Molege a la cera perduda
El molege a la cera perduda, fundició a la cera perduda o buidat a la cera perduda és un procediment escultòric que permet obtindre figures de metal (generalment bronze i or) per mig d'un mòle que s'elabora a partir d'un prototip tradicionalment modelat en cera d'abella, escayola o un atre material. Esta tecnologia va ser desenrollada en l'Antiguetat de manera independent i paralela pels sumeri, indis, chinencs, mesoamericans i inques, la qual va ser adoptada per civilisacions contemporànees o posteriors.
Per a la fabricació d'objectes en la tècnica de molege a la cera perduda, s'utilisa un model en cera. Este model previ és rodejat d'una grossa capa de material refractario que es solidifica; una volta endurit, es fica en un forn, que derrite la figura de cera, eixint esta per uns orificis creats a l'efecte (d'ahí la seua denominació) i, en el seu lloc, posteriorment, s'injecta el metal fos, que adopta la forma exacta del model. Per a extraure la figura és necessari retirar el mòle.
La principal ventaja d'este procediment és l'estreta tolerància dimensional, que no pot conseguir-se per mig d'atres processos. És possible conseguir dimensions ajustades de 0,002 mm per mm. És un procés en el que es deu controlar numeroses variables, pero s'obté un acabament superficial excelent. És un procés car, per lo que s'utilisa per a la fabricació de preseries, prototips i reproduccions artístiques, podent ser utilisat en volums de producció baixos.
Esta forma de treballar el metal (bronze), requerix un llarc, costós i complicat procés junt en una perfecta i adequada combinació de diversos oficis: per al proyecte general i la coordinació, els escultors; per als primers passos, els moldeadors; per a la llabor de horneado, els fundidors i per a l'acabament, els cinceladores i patinadors.
La tècnica tradicional de la cera perduda en bronze
Treballe en el model
S'elabora un model provisional de cera, escayola o un atre material, generalment rígit, seguint o reproduint el disseny que ha ideat l'artiste. Si l'obra va a ser monumental, els models inicials es fan a escala, per a treballar més cómodament. L'utilisació de la cera es deu a que la seua textura, dúctil i blana, permet modelar en més facilitat, fer tantejos i afegir o llevar elements en gran detallismo i profit. Actualment existixen atres materials que poden substituir a la cera d'abella per a la realisació del model com són la parafina, argila polimèriques, etc.
- Procés de Molege a la cera perduda
-
Model d'una poma en cera d'abella -
El mateix model realisat en parafina -
Model fet en escayola en un mòle bivalvat -
Mòle massiç d'argila refractaria, parcialment obert, per a que puga apreciar-se la colocació dels bebederos i les taches de subjecció; ademés de l'orifici principal i l'ànima o macho -
L'escultura de bronze recent extreta, en els «bebederos» abans del acabament
A voltes es realisa un pas intermig per a conseguir major perfecció. Sobre el model original es construïx un mòle per a obtindre tantes còpies en cera com necessitem obtindre. La majoria dels mòles d'escultures es feyen en algeps, pero es poden també fer flexibles en silicona, o un atre material similar, subjecta per una madreforma d'escayola, resina més fibra de vidre o materials. El número de peces del mòle serà menor en un mòle flexible, pero el mòle d'escayola és econòmicament més barat.
Dins d'eixe mòle es verterá la cera de la reproducció a fondre. Esta cera sol tindre dos capes. L'exterior és una cera blana en major capacitat per a copiar els detalls del mòle. L'interior, quan siga necessària, més rígida per a donar consistència a la reproducció. Generalment les ceres van a tindre un grosos uniforme que serà el que tindrà posteriorment el metal. El mòle deu ser pràcticament estanc, lo que obliga a fixar-ho fortament en uns ganchos. Quan la cera abocada endurix, s'obri i s'extrau el model de cera. Endurida l'escayola, la peça es "desmolda", obtenint una reproducció en positiu casi idèntica al model original, que es deu repassar per a corregir possibles errors, bombetes, rebabas de la llínea d'unió de les peces del mòle, etc.
Creació del mòle
Partint d'un model elaborat en cera (un material maleable i fàcilment fundible), este es forra en un material maleable pero que endurixca espai (escayola o argila) i que siga refractario (que resistixca l'acció del fòc sense alterar-se). S'apliquen tantes capes com siga necessari, per a crear un mòle hermètic, d'una sola peça.
Es coloquen soports d'acer o d'un atre metal (“taches” o “arams”) que s'introduïxen en el model per a subjectar el núcleu, que haurà de formar la part hueca de l'escultura. Igualment, se solen obrir chicotets orificis, cridats “bebederos”, que es poden realisar colocant canutos de paper encerado, que travessen el mòle. Pel orifici principal, en forma d'embut, s'aboca el material fos. Actualment, la primera capa es fa de material ceràmic refractario, de gran precisió, compost de pols de sílice, el restant pot ser de rajola refractario més baste.
Quan s'ha endurit el mòle definitiu, en els seus “bebederos” i “taches”, si l'escultura és menuda, es pot abocar directament el bronze fos fins a amacizarlo. Si la figura és monumental és convenient conseguir que siga hueca, puix la cantitat de bronze pot ser excessiva, repercutint tant en pes com en cost econòmic.
Per a obtindre una escultura hueca s'aboca per l'orifici principal una chicoteta cantitat de cera que quede adherida a les parets del mòle cobrint per complet la seua superfície interna; es poden abocar vàries capes per a obtindre una major gruixa de la futura capa de bronze. A este procés se li coneix com el método directe, que va anar el primer en ser desenrollat i que no permet que existixquen més reproduccions de la mateixa obra, ya que es pert durant el procés.[1] L'interior seguix quedant buit i es reblix en una substància que va a actuar com un núcleu provisional: una solució de rajola poroso mòlt i escayola, per lo que en endurir queda un ànima llaugera pero massiça i resistent, subjecta per les “taches” del mòle, de modo que no es mou i no deforma la cera. El mòle, convertit en un bloc sòlit i resistent, ya es pot dur al forn de mufla.
En el método indirecte, es fa un mòle de la peça a reproduir. Est consta d'una part blana, que es fa en l'actualitat en silicona, abans de el XX s'usava la gelatina. Té un contramolde rígit, que pot ser d'algeps o fibra de vidre. Per mig de banys es va afegint la cera, fins a conseguir la gruixa desijada. Este mòle pot ser reutilisat per a generar més originals múltiples.
Procés de fundició
En introduir el mòle en la mufla, en posició invertida, la cera es derrite i ix pels “bebederos” o per l'orifici principal, pero el núcleu queda fixat per les taches mantenint la mateixa separació i disposició i deixant un buit homogéneu entre l'ànima i el mòle. Eixe buit és el que serà reblit pel bronze fos en ser abocat per l'orifici principal. Els metals disminuïxen el seu volum al solidificarse, per lo que, per a evitar que es produïxquen cavitats en contraure's el metal que conforma la peça final, la solidificació ha de començar en les parts de menor tamany i més alluntades dels bebederos, continuant de manera gradual en direcció de les mazarotas o respiraders, els quals faciliten l'eixida d'aire, assegurant que no queden bombetes ni restants de cera o escayola. En els respiraders es té el metal a major temperatura i en certa pressió hidrostàtica, en la finalitat d'omplir els buits que es vagen formant per la contracció del metal. El procés pot aplegar a durar des de decenes d'hores a varis dies, depenent tant del tamany de la figura com de la gruixa de la mateixa (recordem que les peces chicotetes poden fondre's i desmoldarse sense necessitat de núcleu).
Desmoldado i acabat
Una volta gelat el bronze, es procedix al desmoldado, que solament pot fer-se destruint el bloc de material refractario (posat que este és d'una sola peça i no és possible obrir-ho sense trencar-ho). La figura aïllada resultant és de textura asprosa, porosa i en imperfeccions, junt en els restants dels «bebederos». És necessari que l'artiste brot els «bebederos», llime, polixca i abrillante la superfície. Si hi ha buits fets per bombetas, es reblirien en metal fos i es llimaran fins a llustrar el metal. En l'actualitat és comuna usar arena molt fina proyectada a gran velocitat per al acabament (sandblasting). Els arremates posteriors són tan laboriosos com els de una obra d'orfebreria, i van des de, afegir pàtinas i diferents colors, be per mig de productes químics i aplicació de calor (generalment, en un soplete, que oxida el metal donant-li un to distint).
També s'afigen complements de tot tipo, per eixemple en la cultura grega, els broncistas grecs forraven els llavis de les seues estàtues en coure, per a que anaren més rojosos, incrustaven pasta vítrea blanca per a dents i ulls, pasta negra per al iris, s'afegien les pestanyas. Per supost, es fan cincelados i gravats per als detalls del pèl o imitació de dibuixos del robaje, etc. A voltes, s'inclouen diversos aditamentos, com armament, símbols, coronas. En efecte, era normal que els grans conjunts escultòrics de bronze anaren fosos per fragments separats, tal és el cas de l'estàtua eqüestre de l'emperador Marque Aurelio, en el que cavall i humà es varen fer independentment, aixina com els arreos, armas i uns atres ornaments.
- Eixemples de molege a la cera perduda en el món
-
Perseo, de Benvenuto Cellini, en bronze, Itàlia, sigle XVI. -
.jpg)
Figura budista en bronze Sri Lanka, sigle VIII. -
-
Contrapeso per a pesar pols d'or, Costa d'Ivori, sigle XIX. -
-
-
-
-
Cànter de bronze Iran, sigle VII. -
Gat en bronze, Egipte, sigle VII a. C. -
-
.jpg)
_a_forma_di_serpente,_IX-XI_sec,_oro_sbalzato_01.JPG){kind=link}
Referències
- ↑ «The Long History of Lost Wax Càsting».Consultat el 11 de juny de 2016.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Moldeo a la cera perdida» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.