productiva de la província. S'abastix de rec superficial i subterràneu, i es produïx vinya, olivera nogal i chicotetes hortalices. Està composta per les següents ciutats: Chilecito, Nonogasta, Vichigasta, Sañogasta i Famatina
Regió Nort (III): el seu principal pol és Aimogasta, ya que produïx olivera i en bona cantitat. En la costa rioixana es produïx per a auto abastiment en general hortalices. Lo mateixa ocorre en el departament Sant Blas, pero posseïx varis atractius turístics i per això pren força, sense prendre en conte que posseïx una potència energètica molt enorme pel parc Eòlic Arauco. Les ciutats i pobles que componen la regió són Aimogasta, Anillaco, Aminga i Sant Blas dels Sauces.
Regió Capital (IV): en esta es concentra el parc industrial que produïx varis bens. També hi ha producció agrícola per aigua subterrànea. Esta regió és la més poblada, sent característica la disparitat enorme que existix sobre número d'habitants entre les dos localitats existent, mentres la ciutat de la Rioja té més de 150.000 habitants, Vila Sanagasta solament té 2000, i actua com a satèlit i localitat estiuenca de la Rioja.
Regió plans del Nort (V): és una regió que es dedica a l'agricultura i es basa en la ganaderia extensiva caprino. Posseïx varis atractius com el parc El Chiflón, Talampaya, Quebrada dels Còndors i Caminito. Les ciutats i pobles d'esta regió són Chamical, Olta, Patquia, Tama i Punta dels Plans.
Regió plans del sur (VI): és una regió que solament posseïx rec en la localitat de Catuna i el restant es dedica a la crío extensiva de ganado caprino. A principis d'el XX estava poblada per boscs de quebrachos i algarrobos, en el pas del temps estos varen ser deforestats. Esta regió sofrix per l'èxodo massiu cap a Sant Joan o cap a la ciutat de la Rioja. Posseïx varis atractius turístics com la Quebrada d'Ambil, la reserva Guasamayo, la verge de Copacabana i la Ruta dels Caudillos en Sant Antonio. Les ciutats i pobles d'esta regió són Chepes, Ulapes, Malançen, Santa Rita de Catuna, el Milacre i el Portezuelo.
La província consta de 18 municipis denominats oficialment "departaments". La Constitució provincial va ser sancionada en 1855, en modificacions en 1866. Una nova constitució va ser sancionada en 1986 i modificada en 2011. La província reconeix l'autonomia provincial i establix que tots els municipis deuen dictar la seua carta orgànica. A diferència de la majoria de les províncies argentines, en La Rioja els departaments i els municipis són una mateixa entitat, els quals estan llistats en Municipis de la Rioja (Argentina). Per a informació sobre l'organisació municipal de la província, vejau: Organisació municipal de la Rioja (Argentina).
El Decret-Llei N.º 18 004, promulgat pel govern militar el 23 de decembre de 1968, va establir els llímits entre les províncies de la Rioja i Sant Joan. Prèviament, els interventors militars d'abdós províncies varen celebrar un acort el 12 de març de 1968 en l'objecte de posar fi a una disputa secular de llímits. El 21 de decembre de 1973, la Llegislatura de la Rioja va sancionar la llei provincial N.º 3468 desconeixent la validea del Decrete-Llei del govern militar. El Govern de Sant Joan va sancionar en giner de 1969, la llei provincial N.º 3580, ratificant el conveni interprovincial firmat pels interventors militars en 1968.[11] La disputa se centra en el glaciar i en el cerro, abdós denominats El Potro, en potencialitat minera en coure i or, en a on el Decret-Llei N.º 18004 va fixar que ellímit partix des del cerro El Potro, dirigint-se des d'allí en rumbo surest fins a donar en el riu Blanco, pero no diu quin és l'àngul de la direcció surest, per lo que la zona va ser delimitada pero no demarcada.
Durant la gran ona d'immigració europea, La Rioja va ser la segona província que menys immigrants va rebre despuix de la Província de Jujuy, tant en térmens quantitatius com en térmens relatius. A pesar d'açò, la província ha segut un receptor d'immigrants d'atres parts del món, principalment del món àrap, destacant-se Síria i el Líban.[22]
↑Sonia Tell (2008). Còrdova rural, una societat llauradora (1750-1850). Buenos Aires: Prometeo Llibres Editorial, pp. 55 (nota n°32). ISBN 978-9-87574-267-3.
.jpg){kind=link}
.svg){kind=link}
,_departments_and_capital.png){kind=link}
