Schinus areira
Schinus areira, conegut com aguaribay en el centre de l'Argentina, és un arbre de la família de les anacardiàcees, del gènero conegut com molles o arbres del pebre. És natiu d'Amèrica del Sur, a on creix de forma selvada en el centre i nort d'Argentina, des de la província de Còrdova fins a Jujuy. Pel seu valor com a ornamental s'ha introduït en zones templades i càlides de tot lo món. Uns atres noms comuns que rep són: molle o pimentó atacameño (Chile), molle del Perú (Catamarca), molle de Bolívia (Jujuy), molle de Castella (Jujuy i Bolívia), gualeguay, pimentó, pimentero, arbre del pebre, terebinto, pimentó del diable, bàlsem, curanguay i mulli. En Mèxic, a on l'espècie està asilvestrada, els seus noms comuns inclouen: pirul, arbre del Perú, molle, peloncuahuite i copalastle. Degut a que el frut es consumix com a succedàneu, o tongada del pebre, en les províncies del centre de l'Argentina li'l denomina fals pimentó, i en la cuina llatinoamericana té lloc específic.
Característiques
[editar | editar còdic]S. areira és un arbre perenne, de porte mijà o gran, alcançant els 10 a 15 m d'altura; el fuste és gros, de 80 a 100 cm de diàmetro, cobert per corfa pardogrisácea, a voltes rojosa, escamosa, impregnada d'una resina molt fragant. La copa és de forma globosa i en brancada colgante, similar al dels sauces (Salix spp.), prim i glabro. Les fulles són compostes, alternes, normalment imparipinnadas pero a voltes paripinnadas, d'entre 15 i 25 cm de llarc, ubicades en branques péndulas alternes; cada una mostra 7 a 16 parells de folíols subcoriáceos, lineares a lanceolados, casi sésiles, en el marge llaugerament dentado. Davant l'abrasió despedixen una forta fragància a trementina.
És dioico. A mitan de primavera produïx inflorescèncias molt ramificadas en forma de panícules terminals o axilars, llargues, péndulas, formades per floros menuts de color vert pàlit, blanquecino o groguenc. D'estos es formen drupas globosas, de tonalitat rojosa, en el càliç persistent; són comestibles tenint un sabor al mateix temps dolç i picante al que deuen el seu nom, molt aromàtics. Contenen una llavor ovoide, de color groc o pardo. Consumits per les aus, es dispersa per ornitocoria.
Hàbitat i dispersió
[editar | editar còdic]El aguaribay creix en gran velocitat i s'adapta en facilitat a sols molt distints, encara que no tolera el anegamiento ni la alcalinidad extrema. És resistent a la sequia i a les gelades, encara que els eixemplars jovenils poden patir els extrems de fret. És fotófilo, alcanilófilo i freatófilo. Es planta normalment de llavor.
L'alcohol present en els fulls i fruts inhibix el creiximent d'atres plantes a la seua ombra, és dir, presenta alelopatía. La seua distribució comprén des del centre oest d'Argentina, cap al nort. Centre i nort de Chile, Paraguay, Sur de Brasil i Uruguay. En general comprén la zona Chaqueña occidental i de la Prepuna[1]
Us
[editar | editar còdic]Per la seua vasta copa li l'aprecia en jardineria, encara que és excessivament gran per a us urbà, llevat en parcs o predios oberts. El frut es consumix com a succedàneu del pebre, i en la cuina llatinoamericana té lloc específic.
S'ampra també l'oli essencial obtingut dels fruts, de color groc ambarino i olor acre; els principals ingredients d'est són el carvacrol, el felandreno, el formiato de 3-metilpentanol i el terpineol.
La resina, coneguda antany com mastix americana, s'usava com purgante. De la corfa i els fulls aromàtics es preparaven emplastos per a les úlceres i #unflament cutàneus; pres en decocto, se li atribuïxen propietats emenagogas.
En la seua Crònica del Perú, escrita entre els anys 1540 i 1550, el croniste de la Conquista Pedro de Cieza de #León dedica un capítul (CXII) sobre este arbre i la seua utilisació entre els antics peruans, com l'obtenció d'un brebaje alcohòlic i atres productes: "D'una fruta molt quina que críes este arbre fan vi o brebaje molt bo, i vinagre; i mel fart bona, en no més de desfer la cantitat que volen desta (sic) fruta en aigua en alguna vasija, i posada al fòc, despuix de ser gastada la part pertanyent, queda convertida en vi o en vinagre o en mel, segons és el cocimiento" (Cieza de #León, 1984, p. 380).
Taxonomia
[editar | editar còdic]Schinus areira va ser descrita per Carlos Linneo i publicat en Species Plantarum 1: 389. 1753.[2]
- Schinus molle var. areira (L.) DC. [3]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ http://www.darwin.edu.ar/proyectos/floraargentina/detalleespecie.asp?forma=&varietat=&subespècie=&espècie=areira&genere=Schinus&espcod=12029
- ↑ «Schinus areira». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. Consultat el 1 de febrer de 2013.
- ↑ Schinus areira en PlantList/
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Demaio, Pablo; Karlin, Ulf Ona; Medina, Mariano. Arbres Natius del Centre d'Argentina. 2002, 1.ª ed. 210 pp. ISBN 950-9725-51-X.
Atres #bibliografia
[editar | editar còdic]- Arrillaga de Maffei, B., G. Ziliani & J. Ren. 1973. Anacardiàcees d'Uruguay. Bol. Fac. Agron. Univ. Republ. (Montevideo) 126: 1–30.
- Martinez Crovetto, R. 1963. Bonplandia (Corrents) 1: 227–244.
- Munoz, J. d. D. 1990. Anacardiaceae. 1–84. In G. F. Bocquet & M. R. Crosby (eds.) Fl. Paraguay. Conservatoire et Jardin botaniques de la Ville de Genève; Missouri Botanical Garden, Geneva; St. Louis.
- Zuloaga, F. O., O. Morrone, M. J. Belgrano, C. Marticorena & I. Marchesi. (eds.) 2008. Catàlec de les Plantes Vasculars del Con Sur (Argentina, Sur de Brasil, Chile, Paraguai i Uruguay). Monogr. Syst. Bot. Missouri Bot. Gard. 107(1): i–xcvi, 1–983; 107(2): i–xx, 985–2286; 107(3): i–xxi, 2287–3348.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Schinus areira» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.