Caranquis
Caranquis també coneguts com a cares o imbayas és el nom en el que es coneix a una antiga cultura que va habitar la serra nort de l'actual Equador. Els estudis mostren que esta cultura va comprendre el sur de la província del Carchi, la totalitat de la província de Imbabura, i tot el nort de la província de Pichincha, lo que inclou el poblat de Cayambe i Tabacundo en l'actualitat.[1]
Es varen caracterisar per ser un poble en molt desenroll i la seua cultura es va caracterisar per basar-se en l'idioma "cara", tenia ademés una arquitectura monumental al que cridaven "tolas", la seua cosmogonia els lligava a la mar i un desembarc ancestral en les costes de la Baïa de Caraquez, per lo que en el seu orige estan relacionats en els pobles caribe. Varen ser hàbils comerciants i es varen emplaçar entre el País dels Pastures al nort, els Quitus al sur i els Yumbos a l'oest.
El seu estudi formal escomença en la publicació dels "Aborigen de Imbabura" per l'arqueòlec Jacinto Jijón i Caamaño. Va ser calificada per González Suárez com la "primera que s'ha tractat segons el método rigorosament científic".
Etimologia
[editar | editar còdic]Als caranquis se'ls nomena també com a Cares, Caran, Karas, Carangues, Caranquis, Imbayas, Caraquez. Estes relacions etimològiques en general estan fetes sense el sustente llingüístic necessari per a poder determinar la relació que existix entre totes elles.[2] De manera tradicional es creu que els caranquis varen ser hereus dels antics caraquez que desembarcarien en la Baïa que ara du el seu nom. No obstant la seua relació no ha segut establida de manera rigorosa i es manté a nivell mític. Per un atre costat la relació en els Quitus, que freqüentment crea el sintagma Quitu-Cara, o també Kitu-Kara, està documentada arqueológicamente i tenim evidència de comerç comú entre tant Caranquis com Quitus, ademés va existir una aliança militar per a enfrontar als incas, i especialment els unix el cult en comú a la deidad principal dels Vages septentrionals: Catequil.[3] Existixen sèt manantiales en el nom de Catequilla, cinc d'ells en la serra centre, territori Puruhá, i dos d'ells en la llínea equatorial.[4] La primera a l'occident dins de lo que seria territori Quitu, i l'atra a l'orient, prop de Cayambe, principal señorío Caranqui.[5] D'esta forma, quedaria establida la relació entre Quitus, Cares i Puruhás a través de la estructura de la societat (economia i religió), mes no a través de la superestructura de la societat (estat unificat o una confederació).[4][6]
Societat
[editar | editar còdic]Idioma
[editar | editar còdic]
La nació caranqui estava dividida en alguns señoríos els més importants Caranqui i Cayambe. Llocs com Cochasquí han revelat que aproximadament en l'any 900 apleguen els primers habitants i després per al 1250 d. C. Estos adquirixen un alt desenroll. Si be a esta nació se li coneix en el nom de «caranquis», este nom fa referència també a tots señoríos que comprenia esta nació. Es conjectura que l'idioma parlats pels caranquis el cara podria estar relacionat en les llengües barbacoanas parlades més al nort.
Dins de les principals paraules relacionades en l'idioma "cara" i que es reflectixen en distints topònims trobem: caya, cayachay, cacayay, cayaychic, cayayasca, imbabura. Este últim en opinió de Jijón i Caamaño vindria del im-ba-buru que significaria el nostre per excelència o ser diví. Esta regió està repleta de toponimios caranqui com pimampiro, quiqui, tumbabiro, cambi, tontaqui, sarance, cotacachi, otavalo, quique, urcuqui, quilago, ango, chiccapan, palcha, abbá, buro, cogua, calá culalá, chalá, changalá, guachalá, poligalá, ajabí, ambi, curubí, cubi, nangulbí, caguasquí, ambuquí, atuntaqui, caranqui, pinsaquí, pisuquí, urcuquí, aluburo, camburo, puyaburo, caraburo, imbaburo. Es va caracterisar per ser aglutinant i polisintética.
Política
[editar | editar còdic]Els señoríos més importants d'esta nació varen ser Caranqui, Cayambe i Otavalo. La capital de cada señorío es trobava en la ciutat del mateix nom. Entre atres centres administratius de destacar estan: Cochasquí, Perugachi, Chota, Socapamba i Gualimán. Alguns historiadors i arqueòlecs consideren a esta nació com els «Cares» del pare Juan de Velasco.[7]
L'organisació social dels caranquis girava al voltant dels llogarets. Varis llogarets a la seua volta conformaven un señorío que era liderat per un cacic cap. Ademés estava encarregat tant de la guerra com de la religió. Estos señoríos a la seua volta varen conformar lo que es coneix com el "País Caranqui", que estava conformat en específic per tres parts: Cayambí, Otavalo i Caranqui. Vivien en tolas, és dir piràmides trunques en idioma "cara" que a la seua volta estaven agrupats entre estos tres señoríos. En el top d'estes tolas estaven a la seua volta coronades per plataformes. Ací es varen portar a terme tombes aixina com llabors relacionades en l'agricultura. Als tres señoríos principals se sumen els de Perugachi i Gualimán que varen tindre una escala menor pero existixen jaciments arqueològics que proven la seua existència. Varen tindre polítiques expansionista com testifica la seua invasió als señoríos de Pimampiro. Durant la conquista incaica varen formar a la seua volta una confederació militar de defensa junt als quitus.
Economia
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
Els caranquis varen tindre un desenroll important al voltant del comerç en a on els "mindalaes" eren importants conectors entre els distints señoríos que es trobaven dispersos en cada vall. Pel costat productiu varen desenrollar varis oficis artesanals com la confecció d'objectes en ceràmica. Ademés varen treballar la pedra encara que no a nivell arquitectònic, els metals i les plomes de colors. Dins dels principals productes que eren intercanviats es troben la sal i la coca. El treball a la seua volta es basava en una divisió tradicional per gènero, les dònes dedicant-se a llabors més be agrícoles, mentres que els hòmens tenien rols militars, religiosos, de caça (de venado i pavos) i defensa. Els seus cultius principals varen ser la dacsa, la quinua, els fréjoles i la carabassa, cridada zapallo. Per a condimentar els seus aliments usaven el ají. Comerciaven en els yumbos per a obtindre pinyes i chirimoyes, fruts de valls càlides. Se sap que varen domesticar animals, entre ells els gossos, cuyes i flames. La seua agricultura era intensa i existix evidència de que conseguien fins a tres collites a l'any, lo que implica la construcció de represas i canals de rec per a controlar la fertilitat i erosió del sol. De tots els señoríos, es descriu en les cròniques que Otavalo era la més opulenta de totes per lo intensiu de la seua agricultura.[2]
Estratificació social
[editar | editar còdic]Entre els señoríos caranqui existien castes, angos i quilaco. Existia una aristocràcia guerrera que estava conformada per famílies dels Ango entre els Carangues i Puento entre els Cayambes. Un general important seria puix Nazacota Puento. Liderant tot estava el rei qui obtenia el seu privilegi de manera hereditària. L'atra part de la noblea es quedava en un paper secundari i era integrat per cacics. Esta jerarquia era expressada en roba, tianas, cases més grans, major número d'esposes, més terres en vassalls, entre atres coses. Ademés es pot vore esta estratificació social en els sepelis. Era comú que les esposes i criats siguen enterrats vius en els cadàvers del seu marit o amo, respectivament. Estes persones que tenien molt poder eren inclús acompanyades en escoltes personals en públic. No existia movilitat social de forma vertical, solament horisontal. Sobre la costum de deformació craneana, era aplicada d'igual manera per a tots: de manera tubular erecta esclafant la front i el occipucio.[2]
Arquitectura
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
Les "tolas" de Cochasqui i Zuleta, no estaven construïdes en pedra, solament toba volcànica i atobons, a pesar de que varen crear grans monuments. Enterraven als seus morts en estos montículs artificials o "Tolas". Estes piràmides varen ser fetes de blocs de cangagua o toba volcànica. Estes piràmides tenien funcions habitacionales, ceremoniales i d'observació astronòmica. Algunes piràmides conten en enormes rampes d'accés, mentes que unes atres no. Est té una superfície de 84 hectàrees i està ubicada a 3100 m s. n. m. (metros sobre el nivell de la mar). El complex està format per quinze piràmides que tenen una forma de "T" gràcies a una rampa de grades que permet el seu ascens. En l'actualitat estan cobertes per vegetació i en estar fetes de fanc s'evita el seu descobriment com en atres complexos arqueològics degut a que no resistirien el ras. De la mateixa manera que el restant d'edificacions caranqui es basen en la cangagua i el tàpia o tapial. Estos atobons són fets en caixes per a donar-los forma i despuix apilats en la finalitat de fer un mur. Açò era fet en general per hòmens els qui preparaven la terra en un sac i es martafallava l'interior en uns pisones. Varen ser construïdes específicament en un material volcànic de l'entorn que es diu Cangahua. Ademés també es varen trobar numerosos cràneus per lo que es conjectura pot haver segut el lloc de cerimònies religioses o activitats militars en época de guerres en atres señoríos ètnics.[8]Els llocs de piràmides més coneguts són: Cochasquí, Cayambe, Caranqui (en Zuleta), Perugachi, Gualimán. Els montículs existixen solament al nort del riu Guayllabamba lo que permet delimitar el territori dels Caranquis.[9]
.jpg){kind=link}
Les població no acostumava a viure en ciutats sino que es trobava en general dispersa en chacras que estaven aïllades o en poques acasions en aldehuelas, és dir llogarets menuts. Les seues vivendes eren construïdes en fanc i atobó en una tècnica especial que els donava tanta duració com la pedra. Per a garantisar açò no obstant era necessari el seu manteniment per lo que les parets devien ser necessàriament cobertes per a protegir-les del ras. En Equador esta terra és coneguda com cangagua i té la característica de solidificarse i ser usada com a substitut de la pedra. Existixen cròniques que daten de el XVIII a on narren l'existència de vivendes cañaris, lo que acredita la calitat de la construcció ya que els va permetre durar sigles.[10]
En esta mateixa tècnica farien les tolas, per lo que descobrir-les requeriria un manteniment continu per a evitar el ras. Tradicionalment les vivendes no tenien cantons i buscaven que siguen circulares, lo que les convertia en bohío, alguna cosa que compartien en l'arquitectura tradicional dels Pastura. No hi havia major diferència entre les cases dels curacas i de la població llevat que en elc torre dels primers eren una miqueta més àmplies lo que requeria tindre un voltó en l'interior per a subjectar el sostre.[2]
Ceràmica
[editar | editar còdic]La ceràmica caranqui es caracterisa pels seus dissenys plans i objectes funcionals. Els més populars varen ser les ánforas en pintura roja que usualment es coneixen com a ceràmica Cochasquí, pero existixen vestigis arqueològics en tot el País Caranqui i inclús en la regió dels Pastures. Dins dels que més destaquen són les gerres que apleguen a tindre fins a 50 centímetros d'altura, que usualment estan adornats en pintura roja negativa que regionalizan l'objecte en patrons geomètrics. Els atres objectes que integren la ceràmica caranqui són vasijas, plats hemisfèrics, gorcs de silueta composta, gorcs globulars, golletes curts, gorcs de peu anular, gorcs d'assent cònic trípodes.
Encara que la seua ornamentació és pobra, si era comuna la representació simbòlica a través d'ells. Les tècniques de creació es caracterisa per l'elaboració a través de mòles en la major part de l'objecte i el restant realisar-ho a través de cordeles. Ademés, els plats, fonts i atres elements com els compoteras s'obtenen a partir de mòles o formes realisades en antelació. L'excepció a açò es troba en la fabricació dels pedestals de les compoteras que són fets bàsicament en cordeles. Ademés, manejaven una tècnica de buidat que s'utilisava per a fer les base còniques i ánforas. Totes estes formes de preparació entrabar en joc en els gorcs trípode tradicionals dels caranquis i que varen tindre molt desenroll en la cultura Milacre Quevedo, contemporànea.[11]
-
Vasija de fanc
-
Ceràmica antropomorfa
-
Pedra per a moldre
Sepelis
[editar | editar còdic]Els caranquis es varen caracterisar per enterrar en fosses als seus morts en pràctiques similars als quitus. Posaven als cadàvers en el sol en un lloc alluntat de les cases i omplien les fosses en armes i possessions dels morts. Al voltant del cos feyen una paret en pedres sense polir. Continuaven en la construcció d'una volta sobre el mort que terminava creant un montícul, en el cas de persones importants. Si era un cacic el seu sepeli era realisat en una tola. Les persones enterrades no tenien una posició tradicional i solament una quarta part d'elles estan en forma de cubito lateral embrionari.[2]
Calendari
[editar | editar còdic]Medien el temps per als seus rituals basant-se en les fases de la lluna. Des de lluna menguante a la següent lluna menguante es conformaria un periodo. Açò ho relaciona en el rito de catequil que és considerat un tigre de lluna, perque en efectuar el rito en lluna menguante esta té la forma de la garra d'un tigre. Cada lunaació equivalia a un més. Se sap que este calendari es va continuar utilisant durant gran part de la colónia.[2]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Efraín Avilés Pi. «Caranqui». Consultat el 5 de juny de 2012.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Consultat el 2024-07-04.
- ↑ «En la terra de l'oràcul de Catequil - John R. Topic i Theresa Lange Topic» (en és). Fondo Editorial PUCP. Consultat el 2024-07-04.
- ↑ 4,0 4,1 Revista d'Arqueologia Americana.(35)
- 87–127.ISSN 2663-4066.doi:10.35424/rearam352017%f.Consultat el 2024-07-04.
- ↑ Consultat el 2024-07-04.
- ↑ Mora, Enrique Ayala (2012). Resumixen de història de l'Equador (en és), Corporació Editora Nacional. ISBN 978-9978-84-644-5.
- ↑ Cara language (Caranqui), http://www.native-languages.org/cara.htm, accessed 5 May 2017
- ↑ «Història general de la República de l'Equador. Tom primer» (en és). Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Consultat el 2023-04-13.
- ↑ Caamaño, Jacinto Jijón i (1940). L'Equador interandino i occidental abans de la conquista castellana (en és), Editorial equatoriana.
- ↑ Internet Archive, Betty Jane (1966). Equador, New York : Praeger.
- ↑ Bulletin de l'Institut français d'études andines.(49 (1))
- 63–84.ISSN 0303-7495.doi:10.4000/bifea.11634.Consultat el 2024-07-04.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Oberem Udo, 1981. Pendoneros 20. Els caranquis de la Serra nort d'Equador i la seua incorporació al Tahuantinsuyo.
- Bray Tamara, Echevería José, 2014. Al final de l'Imperi. El lloc arqueològic Inca- Caranqui en la Serra Septentrional de l'Equador. PDF
- Puento Jerónimo, 1579. Probanza de Don Jerónimo Puento, Cacic principal del Poble Cayambe
- Cabell de Balboa, en Història del Perú Antic de Luis E. Valcárcel. Tom III, pag. 247, Edi. Juan Mejía Baca.
- Murúa Martin de, 1964, en Història del Perú Antic de Luis Valcárcel, Tom III, pag.182, Editorial Juan Méjía Baca.
- Plaça Shuller Fernando, L'incursió incásica en el septentrión andino equatorià, Otavalo continental
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Caranquis» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.