Escut de l'Argentina

El escut de l'Argentina és —junt en la bandera de l'Argentina, l'Himne Nacional Argentí i l'escarapela d'Argentina— un dels quatre símbols nacionals de la República Argentina. Va ser acceptat oficialment el 12 de març de 1813 per l'Assamblea General Constituent d'eixe any. Aixina i tot, es conserven documents emesos per l'Assamblea que testimonien que abans de conéixer-se el decret que aprovara el seu disseny ya s'amprava l'actual escut, havent-se utilisat en anterioritat a est l'escut d'armes del virreinato del Riu de l'Argent.

Escut de l'Argentina

Despuix d'algunes modificacions en el disseny de l'escut, finalment va ser sancionat el disseny actual el 24 d'abril de 1944 per mig de Decret N.º 10.302 del Poder Eixecutiu Nacional, establint-se que s'use exclusivament el disseny original.

L'escut d'Argentina té la forma d'una elipse en la proporció 14:11. L'elipse en l'eix principal es dividix entre celest (blau clar) i argent o argén (blanc) i, per lo tant, es manté en els colors nacionals.

Antecedents

Escut en un salvoconducte usat per membres d'un club revolucionari francés per a accedir a l'Assamblea Llegislativa entre 1790 i 1793.

Escut en salvoconducte francés

L'emblema del que es valien com laissez-passer (billet de salvoconducte) els membres d'un club revolucionari francés per a accedir a l'Assamblea Llegislativa entre 1790 i 1793 té una clara similitut en l'escut argentí, llevat que té en el blava referències marines, en lloc de referències celests, i el sol no és el Sol de Maig. Apareix en una ilustració que figura en l'obra La Revolució Francesa, de Michel Vovelle (Tom 3° pàgina 216). En la Biblioteca Nacional de França apareix com "Còdic de la Colecció Qb.1 Any 1793". Possiblement el disseny havia segut obtingut per un argentí durant eixe turbulento periodo o dut per un jacobino que podria haver viajat per a combatre per l'independència argentina (podem recordar que M^em. Elisa Pichegru era una jacobina refugiada després en l'actual territori argentí i amiga íntima de Manuel Belgrano).

Les inicials "BR" que apareixen en un círcul baix la cinta roja que unix als llorers signifiquen "Bibliothèque Royale", raó per la qual també està inclosa la corona real. Les lletres "Lat" que es veuen en la vora dreta de l'escut, a l'altura dels rajos segon i tercer del sol, corresponen a la "Colecció Latarrade" de la que formava partix eixa estampa i el propietari de la qual del mateix nom va vendre una part a la Biblioteca Nacional de França en 1841. A la seua volta, la família de Latarrade, en 1863, donó a la mateixa institució atres quinze mil gravats, d'a on sorgix que la proveniencia del referit emblema està perfectament certificada.

Història

Encarregue de l'escut

Se sap que l'Assamblea de l'any XIII, en el propòsit d'eixecutar actes sobirans, va comissionar al diputat per San Luis, dò Agustín José Donado, la confecció d'un sagell per a autenticar els escrits del govern en tongada de l'utilisat fins a llavors en les armes reals d'Espanya.

Està també provat que Donado va confiar eixa tasca al gravador cuzqueño radicat en Buenos Aires Juan de Deu Rivera (1760-1843) i que, en el cunye per ell tallat, varen ser sagellats alguns documents emanats de l'Assamblea; per últim, en l'Archiu General de la Nació figura el decret del 12 de març de 1813, pel qual l'Assamblea, en les firmes del seu president, Tomás Valle, i el secretari Hipólito Vieytes, ordena «que el Suprem Poder Eixecutiu use el mateix sagell d'este Cos Sobirà, en la sola diferència de que l'inscripció del Círcul siga la de Suprem Poder Eixecutiu de les Províncies Unides del Riu de l'Argent».

En eixa formalitat va quedar registrada la data certa de la creació de l'escut argentí, per més que El Redactor de l'Assamblea publicara la notícia el dia següent.

Paternitat del disseny

A partir d'ahí escomencen les divergències sobre quí va ser realment l'autor del disseny respectiu. Ha segut atribuït al mateix Donado, al tallador Rivera, a l'artiste peruà Isidro Antonio de Castro i a l'argentí Bernardo de Monteagudo, entre uns atres, pero sempre fent la salvetat de que no existixen constància concloents que permeten sostindre en total seguritat a quí dels nomenats cal assignar-li la paternitat de l'escut.

Us en les primeres monedes nacionals

Primeres monedes rioplatenses falcades en 1813.

El 20 de febrer de 1813 els patriotes varen eixir victoriosos de la batalla de Bota, lo que posava a les Províncies Unides novament en possessió d'una rica i extensa zona del Alt Perú, incloent a la ciutat emblema de Potosí i el seu ceca o casa de la moneda, que despuix de la derrota en la batalla de Huaqui (1811) havia segut abandonada.

L'Assamblea, en la seua sessió del 13 d'abril, va sancionar una llei per la que es creaven nous troquelar i als pocs dies va eixir a la circulació el real argentí, primera moneda nacional. Es va establir que l'anvers de la moneda devia presentar l'escut nacional rodejat per l'inscripció «Províncies del Riu de l'Argent», mentres que el revers devia exhibir un sol en la llegenda «En Unió i Llibertat». No obstant, en falcar-se la moneda, esta disposició es va invertir: l'escut va ser colocat en el revers i el sol en l'anvers.

Modificacions informals

Moneda de 8 escuts.

La falta de regulació respecte a les especificacions va provocar el sorgiment de vàries representacions distintes a través de el XIX.

La tendència més comuna va ser la d'agregar catorze banderes argentines a abdós costats de l'escut i dos canons entrellaçats. Es desconeix que moment es va popularisar, un primer antecedent podrien ser les monedes de 8 escuts falcades en 1828, el revers dels quals conté un escut en dos banderes als costats, canons entrellaçats i un tambor militar. A partir de 1830 sorgix el disseny més difòs. S'atribuïx el número de banderes a les províncies llavors existents. No obstant, en els documents oficials solia variar molt, podent haver dos i fins a tres de cada costat.

Versió rosista de l'escut ornamentado.

Durant l'época de Roses (1829-1852) i la Confederació Argentina, es va amprar també un escut en esta mateixa ornamentació pero en catorze estandarts en els que figuraven els escuts provincials. En el Museu Històric Nacional es troba una proclama per la qual Roses ordena cessar el luto de la seua esposa, Encarnación Ezcurra. En la part superior s'observa la variant rosista. El mateix es replica en un certificat d'alta de la milícia provincial porteña, conservada en el mateix Museu.

Versió ornamentada de l'escut nacional, en banderes a cada costat.

Despuix de la derrota de Roses en la batalla de Casers, els destins del país varen quedar en mans de Just José de Urquiza, qui va ser dotat en les facultats extraordinàries del seu predecessor. Urquiza va abandonar tots els símbols rosistas fins a llavors existents, des de la divisa punzó fins a la variant rosista de l'escut. Es va retornar llavors a l'ocupació del ornamentado comú.

L'èlit porteñista de la ciutat portuària de Buenos Aires, contraria al repartiment equitatiu dels ingressos de l'aduana, va organisar una revolució que va derrocar a les autoritats provincials i secesionó de facto com Estat de Buenos Aires. Es va amprar el mateix disseny ornamentado que Urquiza havia impost.

A partir de el xix i principis de el xx es va deixar d'utilisar la versió ornamentada i va prevaldre l'original. La situació va ser formalisada en el Decret N.º 10.302/44 del 24 d'abril de 1944, que en la seua secció 5 establix que l'escut serà una rèplica del sagell de 1813.

Vore també

• Bandera de l'Argentina
• Banderes provincials de l'Argentina
• Banderes històriques de l'Argentina
• Atres banderes argentines

Bibliografia

• Zeballos, Estanislao S. (1900). L'escut i els colors nacionals, Casa Jacobo Peuser.
• Vaig donar Meglio, Gabriel (2023). Temps de revolució (1808-1824), Temps de províncies (1820-1852) (PDFPDF), Ciutat Autònoma de Buenos Aires: Associació Recolze al Museu Històric Nacional. ISBN 978-987-25938-4-1.