Ret vial del Tahuantinsuyo
La '___protected_title_0___', també coneguda com a '___protected_title_1___', va anar un extens sistema de camins desenrollat pel Tahuantinsuyo en els Vages centrals. En el seu apogeu, conectava regions i centres urbans de lo que hui són Colòmbia, Equador, Perú, Bolívia, Chile i Argentina. La seua llongitut total superava els 30 000 quilómetros.[1] Les principals rutes, que sumaven més de 5 200 km de llongitut,cita requerida són conegudes com el ___protected_title_4___,[2][3] el ___protected_title_5___[4][5] o el '___protected_title_2___'[6][7][8] (en l'ortografia contemporànea del quechua meridional: ___protected_title_3___).[9][10][n 1] Este sistema és considerat patrimoni de l'humanitat per la seua importància històrica i cultural.
Encara que el seu orige es remonta a cultures preincaicas, la ret vial va alcançar el seu major desenroll durant l'auge del Tahuantinsuyo. Posteriorment va continuar utilisant-se durant l'etapa colonial. El disseny de la ret es basava en dos eixos llongitudinals: un que recorria la cordillera dels Vages i un atre que creuava la costa del oceà Pacífic. Des d'estos eixos, una série de camins secundaris interconectaban els territoris de l'imperi, lo que facilitava no solament el transport de persones i bens, sino també l'integració política, administrativa, socioeconòmica i cultural del Tahuantinsuyo. Tots els camins convergien en Cusco, la capital del Tahuantinsuyo.
Gràcies a la seua gran extensió geogràfica, la ret vial permetia la conexió de localitats distants, com Quito, Cusco i Tucumán, lo que facilitava la movilitat dins de l'Imperi. Despuix de la conquista espanyola en el XVI, els europeus varen aprofitar estos camins per a desplaçar-se a través dels Vages, utilisant-los com a rutes estratègiques en els territoris de Perú, Bolívia, Chile i Argentina.
En 2014, gràcies a una iniciativa conjunta d'Argentina, Bolívia, Chile, Colòmbia, Equador i Perú, l'Unesco va declarar el Qhápac Ñan Patrimoni de l'Humanitat, reconeixent la seua importància com una obra d'ingenieria sense igual en Amèrica precolombina. El nou lloc consta de 274 components (137 trams independents enumerats en la declaració) i s'estén a lo llarc de més de 5000 quilómetros.
cal destacar que el popular "camí inca", que unix Cusco en el històric santuari de Machu Picchu, representa solament una chicoteta fracció de la vasta ret del Qhapaq Ñan. En total, la ret de camins incas alcançava fins a 60.000 quilómetros,[11] equiparable en magnitut en atres rutes històriques, com la Ruta de la Seda o la Gran Muralla Chinacita requerida.
Història
[editar | editar còdic]
Antecedents
[editar | editar còdic]Varis dels camins que actualment s'observen en l'àrea andina ocupada pel Tahuantinsuyo varen tindre un orige preinca, i varen ser construïts per entitats polítiques d'alta complexitat com Tiahuanaco o Huari; atres camins menors, en canvi, els varen construir menuts grups ètnics que varen tractar d'unir centres de cult o temples regionals. Tal és el cas del camí construït entre el temple de Pachacamac (front a la mar) i el ___protected_title_2___ Pariacaca, nevat localisat a més de 5700 m s. n. m.[12]
La cantitat i llongitut dels camins de l'época preincaica es varen vore llimitades per les constants tensions i l'ambient de guerra que vivien els señoríos i Estats; la construcció de camins era perillosa i solament s'eixecutaven alguns trams durant periodos de treua. Abans de l'arribada dels incas, els camins eren exclusivament locals; va ser en la seua arribada i poder centralizador quan la ret vial es va ampliar a grans magnituts.[12]
Tahuantinsuyo
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Tahuantinsuyo.
Quan els incas varen escomençar a conquistar el restant dels pobles de Sudamérica, el domini de l'espai per a la construcció de camins va quedar enterament a disposició de l'ètnia cuzqueña; a partir d'este moment les rets vials es varen incrementar exponencialment fins a cobrir una extensió que possiblement va alcançar els 60 000 quilómetros.[11]
Els incas varen aprofitar la ret viària existent de cultures anteriors, millorant-la i expandint-la; especialment la de la cultura Huari (800-1200 d. C.), que va dominar gran part del Perú precolombino.
L'inici de les grans obres vials va ser portat a terme per orde expressa del Inca Pachacútec. Este sobirà va vore la necessitat de construir camins en l'objectiu de mantindre el control sobre els territoris anexats, ya que d'eixa manera els funcionaris i les tropes es podien traslladar més ràpidament.[12]
Segons ho senyala Juan de Betanzos, ans que Pachacútec iniciara el seu govern li l'observava pintant i dibuixant camins i ponts, especificant als orejones cuzqueños la manera en que calia construir-los. L'obra de Pachacútec va ser continuada pels seus successors. La ret vial incaica la componien tres elements bàsics: les calçades i vores dels camins, els ponts i els depòsits.
La ret vial era indispensable per a l'organisació incaica, no solament per a traslladar eixèrcits i funcionaris sino també per a la movilisació dels «mitimaes», el desplaçament dels «chasquis» i el transport de productes collits en els territoris conquistats pels incas (en cada territori existien terres específicament destinades per a que la seua producció fora traslladada al Cuzco; estes collites eren almagasenades en els «tambos»).[12] Partint des del Cusco, el Qhapaq Ñan permetia recórrer els quatre «seus de l'imperi incaico» (del quechua suyu: 'regió' o 'territori') que constituïen el Tahuantinsuyo:
- al nort el Chinchaysuyo, ocupat per grups com els chincha, chimúes o yungas i pastures;
- al surest el Collasuyo, ocupat per aymaras, qollas i puquinas;
- al suroest el Contisuyo, ocupat per grups com els conti o comte, collaguas i colon d'orige puquina; i
- a l'orient l'Antisuyo, ocupat pels antis (les actuals poblacions natives de l'Amazònia).
El Qhapaq Ñan va permetre el control econòmic i polític d'estos pobles. Al mateix temps, va permetre la seua integració, l'intercanvi i movilisació estatal de diversos productes, la transmissió de valors culturals, l'accés als diferents santuaris incaicos i el desenroll de pràctiques comunes; va ser ademés un símbol del poder imperial cusqueño i de la seua expansió a lo llarc de Sudamérica, que va incloure quatre països andinos actuals: Bolívia, Chile, Equador i Perú, ademés del caribeny Colòmbia i el rioplatense Argentina.
Arquitectura
[editar | editar còdic]Ponts
[editar | editar còdic]
Alberto Regal en les seues investigacions cataloga als ponts incaicos sobre la base de les tècniques d'elaboració de la següent manera: colgantes, flotants, de fusta, de pedra i oroyas.[12]
La construcció de ponts es feya indispensable per la realitat geogràfica andina. Els ponts més comuns varen ser els fets en troncs d'arbres i els elaborats en trenes de diverses fibres. En el cas dels ponts en troncs es varen utilisar solament en els llocs en a on la geografia li'l permetia, i para açò era necessària una base de pedra (dos peñones contraposts) que eren llaurats per a que els maderos encaixaren. En temps colonials primerencs, Miguel de Estete va afirmar que a l'eixida d'Huánuco Pampa existia un pont fet en grossos maderos, mentres que prop de Cajamarca hi havia un pont fet en bases de pedra i maderos molt grossos.[12]
Els ponts colgantes varen ser els més comuns en la zona andina. Es construïen en fibres vegetals que es trenaven fins a formar cables de 50 o 60 centímetros de diàmetro i es fixaven a unes sòlides bases de pedra a cada costat. Per a passar la corda d'un lloc a un atre s'utilisava una atra corda més fina feta de cànem que es denominava «chahuar». La fibra utilisada per als ponts variava segons la regió. Podia ser vímen, tasca (Escallonia patens), lloque (Kageneckia lanceolata), ichu (Stipa ichu) o chachacomo (Escallonia resinosa); en algunes zones es va utilisar el denominat «arbusto de Chilca» (Baccharis latifolia), i en aquelles a on no hi havia arbustos es va amprar també el maguey (Furcraea andina), conegut aixina mateix com a «pita» o «cabuya». En alguns casos els ponts varen tindre troncs tendits per a facilitar el trànsit, que la majoria de les voltes tenien fibres teixides o entrellaçades.[12]
Cal acotar que la majoria dels ponts incaicos varen ser cremats durant les guerres civils entre els conquistadors espanyols i la sublevació de Manco Inca. En la Relació francesa de la Conquista (escrit en 1534) es descriu que en les Índies existien poderosos rius sobre els quals penjaven ponts de grosses cordes, i que per alguns d'estos passaven els grans senyors i per uns atres, el comú popular.[12]
Els rius també es podien creuar per mig de oroyas (denominades també tarabitas o huaros, depenent de la regió). Bernabé Cobo descriu que estes "tarabitas" es feyen en cordes de ichu o lianes tan grosses com una cama, que s'amarraven a penyes d'una i una atra vora. D'elles penjava una canastra, en la que s'assentava una persona i que es jalaba d'una vora cap a l'atra per mig d'una soga .[12]
En el cas del riu Desaguadero existia un pont flotant fet per un renc de basses de totora coberta per diverses plantes aquàtiques seques (entre les quals també hi havia totora). Segons testimonis arreplegats pels cronistes, este pont es va colocar per orde del Inca Huayna Cápac, qui considerava indecoroso que el seu eixèrcit creuara el riu en basses.[12]
Vore també
[editar | editar còdic]- Andahuaylillas
- Apacheta
- Arquitectura incaica
- Carreteres més altes del món
- Districte de Chinchero
- Cultura incaica
- Iperú, Informació i Assistència al Turiste
- Kenko
- Mitologia incaica
- Moray
- Muyucmarca
- Ollantaytambo
- Paucartambo
- Písac
- Raqchi
- Sacsayhuamán
- Tambomachay
- Tastil
- Tipón
- Choquequirao
- Turisme en el Perú
- Calçada romana
- Camí de Peabirú
- Camí Real (Sudamérica)
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ «Unesco va designar al Camí del Inca com a Patrimoni de l'Humanitat». Consultat el 24 de juny de 2014.
- ↑ Pol Ondegardo, Juan (2013 [s. XVI]). L'orde del Inca: les contribucions, distribucions i l'utilitat de guardar dit orde (s. XVI), Llima: Commentarios. ISBN 978-9972-9470-8-7.
- ↑ Garcilasso de la Vega (1609). Primera part dels commentarios reals, qve tracten de l'orige dels yncas, reis qve fveron del Perv, de sv idolatria, lleis, i gouierno en pau i en guerra : de les seues vides i conquistes, i de tot lo que va anar aquell imperi i el seu republica, abans que els espanyols passaran a el, Lisboa: Pedro Crasbeeck.
- ↑ Revista ESPACIOS.40(25)Consultat el 2024-03-13.
- ↑ Revista del Museu d'Antropologia.Còrdova, Argentina:(4)
- 89-98.ISSN 1852-060X.Consultat el 2024-03-13.
- ↑ Sant Tomás, Dumenge de (2013 [1560]). Lexicón, o, Vocabulari de la llengua general del Perú: compost pel Mestre Fra Dumenge de Sant Thomas de l'orde de Sant Dumenge, Llima: USMP Universitat de Sant Martín de Porres, Fondo Editorial, p. 127. ISBN 978-612-4088-76-6.
- ↑ Anònim (2014 [1586]). Art i vocabulari en la llengua general del Perú, Llima: Pontifícia Universitat Catòlica del Perú, Institut Riva-Agüero, pp. 60, 229. ISBN 978-9972-832-62-8.
- ↑ Schjellerup, Inge (2021). «The Cápac Ñan from Chachapoyas to the Terra Adins», The archaeology of the Upper Amazon: complexity and interaction in the Andean tropical forest, University Press of Florida, pp. 228-242. ISBN 978-0-8130-6690-5.
- ↑ Direcció Desconcentrada de Cultura de Cusco. «Proyecte Qhapaq Ñan – Direcció Desconcentrada de Cultura de Cusco» (en és). Consultat el 2024-03-13.
- ↑ {{Cita publicació|url=http://www.scielo.cl/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S0718-68942017005000103&lng=en&nrm=iso&tlng=en%7Ctítul=EL ROL DEL QHAPAQ NAN I LOS APUS EN LA EXPANSIÓN DEL TAWANTINSUYU|llinages=Vitry|nom=Christian|data=2017|publicació=Bolletí del Museu Chilé d'Art Precolombino|número=ahead|pàgines=0–0|fechaacceso=2024-03-13|idioma=en|issn=0718-6894|doi=10.4067/S0718-68942017005000103}}
- ↑ 11,0 11,1 Andina. «El Qhapaq Ñan és un proyecte estrela, afirma funcionari de l'Unesco» (en «és»). Portal web El comerç.pe. El Comerç. Consultat el 1 de març de 2012. «Alguns càlculs senyalen que el Camí Inca i els seus ramals varen alcançar una extensió de 60.000 quilómetros»
- ↑ 12,00 12,01 12,02 12,03 12,04 12,05 12,06 12,07 12,08 12,09 María Rostworowski Tovar (octubre de 2010). Incas, Empresa Editora El Comerç S.A., p. 198. ISBN 978-612-4069-47-5.
- ↑ 13,0 13,1 Institut Nacional de Cultura del Perú (ed.): «Resolució Directorial Nacional Nº1112/INC» (PDF). Archivat des d'el original, el 3 de decembre de 2012. Consultat el 9 de decembre de 2011.
Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Ministeri de Cultura de Perú; Agència Espanyola de Cooperació Internacional, {{{nom2}}} (2011). «Qhapaq Ñan», Atles d'infraestructura i patrimoni cultural de les Américas, Perú., primera edició, Fundació Interamericana de Cultura i Desenroll, pp. 72-78. OCLC 1025891551. ISBN 978-607-00-4877-7.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Red vial del Tahuantinsuyo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "n", pero no es trobà una etiqueta <references group="n"/>