Cañari
Els cañaris eren un poble indígena que va habitar la regió austral de l'actual Equador, principalment en els territoris que hui corresponen a les províncies d'Azuay i de Cañar, en presència també en zones de Chimborazo, L'Or, Loja i Morona Santiago.[1] Es varen organisar en diversos cacicazgos aliats entre sí i varen desenrollar una complexa vida agrícola, artesanal i comercial.[2]
Durant l'expansió del Tahuantinsuyo, varen ser incorporats al domini inca i, posteriorment, es varen aliar en els conquistadors espanyols, eixercitant un paper rellevant en la conquista del Perú.
El seu llegat cultural perdura en la regió austral equatoriana, a on l'identitat cañari seguix present en les comunitats i tradicions locals.
Societat
Política
La teoria més acceptada és que el govern general dels Cañaris era una monarquia federativa. És dir els cacics governaven els seus territoris, no obstant en certs casos, com en la guerra o en l'organisació de pelegrinages en festivitats, tots els caps es juntaven a deliberar en assamblea comuna. Aixina mateix els estudiosos han mostrat que la nació cañari estava dividida en alguns cacicazgos o señoríos, els quals variaven en tamany, importància i nivell d'organisació.[3] De tots els cacicazgos els que tenien major desenroll, per lo que han segut denominats "Súper-señoríos" o "Señoríos Complexos", varen anar els Señoríos de Hatun-Cañar i Shabalula. Els quals, seguint la dualitat andina, es complementaven. Aixina mateix en importància, encara que inferior, també es mencionen als Señoríos de Cañaribamba i Guapondelig.[4]
Lo que nos diuen diversos cronistes és que en certes ocasions els Senyors de Shabalula i Hatun Cañar, aprofitant els seus extensos dominis i organisació de les seues señoríos, eixercien la seua voluntat sobre atres señoríos més chicotets sense necessitat d'aplegar d'una assamblea.[5] Com per eixemple quan Duma, Curaca de Shabalula, va manar a construir edificis en Cañaribamba i Guapondelig per a rebre al Inca Túpac Yupanqui. Este "abús" de poder provocava a voltes discòrdia dins de la nació, aixina que el croniste Inca Garcilaso de la Vega, citat per González Suárez diu:[2]
El govern cañari és difícil d'entendre, ya que no li'l pot tractar d'entendre baix paràmetros europeus, com ho va fer el pare Juan de Velasco en el seu supòsit "Regne de Quito". Estudis complementaris han tirat que si be la nació cañari no estava unificada en un sol govern, no obstant seguint la dualitat andina, els Señoríos de Shabalula i Hatún Cañar, eren els més importants dins de la nació i eixercien la seua voluntat sobre els atres señoríos de la nació cañari. Esta teoria ha segut valorizada per distints estudis històrics i arqueològics, en els que figuren els fets pel Pare González Suárez.Esta civilisació practicava la poligàmia, i sobre la successió en el mando del señorío conservaven la costum de que el fill varó de la dòna principal succeïra al pare en el mando. Cieza de León diu:[2]
Extensió territorial de la Nació Cañari
Este poble habitava des de les capçaleres del nuc del Azuay fins a Saraguro, des de les montanyes de Gualaquiza fins a les plages de Naranjal i les costes del canal de Jambelí. Dins dels territoris de Cañaris, els més importants varen ser Shabalula, actual Sígsig, que incloïa territoris com Dumapara, Llaver, Cuyes, Guallabuzho; i Hatun Cañar actual ciutat de Cañar, que incloïa centres com Coyoctor, Cojitambo i Shin; atres centres de major importància varen ser Cañaribamba, Guapondelig, Molleturo, Peleusi, entre uns atres.[6] cal destacar que els noms dels assentaments cañaris fan referència a poblacions o llocs propencs a les ruïnes, ya que donada la falta de recopilació de senyes no se saben els noms originals de la majoria dels llocs. Estos territoris estan repartits especialment en les províncies del Azuay i Cañar encara que també hi ha ruïnes en les províncies de l'Or, Chimborazo, Loja i Morona Santiago.Una característica especial de la cultura cañari és la creació de cares tallades en roca i tòtems d'animals divins en els llocs importants i/o sagrats, els eixemples més coneguts són la "Cara del Vell" en Ingapirca i les guacamayas dels rius Culebrillas i Tarqui.[7]
Després de la conquista inca es varen crear quatre centres administratius, sent estos Cañaribamba, Tomebamba (Guapondelig, renombrada i refundada pels Incas), Ingapirca (prop de Hatun Cañar) i Molleturo.[8]
- Molleturo es va convertir en el centre que administrava i cobrava els imposts als pobles de la costa nort de l'Imperi Inca.
- Ingapirca es re-va fundar sobre un centre cañari i ahí es va edificar un palau per a l'adoració a Inti (deu Sol), per la magnificencia i suntuositat del palau este es oif
- Tomebamba, ciutat que va ser fundada sobre un assent cañari, el nom d'este assent es creu va ser Guapondelig. Baix l'orde de Túpac Yupanqui es va construir el palau de Pumapungo des d'a on es va escomençar a administrar el sector nort de l'Imperi Inca, anys despuix Huayna Cápac va retornar al nort de l'imperi per a aplacar la rebelió de les nacions nortenyes i per això es va instalar en Tomebamba, baix el seu domini en esta ciutat va edificar un temple d'adoració a Quilla (deesa lluna), un atre per a l'adoració a Viracocha, un atre per a l'adoració al Inti/deu Sol (encara que es pensa que este en realitat és Ingapirca), va fer un adoratorio a on va colocar una estàtua d'or a tamany real de la seua mare, va ampliar i va adornar el Palau de Pumapungo.
- Cañaribamba s'hauria convertit en un centre important para posada d'aristocràcia inca en la província, ademés ajudava a Tomebamba a administrar i governar tot el nort de l'Imperi.
Apariència i vestimenta
El croniste espanyol Pedro Cieza de León nos els descriu d'esta manera: "Els Cañaris són de bon cos i de bons rostres. Duen els cabells molt llarcs, i en ells donada un regrés el cap, de tal manera que en ella i en una corona que es posen redona de pal, tan prim com a rogle de cedazo, es veu clarament ser Cañaris, perque per a ser coneguts duen eixa senyal. Les seues dònes pel consegüent es precian de dur els cabells llarcs i donar un atre regrés en ells en el cap, de tal manera que són conegudes com els seus marits. Van vestits de roba de llana i de cotó, i en els peus duen ojotas, que són, com tinc ya una atra volta dit, a manera de albarcas."[2]
Inca Garcilaso de la Vega fa d'ells esta descripció: "La gran província anomenada Cañari, cap de moltes atres, poblada de molta gent, riuada, belicosa i valenta. Criaven per divisa els cabells llarcs, recogíanlos tots en la part alta de la corona, a on els regiraven i els deixaven fets un ñudo. En el cap duyen per tocat, els més notables i curiosos, un rogle de cedazo de tres dits d'alt. Per mig del rogle tiraven unes trenes de diverses colors; els plebeus i més aína els no curiosos i fluixos, feyen en lloc del rogle de cedazo un atre semblant d'una carabassa; i per açò a tota la nació cañari criden els demés indis para afronta Mati-Uma, que vol dir cap de carabassa".[2] Se sap també que durant les festes s'adornaven en les plomes de la guacamaya, he ací cóm nos descriu el modo de vestir-se els Cañaris per a les festes de les seues huacas o ídols un escritor molt autorisat, el pare Pablo José de Arriaga, en el seu llibre sobre la Extirpació de l'idolatría en el Perú:[9]
Possible calendari cañari
Segons arqueòlecs i experts, els Cañaris varen poder haver desenrollat una espècie de calendari agrícola. Estes afirmacions es fan sobre la base de les pedres tallades en forats (d'orige cañari) que existixen en Ingapirca.[10] Segons els entesos en el tema, els Cañaris omplirien d'aigua els forats de les pedres i feyen observacions nocturnes, aixina quan cert objecte celest com la Lluna, Venus o alguna atra estrela apareixien reflectits en cert forat determinava alguna época de l'any, ya siga l'inici de les époques de collites o l'inici d'alguna festa. Segons les cròniques sabem que els Cañaris, passat un determinat temps, feyen les seues festes, rituals, cerimònies, adoració, sacrificis d'animals com cuyes o flames i també de humans.[11] Es realisaven pelegrinages, lo que permet deduir que medien el temps d'alguna forma.[2]
Formes de sepelis
En la manera de sepultar-se sembla que hi havia alguna diferència segons ho manifesten les excavacions fetes en diversos punts del territori cañari. En Chordeleg cada sepulcro contenia gran número de cadàvers disposts de la manera següent.[12] Cada sepulcro estava dividit en dos departaments; l'un, que era, sense dubte, el principal, consistia en un clot circular de prou metros de profunditat en el que s'enterraven els cadàvers de les dònes i sirvientes del difunt; el segon, era una volta feta en el sol a un costat del clot. En esta volta es coloquen tots els tesors del difunt, i en mig d'ells el seu cadàver, ell com unes voltes tendit d'esquenes, i atres assentat en cuclillas.[2]
En la vall de Yunguilla, antiga població de Cañaribamba, els sepulcros són distints. Estos són aposentos o celdillas, de forma circular, cavades en la terra, en les parets fabricades de pedres toscas i un fanc molt consistent que fa les voltes de mescla; la profunditat varia, en els més grans no aplega a quatre metros, i l'esgambi és en tots d'un metro i mig. El cadàver es troba sempre en cuclillas, en el cap recolzat sobre els genolls i les mans creuades sobre la nuca, i en els cantarillos i atres objectes de fanc molt ben acomodats en derredor.Prop del poble de Azogues, en el lloc denominat Huapán, es va descobrir un sepulcro, notable per les seues immenses proporcions; semblava que allí s'haguera sepultat tot un eixèrcit; la forma era casi la mateixa que en els sepulcros de Chordeleg. Tan gran va ser el número de cadàvers que es varen trobar en eixe sepulcro, i tan creixcut el número d'astrals de coure que varen omplir trenta quintales. Algunes d'eixes astrals tenien figures curioses, gravades: unes representaven cares humanes; unes atres, aus, fulls o animals, sent la guacamaya l'objecte més representat.[2]
Llengua i escritura
Els Cañaris tenien com a llengua el cañari, la qual com a llengua parlada hui en dia està casi morta. Durant la conquista inca, els Cañaris varen deprendre la llengua quechua (kichwa); mes, com succeïx sempre, la llengua del poble conquistador es va enriquir en moltes veus preses de la llengua del poble vençut, aixina que els noms de certs objectes o llocs tals com a rius, els monts, etc. hui mantenen un nom que en quechua/kichwa carixen de significat. Dins d'este aspecte trobem noms en gran cantitat de rius, monts i poblacions que no tenen significat algun en llengua quechua/kichwa.Durant la colónia espanyola se sap que es va manar a fer un catecisme en llengua cañari, donada la necessitat de evangelizar a esta població. No obstant cap còpia de dit document ha aplegat als nostres dies. En el pas del temps l'evangelizaació en l'idioma de cada u dels pobles va resultar molt difícil, per lo que es va decretar que els naturals deprengueren el quechua (o kichwa), caent en desús el cañari. La falta de documentació fa que es conega molt poc sobre esta llengua.[2]
Accent
L'accent cuencano, es teoriza que és la relíquia de l'idioma original cañari.[13] La seua distribució es manté en la chafada dels assentaments cañaris, sent més prevelante en les poblacions rurals a on la pronunciació és més forta. El contrast de pensar que l'accent ve del dialecte Quechua és que la seua extensió no passa de les províncies del Cañar i Azuay, mentres el kichwa està present anara d'estes. L'accent cuencano també té la seua presència en el noroest d'Argentina, i es teoriza que podria tindre el seu orige dels mitimaes duts pels incas en les guerres d'expansió. També s'escolta el 'cantadito' en llocs de Bolívia.
Possible escritura cañari
En els sepulcros de Chordeleg es varen trobar certs ceptres de fusta llaurats i coberts d'una espècie de jeroglífics curiosos; estos ceptres estaven coberts en plaques d'or o argent depenent del cas, en estos es veen reproduïts en relleu totes les figures gravades en la chonta, fusta de que eren tots els bastons. No es varen trobar en tots els sepulcros, sino solament en aquells en els que hi havia majors riquees; la disposició en que estaven colocats estos bastons en els sepulcros és també molt digna de notar-se, perque no es trobaven dispersos ni colocats a l'acàs, sino en cert art i método específic, distribuïts en grups o hacecillos, i cada grup lligat per una cinta d'or, i un grup separat d'un atre. Com no s'han trobat fins ara, en cap sepulcro cañari (dels descoberts que es coneix) quipus, es creu que tal volta, aquells bastons serien una manera que tenien els Cañaris per a conservar la memòria dels seus ardits o dels seus fets d'armes i atres tradicions estimades entre ells.[2]
Esta teoria es pot vore respalada per lo referit per Cabell Balboa en un dels seus llibres: "Quan Huayna Cápac es va sentir pròxim a la mort, va fer el seu testament, segons costum. Es va triar un bastó llarc, o espècie de cayado, en el qual es varen traçar ralles de diversos colors, per que el seu mig devia tindre's coneiximent de la seua última voluntat, i, fet açò, li'l va confiar a la custòdia d'un quipocamayoc". El fet de que el Inca estant en territori cañari, demanara un ceptre i no un quipu per a fer el seu "testament" nos pot donar indici de que este era un tipo d'escritura cañari, el qual va poder ser molt ben conegut per Huayna Cápac ya que este va viure en Tomebamba durant 38 anys. Segons González Suárez:[2]
Vore també
Referències
- ↑ Els Cañaris
- ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 P. Federico González Suárez. «Estudie històric dels Cañaris». Archivat des d'el original, el 9 de giner de 2012. Consultat el 31 de decembre de 2010.
- ↑ Iñiguez, Juan Corder (2007). Història de la regió austral de l'Equador des del seu poblament fins al sigle XVI (en és), Fundació Cultural Corder. ISBN 978-9978-45-823-5.
- ↑ Quito.), Federico González Suárez (abp of (1878). Estudie històric sobre els Cañaris, antics habitants de la província del Azuay (en és).
- ↑ Suárez, Federico González (2016-06-29). Història general de la República de l'Equador. Tom segon (en és), Biblioteca Cervantes Virtual. ISBN 978-84-16594-27-6.
- ↑ Larrea, Carlos Manuel (1972). Prehistòria de la Regió Andina de l'Equador (en és), Corporació d'Estudis i Publicacions.
- ↑ T, Aquiles R. Pérez (1978). Els Cañaris (en és), Edit. Casa de la Cultura Equatoriana.
- ↑ I (2004). Cacics cañaris (en és), Casa de la Cultura Equatoriana "Rebuig Carrión" Núcleu del Cañar.
- ↑ «Pablo José de Arriaga (1564-1622). L'extirpació de l'idolatría en el Perú.». KUPRIENKO. Consultat el 2026-04-03.
- ↑ Iglésies, Angel María (1964). Els aborigen de Cañar (en és), Imp. El Caracter.
- ↑ «Història general de la República de l'Equador. Tom primer» (en és). Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Consultat el 2023-11-22.
- ↑ C, J. Heriberto Roges (2003). Reportages cañaris andinos (en és), Edit. Casa de la Cultura Núcleu del Cañar.
- ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 29 d'octubre de 2013. Consultat el 28 d'octubre de 2013.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cañari» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.