Pachacámac (lloc arqueològic)

Archiu:Templos del Sol Viejo Pintado.jpg

Pachacámac (lloc arqueològic)

Pachacámac és un lloc arqueològic ubicat en el districte de Pachacámac, en la ciutat de Llima, capital del Perú. Es troba a la marge dreta del riu Lurín, molt prop del oceà Pacífic i front a un grup d'illes homònimes. Comprén unes 500 hectàrees; presenta quatre temples, catorze edificis de plataformes en rampa, vintiun edificacions i vàries places, ademés, conté els restants de diversos edificis que daten del Intermig Primerenc (III) fins al Horisó Tardà (XV), sent els edificis del periodo Inca (1450-1532) els millor conservats.

Allí es trobava un antic oràcul prehispánico construït bàsicament en rajoles d'atobó. Este lloc era el principal lloc del cult al deu Pachacámac, a qui se li atribuïa la creació de l'univers i de tot lo que est conté. I que té davall un túnel d'aigua que per ahí aplega a tot el lloc pero ara ya no està en us.

El lloc arqueològic forma part de la ret vial del Qhapaq Ñan.

Estructures

Les seues majors estructures arquitectòniques són les següents:

• Temple del Sol, la construcció més imponent erigida pels incas.
• Temple de la Lluna o Acllahuasi, també de l'época inca. Va ser restaurat per J. C. Tello, qui ho va cridar Mamaconas.
• Temple Vell, el més antic de la cultura Llima, es troba actualment en ruïnes.
• Temple Pintat, de l'época Huari.
• Edifici de Tauri Chumpi, a on presumiblement es va estajar l'últim governador local de l'época inca.
• Nunciatura regionals o conjunt de piràmides en rampa, de la cultura Ichma.
• Plaça dels peregrins, de l'época inca.

Es poden visitar els edificis, els temples, les places i el Museu de lloc, el qual conserva peces de valor trobades en este lloc.

Història del santuari

Archiu:Pachacamac Ruins, Lima Peru - Laslovarga (1).jpg

Maqueta que representa la reconstrucció i extensió del complex arqueològic de Pachacámac.

El santuari arqueològic de Pachacámac és considerat com el més important centre ceremonial prehispánico de la costa i un testimoni excepcional d'una tradició prehispánica sent esta de caràcter religiós, foc de mestiçage i fusió cultural.^{cita requerida} Durant l'us d'este santuari, els seus temples eren visitats per multituts de peregrins en ocasió dels grans rituals andinos; lloc que, Pachacámac era un encertat oràcul capaç de predir el futur i controlar els moviments de la terra. Al santuari de Pachacámac acodien també habitants de tots els Vages en busca de solucions als seus problemes o respostes als seus dubtes.

La paraula Pachacámac significa “ànima de la terra, el que anima el món”. Els antics peruans creïen que un sol moviment del seu cap ocasionaria terremots. No se li podia mirar directament als ulls, i inclús els seus sacerdots ingressaven al recint d'esquenes.^{cita requerida} El cult a Pachacámac era el centre de tota religió costeña. Aixina mateix, segons les senyes arqueològiques, Pachacámac es va iniciar en el formatiu tardà ya que en les pampes ubicades front a la zona monumental es troba un cementeri corresponent a pobladors que provablement vivien dedicats a la peixca, l'agricultura i a l'explotació de les lomas.

El santuari està ubicat en el vall de Lurín, el qual constituïx el marc territorial del seu emplaçament, i en els màrgens del qual, es varen assentar des de fa tres mil anys una série de pobles aprofitant les seues aigües. Les primeres ocupacions daten del periodo Arcaic (5000 a. C.); després, en el periodo Formatiu (1800 a. C.– 200 a. C.) destaquen Mina Perduda, Cardal i Manchay; en el Formatiu Tardà (200 a. C.– 200 d. C.) es distinguixen diversos estils locals tals com Tablada de Lurín i Vila El Salvador.

En el periodo dels Desenrolls Regionals (200-600 d. C.) es va desenrollar la cultura Llima que es distribuïx en la costa central en les valls contigües de Chancay, Chillón, Rímac i Lurín. La construcció del santuari es va iniciar en este periodo, sent Pachacámac el centre més important de la vall de Lurín. En eixe llavors es varen construir tant el Temple Vell, una imponent mole feta en adobitos formant panels en tècnica de “llibrer”, com el Conjunt d'Atobons Llima “Adobitos”.

Des del 600 al 1100 d. C., es concentren evidències de l'imperi Wari en Pachacámac. L'apogeu de l'oràcul de Pachacámac va ocórrer precisament durant el periodo Horisó Mig - Wari, en transformar-se en un centre religiós que atrea gran cantitat de peregrins alcançant un primer esplendor panandino. D'esta época data un extens cementeri, excavat per Max Uhle en 1896, que es troba al peu i per baix del Temple de Pachacámac, aixina com una série d'ofrenes de ceràmica trobades en la zona.

Archiu:Pachacamac, Lima - Peru - panoramio (3).jpg

Una atra maqueta del complex arqueològic.

Cap a 1100 d. C., els Ychma varen establir el seu centre de poder en Pachacámac, en una série d'assentaments habitacionales i administratius que inclouen piràmides en rampa, entre uns atres, descollant Tijerales, Quebrada Oroneta, Pacae Redó i Panquilma, en la vall de Lurín. En 1470´, els Incas havien establit en Pachacámac una important capital provincial a on destacaven edificacions com el Temple del Sol i el Acllawasi, entre uns atres. A l'importància religiosa de Pachacámac es va sumar el seu funcionament com un dels principals centres administratius de la costa durant este periodo.

A l'arribada dels conquistadors espanyols, en 1533, Pachacámac era el santuari més important de la costa, tal com asseguren els relats dels cronistes. Miguel de Estete (1533) va deixar constància del testimoni ocular més valiós del lloc en ple funcionament, ya que Estete va acompanyar a Hernando Pizarro des de Cajamarca i va descriure a Pachacamac com una sòrt de «banc» central a on els pobles dels plans entregaven riquees i tributs. Va relatar minuciosament l'arquitectura, els patis i la gran expectació dels peregrins. El mateix Hernando Pizarro, en les seues cartes i informes oficials a la Corona de 1533, va relatar cóm va forçar l'entrada al Temple Pintat per a destruir l'ídol principal i colocar una creu cristiana. Va descriure el temple com una fortificació obscura i venerada per natius que viajaven des de centenars de quilómetros sol per a consultar a l'oràcul. També Pedro Cieza de León, en el seu célebre Crònica del Perú (1533), va aportar senyes fonamentals sobre la majestuositat dels temples, la jerarquia dels sacerdots i la transició del cult local cap al domini dels Incas.

L'abandó del santuari de Pachacámac data de l'época de la Colónia. Les primeres excavacions científiques del lloc varen ser realisades en 1896-1897 per l'arqueòlec alemà Max Uhle, encara que en les décades de 1870 i 1880, Adolph Bandelier i Ernst Middendorf varen visitar el lloc i varen realisar els primers esbossos de superfície i varen publicar descripcions sobre l'abandó i la colossal riquea històrica de les ruïnes precolombinas de la costa.

En el pas del temps, destacats investigadors com Juliol C. Tello, Arturo Jiménez Borja, Izumi Shimada i Denise Pozzi-Escot (directora del Museu del Lloc de Pachacámac, (MSPAC), entre uns atres, han aportat importants investigacions per a entendre el santuari.

Actualment, el Ministeri de Cultura, continua desenrollant una série de treballs d'investigació i conservació, per a contribuir al coneiximent i difusió de tan important patrimoni arqueològic.

Bibliografia

• Kauffmann Doig, Federico: Història i art del Perú antic. Tom 3. Lima, Edicions PEISA, 2002. ISBN 9972-40-215-0
• Denise Pozzi-Escot B.: El Perú Antic III (500-1400). El Horisó Mig i els Estats Regionals. Colecció Història del Perú, editada per l'Empresa Editora El Comerç S.A. Llima, 2010. ISBN 978-612-4069-88-8
• Rostworowski de Dèu Canseco, María: Costa Peruana Prehispánica. Obres completes III. Primera Edició 2004 (Tercera Edició de 1977). ISBN 9972-51-098-0

Vore també

• Xauxa-Pachacamac
• Huacas de Lima
• Imperi incaico
• Mitologia incaica
• Coleccions de Pachacamac en el Museu Etnològic de Berlín
• Coleccions de Pachacamac en el Museu Penn
• Coleccions de Pachacamac en el ^{[enllaç trencat]}
• Catàlec en llínea de les coleccions del Museu de lloc Pachacamac