Cultura Milacre-Quevedo

La Cultura Milacre-Quevedo es tracta d'una cultura indígena que va habitar en la costa equatoriana a lo llarc del periodo d'integració entre el 400 i el 1500 d. C.Encara que sembla ser que algunes de les seues tradicions varen continuar existint fins a ben entrat el periodo colonial. En les cròniques espanyoles, els Milacre-Quevedo varen ser identificats en el nom de Chonos. Esta cultura prehispánica va ocupar la zona compresa entre les estribacions occidentals de la cordillera dels Vages i els tossals del Llitoral equatorià, zona que inclou el sistema fluvial del Guayas, incloent els seus dos grans rius, el Daule i el Babahoyo, i tots els seus afluents. Esta zona es troba dins de les actuals províncies d'Els Rius, Guayas i Manabí.

Els seus treballs en ceràmiques són molt variats en representacions de serps, lechuzas, granotes i atres amfibis.El poble tsáchila no és descendent directe dels indígenes de la cultura Milacre-Quevedo degut a que els tsáchilas són d'orige barbacoano mentres que els Chonos provablement siguen d'orige amazónico relacionats en els omaguas.

Estructura de la societat

Junt a les cultures Atacames, Jama Coaque II i Manteño-Huancavilca, constituïx una de les últimes cultures que varen viure en la costa equatoriana abans de l'arribada dels primers espanyols en 1526, en els qui s'iniciarà el periodo de conquista i colonisació.

En concret, els Chonos varen ser consumats orfebres, varen treballar delicadament l'or, l'argent i sobretot el coure. Es varen destacar per intermediar entre les cultures en la mar en els señoríos andinos, a través dels comerciants en la costa i els mindalaes en la serra. La seua societat estava jerarquizada i tenien cacics que eixercien un important poder sobre el territori que amasaba una de les principals terres agrícoles en plena conca del guayas.

Territori

La Conca del Riu Guayas

Els chonos varen ser una de les cultures que major territori va conseguir controlar dels señoríos ètnics de l'Equador. La seua posició els va facilitar estendre's des de l'actual Quevedo fins a la ciutat de Milacre, tradicionalment. No obstant, quan conseguien estar en temps de pau en els Punaes, estenien la seua influència pel golf de Guayaquil fins a les costes de l'Or. Açò es deu a que no es veen afectats per les cordilleres. En la serra, els nucs i hoyas varen crear distints señoríos i varen delimitar fàcilment els territoris. Entre els manteños, la distinció entre manteños del nort i del sur, que en el segon cas incloïa als Huancavilcas i els Punaes es donava gràcies en part a la Cordillera Chongón Colonche. Este no era el cas dels Chonos que podien controlar la conca alta i baixa del riu Guayas, lo que hui correspon a les províncies dels Rius i la part alta del Guayas. D'esta manera amasaron un gran territori i es convirtierno en formidables intermediaris, comerciants i alfareros. Es varen destacar en la metalúrgia i varen conseguir evitar una completa anexió a l'imperi incaico, a els qui els devien simplement tributs esporàdics. Varen ser puix el señorío que es va estendre sobre un riu en molt potencial agrícola que ho varen saber aprofitar a partir de la construcció de tolas i camellones.

Tolas i camellones

Un de les traces que caracterisaven a esta cultura va ser la construcció d'un gran número de montículs artificials cridats tolas. A sovint estes tolas es troben en grups, pero les hi ha també aïllades. Els tamanys són variables, aixina com les seues formes. Les més chicotetes solen medir uns 10 metros de diàmetro i a penes dos d'altura, mentres que les més grans poden tindre dimensions impressionants: més de 100 metros de llongitut i sobrepassant els 10 d'altura.Sobre les tolas l'arqueòlec Olaf Holm dia:

L'un és la construcció de les "tolas", els montículs artificials de terra, i l'atre és la transformació dels camps anegadizos en terres agrícoles per mig de les construccions de "camellones". [...] El tamany d'algunes de les tolas nos permeten pensar que sobre elles havien construccions majors com a temples o cases de reunions. Les cases elevades sobre postes asseguraven la ventilació desijada en un clima tropical, i ademés estaven damunt de les aigües durant les inundacions hivernals. Els sostres, com hui, varen anar de fulls de bijao (Heliconia bihay S.) o de palma. Abdós són plantes que abunden en el tròpic. Estos montículs de terra varen ser construïts en una o vàries ocasions, aumentant el seu tamany poc a poc, per a habitacions, plataformes de temples o recints ceremoniales. Les hi ha de varis tamanys, des d'uns pocs metros d'altura fins a 8-10 metros, i de llarc d'uns 5 fins a 40 metros, o més. Les formes també són variades, encara que la circular és la més comuna. Unes poques tolas de gran tamany tenen una rampa d'accés. Ceràmica trencada en les superfícies indica que han segut vivendes o recientos de reunions. En el seu interior les tolas tenen enterrament que també es presenten de vàries manera: un sol esquelet tendit acompanyat de poc aixovar, un esquelets o varis en una urna gran de fanc, tombes fetes de vàries urnes superpostes, en que vàrem cridar "tombes de fumeral".

Cultura milacre-quevedo - Olaf Holm

Les tolas varen ser construccions tradicionals en l'época prehispánica d'Equador. Des de les que es varen trobar en l'illa La Tolita, fins a les piràmides dels Caranquis entre Pichincha i Imbabura, esta forma de construcció va ser molt comuna. Ademés la seua funció com a tomba, observatori i lloc per a vivenda es repetia. Per un atre costat el material en el que era construït, generalment en terra preparada d'alguna manera com la cangagua conforma una de les característiques més importants. Per la seua banda, el camellón tenien una funció distinta al de la tola. Li'l coneixia com camellón en guaret quan terminada la collita de deixava les plantes per a la següent estació. Abans de sembrar per al següent any es buscava adequar les sangues que existien ahí per ad açò tenien fertilisants naturals, lo que mostra un coneiximent important de l'agricultura, i d'esta manera conseguien que els camellones es convertixen en una manera d'evitar de tala i crema del bosc any rere any.

Metalúrgia

Caraça de coure

Els Milacre-Quevedo són coneguts perque varen ser excelents artesans del metal. Estos es varen centrar en la fabricació de ferramentes i utensilis abans que en la de joyes i adorns.

El metal més utilisat pels Chonos va ser el coure. No obstant, este metal és naturalment escàs en la regió en la que vivien, per lo que es creu que formava part d'una ret de comerç que els conectava en àrees riques en este metal, des d'a on lo importaven. En ocasions este era mesclat en arsènic per a conseguir bronze arsenical. En este metal varen fabricar gran cantitat d'utensilis com a agulles, hams, astrals, pinces, cinceles o gavinets, també varen utilisar el coure per a fabricar les cridades astrals moneda.

També varen fer joyeria en or, argent i tumbaga, és dir, l'aleació d'or i coure. Principalment varen fer narigueras, mentres que els aretes i les pecheras són menys comunes, al contrari que en vàries atres cultura precolombinas de l'Equador. Ocasionalment afegien pedres semi precioses, com jadeíta o turquesa, o closca Spondylus a estes peces de joyeria.

Varen manejar tècniques de metalúrgia molt complicades, com el molege a cera perduda, la fundició en mòles d'una o dos peces i la forja per a la creació de peces. Per als metals preciosos varen utilisar tècniques com el bany d'or i el bany d'argent, per mig de les quals varen recobrir objectes de coure o ceràmica totalment en metals preciosos.

Cuines de Bruix

Vasijas de l'estil "Cuina de bruix" típiques de la cultura Milacre-Quevedo.

Esta cultura es va caracterisar pel seu us extensiu de la ceràmica per a crear les Cuines de Bruix. Estes vasijas varen ser trobades en la conca alta del Riu Guayas, prop de Quevedo. Ahí es va trobar una ceràmica i alfarería que destaca per la seua decoració en les parets dels objectes en altorrelieves i bajorrelieves. Seria l'arqueòlec cridat Otto von Buchwald qui els descriuria en el nom que despuix prendrien per a la posteritat com Cuines de Bruix. Els motius que tenen representats simbòlicament són generalment animals com a sapos, culebras, amfibis, mones, lianes, pardals i sers humans. Açò és aixina mateix realisat tant en gorcs com en plats i trípodes.

Es creu que el seu us era especialment ceremonial i eren omplits en pocions, infusions, brebajes, dins de ritos per shamanes i mèdics curanderos. A través d'açò s'ha buscat inferir sobre la jerarquia present en esta cultura, i el bruix o shaman va deure haver tingut una posició de poder dins dels chonos. El seu prestigi nugat a la medicina es veu ademés en la cultura Manteño Huancavilca que tenia la deesa Umiña, deidad de la salut, com una de les principals dins del panteón. La curació estava ademés relacionada en el poder d'endevinar el futur, o capacitats d'oràcul. Açò al mateix temps generava por i respecte en la població, aumentant el poder del bruix. L'anàlisis semiòtic de les representacions de les cuines de bruix ha dut a relacionar estos símbols en la mitologia dels señoríos ètnics d'Equador. En concret s'han fet anàlisis en el rito de Catequil i Chusalongo. El primer és un deu el cult del qual va ser molt difòs entre vàries cultures. Existixen quatre llocs en el toponimio catequilla en territori Puruhá, per lo que es conjectura que ací el cult a esta deidad va ser molt més freqüent. Els atres tres llocs es troben el primer en Latacunga, prop del Riu Cutuchi, i els atres dos emplaçats en la llínea equinoccial, en territori Quitu i Caranqui respectivament. Etnográficamente este cult va ser estudiat pels esposos Costales (Alfredo i Pietat) en el XX, lo que donaria com a conseqüència l'important llibre sobre mitologia prehispánica cridat "Mits Quitu-Cara", publicat en 1996. Ahí s'identificaria a un element cridat "poza de catequil" que era un manantial a on es portava a terme este rito. Es creu que algunes cuines de bruix podrien representar estes pozas de catequil. És comú trobar representacions de granotes i culebras, moltes voltes en la mateixa cuina de bruix. Açò és rellevant posat que el rito escomençava quan el Cultura Milagro-Quevedo o la persona que ho portava a terme tenia que enfrontar supostament un sapo a l'inici del ritual, que era esclafat per un shamán i la seua sanc abocada en el manantial. Posterior a açò eren abocats més animals, entre vius, morts i mitològics fins a aplegar a la serp o "Pini" que era l'últim animal. Es creïa que els poders dels animals eren transferits al catequillado. Per esta raó les cuines de bruix poden ser una representació simbòlica en ceràmica i orfebreria d'este important rito.

Bol típic de la cultura arqueològica Milacre-Quevedo en exposició en el MUNA

Sobre la simbologia relacionada en chusalongo es creu que pot estar relacionada en les representacions de antropomorfas que es pot vore en algunes cuines de bruix. Esta relació va ser feta inicialment en 1951 per Jacinto Jijón i Caamaño, a on afirmava que el deu de cara de vell i braços de chiquet podria ser una referència a este ser mític. Les representacions antropomorfas usualment representaven a les dònes en un braç alçat mentres que als hòmens en els dos braços caiguts. Este patró també està present en els monolits dels huancavilcas que es varen trobar en la península de Santa Elena. Els tipos de gorcs que podien decorar-se es classifiquen en:

• Gorc en soport anular
• Gorc en soport trípode
• Gorc restringit
• Cànter
• Lliptero
• Bols

Si ben totes estes ceràmiques es repetixen en atres cultures, per eixemple els trípodes són populars en el nort de Perú, els cànters eren molt freqüents en la cultura Quitu, entre atres eixemples més, lo que caracterisa a les cuines de bruix és l'estil de decoració que forma un patró identificable i que es va convertir poc a poc en el símbol dels chonos.

Religió

Representació plana dels símbols en l'exterior d'una Cuina de Bruix

A partir de inferència sobre l'anàlisis semiòtic de les cuines de bruix s'ha conjeturado una série de creències tradicional de la cultura chono. L'iconografia més freqüent eren les representacions ofidiomorfas, per lo que es creu que este animal era central en la cosmovisión dels chonos. A açò li seguix en frecuenca els animale anuromorfos. És dir les representacions de serps seguides dels amfibis eren part important de la creència de la cultura Milacre Quevedo. Es conjectura que una de les raons està en el clima posat que tant granotes com a serps aumenten la seua població quan era época de pluja, és dir des de decembre fins a abril aproximadament. Açò també variava ademés en el fenomen del chiquet per lo que estos animals varen poder haver complit un rol semblat al que tenien la closca spondylus per als manteños, era una senyal del canvi en el clima que era de vital importància per a les activitats agrícoles dels chonos. Per esta raó es creu que es va escomençar a venera a estos animals. Per esta raó “cuines de bruix” són objectes ceremoniales i no prosaicos com si lo eren la ceràmica funerària. La forma de decoració usava la tècnica de pastillaje en un estil tradicional. És important mencionar que el rito a catequil iniciava en una granota i terminava en una serp. Ademés este rito era difòs des del territori puruhá fins al sur del territori caranqui i en la seua gran majoria coincidix en territori chono, per lo que va poder haver hagut influències clares entre els señoríos ètnics.

Comerç

Archiu:Dinero hacha de Ecuador (siglos X-XIV).jpg

Astral moneda en el Museu de Prehistòria de Valéncia.

La privilegiada situació geogràfica dels chonos els va permetre ser importants comerciants. En opinió de Olaf Holms: "deuen haver actuat com a intermediaris en el tràfic de peix salat o fumat des de la costa i sobretot en el comerç de la sal." Es creïa ademés que dels productes trobats en els jaciments de les cultures andinas com el cotó, el cacao, i la closca Spondylus va poder haver aplegat per mig del comerç en els chonos. Estos ademés es nutrien de l'or del nort, en la conca del Ric Esmeraldes, aixina com del coure del austro, ya que existixen jaciments de mines prehispánicas entre els cañaris. D'esta manera els chonos varen conseguir consolidar tot el comerç de la conca del riu Guayas sent l'intermediari entre les cultures de la mar com els Manteños Huancavilca, i les cultures de les montanyes com els Cañari, Puruhá i Quitus.

A açò es deu sumar la metalúrgia, ya que no solament les closques spondylus eren importants com a mig de canvi sino que un rol similar jugaven les astrals monedes. Estes a diferència de les closques, estaven baix el poder dels chonos els qui eren hàbils alfareros. Per la seua banda el control de les closques spondylus estava en els manteños i moltes voltes el control del golf de Guayaquil es trobava baix els Punáes contra els que varen barallar en repetides ocasions. Per esta raó, les astrals moneda es varen convertir en una peça important dins del comerç dels chonos.

Sepelis

Archiu:Milagro Quevedo funerary urns.jpg

Vasijas funeràries

Era comuna que s'use la ceràmica per als sepelis. La majoria de tombes li les feya de manera plana sense decoració pero en molt fanc per a que resistixquen els difunts. S'han trobat en un o varis esquelets en els jaciments arqueològics. No obstant els ossos no sempre estaven complets lo que dona una idea de que tal volta va haver una mutilació prèvia en el procés funerari. Es nota ademés que en vida estes mateixes urnes servien per a fins prosaicos com ser contenidors d'aigua, grans, o coses utilitàries relacionades en l'agricultura. Ademés, la falta dels ossos es creu que puga estar relacionada en la tradició que es coneix com el "sepeli secundari". Es pot resumir este sepeli com una persona que inicialment no seria enterrada despuix de la seua mort sino que s'esperaria a que el seu cos es podrixca, mentres li l'expon, per a que el cadàver es consuma aixina mateix poc a poc. Quan quedaven els restants per arreplegar i posar en l'urna, hi havia alguns que es quedaven per fòra. No obstant açò es feya en massa per lo que podien compartir urna vàries persones. Existix l'anècdota que es va trobar fins a onze diferents persones en una mateixa urna funerària dels chonos.

Història

Relació en atres señoríos ètnics

Els chonos no serien conquistats pels incas, i es creu que eren cridats justament "chonos" de manera despectiva per esta raó. Els incas varen tindre molta influència en el austro d'Equador, en les cultures paltas i cañaris. La seua influència va ser disminuint a mida que s'ascendia per la cordillera dels Vages no obstant els puruhá, els quitus i els caranquis varen ser anexats exitosament a l'imperi i el procés de quechuizaació va fer que es perga l'idioma d'estes tribus. En la costa el control va ser diferent. Se sap que els incas simplement cobraven tribut als Manteños i Chonos, no obstant no es varen establir en estos territoris.

La fundació de Guayaquil

En honor al cacic Guayaquile es va publicar un llibre titulat "El cacic Guayaquile: el poble i el riu del seu nom ; Cultures de l'época a l'arribada dels conquistadors espanyols", per Ángel Veliz Medonza. Ahí es detalla el història d'este important cacic que donaria nom a una de les ciutats més importants d'Equador.Este cacic s'enfrontaria a Sebastián de Belalcázar qui havia partit des de Quito cap a Perú per a poder tindre reforços en la seua campanya que despuix continuaria en el nort. Quan va estar prop de Guayaquil, en rumbo a Paita, desembarcaria en l'Illa Puná prop dels mesos d'octubre i novembre, segons es llig en l'acta fundacional. Ahí es dona el testimoni d'un assent indígena cridat Guayaquile, és dir el territori del cacic chono Guayaquile. El territori era hostil ya que la presència dels conquistadors era rebujada pels chonos els qui no havien segut anexats a l'imperi incaico de manera formal. Per esta raó la fundació de Guayaquil tindria susesivos intents i reasentamientos després de que els chonos destruïren els primers emplaçaments. Tradicionalment es creu que el fundador de Guayaquil va ser Orellana, en el tercer intent. No obstant el definitiu ho faria Miguel de Estacio

En estos territoris Belalcázar va concretar el trasllat de Santiago cap a la regió llitoral, no obstant la zona era alguna cosa hostil per la seua rodalia a poblacions natives que no acceptaven la presència dels espanyols en l'àrea. Belalcázar va decidir seguir el seu ascens fins a Quito per lo tant en este primer assentament varen quedar quaranta espanyols en la chicoteta població i va deixar a càrrec dels alcaldes ordinaris Antonio de Rojas i Diego de Daza.

Els cacics en la Real Audiència

Despuix de la conquista la seua poder com a cacic es va vore mermat, ya que ya no podien extraure la renda dels seus súbdits com acostubraban. Se'ls va assignar un salari que era més be modest i se'ls va deixar a càrrec la cobranza de les taxes tributàries per a despuix donar aixina mateix als encomendero. Una part d'açò corresponia a la seua volta com el salari. Ademés d'açò els cacics tenien com a responsabilitat el compliment de les mitas. D'esta manera es varen convertir en colaboracionistes en els espanyols en la finalitat de mantindre el seu poder. Alguna cosa similar succeiria en els manteños i en els indígenes dels Vages en els obrajes. Sobre l'important territori que varen ocupar els chonos des de l'any de 1539 ya havia decidit Francisco Pi­zarro la seua voluntat per a dividir en dos governacions: un al nort que estaria a càrrec del seu germà Gonzalo i l'atre al sur baix el seu propi man­do. Açò afectava directament als chonos posat que el llímit impost seria el riu Daule. Açò no obstant no es efectivizó per les guerres civils dels conquistadors. D'esta manera el "país chono" seria anexat a la Real Audiència de Quito despuix de la seua fundació.És important nomenar a dos cacics chonas María Caiche i Catalina Xaume els qui eren encomendero en el Golf de Guayaquil i la conca del riu Guayas. María va ser filla d'Alonso Chaume, de qui va heretar la jefatura sobre vàries terres sobre les que va tindre que obtindre els seus drets, en realitat privilegis reals, en corage, lluitant per ells davant el Rei. La seua estratègia va ser insistir que Pedro era fill d'un dels cacics i no de la llínea principal, i també va argumentar que no era llegítim, sino que havia naixcut de Don Pedro com a fill d'una índia casada cridada Catalina Xaume. Va conseguir d'esta forma llegitimar-se i impondre's a través de registres del seu linaje. Durant el seu govern María va aprofitar la fusta de les afores de la ciutat, i va guanyar importància, de la mateixa manera que. els Tomalá en el tràfic marítim. En els seus demés terres tenien vaques lleteres i també en la fusta selvada ajudaven a fabricar barcos.

Vore també

• Història prehispánica de la costa equatoriana
• Señoríos ètnics d'Equador
• Cultura Manteña

Referències

Bibliografia

• Valdéz, Francisco. Agricultura ancestral camellones i albarradas context social, usos i reptes del passat i del present: coloqui agricultura prehispánica sistemes basats en el drenage i en l'elevació dels sols cultivats. Editorial Abya Yala, 2006. ISBN 9789978225639, ISBN 9978225633.
• Benítez, Lilian. Cultures equatorianes ahir i hui. Editorial Abya Yala, 1993. ISBN 9789978046487, ISBN 9978046488
• Marcos, Jorge. Els pobles navegants de l'Equador prehispánico. Editorial Abya Yala, 2005. ISBN 9789978225585, ISBN 9978225587
• Lleras, Roberto. Metallurgy in Ancient Equador. A Study of the Collection of Archaeological Metallurgy of the Ministry of Culture, Equador. Archeopress. 2005. ISBN 9781784911614, ISBN 1784911615
• Soriano. El regne dels chonos, a l'est de Guayaquil (sigles XV-XVII) : el testimoni de l'arqueologia i l'etnohistoria. 1981
• Stemper, D. (1993). La Persistència dels Cacicazgos Prehispánicos en el Riu Daule, Costa de l'Equador.
• Interpreting material culture. En I. Hodder (Ed.), The Meanings of Things. Material Culture and Symbolic Expression (págs. 185-194). London: Routledge. Ugalde, M. (2009).

• Sánchez Mosquera, A., Fonts, F., & López, T. (1996). Els antics ocupants de Guayaquil. Boletin arqueològic (5), 134-156. Simaluiza Masabanda, R. (2017).
• Iconografia Precolombina de l'Equador. Aplicació en obres d'art sobre materials alternatius. Màlaga: Universitat de Màlaga.
• Mathewson, K. (1987). Landscape Change and Cultural Persistence in the Guayas Wetlands, Equador. PPh. D. Dissertation. Winsconsin: University of WinsconsinMadison.
• Marcos Pi, Jorge G. (1993). Equador Antic. Les Societats de la Costa de l'Àrea Septentrional Andina 300 A. C. - 1500 D. C.. Guayaquil: Banc del Pacífic.
• Marcos, J. G. (1980). Proyecte Arqueològic i Etnobotánico "Peñón del Riu". Guayaquil: Escola Superior Politècnica del Llitoral (ESPOL).
• Lira L., Claudia (1997). L'animal en la cosmovisión indígena. AISTHESIS: Revista Chilena d'Investigacions Estètiques, (30), 125-142.
• Jijón i Caamaño, J. (1951). Antropologia Prehispánica de l'Equador: Resum. Quito: La prensa catòlica.

Referències