Cultura chachapoyas
Els chachapoyas varen ser un grup ètnic del Antic Perú, reconegut també com una cultura arqueològica que es va desenrollar en l'actual departament d'Amazones, en l'alvertent oriental dels Andes del nort del Perú, entre finals del Horisó Mig i tot l'Intermig Tardà. Segons l'Inca Garcilaso de la Vega, també eren coneguts com "chachas".
Durant l'expansió del Tahuantinsuyo, varen ser incorporats al domini inca baix el govern de Túpac Inca Yupanqui i, posteriorment, una part d'ells va colaborar en els conquistadors espanyols durant la conquista del Perú. En el periodo colonial, varen ser concentrats en encomanes i reduccions, i el seu territori va donar orige a la ciutat de Chachapoyas, fundada en 1538.
En l'época republicana, la ciutat de Chachapoyas es va consolidar com a capital del departament d'Amazones, i el terme chachapoya va passar a expressar una identitat regional associada al llegat històric i cultural d'este poble.
Etimologia
[editar | editar còdic]
El nom "chachapoyas" va ser donat a esta cultura pels incas; el nom que esta gent va poder haver usat per a referir-se a sí mateixos no es coneix. El significat de la paraula Chachapoyas pot derivar-se del quechua sach'a phuyu (sach'a = arbre, phuyu = núvol) que significa "bosc nuvolat", una atra alternativa és que pot haver segut de sach'a-p-qulla (sach'a = arbre, p = de la, qulla = el nom d'un regne preincaico de Puno que els Incas usaven com a terme colectiu per als molts regnes al voltant del Titicaca) l'equivalent de "gent qulla que viu en els boscs".
També podria equivaldre als térmens aymaras chacha- phuya ya que (chacha = home(s), phuya = cabell de cloclo) lo que significaria "hòmens dels cabells dorats".
Ubicació geogràfica
[editar | editar còdic]
Els chachapoyas moraven al surest dels bracamoros, sobre la marge dreta del riu Marañón. El seu desenroll va tindre com a centre la vall del riu Utcubamba. El seu territori s'estenia de nort a sur casi 400 quilómetros, des del riu Marañón en la zona de Bagua, fins a la conca del riu Abiseo, a on es troba la ciutadella de Gran Pajatén, i encara més al sur fins al riu Chontayacu. Calancha oferix la següent descripció:
Sobre els "tigres" (referint-se als jaguars), els misionero agustinos pioners varen mencionar que:
Comprenia aixina la partix sur de l'actual departament d'Amazones i sectors del noroest del departament de Sant Martín, com també espais de l'extrem oriental del departament de la Llibertat. En efecte, les notícies que consigna l'Inca Garcilaso de la Vega referixen que el territori dels chachapoyas era tan extens que li "poguérem cridar regne perque té més de cinquanta llegues de llarc per vint d'ample, sense lo que entra fins a Moyobamba que són trenta llegües de llarc [...]". Per a una interpretació adequada d'esta informació, direm que una llegua correspon a prop de cinc quilómetros.
Història
[editar | editar còdic]Antecedents
[editar | editar còdic]| Anys | Etapes |
|---|---|
| 800 – 1470 d. C. | Chachapoya Clàssica |
| 1470 – 1532 | Chachapoya – Inca |
| 1532 – 1570 | Chachapoya – Colonial Primerenc |
Els chachapoyas tenen una llarga història en la regió, mida en varis milenis a jujar pels testimonis d'art rupestre exposts en les parets rocoses de coves de la província de Utcubamba. Possiblement varen ser descendents d'immigrants cordilleranos que varen modificar la seua cultura ancestral en el nou mig, tal volta arreplegant tradicions dels primers pobladors d'orige amazónico.
Intermig tardà
[editar | editar còdic]Lo tradicionalment denominat "chachapoyas", pròpiament dit, possiblement va tindre els seus inicis en el VIII. Varen modificar el paisage selvático tornant-ho erosionat i yermo a mida que anaven depredando els boscs i com a conseqüència de les cremes anuals a que sometien les seues terres. Esta modificació del paisage original es presenta elocuentemente en l'àrea del riu Utcubamba.
Conquista inca i Imperi
[editar | editar còdic]Regnat de Túpac Yupanqui
[editar | editar còdic]Túpac Inca Yupanqui va ser el primer inca que va contemplar la possibilitat de sojuzgar Chachapoyas, durant la guerra Inca-Chachapoyas. No obstant, despuix de conquistar Huacrachuco, va decidir prendre's un temps per a reorganisar les seues forces. Chachapoyas era un objectiu atractiu pels recursos que oferia, ademés de supondre una posició estratègica i ferma des de la qual enviar expedicions a l'est, adinsant-se en les selves tropicals.
L'eixèrcit inca va reunir una sifra aproximada de 20 mil soldats (en la seua majoria, provinents del Collasuyo) per a atacar des del sur. El jaciment de Pampa Bella B, propenc al Gran Saposoa, és freqüentment referit com un campament militar imperial en el seu espente contra les distintes fortificacions que esguitaven els boscosos cerros i montanyes de Chachapoyas.
Les forces del tahuantinsuyo varen alvançar implacables a través de l'agrest territori. Qui va descriure el desenroll de la guerra en major detall va ser el croniste Inca Garcilaso. La primera batalla es va lliurar en Pías, en lo que concorden atres cronistes com Martín de Murúa i Pedro Sarmiento de Gamboa, seguida de trobades en Condormarca, Cajamarquilla, Pampamarca, Raimipampa (hui Leymebamba), Suta (hui Zuta, un anex de Jalca Gran) i Alce. Durant la campanya, els chachas varen ser reclutats per a batallar en contra de ètnia rivals, com els luyas. La ciutadella d'Alce es va construir com un bastió militar incaico. La campanya de Túpac Yupanqui es va detindre finalment en les zones de Moyobamba i Cascayunga, les quals es varen rendir pacíficament. Com a premi, el inca agasajó als seus caps en abundants penyores fines.
Alguns chachapoyas varen ser deportats a Cajamarca (incloent una colónia chilcho en Chetilla) i Amaybamba, mentres que uns atres varen servir com alabarderos en l'eixèrcit (segons Santa Cruz Pachacuti). Els chachapoyas també eren molt estimats i inclús temuts per les seues pràctiques curanderas. El Incanato va instaurar el sistema d'organisació per mig de curacazgos i va procedir en la construcció d'infraestructura administrativa, militar i religiosa, ademés d'incrementar enormement el sistema de camins. En Alce es va establir la residència de numerosos nobles incaicos, administrant la zona nuclear de Utcubamba, mentres que Cochabamba va ser erigit com el principal centre administratiu de la nova província de Chachapoyas.
Com a primer governador es va nomenar a Chuillaxa, qui era favorable a la presència inca i ya posseïa experiència política com curaca de Chibul, sent ascendit en el títul de apu. Aixina mateix, se li varen obsequiar vàries concubinas. La seua administració es va caracterisar per un clima d'estabilitat i tranquilitat que va durar varis anys. El nort de Chachapoyas, en canvi, es va dividir en atres províncies: Bracamoros, Paclla o Pacla i Cascayunga.
Regnat de Huayna Cápac
[editar | editar còdic]Durant el regnat d'Huayna Cápac Inca, el fill de Apu Chuillaxa, Huayna Chuillaxa, també conegut com Chuillaxa II i batejat pels espanyols com Cristóbal Chuillaxa, va succeir al seu pare com a governador de Chachapoyas. L'administració de Huayna Chuillaxa va ser prou agitada, puix es varen suscitar dos rebelions provablement a causa del descontent per la creixent intensitat i rigidea del règim inca, molt contrastante en un territori històricament conformat per grups políticament simples i independents que no obedien més que als seus caudillos temporals.
La primera rebelió va ser violentament esclafada. La segona, en canvi, no va requerir d'una incursió militar en quant, segons el Inca Garcilaso, es va promulgar un perdó general despuix de que una vella chachapoyas en representació dels rebels va pregar clemència. En tot, abdós events varen ser motiu suficient per a la destitució de Huayna Chuillaxa, creent-se que va estar confabulado en els alçament, qui va mostrar gran pesadumbre per la decisió. Com a método preventiu, un dels seus fills, Anucara Chuillaxa, va ser enviat al Cusco, capital de l'imperi, per a adoctrinarlo en les costums i polítiques incas, encara que acabaria residint permanent allà.
Una atra conseqüència de les rebelions va ser l'ocupació massiva del sistema de colon mitimaes para pacificar la regió. Encara que este ya s'havia practicat durant el govern de Túpac Yupanqui, en Huayna Cápac va alcançar el seu punt àlgit. Es varen incrementar enormement les deportacions de grups chachapoyas cap a atres regions de l'imperi, havent registre de fins a 26 contingents. Colónies chachapoyas varen ser assentades en punts tan lluntans com Otavalo al nort i Copacabana al sur, ademés d'en el propi Cusco. En sentit contrari, estes poblacions eren reemplaçades en colon foràneus. Un dels casos més coneguts és el dels colon huancas que es varen assentar en un poblat que fins ara existix: Huancas, especialisat en la producció alfarera. Estos varen desenrollar una enemistat en els locals luyas, la qual a voltes escalava en chocs armats. Sobre estos conflictes, un testimoni d'un curaca de nom Jesalón narra que:
Una colónia yunga es va establir al fondo de la vall del Marañón, provablement com algodoneros i/o balseros. També es té evidència de colónies cajamarcas. Quan la coya Mama Ocllo, mare de Huayna Cápac, va fallir, Huayna Cápac va recórrer Chachapoyas rodejat d'un eixèrcit de 100,000 soldats, en motiu de recaptar coca i ají per a les cerimònies del funeral.
A mitan del mandat de Huayna Cápac i immediatament despuix de la destitució de Huayna Chuillaxa, es va elegir al yanacona Chuquimis com a nou governador. L'historial de Chuquimis era notori. Era curaca de Pipus (hui Pipos), al nort de Chachapoyas, veterà d'atres guerres del inca i un dels seus ajudants propencs. Per això, era un dels seus hòmens de confiança, se li havien otorgat terres en Cusco i Ayacucho, i se li havia concedit el títul de apu. No obstant, el seu nomenament va ser resentit per atres curacas, puix se li considerava foraster. Irònicament, és molt provable que Apu Chuquimis haja enverinat a Huayna Cápac en supostes herbes medicinals per a "curar-li" una malaltia. De ser aixina, l'acte de Apu Chuquimis va desencadenar una reacció en cadena que va carrejar la mort de Huayna Cápac, l'esclat de la guerra civil incaica i va permetre la ràpida conquista espanyola en aliar-se estos en el govern cusqueño en contra de la insurgencia atahualpista.
Apu Chuquimis va morir sobtadament baix circumstàncies estranyes (provablement un suïcidi) durant el lapsus en el que Colla Topa, un dels militars i nobles més propencs al inca fallit, es dirigia a Chachapoyas per a investigar i castigar el presunt enverinament. En donar-se conte de que Apu Chuquimis ya hi havia fenecido, va ordenar de totes formes extraure els seus restants de la seua sepultura ubicada en uns "peñascos" per a enterrar-los, lo que els despullava de sentit religiós conforme ho dictava el cult andino als cossos de ancestros ilustres. Aixina mateix, va ordenar eixecutar al seu fill Jos Chuquimis i encarcerar en el Sancayhuasi a Chuquiguamán. També va nomenar a Tomallaxa com a nou governador gràcies a la seua experiència política com curaca de Flama Chibani. Tomallaxa va governar per un curt periodo de temps, al voltant de 2 anys, fins al seu decés. Chuquiguamán, per un atre costat, va conseguir superar el seu estadía en el Sancayhuasi, lo que hauria demostrat la seua inocència, i va ser dut al Cusco.
Regnat de Huáscar
[editar | editar còdic]Durant el govern d'Huáscar Inca, soldats chachapoyas varen integrar les files de la guàrdia real incaica, servint junt en tropes cañaris i les tradicionals d'ètnia quechua. No residien en Chachapoyas, sino que tenien com a base el barri cusqueño de Carmenca, com a part de les colónies chachapoyas que vivien en la capital inca. Segons Martín de Murúa, ostentaven un estatus privilegiat i exent de servicis personals.
Una de les escasses campanyes militars mampreses per Huáscar durant el seu breu mandat es va donar justament en Chachapoyas. L'objectiu era la conquista de Pomacochas. Esta zona, ubicada al nort, encara mantenia independència de l'imperi. Segons atres versions, Pomacochas ya havia segut incorporada a l'imperi pero s'havia rebelat. Des d'Alce, va ser despachat un eixèrcit comandado pels capitans Tito Atauchi i Tambo Uscamayta. Els militars incaicos també nomenarien a Puiluana com a nou governador de Chachapoyas per a cobrir el buit deixat pel primerenc decés de Tomallaxa. Per la seua banda, els pomacochas varen rebre reforços dels chupatis i fondes (aparentment, ètnia de la perifèria). Estos es varen replegar cap a una fortalea i varen emetre una oferta de pau, per lo que els incas varen enviar una comitiva presidida pel noble inca Chuquisguamán.
Els pomacochas es trobaven en mig de celebracions, a manera de congraciarse en els incas. Segons Murúa:
Despuix, quan els militars incaicos es trobaven en la guàrdia baixa i provablement baix l'efecte de l'alcohol, els chachapoyas
Com era costum per a moltes ètnia de Chachapoyas, varen decapitar els cossos de Chuquisguamán i atres oficials per a obtindre caps-trofeus, colocant-les en les portes de les seues vivendes. Huáscar, enterat de la situació, va enviar reforços a Tito Atauchi per a l'eixecució d'un atac resolutiu contra la fortalea pomacocha. El sege obtindria un èxit contundent, esclafant la resistència pomacochas i massacrant als defensors. Segons Sarmiento de Gamboa, varis assalts incas varen ser derrotats abans de la victòria final. El triunfante eixèrcit incaico va retornar al Cusco per a celebrar en companyia del mateix Huáscar.
En relació en la política de mitimaes, va ubicar a grups chupaychus o chupachos en guarnicions que encara no han segut identificades.
Guerra civil inca
[editar | editar còdic]Durant la guerra civil incaica, Chachapoyas va suministrar millers de soldats per a reforçar les files del govern cusqueño; és notòria la participació de 10,000 soldats chillao, molt estimats donada la seua belicosidad i tire. Puiluana va ser convocat per Huáscar per a presentar-se en la capital, a on va acabar fallint. No obstant, estos reforços no varen conseguir frenar les contínues derrotes davant les forces atahualpistas. Despuix del desastre cusqueño en la batalla de Cochahuayla, el camí a Chachapoyas va quedar expost. Entretant i aprofitant el caos, els distints curacas locals intentaven posesionarse d'atres parcialitat, com Chuillaxa III, fill de Huayna Chuillaxa, en Cochabamba i Chuquimis Longuin, fill de Apu Chuquimis, en Leymebamba.
La campanya atahualpista en Chachapoyas va iniciar de forma desfavorable. Un destacament de reconeiximent de 50 soldats i un espia varen ser emboscats i massacrats en Cochabamba. Furiosos, els quiteños varen atacar i quan estaven escomençant a prendre severes represàlies, un yanacona de nom Guamán va intercedir oferint regals i pregàries, lo que va dur a un perdó general. Per les seues accions, va acompanyar a Atahualpa durant l'ocupació i va ser nomenat en Pipus com a líder del nou govern, acomapañado d'un tal Çuta com corregente. Tenien com a segona persona a Chuquimis Longuin i Lucana Pachaca, respectivament. Els remanentes chachas es varen agrupar entorn als antics llocs incaicos com Alce, mentres que atres grups més alluntats (com els chilleu-vos, charrasmal i luyas), varen alcançar major autonomia en aprofitar l'ineficàcia del règim.
No obstant, els atahualpistas encara consideraven als chachapoyas com a enemics. Quan el general Quizquiz va derrotar als cusqueños en Quipaipán i va prendre la capital inca, es va ordenar l'extermini de tot chachapoya que allí habitara.
Conquista espanyola i Virreinato
[editar | editar còdic]Despuix de la captura de Atahualpa, la posició atahualpista es va agravar severament i va empijorar encara més l'inestable panorama de Chachapoyas. Atahualpa va ordenar el trasllat de caps i colon chachapoyas cap a Cajamarca i d'allí a Quito, Guamán entre ells. No obstant, molts caps chachapoyas varen ser assessinats quan es varen presentar. Guamán, veent la situació i impotent d'eixercir el seu poder en Chachapoyas, va colaborar en els espanyols a fi de restaurar l'orde i acabar en l'ocupació atahualpista. Se li va batejar llavors com Francisco Pizarro Guamán, en honor a Francisco Pizarro.
Els espanyols varen arribar a Chachapoyas per primera volta en 1535, capitaneados per Alonso de Alvarado. Es varen trobar en un entorn violent i fraccionat, a lo que se li sumava una epidèmia de pigota i crisis en la producció agrícola. Els chachas restants vivien baix la constant amenaça d'incursions i saquejos contra els seus camps de cultiu perpetrats per atres poblacions de Chachapoyas com els charrasmal en un esforç per subsistir.
El periodo de turbulència va culminar en l'entrega de Chachapoyas pel capità inca Cayo Túpac Rimanchi, governador d'Alce. La seua participació està registrada en el testimoni de Luis Valera, en un document de 1592 recuperat per Peter Lerche:
La guerra més àrdua i sanguinosa que varen lliurar els hispans, els seus aliats incas i uns atres indígenes va ser contra els chilleu-vos. Dirigits pel caudillo Guayamil, varen oferir una obstinada resistència que finalment va ser derrotada. Guayamil va ser pres com a presoner i eixecutat.
L'últim grup de Chachapoyas en ser conquistat varen ser els orimonas. El seu territori era el més oriental: de caràcter sumament escabroso, tupido i infestado de jaguars. L'objectiu espanyol era aprofitar el potencial climàtic de la zona orimona per a que llauradors chilchos pogueren cultivar i collir cotó com a tribut al governe virreinal. En la campanya es varen usar gossos de guerra i es varen cremar llogarets, alçant-se els hispans en la victòria.
Durant l'alçament de Manco Inca, alguns chachapoyas simpatizaron en els rebels, encara que per lo general la regió es va mantindre lleal al Imperi espanyol i el seu govern vassall inca del Cusco, presidit per Paullu Inca. El curaca chachapoyas Llajas Chuquillasac va ser decapitat pels sublevats a manera de represàlia.
En Chachapoyas virtualment domeñada, els espanyols varen procedir en l'aplicació del sistema d'encomanes i corregimientos. Es varen crear els corregimientos de Luya-Chilleu-vos, Caxamarquilla-Collai i Pacllas. Les encomanes es varen establir en Luya, Chillao, Chilcho, Leimebamba i Cochabamba; estes tres últimes dins de la propietat d'Alvarado, qui va ser nomenat com a principal encomendero de la regió. Per un atre costat, Francisco Guamán va ser ascendit com curaca principal de Chachapoyas en retribució a les facilitats suministrades. Abdós varen ser succeïts per Juan Pérez de Guevara i Alonso Quinyop, respectivament.
Com a part de les reformes toledanes, els chachapoyas varen ser forçats a abandonar els seus poblats per a ser reubicats en reduccions. La majoria de les reduccions es varen mantindre i conformen els actuals llogarets i ciutats de Chachapoyas, mentres unes atres varen ser abandonades com Corobamba, en Bongará, deshabitada entre 1783 i 1789. Alguns assentaments natius varen conseguir subsistir durant part del Virreinato primerenc, com va ocórrer en Purunllacta de Soloco: abandonat a finals de el XVI.
La sobreexplotació eixercida en les encomanes, sumada a l'impacte de la pigota, va supondre la progressiva disminució del número d'habitants natius. La durea del tracte als chilchos va ser particularment brutal baix el domini dels encomendero, lo que queda demostrat per la disminució de la seua població en menys de 20 anys (de 40,000 a 8,000 persones). Waldemar Espinoza va escriure sobre un cas puntual a on es varen manifestar abusos i castics contra els chilchos:
Es varen suscitar alçament contra el govern espanyol, com la rebelió posic de Ipapuy en 1549, els quals varen anar severament castigats. Els abusos i atrocitats comeses en les encomanes no solament en Chachapoyas sino en tot l'àrea andina varen motivar la promulgació de les Lleis Noves pel rei Carlos I. Soldats chacha varen ser amprats pel governe virreinal durant la guerra contra el regne de Vilcabamba.
Paulatinament, la cultura chachapoyas va ser absorbida dins de la nova societat virreinal. Esta va significar l'imposició definitiva del quechua com a llengua indígena principal en detriment de la llengua chacha nativa. No obstant, la seua influència va persistir en l'evolució regional del quechua clàssic al nou quechua chachapoyano. Per l'àmbit polític, a inicis del Virreinato es varen donar constants pugnes llegals entre els curacas descendents de Apu Chuquimis, Tomallaxa i Guamán per alçar-se en el càrrec de curaca principal, encara que els seus dominis de facto s'anaven reduint fins a Cochabamba i Leimebamba. En 1577, els descendents de Guamán varen conseguir alçar-se en la supremacia, governant fins a extinguir-se en 1825, pocs anys despuix del sorgiment del Perú.
El primer croniste en tractar sobre Chachapoyas va ser Blas Valera, l'obra del qual va ser l'inspiració per a la crònica del Inca Garcilaso quan es referia a la regió. El croniste Pedro Cieza de León va realisar algunes notes pintoresques sobre els chachapoyas:
–i agrega que despuix de la seua anexió a l'imperi incaico varen adoptar les costums impostes pels cuzqueños.
República del Perú
[editar | editar còdic]Estudis genètics publicats en 2017 en Science Reports varen demostrar una relació directa entre els habitants contemporàneus de Chachapoyas i els chachapoyas antics.
Manifestacions culturals
[editar | editar còdic]Arquitectura
[editar | editar còdic]L'arquitectura de Chachapoyas es caracterisa pels recints i torreones de planta circular, freqüentment decorats en ràfols, ménsulas i lajas líticas ordenades de tal manera que formen figures geomètriques i antropomorfas. Eixemples característics com : Olán, Macro, La Congona, Kuélap, Ollape, Yálape, Gran Saposoa, Gran Pajatén, Gran Vilaya, Purunllacta de Soloco, Purunllacta de Cheto, Navar, Chaquil, Kacta, Chipuric, Atumpucro, Llaqtacocha, La Plaja, L'Encant, Chichita, Churro i molts uns atres, alguns amagats per la densa maleza. Certes coves eren considerades com a entorns sagrats, per lo que no és estrany trobar en elles restants de rituals i sepelis chachapoyas; per eixemple, el tragadero de Chaquil o la celebérrima caverna de Quiocta. No obstant, l'obra chachapoyas més gran i més coneguda és Kuélap, conformat per un conjunt de jagantesques muralles i plataformes construïdes sobre el cim d'una montanya escarpada i agresta. Els murs que la sostenen, alçats en pedres uniformes i careadas, s'eleven fins a per 19 metros. Segons Kauffman Doig (1996), Kuélap va poder ser un gran centre administratiu de la producció agrària a on ademés es feyen rituals propiciatorios de la fertilitat, com va ocórrer en gran part de l'arquitectura monumental dels Andes antics.
Sarcòfecs i mausoleus
[editar | editar còdic]Els chachapoyas mantenien un gran respecte pels seus difunts ya que ho consideraven especials. Varen destacar gràcies a dos modalitats de sepelis: els sarcòfecs, que eren tombes unipersonals en forma humana, i els mausoleus, que eren tombes colectives. Abdós es caracterisaven per estar construïts en cavernes naturals o excavades en ales verticals inaccessibles.[1] Estos emplaçaments encaixen en la descripció en les cròniques de "peñascos".
Eixemples de jaciments que conten en mausoleus i sarcòfecs són els Sarcòfecs de Carajía, Sholón, els mausoleus de l'Estany dels Còndors, Mausoleus de Revash, Diable Wasi, La Petaca, Sarcòfecs de Cerro El Tigre, Els Pinchudos, Poble dels Morts/Tingorbamba, etc.
.jpg)
Ceràmica
[editar | editar còdic]La ceràmica chachapoyas va ser tosca, tant pel que fa a la seua factura com a la seua decoració. Els elements decoratius estan pràcticament llimitats a motius acordonats o "achurados". Peter Lerche (1986) propon que estos són d'orige amazónico. En tot cas, est seria l'únic patró procedent de la Amazonía ya que, en lo fonamental, els chachapoyas es enraízan en la tradició cultural andina. Pel territori chachapoyas apareix, igualment dispers, un tipo de ceràmica negra ben alisada, afiliada, segons pareix, a la alfarería chimú. Les ceràmiques pintades són freqüents en el nort mentres palidecen en el sur. De no ser d'elaboració local, deu procedir de les costa nort, per trueque o per un atre conducte. De l'àrea dels chachapoyas procedixen, aixina mateix, recipients de ceràmica cajamarca i encara d'estil chancay. Arturo Ruiz Estrada (1972) va elaborar una classificació de la ceràmica chachapoyas basada en un muestrario que va reunir en Kuélap. Es dividix en torra estrebe i torra pont.
Escultura
[editar | editar còdic].jpg)
A banda dels exponents escultòrics que conformen els sarcòfecs, estàtues de fusta trobades en Els Pinchudos són un atre conspicuo eixemple de l'art chachapoyas. En pedra també es esculpieron figures antropomorfas, zoomorfas i geomètriques, les quals integrarien caps claves, bajorrelieves i decoració a pur de lajas.
Cap trofeu
[editar | editar còdic]En Chachapoyas, la decapitació de rivals i l'us dels seus caps com a símbol d'estatus i valor va ser comú, possiblement com a resultat de l'influència selvática, particularment dels shuar. Esta costum es va perpetuar en zones remotes durant els temps virreinales. Es creu que els cràneus ubicats damunt d'alguns sarcòfecs corresponen en un us ritual dels caps-trofeu.
Controvèrsia sobre la definició de Chachapoyas
[editar | editar còdic]El supost regne Chachapoyas
[editar | editar còdic]Garcilaso, readaptant les idees de Blas Valera, va anar el primer en assumir que l'antic Chachapoyas es va constituir com un regne. L'interpretació lliteral de les cròniques des d'una òptica moderna, la pobra difusió social d'estudis científics que analisen rigorosament l'estructura sociopolítica de la regió, i la preferència per la narrativa èpica, atractiva i simple d'un exòtic Estat preincaico, varen perpetuar l'idea. L'arqueòlec Alfredo Narváez va ser el principal promotor contemporàneu de l'image d'un "gran i poderós regne chachapoyas" en capital en Kuélap.
A finals de el XX, una idea alternativa va escomençar a cobrar cada volta més força entre els círculs acadèmics: l'existència de múltiples señoríos chachapoyas autònoms que compartien una identitat cultural, incloent mateixa llengua, divinitat, festivitats i atres costums. Esta proposta va ser defesa principalment per Waldemar Espinoza, qui agrega que els ayllus chachapoyas convivien pacíficament. No obstant, no es conta en l'evidència requerida per a afirmar-ho tallantment; pel contrari, la zona chachapoyas sembla haver desenrollat una escassa organisació política i una fragmentació sociocultural, evidenciada inclús en l'arquitectura en contar en sotils diferències locals.
La noció de que el Chachapoyas preincaico es dividia en señoríos sembla estar influenciada per la noció del sistema organisatiu per mig de curacazgos, el qual va anar recent impost baix l'Imperi incaico. Un dels principals arguments en contra de l'existència d'organisacions polítiques complexes en Chachapoyas és l'absència de residències d'èlit o "palaus" clarament definits per a hipotètiques autoritats polítiques institucionalisades. Els líders chachapoyas haurien segut caudillos de guerra actius en circumstàncies excepcionals, com ho sugerixen pintures rupestres que representen personages victoriosos exhibint armes, vistoses indumentària i caps-trofeu.
L'existència d'estos caudillos es veu reforçada per algunes cròniques. Al respecte, Pedro Sarmiento de Gamboa anota que:
Val la apena acotar que la paraula "shinchi" (cap guerrer) va ser opacada per la generalisació del terme "curaca". En suma, és altament provable que en Chachapoyas haurien existit múltiples societats aldeanes-tribals que varen correspondre a distintes ètnia les quals, encara que es creu que ocasionalment cooperaven juntes per a la construcció de monuments com Kuélap, solien incórrer en conflictes bèlics.
Els chachapoyas "no chachapoyas"
[editar | editar còdic]En l'actualitat, el concepte de "Cultura chachapoyas" és usat per a designar indiscriminadament a totes les ètnia que habitaven la regió de Chachapoyas. No obstant, també definix a un grup particular, els chachapoyas stricto sensu. Varen existir atres grups com els charrasmal, posic, pomacochas, cascayungas, orimonas, chilchos, chilleu-vos i luyas. Alguns jamai es varen identificar com "chachapoyas" en els documents virreinales, encara si estaven culturalment emparentats.
La monopolisació de l'història de Chachapoyas per part del grup homònim, en desmedro dels demés, es pot deure al rol protagónico que els chachapoyas ètnics varen obtindre durant l'administració inca, lo que va quedar plasmat en les cròniques espanyoles que, agravant la situació, varen adquirir poc interés en profundisar sobre la regió. Criticant esta realitat, Ruiz Estrada advoca per una reconsideración de l'us i naturalea del terme "chachapoyas":
Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia adicional
[editar | editar còdic]- Viola Zetzsche: Totenreich der Wolkenkrieger. In: epoc. Heidelberg 2009,5, S. 88ff. ISSN 1865-5718
- (2017).«Enclavaments of genetic diversity resisted Inca impacts on population history».Scientific Reports.7(17411)Consultat el 16 de març de 20225.
- (2013).«Els sarcòfecs i els mausoleus preincas en Chachapoyas».Anals del Museu d'Amèrica.(21)
- 42-66.ISSN 2340-5724.Consultat el 30 de juny de 2022.
- (2020).«APROXIMACIONES HISTÓRICAS I ARQUEOLÓGICAS A LA OCUPACIÓN INKA I LOS CAMINOS PREHISPÁNICOS DE LEVANTO (AMAZONAS, PERÚ)».Chungará (Arica).52(3)
- 395-410.ISSN 0717-7356.doi:10.4067/S0717-73562020005001501.Consultat el 17 de març de 2022.
- (2018).«La (re)construcció de Chachapoyas a través de l'història i histografía».Bolletí D'Arqueologia PUCP.(23)
- 5-38.ISSN 1029-2004.doi:10.18800/boletindearqueologiapucp.201702.000.Consultat el 17 de març de 2022.
- (2018).«El desenroll espacial de les comunitats Chachapoyas baix la dominació colonial inka i espanyola».Bolletí D'Arqueologia PUCP.(23)
- 283-312.ISSN 1029-2004.doi:10.18800/boletindearqueologiapucp.201702.010.Consultat el 17 de març de 2022.
- (2006).«L'ètnia Chilcho i el seu enclavament de mitmas en Cajarmarca, sigles XV -XX».Investigacions Socials.10(16)
- 193–238.doi:10.15381/is.v10i16.7024.Consultat el 10 de maig de 2022.
- (2008).«Els chachapoya de la regió de Soloco: Chaquil, del lloc d'hàbitat a la cova funerària.».Bulletin de l'Institut français d'études andines.37(2)
- 271-292.ISSN 0303-7495.Consultat el 17 de març de 2022.
- (2018).«Explorant dinàmiques poblacionals ancestrals en el noreste peruà: marcadors uniparentales de ADN en els Chachapoyas moderns».Bolletí D'Arqueologia PUCP.(23)
- 127-158.doi:10.18800/boletindearqueologiapucp.201702.004.Consultat el 16 de març de 2025.
- (2018).«L'organisació sociopolítica dels Chachapoya: implicancias de l'evidència arqueològica de la província de Luya (Departament d'Amazones)».Bolletí D'Arqueologia PUCP.(23)
- 95-125.ISSN 1029-2004.doi:10.18800/boletindearqueologiapucp.201702.003.Consultat el 17 de març de 2022.
- (2011).«Campanyes secundàries durant la guerra civil incaica».Indiana.28
- 109-126.ISSN 0341-8642.Consultat el 17 de març de 2022.
- (2022).«Corobamba: una reducció toledana (sigle XVI) del corregimiento de Paclas (en l'actual província de Bongará, Amazones-Perú)».47(2)
- 41-56.Consultat el 14 de març de 2025.
- (1985).«Els Monuments Arqueològics de Leimebamba».Bolletí de Llima.(42)
- 69-82.Consultat el 17 de març de 2022.
- (2008).«APUNTES PARA UN ESTUDIO DEL COMPLEJO ARQUEOLÓGICO DE NAVAR, CHACHAPOYAS».Supay. Revista d'Humanitats i Ciències de l'Home.(6)
- 207-206.ISSN 1995-6800.Consultat el 17 de març de 2022.
- (2018).«Deslindar ètnics en l'història d'Amazones, Perú».Bolletí D'Arqueologia PUCP.(23)
- 41-56.ISSN 1029-2004.doi:10.18800/boletindearqueologiapucp.201702.001.Consultat el 17 de març de 2022.
- Schjellerup, Inge (2005). Incas i espanyols en la conquista dels chachapoya, Fondo Editorial PUCP.
- (2002).«Reflexiones sobre els chachapoya en el Chinchaysuyu».Bolletí D'Arqueologia PUCP.(6)
- 43-56.
- (2008).«Traent als cacics de l'obscuritat de l'oblit. Ètnia chachapoya i chilcho».Bulletin de l'Institut français d'études andines [En llínea].37(1)
- 111-122.ISSN 2076-5827.doi:10.4000/bifea.3342.Consultat el 17 de març de 2022.
- (2018).«La província inka de Chachapoyas».Bolletí D'Arqueologia PUCP.(23)
- 259-282.ISSN 1029-2004.doi:10.18800/boletindearqueologiapucp.201702.009.Consultat el 17 de març de 2022.
- Schjellerup, Inge (2019). «Sobre les montanyes, cap a la cella de selva: estratègies i impactes dels incas en la regió Chachapoyas», L'Imperi Inka, Fondo Editorial PUCP, pp. 653-678. ISBN 978-612-317-391-3.
- Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- (2016).«Vestigis d'una llengua originària en el territori de la cultura chachapoya».Lletres.87(125)
- 5-32.Consultat el 16 de març de 2025.
- (2008).«An Overview of Chachapoya Archaeology and History».Consultat el 16 de març de 2025.
- (2016).«REVISIÓN DE ARGUMENTOS RESPETO AL HIPOTÉTICO ASESINATO DEL INCA HUAYNA CAPAC».20
- 5-25.Consultat el 17 de març de 2022.
- (2024).«LA REVISITA AL REPARTIMIENTO DE YAPA EN 1617: LA PRIMERA EVIDENCIA DE LA VIGENCIA DE UN IDIOMA PROPIO DEL ÁREA CHACHAPOYAS EN EL SIGLO XVII».Chungará (Arica).56(1)
- 159-179.doi:10.4067/s0717-73562024005000401.Consultat el 17 de març de 2022.
Vore també
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «cultura chachapoyas» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.