Llegua

Archiu:Puerto del Pico 1987.jpg

Llegua

La llegua (del llatí tardà leuga, veu d'orige celta) és una antiga unitat de llongitut que expressa la distància que una persona, a peu, pot caminar durant una hora; és dir, és una mida. Ya que recorre normalment a peu una gama de distàncies, la llegua es manté en eixa gama, pero segons el tipo de terreny predominant en cada regió o segons la conveniència estatal, la paraula llegua comprén normalment distàncies que van dels 4 als 7 km.

Història

Esta mida variava segons l'us que se li donava. Per eixemple: la llegua francesa media 4,44 km (4440 m), la llegua de posta media 4 km (4000 m) i la llegua marina 5,555 km (5555 m) (equivalents a 1/20 d'un grau de meridiano terrestre).

La llegua es va amprar en l'antiga Roma, sent equivalent a tres millas romanes; és dir, uns 4,435 km (4435 m). L'orige de la milla està en la parasanga persa, que va aplegar als romans a través dels grecs.

Llegua castellana

La llegua castellana llegal (antiga) era una mida de llongitut utilisada per a establir les dimensions de predios i que es va conéixer com a llegal perque era utilisada en els tribunals. Es va fixar originalment en 5000 vares castellanes de Burgos, és dir, unes 2,6 milles romanes, 15 000 peus castellans o 4179,5 metros. Va seguir usant-se de forma profusa molt despuix de que l'abolira Felipe II en 1568, ordenant que li la substituïra per la llegua comuna o vulgar.

La llegua comuna era una unitat itineraria que s'utilisava en les cròniques de les exploracions i viages terrestres. Era una mida molt imprecisa, ya que variava en les circumstàncies que rodejaven al viager, tals com si anava a peu, a cavall, en mula, o en carruage; si anava en grup o en càrrega, aixina com també del tipo de terreny, els obstàculs i el clima. Va quedar establida per l'us en el XVI en 20 000 peus castellans; és dir, 5572,7 metros o 6666,66 vares castellanes. No obstant, la llegua comuna variava de modo notable segons els distints regnes espanyols, i inclús segons distintes províncies (per eixemple de 7000 vares).

En un intent d'unificar la llegua en 1769 una real orde va establir marcar els camins en els «leguarios», que senyalaven les distàncies a Madrit utilisant una llegua de 8000 vares. El punt zero es va establir en la Porta del Sol de Madrit, en a on es troba encara.

La llegua de marina o geogràfica utilisada pels cosmógrafos i pilots dels sigles XVI i XVII era cridada de 17,5 al grau, és dir, de 17,5 llegües per grau de llongitut del meridiano terrestre (que medix 111,1 km), o siga 6,35 km. Corresponia a 7604 vares o 22 812 peus. El rei Felipe V en una pragmàtica de 1718 va ordenar que fora utilisada en les escales dels mapes. En l'era dels descobriments també es varen amprar les llegües de 18 al grau i 25 al grau que equivalien a 1/18 i 1/25 del grau del meridiano terrestre. Per a facilitar els càlculs i unificar en els usos de França, Anglaterra i atres països, a fins de el XVII va començar a utilisar-se pels marins d'Espanya la llegua anomenada 20 al grau (1/20 de grau de meridiano terrestre, és dir, 3 milles marines, o 6666,66 vares) en substitució de la de 17,5 al grau. En el XVIII, el cartógrafo espanyol Tomás López utilisava l'equivalència llegua de 20 al grau = 6626 vares, establida per l'almirant Antonio de Gaztañeta.

Carlos IV, per real orde de 26 de giner de 1801, va establir que la dimensió de la llegua fòra de 20 000 peus, retornant a la llegua comuna i donant-li caràcter llegal (nova llegua llegal). La llegua marina de 20 al grau va quedar aixina unificada en la llegua terrestre i es va utilisar en Espanya fins a l'adopció del sistema mètric decimal.

Per a que la llegua corresponga pròximament a lo que en tota Espanya s'ha cridat i crida llegua (que és el camí que regularment es va en una hora) serà dita llegua de vint mil peus, la que s'usarà en tots els casos que es tracte d'ella, siguen camins Reals, en els Tribunals i fòra d'ells.