Virrei
El virrei[1] o visorrey va ser l'autoritat responsable d'administrar i governar, en nom del rei d'Espanya, un regne de la Monarquia. El títul de virrei ho trobem en el XIV en un document en llatí de Pedro el Ceremonioso (1381).[2] A mitan del XVI, es va introduir en la Corona d'Aragó el vocable virrei derivat de la paraula visrei ya utilisada a lo manco en el XV[3] i del català passaria al castellà visorey.[3] En els documents de la Corona d'Aragó del XV (1428), redactats en llatí, s'amprava el terme vice rex per a referir-se al virrei de Sicília.[4][5]
El virrei en la Monarquia espanyola
La figura va tindre especial importància en la Monarquia espanyola a partir dels Reis Catòlics i el seu net Carlos I d'Espanya (i V d'Alemània) per l'enorme acumulació de territoris que, per la seua extensió i l'impossibilitat de comunicacions ràpides, no podien gestionar-se de forma centralisada. Despuix de la guerra de les Comunitats va quedar clar que el centre vital de la Monarquia anava a ser Castella, alguna cosa que es va confirmar en l'establiment definitiu de la Cort en Madrit per Felip II, a excepció del breu periodo en que la Cort es va traslladar a Valladolit en el regnat de Felipe III. En cada regne es va instituir la figura del virrei, ademés d'una série de reformes dirigides a impondre el poder real per damunt de la noblea i el clero; inclús en els vasts territoris del Nou Món l'instauració de virreyes confirma que estos territoris es consideraven com una província de l'imperi.[6] L'importància de dita forma de govern va dur a que l'historiografia denominara al periodo històric de la seua vigència com: «el Virregnat».
Virregnats de la Monarquia espanyola en Europa
| Virregnat de Sicília (1415 - 1713) | Virregnat de Cerdenya (1417 - 1720) | Virregnat de Galícia (1486 - ¿?) | Virregnat de Nàpols (1503 - 1707) | Virregnat de Navarra (1512 - 1840) |
| Virregnat d'Aragó (1517 - 1707) | Virregnat de Catalunya (1520 - 1707) | Virregnat de Valéncia (1520 - 1707)[7] | Virregnat de Mallorca (1575 - 1707) | Virregnat de Portugal (1580 - 1640) |
Virregnats de la Monarquia espanyola en Amèrica
S'otorga per primera volta el títul de virrei per a les terres a guanyar -conquistar- a l'atre costat de l'Atlàntic a Cristóbal Colón (Virregnat colombino), encara que d'este se li va donar més importància al títul de «Almirant de la Mar Océana». En 1511, según lo dispuesto en les Capitulacions de Santa Fe, va ser nomenat virrei Diego Colón, qui sí li va donar importància a dit títul. El càrrec de Virrei comença a aparéixer com a càrrec no hereditari en 1535 en la creació del «Virregnat de la Nova Espanya», sent el seu primer virrei Antonio de Mendoza i Pacheco, i en 1542 en crear-se el «Virregnat del Perú», sent el seu primer virrei Blasco Núñez de Vela. Va haver una evolució en la Monarquia espanyola respecte a la calitat de la persona que devia ocupar dit càrrec. Per als Habsburgo, els virreyes devien ser persones de la noblea (generalment militars); en canvi per als Borbones, els virreyes eren preferentment de classe mija (generalment funcionaris de carrera que anaren lletrats). El virrei, com a representant personal del rei d'Espanya, és rebut en Amèrica en tota solemnitat, contava en una guàrdia personal i era rebut en un pali, que era un privilegi del Rei i del Santíssim Sacrament. Per la gran extensió de les seues possessions en Amèrica, la Corona Espanyola va crear els següents virregnats (virreynatos en una antiga ortografia) com les principals autoritats regionals:
- Virregnat de les Índies (1492-1524)
- Virregnat de Nova Espanya (1535-1821). En un començ comprenia des d'Alaska fins a Costa Rica i Filipines.
- Virregnat del Perú (1542-1824). En un començ comprenia gran part d'Amèrica del Sur des de Panamà (sense contar els Dominis de Portugal ni Veneçuela)
- Virregnat de Nova Granada (1717-1723, 1739-1819)
- Virregnat del Riu de la Plata (1776-1810). En un començ tenia Puno, les illes Malvines, Fernando Poo i Annobón.
Virreyes no peninsulars en Amèrica
Vore també
Referències
- ↑
- ↑ Antonio Rubió i Lluch (1947). google.es/books? id=9FL1gDllhg0C&pg=PA522&dq=diplomatari+rubio+lluch+virrei+viceregium&hl=ca#v=onepage&q=diplomatari%20rubio%20lluch%20virrei%20viceregium&f=false Diplomatario d'Orient català (1401-09) : colecció de documents per a l'història de l'expedició catalana a Orient i els ducats d'Atenes i Neopatria, Institut d'Estudis Catalans, pp. 522–. GGKEY:GTBN2GHED23. Consultat el 24 de novembre de 2012.
- ↑ 3,0 3,1 Juan Corominas (1976). Diccionari crític etimològic de la llengua castellana. 4,R-Z, p.1112, Ed. Gredos. ISBN 978-84-249-1324-3. Consultat el 24 de novembre de 2012.
- ↑ (2006) google.es/books? id=9aovfIOAKOMC&pg=PA260&dq=codice+diplomatico+dei+giudei+de+sicilia+vicerex&hl=ca&redir_esc=y#v=onepage&q=codice%20diplomatico%20dei%20giudei%20de%20sicilia%20vicerex&f=false Il Beato Matteo d'Agrigent i la província francescana vaig donar sicilia nella primera metà del secolo XV., Officina vaig donar Studi Medievali, pp. 260–. ISBN 978-88-88615-58-5. Consultat el 24 de novembre de 2012.
- ↑ Joseph Shatzmiller (1994). google.es/books? id=AP5Z6scFCMQC&pg=PA156&dq=rubi%C3%B3+i+Lluch+Vicerex&hl=ca&redir_esc=y#v=onepage&q=rubi%C3%B3%20i%20Lluch%20Vicerex&f=false Jews, Medicine, and Medieval Society: Joseph Shatzmiller, University of California Press, pp. 156–. ISBN 978-0-520-08059-1. Consultat el 24 de novembre de 2012.
- ↑ Madariaga, Salvador de (1986). L'auge i l'ocàs de l'imperi espanyol en Amèrica, Tercera edició, Madrit: Espasa-Calp. ISBN 9788423949434.
- ↑ Bas, Manuel i Bas, Nicolás, Dret Foral Valencià: gva.es/argos/fileadmin/argos/datos/RVEA/libro_23/399-23.pdf El virregnat del Comte d'Altamira
- gva.es/argos/fileadmin/argos/datos/RVEA/libro_23/399-23.pdf Archivat el 5 de febrer de 2012 archivat en Wayback Machine. (PDF)