Anar al contingut

Pachacútec

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Pachacútec
Per a atres usos d'este terme vore Pachacútec (desambiguación).

Pachacútec o Pachacuti,[lower-alpha 1] també conegut com Pachacuti Inca Yupanqui (Cusco, c. 1400 – Cusco, c. 1471), va anar el nové gobernant del Estat inca i qui ho va governar en la seua expansió des d'un curacazgo regional fins a convertir-se en un imperi. Hauria pres el seu nom al moment de rebre el mascapaicha.[lower-alpha 2] El seu pare, Huiracocha Inca, ho va designar com a successor al voltant de 1438, despuix de dirigir victoriosamente la defensa militar del Cuzco davant l'invasió del belicoso eixèrcit chanca.

Com a part de la seua visió d'estadista i caudillo guerrer, va conquistar moltes ètnias i estats, destacant la seua conquista del Collao, que va acréixer el prestigi dels incas i particularment de Pachacútec, qui per la notable expansió dels seus dominis va ser considerat un excepcional líder, donant vida a històries èpiques i himnes gloriosos en tribut als seus ardits. Numerosos curacas no dubtaven en reconéixer les seues destrea i identificar-ho com a «fill del Sol» (en quechua clàssic, <indi churin> o <indip churin>).[1]

Mentres encara vivia, el seu fill i successor Túpac Yupanqui va derrotar al regne chimú i va continuar en l'expansió del Tahuantinsuyo. Ademés de conquistador, guerrer i emperador, diverses cròniques afirmen que va ser també un gran administrador, planificador, filòsof, observador de la psicologia humana i carismàtic general.[lower-alpha 3]

Pachacútec és el primer sobirà inca del com es troben referències històriques que corroboren la seua existència, per cual és reconegut com el «primer inca històric», no obstant, la rellevància de la seua figura i llegat, aixina com el de la seua denominació, du a pensar a varis estudiosos que té una importància molt major que la de solament un personage, aplegant a representar l'inici de tota una época de transició i reestructuració per a la societat inca, etapa de canvis que continuaria posterior a la seua mort en 1471, pel seu fill Túpac Yupanqui i el seu net Huayna Cápac.

Nom

[editar | editar còdic]

Les fonts de el XVI en general solen utilisen variants ortogràfiques de Pachacuti Inga, Pachacuti Yupangui i Pachacuti Inga Yupangui per a referir a este inca. Abans de la seua coronació, el príncip apareix referit com Inga Yupangui (i les seues variants escrites) en les cròniques de el XVI com les de Juan de Betanzos, Pedro Cieza de León, Pol Ondegardo i Pedro Sarmiento de Gamboa.[lower-alpha 4] Deu recordar-se que el «quechua del inga» presentava la traça de sonorización de consonants oclusivas despuix d'una consonante nassal,[4][5] hui absent en el quechua meridional pero present en dialectes com l'equatorià. D'acort en la versió de Pedro Sarmiento de Gamboa, no obstant, la seua nom de pila hauria segut <Cusi> 'content, benaventurat', reconstruible al quechua de el XVI com *[kuʂi].[6]

Dit és en la vida de Inga Viracocha cóm va tindre quatre fills llegítims, dels quals el tercer es va cridar Cusi, i per sobrenom Inga Yupangui Inga [...]
Pedro Sarmiento de Gamboa, Història índica, 1570, cap. 26.[7]


Respecte de les dos formes escrites Pachacútec i Pachacuti, deu mencionar-se que abdós formes són usuals en castellà contemporàneu. l'antropónimo apareix sempre escrit com <Pachacuti> o <Pachacute> en les cròniques i documents de el XVI.[8][9][10][11][12][13] Dita forma escrita pot reconstruir-se al quechua pacha kutiy (escrit ací en ortografia quechua contemporànea). La popularitat contemporànea de la forma <Pachacútec> (en ort. quechua actual: Pachakutiq) és atribuible a que és esta l'usada pel Inca Garcilaso de la Vega en les seues Comentaris reals dels incas de 1609. Es tracta d'un compost quechua que fa referència a un important concepte de la cultura andina prehispánica.


Tant per l'evidència documental, com per l'anàlisis gramatical, és hui consensual entre els especialistes que el compost és purament quechua. Està format pel sustantiu pacha, que significa ‘terra, regió, época, món’, i el verp kuti- ‘canviar, girar, tornar a un punt d'inici’. L'aparent absència d'una marca de nominalización s'atribuïx a que els escribientes castellans no varen reconéixer la presència del nominalizador d'acció -i. Conseqüentment, kuti-i és ‘canvi, gir, regrés, tornada’. Betanzos traduïx el antropónimo com a 'regrés del temps'[14] i Rodolfo Cerrón Palomino traduïx el compost com 'el regrés del món'.[15] (Vore també l'artícul corresponent en esta enciclopèdia.) L'escritura garcilasiana respon a que el Inca restituïx el nominalizador d'agent -q en lloc del d'acció -i. Recorde's que, en quechua, la presència d'una consonant uvular com a /q/ genera que la vocal /ɪ/ adquirixca una pronunciació propenca a la /i/ del castellà. No obstant, tal restitució contradiu la documentació primerenca i és ademés poc plausible gramaticalment, ya que el verp kuti- és intransitivo i per a adquirir el significat de ‘el que dona regrés al món’ hauria requerit alguna morfema alterador de la valència verbal. D'eixe modo, la forma restituïda per Garcilaso <Pachacutec> *pacha kuti-q resultava en realitat agramatical en quechua per a este significat, i el significat de ‘el que dona regrés al món’ hauria requerit més be una expressió com *pacha kuti-chi-q.[16][lower-alpha 5]

L'adopció del nom Pachacuti hauria ocorregut en el moment de ser coronat en la mascapaicha despuix d'eixir vencedor de la guerra en els chancas. La versió betanciana d'eixe event inclou ademés els noms o epítets cápac (en ortografia quechua actual: qhapaq)[lower-alpha 6] i Indichuri (‘fill solar’; en ortografia quechua actual: Inti churi). Alguns historiadors han interpretat el passage betanciano com indicant el nom complet del inca.cita requerida

I hera costum entre estos senyors que quando allò ansí es hazía, el que la tal borla li posava en la cabeça a l'atre, juntament en posar-li-la li avía de nomenar i donar nom, el qual l[i] avía de tindre des d'allí alvance. I ansí Viracocha Ynga, com li posara la borla en la cabeça li va dir: Yo et nomene per a que de oy més et nomenen els teus i les demés naçiones que anaren subjetas Pachacuti i Ynga Yupangue Cápac i Indichuri, que dize buelta de tienpo rei Yupangue, fill del sol. El Yeupangue [sic] és el alcuna [sic] i linaje de do ells són perque ansí es llamava Mànec Cápac, que per sobrenom tenia Yupangue.
Juan Dèu de Betanzos, Suma i Narració dels Incas, [1551], cap. xvii, ff. 38v-39r.[17]

Biografia

[editar | editar còdic]

Orige

[editar | editar còdic]

Naixcut en el palau de Cusicancha o 'la casa de regocijo', fronteriç al temple del Coricancha. El seu nom original era Inca Yupanqui (o Cusi), que ha segut interpretat com a «príncip benaventurat». Va ser fill d'Huiracocha Inca i de la Coya Mama Runto. Va tindre un germà menor, Cápac Yupanqui, i varis mijos germans. El seu ayo Micuymana va ser qui li va ensenyar llengua, història i lleis, aixina com el maneig dels quipus.[18]

Despuix de complir el rito del Warachikuy, el jove príncip Cusi Yupanqui va participar en empreses militars baixe la direcció dels generals Apu Maita i Vicaquirao. Sarmiento de Gamboa referix que «els seus caps tenien bona esperança pel valor que mostrava en el seu florida adolescència».[19]Va ser admirat pels nobles incas, puix tenia la valentia, inteligència i madurea que tant li feya falta al seu mig germà, Urco, qui havia segut nomenat successor de Huiracocha.[20][21]Es diu que els nobles varen aconsellar a Huiracocha que ho nomenara com el seu nou hereu, pero Huiracocha s'hi havia encariñado tant en Urco que sempre ho preferia davant qualsevol una atra persona. Quan Huiracocha va decidir retirar-se a la vall de Yucay, va enviar mascapaicha (símbol del poder real inca) a Urco, que va assumir aixina com correinante de la confederació cuzqueña. No obstant, Inca Urco, en lloc de complir la seua funció política, va caure en la holganza i va passar el temps en diversions i vicis.[22]

Conflicte en els chancas

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Guerra chanca-inca.
La guerra dels incas contra els chancas ha segut considerada com l'episodi fonamental de l'organisació del Tahuantinsuyo. El seu recort va inspirar moltes formes de representació artística. L'ilustració mostra un soldat chanca atacant a soldat inca (detall de la pintura de Juan Bravo).

Cap a 1430 es va produir l'invasió dels chancas. Es trobaven estos ya en Vilcaconga, quan varen enviar els seus emissaris a Cuzco per a exigir la rendició a Huiracocha Inca. Est, ya vell i temerós del poder dels invasores, va respondre que estava d'acort en sometre's i que desijava entrevistar-se en el cap chanca. Acte seguit, Huiracocha, la seua esposa favorita Curi Chulpi i els seus fills, Inca Urco i Socso, varen fugir del Cuzco i es varen refugiar en el fort de Caquia Xaquixahuana,[23][lower-alpha 7] davant la sorpresa de l'ètnia inca, que va depositar llavors la seua esperança en Cusi Yupanqui, qui va rebre el respal dels generals Vicaquirao i Apo Mayta per a organisar la defensa de Cuzco.[24][lower-alpha 8]

Cusi Yupanqui va demanar al seu pare que retornara a encapçalar la defensa de Cuzco, pero en rebre la seua negativa, va fer un cridat general a les ètnias veïnes per a resistir junts a l'amenaça chanca. Els canes varen ser els únics que es varen aliar als incas, mentres que per un atre costat, els ayarmacas varen ser els únics que varen recolzar als chancas; les demés ètnia varen esperar a vore el bando sobre el que s'inclinaria la victòria per a unir-se'ls ell.[25]La primera batalla va ser en Cuzco, a on tots els habitants varen participar en la defensa, construint fosses cobertes per branques i terra a on varen caure molts chancas en carregar. Va destacar entre ells una dòna, Chañan Qori Coca, que va lluitar tan bravamente que va fer retrocedir a l'enemic del seu barri.[26] Els soldats del eixèrcit inca finalment varen véncer, impressionant a les ètnia espectadores, els qui es varen unir al seu costat en les següents batalles.[27]En Yahuarpampa, la victòria inca es va accentuar, donant orige a la llegenda dels soldats de pedra.[28]

Una volta derrotats els chancas, els incas varen allistar les celebracions en Cuzco a les quals Huiracocha va ser invitat per Cusi Yupanqui; no obstant, Huiracocha es va negar a arreplegar el frut de la victòria, puix considerava que això devia fer-ho Inca Urco, per ser el correinante al moment de l'invasió chanca. Òbviament, ni Cusi Yupanqui ni ningú va voler rebre a Inca Urco. Motivat per l'enveja, Inca Urco va organisar un chicotet eixèrcit i va marchar a Cuzco per a derrocar a Cusi Yupanqui pero est, hábilmente preparat, ho va derrotar.[29] Inca Urco va ser ferit d'una pedrada en la gola, sent capturat i descuartizado. Els seus restants varen ser tirats al riu Tambo.[30] Furiós per la mort del seu fill predilecte, Huiracocha va retornar al seu palau en Calca i no va voler tornar a viure en el Cuzco.

Ceñimiento de la mascapaicha

[editar | editar còdic]
«El nové inga: Pachacvti Inga Ivpanqui». Dibuix de Felipe Guamán Poma d'Ayala (coloreado) en Nova crònica i bon govern (1615).

En morir Inca Urco, Cusi Yupanqui va ser l'únic candidat adult per a assumir el govern de la confederació cuzqueña. Es varen iniciar els preparatius per a la cerimònia en la que el príncip se cenyiria la mascapaicha. A solicitut de Cusi Yupanqui, una comitiva de orejones es va dirigir a Calca en busca d'Huiracocha Inca per a solicitar i pregar que fora al Cuzco a entregar la mascapaicha al nou sobirà; d'eixe modo esmenaria la deshonra d'haver abandonat la capital en ple conflicte contra els chancas.[31]

…i els tals senyors cacics es varen anar d'allí drets a on Huiracocha Inca estava i li varen dir cóm Inca Yupanqui els enviava allí a que veren en qué era servit, que ells li serviren; i com Virachoca Inca els vera davant de sí i tan gran multitut de senyors i de tant poder, holgose molt d'això […]. Despuix de repartir-los gots de chicha i porcions de coca, levantose en peu Huiracocha Inca i considerant que puix el seu fill li enviava aquells senyors i ells tant li amaven i li volien per senyor, que era just que ell aixina mateix en això els animara. Els va fer certa oració, per la qual ell de la seua part els agraïa lo que per ell i pel seu fill havien fet, i que ya sabien […] que ell fins a allí havia segut senyor del Cuzco, i que s'havia eixit d'ell per causes que para això li varen moure; i que d'allí en avant Inca Yupanqui, el seu fill, havia de ser Senyor en la ciutat del Cuzco.
Pres de Suma i narració dels Incas, del croniste Juan de Betanzos.
Torre i monument al inca Pachacuti en el Cuzco, de varis pisos d'altura, i un museu en el seu interior.

Numeroses flames carregades d'ofrenes varen començar a aplegar a la ciutat del Cuzco des dels poblats veïns i, inclús, des de més llunt. Del Antisuyo es duyen innumerables cistelles de coca, herbes i resines aromàtiques; dels yungas, per la seua banda, aplegaven closques utilisades en els sacrificis, aixina com pimentons i rocotos rojos que serien amprats per a sazonar el convit real.[31]Conforme s'aproximava el dia de la cerimònia, els curacas i nobles confederados invitats feyen el seu ingrés en la capital en gran fastuositat rodejats pel seu sèquit. Cada u dels visitants duya bells regals en senyal de reconeiximent, entre els que podien observar-se vistoses vas, queros decorats, suaus mantes, metals preciosos i exòtiques plumerías. Per a l'ocasió, va prendre com coya ("esposa principal") a Mama Anahuarque, natural del Aillu Chocco.[32]

Aplegat el dia esperat, en acabant de que els sacerdots encapçalats pel Willac Umu feren una série de sacrificis i pregàries, incloent la inmolación de cent chiquets com a part del ritual conegut com Capac Cocha, el propi Huiracocha Inca va procedir a colocar la borla real en el cap del jove Cusi Yupanqui, nomenant-ho d'allí en avant, com Pachacuti i donant-li els títuls de cápac i de Indichuri.[17]Una volta investit com Inca, Pachacútec va determinar que fora el seu pare el primer en rendir-li homenage. Per a això el vell Inca va deure beure un gorc ple de chicha fins a deixar-la buida. Sense cap objecció, Huiracocha va complir lo ordenat i, en terminar, es va inclinar demanant perdó per haver abandonat el Cuzco en plena guerra. Pachacútec, respectant sempre el ranc del vell, i al mateix temps com a fill, ho va ajudar a incorporar-se immediatament.[33]

Govern (1438–1471)

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Tercera expansió incaica.
Archiu:Pachacutec siglo caps block 78 .jpg
Retrat de Pachacuti per l'escola cuzqueña, XVI.

Segons l'informació arreplegada per varis cronistes, els historiadors accepten comunament que el govern de Pachacútec es va iniciar al voltant de l'any 1438 i va terminar en la seua mort al voltant de l'any 1471.[34] Durant el seu govern, va consolidar el curacazgo inca front a amenaces de pobles locals i ho va transformar en el Tahuantinsuyo, iniciant una época imperial per als incas. Va realisar vàries expedicions conquistadores i va encarregar unes atres al seu germà Cápac Yupanqui i al seu fill Túpac Yupanqui. Per tot açò, el seu govern és reconegut com un dels més exitosos en l'història de l'Amèrica precolombina.

Inici de l'expansió imperial

[editar | editar còdic]

De la mateixa manera que els seus antecessors, la primera activitat que va deure realisar el nou Inca va ser enfrontar una rebelió, esta volta organisada pels descendents ayarmacas de Tocay Cápac. Una encarniçada batalla es va portar a terme en Huanancancha, pero la superioritat de l'eixèrcit inca va donar la victòria a Pachacútec, qui, decidit a aniquilar definitivament als insurrectos, va assolar els pobles enemics diezmando gran part de la seua població. Despuix d'esta derrota, el perillós curacazgo dels ayarmacas no tornaria a recuperar el seu antic poder. El sinchi ayarmaca va ser conduït com a presoner al Cuzco, a on va passar el restant dels seus dies tancat en presó.[35]

Durant els primers mesos del seu govern, Pachacútec va tindre que sometre a varis sinchis veïns del Cuzco: Páucar Ample i Tocari Topa d'Ollantaytambo; Ascaguana i Urcocona de Huacara; i Alcapariguana de Toguaro. A diferència de les guerres realisades en els regnats anteriors, estes campanyes militars representaven un verdader esforç per consolidar una unitat territorial, un predomini dels cusqueños sobre els seus comarcanos. Les numeroses guerres que sostindria en el futur li permetrien adquirir una enorme extensió territorial.[36]

Primera expedició conquistadora

[editar | editar còdic]
El temple del Sol de Vilcashuamán, manat a construir per Pachacútec. Actualment baixe l'iglésia erigida durant la conquista espanyola.

Dominats els curacas veïns, Pachacútec va decidir organisar una expedició cap als antics territoris chancas. Al mando de més de 40.000 hòmens, transportat en vas, el Inca es va dirigir cap al riu Apurímac. En aplegar a Curahuasi, a 26 llegües del Cuzco, va entregar una palla del Cuzco al cap o sinchi chanca Túpac Uasco. En este acte, Pachacútec va conseguir l'adheriment del sinchi. L'expedició va continuar cap a Andahuaylas, a on, despuix d'una reunió del consell de orejones, es va resoldre alvançar cap al territori dels soras. La resistència oferida pels sinchis Guacralla, de Soras, i Puxayco, de Chalco, va ser desbaratada en facilitat.[37] Els soras i rucanas varen fugir cap a les proximitats del riu Vilcas i es varen refugiar en un peñón.[38]

Pachacútec va establir el seu quarter en Soras i va permanéixer allí tot l'hivern, puix les pluges li impedien continuar. Passat l'hivern, varen eixir dos eixèrcits incas: l'u al mando de Cápac Yupanqui (germà del Inca), que es va dirigir cap a la costa per a conquistar el señorío de Chincha; i l'atre al mando de Apu Mayta, per a cercar als soras i els vilcas refugiats en el peñón de Vilcas. Sobre estes campanyes militars portades a terme pels generals de Pachacútec, existix molta confusió entre els cronistes, i no és possible fer una correlació cronològica dels fets.[39]

Despuix de permanéixer algun temps en Soras, Pachacútec va alçar el seu quarter general i es va desplaçar cap a Huamanga, conquistant tots els pobles visitats en el trayecte. El següent objectiu va ser Vilcashuamán, un centre important de la regió. Quan va aplegar a este lloc, Pachacútec va manar construir un Temple del Sol i vàries edificacions. D'esta manera, l'assentament es va convertir en un important centre administratiu.[40]


Una volta dominada tota la regió dels chancas i els seus confederados, es va mamprendre la tornada a terres cusqueñas. Abans d'aplegar a la capital, el Inca va deure sometre als sinchis Ocacique i Otaguasi, senyors del poble de Acos, localisat a dèu llegües del Cuzco. Com a represàlia per haver segut ferit en el cap durant l'enfrontament, Pachacútec va desterrar als sobreviviente i els va reubicar en els térmens d'Huamanga, a on està hui el poble de Acos.[41]

Expedició cap al Collasuyo

[editar | editar còdic]
Vore també: Guerra colla-inca
Pachacuti, emperador inca que va regnar entre 1438 i 1471, tal com va ser representat en la crònica de Martín de Murúa a fins de el XVI.

Havien passat aproximadament dèu anys des de la coronació de Pachacútec, quan el vell Inca Huiracocha moria en la seua residència de Calca. En honor al seu ranc, Pachacútec va organisar un solemne sepeli. El cos del Inca difunt va ser passejat en vas pel Cuzco portant les seues armes i insígnies reals. El corteig fúnebre es desplaçava acompasado pel llent retumbar dels tambors, el sò dels quals marcava el pas de decenes de guerrers.[42]

Al poc temps, Pachacútec va reiniciar la seua campanya militar expansionista, enviant un grup de soldats al mando de Apo Comte Mayta cap a la frontera en els collas, poderós grup que tenia com a senyor a Chuchi Cápac, també conegut com el Colla Cápac. No va tardar Pachacútec en unir-se a estes tropes d'alvançada, ingressant en terres enemigues fins a aplegar al peu del Vilcanota.[43]

Enterat el Colla Cápac de l'incursió inca en els seus territoris, es va dirigir en els seus eixèrcits al poble de Ayaviri per a esperar als cuzqueños. En aplegar a esta localitat, Pachacútec va poder comprovar que no es produiria una sumissió pacífica, per lo que es va entaular una llarga batalla. A mida que la lluita es prolongava tement ser derrotats, els collas es varen replegar cap a Pucará, fins a a on varen ser perseguits pels incas. En Pucará es va lliurar un segon enfrontament del que no solament varen eixir victoriosos els cusqueños, sino que varen conseguir prendre presoner al poderós Colla Cápac. Una volta assegurat el triumfo, Pachacútec es va dirigir a Hatun Colla, morada del curaca derrotat, a on va permanéixer fins que tots els pobles subordinats es varen acostar a rendir-li obediència.[44]

Despuix de chicotetes lluites en els pobladors de Juli i els pacasas, Pachacútec va conseguir dominar tot el Collao,[45] deixant allí guarnicions i un governador general. El seu següent destí va ser el territori de Condesuyos: les seues conquistes li varen dur per Arequipa i Camaná. Terminat açò, va retornar al Cuzco per Chumbivilcas.[46]

Varen ocórrer també sublevació d'alguns pobles somesos. Estant en el poble de Que els seus, Pachácútec va ser víctima d'un atentat contra la seua vida. Un ollero se li va acostar i li va donar un fort colp en el cap, deixant-ho ferit, encara que no de gravetat. L'agressor va ser capturat i baix tortura va confessar haver actuat per orde dels curacas o cacics de Que els seus. Estos varen ser capturats i eixecutats. El poble de Que els seus va ser arrasat. Un atre acontenyiment important que va ocórrer en esta época va ser el naiximent del príncip Túpac Yupanqui.[47][48]

Expedicions encarregades per Pachacútec

[editar | editar còdic]
Pachacuti va ser, ademés del iniciador de l'expansió inca, el gran reformador de l'organisació política del Cuzco incaico.

Despuix de la victòria sobre chancas i collas, les obligacions llegislatives i administratives de Pachacútec ho varen retindre en el Cuzco, per lo que va tindre que encarregar als seus subordinats les següents expedicions conquistadores de l'Imperi Inca, mentres ell s'encarregava de la remodelació del Cuzco i la consolidació del govern imperial.[49]

La primera de dites expedicions va ser encarregada al seu germà Cápac Yupanqui cap a territoris del Chinchaysuyo, i les demés al seu fill i successor Túpac Yupanqui tant al nort com al sur de l'imperi. En estes conquistes, el Tahuantinsuyo aplegaria prop de la seua màxima expansió i millor consolidació.

Expedició de Cápac Yupanqui al Chinchaysuyo

[editar | editar còdic]

La conquista del Chinchaysuyo o les províncies del nort va ser encomanada al general Cápac Yupanqui, que ya s'havia destacat en la conquista del señorío costeño de Chincha. Contava en la colaboració dels guerrers chancas, al mando de Anco Huallu.[50]

L'eixèrcit de Cápac Yupanqui va marchar cap al nort, seguint la ruta de Andahuaylas. Varen sitiar la fortalea de Urcocollac, al nort de Huamangas, a on s'havien refugiat un grup d'lugareño contraris a la dominació inca. Pero dos atacs successius dels cuzqueños varen fracassar estrepitosament. Fins que un tercer atac, encomanat als chancas, va conseguir prendre la fortalea. Açò va provocar les celosies dels cuzqueños, que varen témer que els chancas s'envalentiren i es rebelaren contra la seua autoritat, per lo que varen informar del fet a Pachacútec. Per lo pronte, varen continuar junts en la campanya conquistadora.[51]

El següent rival de l'eixèrcit inca va ser la nació huanca, del vall del Mantaro (actual ciutat de Jauja). Cápac Yupanqui els va oferir la pau a canvi de sometre's, pero els huancas es varen negar i varen resistir en valor. Finalment varen ser derrotats, encara que el general inca es va mostrar magnánimo i va lliberar als presoners, aixina com va prohibir a les seues tropes dedicar-se al pillage.[52]

Després, l'eixèrcit inca va sometre Yauyos, Huarochirí i Canta (Atavillos). Va proseguir el seu alvanç cap a Bombó, a on es troba el llac Junín (a on no varen trobar resistència i es varen llimitar a collir els sembríos abandonats); i cap a la zona a on s'ubica l'actual ciutat de Tarma (els habitants de la qual, al vore's en inferioritat militar, es varen sometre).[53]

Estant en camí cap al nort, a la regió d'Huaylas (actual Áncash), Cápac Yupanqui va rebre la resposta de Pachacútec sobre els chancas: l'orde era que els exterminara a tots. No obstant, els chancas es varen enterar del mensage i a mijanit varen alçar el seu campament i varen fugir per a internar-se en la regió selvática, a on provenien les seues ancestros.[54]

En Huaylas, Cápac Yupanqui va derrotar als grups ètnics confederados de huaylas, pincos, piscopampas, huaris i conchucos, no sense abans construir el tambo militar de Maraycalle. Després de que el inca derrotara a una facció surest, va alvançar en direcció nort cap al riu Yanamayo, a on va ser atacat i obligat a retrocedir a un lloc elevat. Va elegir les altures de Yauya per la seua ubicació estratègica, a on va construir un tambo militar. Des d'este punt, va dirigir els seges a totes els centres poblats de la regió. Els confederados varen tindre ventages sobre els cusqueños per l'ubicació elevada de les seues fortalees que les feyen inexpugnables. Després de mig any de batalles, els incas varen conseguir derrotar als rebels.[55]


En persecució dels chancas, Cápac Yupanqui va aplegar prop de Cajamarca, capital de Guzmango Cápac, el senyor dels cajamarcas. Este es va aliar en el Chimú Cápac, senyor dels chimúes de la costa, i va enfrontar als incas. Pero Cápac Yupanqui, apelant a l'astúcia, va capturar als dos senyors, i va derrotar finalment als eixèrcits aliats. El botí que varen arreplegar els incas va ser fabulós. Enorgullecido, Cápac Yupanqui va aplegar a dir que havia adquirit majors trofeus que el seu germà el Inca. Este desliz, sumat al fet de que s'hi havia extralimitado en moltes de les seues funcions, varen determinar que Pachacútec ho condenara a la pena capital. Cápac Yupanqui va morir aforcat, encara que no s'ha determinat si li varen aplicar la pena o es autoeliminó.[56]

Expedicions al mando de Túpac Yupanqui

[editar | editar còdic]

Cap a 1460, quan Pachacútec tenia 60 anys d'edat i casi 30 de regnat, va nomenar com correinante al seu fill llegítim primogènit, Amaru Inca Yupanqui. Pero este es va mostrar més apegado a l'administració i a les activitats pacífiques, en una época en que es forjava l'imperi incaico a pur de conquistes militars. La seua carència de qualitats militars es va fer evident quan se li va encarregar la repressió d'una rebelió dels collas. Això va provocar les crítiques dels nobles, per lo que Pachacútec va decidir separar a Amaru Yupanqui del correinado. En el seu lloc va ser elegit l'atre príncip Túpac Yupanqui, que per llavors tenia 18 anys d'edat i estava recién casado en la seua germana Mama Ocllo II.[57]

Túpac Inca Yupanqui era lo contrari del seu germà. Ya des de primerenca edat va demostrar grans dots de guerrer. De colp i repent, va encapçalar una expedició militar al Chinchaysuyo per a anexar més territoris. El mando efectiu ho tenien tres generals, Tilca Yupanqui, Auqui Yupanqui i Túpac Cápac, tots fills de Pachacútec.[58]

Si be la regió entre el Cuzco i Cajamarca ya havia segut anexada a l'imperi, quedaven encara focs aïllats de resistència. Un darrere l'atre, Túpac Yupanqui els va ser reduint. Aplegat a Cajamarca, a on va establir el seu quarter, va dirigir els seus mires cap al regne chimú. Sabent que era difícil atacar Chan Chan, la capital chimú, pels arenals de la costa, va elaborar una certera estratègia: baixar per les quebrades andinas i tallar el suministrament d'aigua de la ciutat, desviant el curs de les torrenteras. Com Chan Chan es trobava en mig del desert, no va tardar molts dies en anunciar la seua rendició.[59]

Després, Túpac Yupanqui es va dirigir a la conquista dels chachapoyas, gent guerrera que li va opondre tenaz resistència, pero que varen terminar per ser somesos. En una atra eixida, Túpac Yupanqui va marchar a la conquista de Cutervo, Huambo, Chota, aplegant possiblement fins a Huancabamba.[60]

Terminada la primera expedició al nort, Túpac Inca Yupanqui va tornar al Cuzco en numerós botí i duent a molts orfebres i artesans chimúes, per a que ensenyaren eixes arts en la capital. Va descansar ahí dos anys, i en seguida va eixir novament cap al nort.[61] Va conquistar als guayacondos, els bracamoros, els paltas, els cañaris. Va aplegar aixina fins a la terra de Quito-Carangue. Va fundar Tomebamba (a on va nàixer el seu fill, el futur inca Huayna Cápac) i va edificar la fortalea de Quinche en les rodalies de Quito. Havien transcorregut quatre anys des de que deixara el Cuzco, pero pese a que era requerit en la capital, va iniciar una atra campanya de conquista en el nort, en la costa de l'actual Equador, entre Manta i Guayaquil, a on va derrotar als chonos, huancavilcas, punaeños i paches.[62]


Els pobles costers de Manta eren experts navegants, que s'adinsaven en la mar en basses de fusta. Túpac Yupanqui es va enterar a través d'ells de l'existència d'unes misterioses illes anomenades Ahuachumbi i Ninachumbi, sobreixents de riquees. Entusiasmat per esta notícia, el jove inca va organisar una nutrida flota de basses, que va partir des de Manta a descobrir dites illes.[63] Les cròniques de Pedro Sarmiento de Gamboa i Miguel Cabell de Balboa relaten l'èxit d'esta expedició. A les misterioses illes a les que va arribar Túpac Inca Yupanqui li les ha volgut identificar en les illes Galápagos, l'illa de Pasqua i inclús la lluntana Polinèsia.[64]

Victoriós i en abundant botí, Túpac Inca Yupanqui va mamprendre el va retornar al Cuzco, del com hi havia estat absent durant sis anys. El seu pare, el ya vell inca Pachacútec, va eixir a rebre-li en Vilcaconga. Abdós varen entrar triunfantes en la capital imperial, en mig de crits de goig de la gent.[65]

Consolidació imperial i renovació del Cuzco

[editar | editar còdic]

Mentres el seu fill Túpac Yupanqui s'encarregava de les expedicions conquistadores, Pachacútec es va encarregar i va continuar en les remodelacions de la capital de l'imperi: la ciutat del Cuzco. En haver aumentat la seua població, les demandes de necessitats primàries també varen aumentar, per la qual cosa el Sapa Inca va mamprendre una série d'obres constructives i agrícoles: la formació de nous barris, la seua distribució en solars i l'alçament de noves places i canches; Pachacútec va fer despoblar vàries àrees al voltant de la ciutat per a que foren utilisades com sementeras i va reubicar als seus ocupants en zones en clima similar. De la mateixa manera, es va intensificar la producció agrícola gràcies a la creació de canals en la ciutat del Cuzco, a la millor distribució d'aigües, als nous sistemes d'almagasenament i a la construcció de molls.[66]

Ilustració de la crònica de Martín de Murúa que mostra al inca Pachacuti en el Coricancha.

Pot considerar-se la primera gran obra arquitectònica de Pachacútec la reedificación del temple del Sol o el Inticancha: l'edificació humil dels seus antecessors es va transformar en un temple replet de riquees; es refaccionó l'estructura en blocs líticos obtinguts des de les pedreres de Salu, a cinc llegües del Cuzco; per tota la nova suntuositat del palau va passar a ser conegut com Coricancha ('recint d'or').

I vist per ell (Pachacuti) el lloc a on a ell millor li va semblar que la casa devia s'edificada, va manar que allí anara dut un cordel, i sent-li dut, levantáronse del lloc a on estaven ell i els seus, i sent ya en el lloc a on havia de ser la casa edificada, ell mateixa per les seues mans en el cordel va medir i va traçar la Casa del Sol; i havent-la traçat, va partir d'allí en els seus i va anar a un poble que diuen Ix-ho, que és casi cinc llegües d'esta ciutat, que és a on es trauen les pedreres, i va medir les pedres per a l'edifici d'esta casa, i aixina mides, dels pobles comarcamos varen posar les pedres que els va ser senyalades i les que varen ser prou per a l'edifici d'esta casa [...] aixina com el Inca Yanqui l'havia traçat i imaginat.
Pres de Suma i narració dels Incas, del croniste Juan de Betanzos.

Un dels canvis més importants realisats per Pachacútec va ser la divisió del creixent imperi en quatre seus, tenint com a centre la ciutat del Cuzco; a l'est l'Antisuyo, a l'oest el Contisuyo, al nort el Chinchaysuyo i al sur el Collasuyo. En el propòsit d'enfortir "la generositat de l'administració" en el Tahuantinsuyo, el Sapa Inca va ordenar la creació i expansió del Acllahuasi, una ret d'edificis residencials de les acllas, que eren grups de dònes especialisades en vàries activitats productives i artístiques, particularment la textilería, la ceràmica i la preparació de chicha, i que estaven obligades a prestar servicis laborals a l'estat.[67]

Mort i successió

[editar | editar còdic]
Pachacuti no va tindre cap dubte de que el jove Túpac Yupanqui era el més capacitat dels seus fills per a succeir-ho en el poder (dibuix de Martín de Murúa).

Pachacútec va morir naturalment en ple apogeu de l'imperi. Va ser reconegut i valorat com el més gran Sapa Inca per les seues contribucions a l'expansió i consolidació del naixent imperi incaico. El seu mòmia va ser duta en la seua tiana o assent, carregada pels grans senyors fins a la plaça Aucaypata, a on se li va rendir homenage. Les exequias reals es varen iniciar en la trobada entre les mòmies de Pachacútec i Huiracocha Inca. El fallit sobirà va ser vestit en suntuosas mantes i adorns d'or i argent, ademés d'un tocat de plomes i un escut d'armes. Finalment, la seua mòmia va ser colocada en el centre de Tococache (actual barri de Sant Blas, en Cuzco) en un temple dedicat al tro que ell mateixa va manar a edificar.

Cap al final del regnat de Pachacútec, la gestió de l'imperi estava en mans de Yamqui Yupanqui, un important general i cogobernante d'Hanan Cuzco de Pachacútec (el principal gobernant d'Hurin Cuzco, el Villac Umu, i el seu co-sobirà, o yanapac, ostenten poder religiós i no tenen poder polític). Yamqui Yupanqui, ya vell, renúncia a un colp d'Estat i, en canvi, confirma al successor designat. Aixina la successió al mando de l'Imperi Inca va ser assumida pel seu fill, Túpac Yupanqui, en qui hi havia cogobernado en els últims anys i qui havia demostrat una gran destrea militar en les expedicions que Pachacútec li havia encarregat tant cap al nort com cap al sur del territori imperial. D'esta manera, sense cap objecció, Túpac Yupanqui se cenyiria la mascapaicha i assumiria per complet el govern del Tahuantinsuyo, despuix de la mort i exequias reals del seu pare.

Obres

[editar | editar còdic]

Transformació de regne a imperi

[editar | editar còdic]

Gràcies a Pachacútec, els dominis del incario varen deixar de constituir un simple regne per a conformar el Tahuantinsuyo, un Estat que va conseguir dominar i controlar política, militar i econòmicament a atres estats i cacicazgos ubicats en les proximitats dels Vages. Esta transformació va devindre de les victòries obtingudes davant varis estats que rodejaven inicialment el regne inca: principalment la confederació chanca i el señorío dels Ayarmaca.

Sistema de mitimaes i quechuización

[editar | editar còdic]

Pachacútec va implantar el sistema de mitmas o mitimaes 'traslladats, colon' en tot el Tahuantinsuyo. Estos eren grups humans desplaçats per l'Estat a qualsevol punt conquistat pel incario a fi de complir tasques específiques que vertebraren i cohesionaran l'imperi. Els mitimaes colonisaven, duyen en si les tècniques i modos de producció cusqueños, ensenyaven les lleis i costums i divulgaven la religió dels incas. També realisaven una llabor de control de les poblacions recent incorporades al Tahuantinsuyo. La seua funció era de produir els elements bàsics que cobriren les necessitats dels súbdits i la de reproduir les traces culturals en l'objectiu de quechuizar als recent incorporats.[68]

Arquitectura i urbanisme

[editar | editar còdic]
Archiu:Aguas Calientes, Cuzco, Perú, 2015-07-30, caps block 83 68. caps block 84
Monument a Pachacútec en Aigües Calentes, prop a Machu Picchu en Perú.

Des del punt de vista dels guanys urbanístics i arquitectònics, Pachacútec va manar canalisar els rius Saphy i Tullumayo, que freqüentment anegaban la ciutat del Cuzco. Aixina mateix reedificó i ornamentó en grans riquees el santuari del Inticancha o recint del Sol, el nom del qual va fer canviar pel de Coricancha, que significa 'recint d'or'.[69] El primer emperador inca va restaurar el palau de Pomamarca ("Ciutat del Puma") i el palau de Patallacta, a on va fallir, en la ciutat de Carmenca. Finalment, va planificar la construcció del temple-fortalea de Sacsayhuamán, ubicada al nort de la ciutat del Cuzco, la mateixa que va escomençar a alçar el seu fill Túpac Yupanqui i va concloure el seu net Huayna Cápac, pare d'Huáscar, Atahualpa i Manco Inca. Alguns historiadors li atribuïxen també la creació del Acllahuasi, aixina com la planificació i construcció de la ciutadella de Machu Picchu.

Mòmia

[editar | editar còdic]

Com tota realea inca, el seu cos va ser momificado i preservat per molts anys, inclús despuix de la conquista del Perú. L'últim lloc conegut d'haver albergat els seus restants va ser l'antic Hospital Real de Sant Andrés en Llima, Perú.cita requerida

[editar | editar còdic]

La figura de Pachacútec, donada la implicancia i connotació del seu títul en quechua: 'el que transforma el món' o més correctament filológicamente 'el regrés del món' (vore § Nom en este artícul), ha segut objecte d'innumerables discussions d'acort a la visió mítica i idealista que es té sobre ell i la consolidació del Imperi inca, per a la visió andina.[70]

Atres historiadors recalquen la seua figura històrica i tendixen a considerar-ho com una de les principals figures en el desenroll de les civilisacions precolombinas com, per eixemple, diria d'ell l'historiador britànic Clements R. Markham: «El més gran home que la raça aborigen d'Amèrica haja produït»;[71] atres historiadors i cronistes comparen la seua figura en la d'un Carlomagno americà, fent referència a l'expansió de l'Estat inca i la consolidació de l'imperi que va conseguir; i inclús a la de Solón, recalcant els dots de llegislador i estadiste que es conta va tindre Pachacútec.

El compositor peruà José María Valle Riestra (1858) va compondre el poema simfònic Pachacútec: fantasia incaica, en honor a l'immortal inca.

«En les seues mides va donar unitat geogràfica i idiomàtica, iniciant l'uniformitat que va permetre més tarde la formació del Perú actual».
Pres de Història del Tahuantinsuyo, historiadora María Rostworowski.
Detall central del mural de la Història del Qosqo, per Juan Bravo, per a la municipalitat del Cuzco. El mural té com a eix i figura central a Pachacútec, com a reconeiximent de ser el iniciador de l'expansió inca, l'organisació del Tahuantinsuyo i el llegat ya que perdura fins a l'actualitat.

Vore també

[editar | editar còdic]


Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Cerrón-Palomino, Rodolfo (2017). El quechua «del ynga» segons testimoni dels primers cronistes. En Godenzzi, J. C., & Garatea, C. (Coords.), Història de les lliteratures en el Perú (Vol.1: Lliteratures orals i primers texts colonials, pp. 83-103). Lima: PUCP. ISBN 978-612-317-246-6.
  2. ↑ Itier, C. (2019). ¿Qué significava el terme inka? Bulletin de l'Institut Français d'Études Andines, 48 (2), 135-152. https://doi.org/10.4000/bifea.10587 URL=<http://journals.openedition.org/bifea/10587>.
  3. ↑ 3,0 3,1 Cerrón-Palomino, R. (2011). El llegat onomàstic puquina: a propòsit de" Capac" i" Yupanqui". Estudis Atacameños, (41), 119-130. http://dx.doi.org/10.4067/S0718-10432011000100007
  4. ↑ Cerrón-Palomino, R. (2017). El quechua «del ynga» segons testimoni dels primers cronistes. En Godenzzi, J. C., & Garatea, C. (Coords.), Història de les lliteratures en el Perú (Vol.1: Lliteratures orals i primers texts colonials, pp. 83-103). Lima: PUCP. ISBN 978-612-317-246-6.
  5. ↑ Adelaar, Willem F. H. (2022). La llengua general del Inca, ¿realitat o mit?. En L. Zajicova (Ed.), Llengües indígenes d'Amèrica Llatina: contexts, contactes, conflictes (pp. 105-118). Frankfurt a. M., Madrit: Vervuert Verlagsgesellschaft. ISBN 978-396-869-261-6. https://doi.org/10.31819/9783968692616-005
  6. ↑ Anònim (possiblement Blas Valera, [1586] 2014). Art i vocabulari en la llengua general del Perú (R. Cerrón-Palomino, R. Bendezú Araujo & J. Acurio Palma, Eds.). Lima: PUCP, p. 73, s.v. cussi.
  7. ↑ Sarmiento de Gamboa, P. ([1570] 1947). Història dels incas (A. Rosenblat, Ed.; 3a. ed.). Buenos Aires: Emecé, cap. 26 p. 162.
  8. ↑ Betanzos, Juan Dèu de ([1551] 2015). Suma i Narració dels Incas (Gutiérrez Arbulú, L., Hernández Astete, F., & Cerrón-Palomino, R., Eds.). En Hernández Astete, F., & Cerrón-Palomino, R., Eds., Juan de Betanzos i el Tahuantinsuyo: Nova edició de la Suma i Narració dels Incas (pp. 107-440). Lima: PUCP, p. 195.
  9. ↑ Titu Cusi Yupanqui ([1570] 1992). Instrucció al llicenciat don Lope García de Castro (1570) (L. Regalat d'Hurtado, D. Vila E., & J. Deixe B., Eds.). Lima: PUCP, pp. 6 [4r], 53 [46r].
  10. ↑ Ondegardo, P. ([s. XVI] 2013). L'orde del inca : les contribucions, distribucions i l'utilitat de guardar dit orde (s. XVI) (A. Chirinos & M. Zegarra, Eds.). Lima: Commentarios, pp. 90-94 [§§ 3-4], 96-97 [§ 14], 179 [§ 185], 281-282 [§537], 303 [§ 629].
  11. ↑ Anònim Jesuïta (o Blas Valera, [1594] 2017). Les costums antigues dels naturals del Perú i l'història dels incas, sigle XVI (F. A. Loayza, Ed.). En Velaochaga Dam, C., Herrera Villagra, A., & Warthon Calero, R. (Eds.), Cròniques primerenques del sigle XVI (vol. 2: "El patrimoni hegemònic de l'escritura: Descripcions historiográficas del Cusco (1542-1590)"; pp. 215-281). Cuzco: Direcció Desconcentrada de Cultura de Cusco, pp. 241, 244.
  12. ↑ Molina, C. de ([1573] 2010). Relació de les faules i ritos dels incas (P. Jiménez del Camp, P. Conca Muñoz & E. López Parada, Eds.). Madrit: Iberoamericana/ Vervuert, pp. 76, 78, 83, 88. ISBN 978-84-8489-552-7.
  13. ↑ Sarmiento de Gamboa, P. ([1570] 1947). Història dels incas (A. Rosenblat, Ed., 3° ed.). Buenos Aires: Emecé, caps. 29-47.
  14. ↑ Betanzos ([1551] 2015), loc.cit.
  15. ↑ Cerrón-Palomino, R. (2008). Veus del Vaja : Ensajos sobre onomàstica andina. Lima: PUCP, p. 298, n. 7. ISBN: 978-9972-42-856-2.
  16. ↑ Cerrón-Palomino (2013). «Els fragments de gramàtica quechua del Inca Garcilaso», Despuix de les chafades del Inca Garcilaso: el llenguage com hermenéutica en la comprensió del passat (en és), Llatinoamericana Editorias, CELACP, Revista de Crítica Lliterària Llatinoamericana, pp. pp. 109–110.
  17. ↑ 17,0 17,1 Betanzos, Juan Dèu de (2015 [1551]). Suma i Narració dels Incas (Gutiérrez Arbulú, L., Hernández Astete, F., & Cerrón-Palomino, R., Eds.). En Hernández Astete, F., & Cerrón-Palomino, R., Eds., Juan de Betanzos i el Tahuantinsuyo: Nova edició de la Suma i Narració dels Incas (pp. 107-440). Lima: PUCP, p. 195.
  18. ↑ Rostworowski (2001). «Regnat del Inca Viracocha i joventut de Pachacutec», Pachacutec, Perú: IEP Institut d'Estudis Peruans, p. 95.
  19. ↑ Sarmiento de Gamboa, cap. XXV, p.81
  20. ↑ Espinoza, 1997, p. 77.
  21. ↑ Rostworowski, 2001, pp. 92-95.
  22. ↑ Rostworowski, 2001, pp. 105-107.
  23. ↑ Rostworowski, 1999, p. 53.
  24. ↑ Rostworowski, 2001, pp. 108-109.
  25. ↑ Espinoza, 1997, pp. 71-72.
  26. ↑ Rostworowski, 1999: 55; Sarmiento, 1965: 232 (cap. XXVII)
  27. ↑ Rostworowski, 1999: 55-56
  28. ↑ Raúl Porras Barrenechea, "La llegenda dels Pururaucas", en El llegat quechua. Revisat el 19 de decembre de 2007
  29. ↑ Rostworowski, 2001, pp. 112-119.
  30. ↑ Espinoza, 1997, p. 75.
  31. ↑ 31,0 31,1 Rostworowski, 2001, p. 125.
  32. ↑ Rostworowski, 2001, p. 126.
  33. ↑ Rostworowski, 2001, pp. 128-129.
  34. ↑ Art de les cultures dels Vages: Pachacútec Inca Yupanqui. Revisat el 4 de febrer de 2008
  35. ↑ Rostworowski, 2001, pp. 133-134.
  36. ↑ Rostworowski, 2001, pp. 134-135.
  37. ↑ Rostworowski, 2001, p. 137.
  38. ↑ Rostworowski, 2001, pp. 137-138.
  39. ↑ Rostworowski, 2001, p. 138.
  40. ↑ Rostworowski, 2001, pp. 138-139.
  41. ↑ Rostworowski, 2001, p. 139.
  42. ↑ Rostworowski, 2001, p. 155.
  43. ↑ Rostworowski, 2001, p. 156.
  44. ↑ Rostworowski, 2001, pp. 157-158.
  45. ↑ «...expansió que es efectiviza en el regnat de Pachacutec...» Pobles indígenes de Bolívia, Història de l'ètnia Quechua. Revisat el 2 de giner de 2008
  46. ↑ Rostworowski, 2001, pp. 158-159.
  47. ↑ Rostworowski, 2001, p. 159.
  48. ↑ Espinoza, 1997, p. 82.
  49. ↑ Rostworowski, 2001, p. 160.
  50. ↑ Rostworowski, 2001, pp. 160-161.
  51. ↑ Rostworowski, 2001, p. 161-162.
  52. ↑ Rostworowski, 2001, pp. 164-163.
  53. ↑ Rostworowski, 2001, pp. 163-164.
  54. ↑ Rostworowski, 2001, pp. 164-165.
  55. ↑ Márquez Zorrilla, 1965, pp. 27-28.
  56. ↑ Rostworowski, 2001, pp. 165-166.
  57. ↑ Espinoza, 1997, p. 83.
  58. ↑ Rostworowski, 2001, pp. 257.
  59. ↑ Rostworowski, 2001, pp. 257-258.
  60. ↑ Rostworowski, 2001, p. 260.
  61. ↑ Rostworowski, 2001, pp. 260-261.
  62. ↑ Espinoza, 1997, p. 85.
  63. ↑ Rostworowski, 2001, pp. 263-264.
  64. ↑ Bust, 2011, p. 102.
  65. ↑ Rostworowski, 2001, pp. 266-267.
  66. ↑ Espinoza, 1997, p. 87.
  67. ↑ Pärssinen, Martti. Tawantinsuyu: L'Estat Inca i la seua Organisació Política. Helsinki, Tiedekirja, 1992
  68. ↑ Louis Baudin (1940), L'Imperi Socialiste dels Incas, Extracte del capítul 7. Revisat el 19 de decembre de 2007
  69. ↑ Ciutat Inca del Cuzco, La refundació i La planificació integral. Revisat el 19 de decembre de 2007
  70. ↑ Juan José Vega, El Inca Incert [1] archivat en Wayback Machine., artícul en la revista Caretas. Revisat el 19 de decembre de 2007
  71. ↑ Ciutat Inca del Cuzco, La planificació integral. Revisat el 19 de decembre de 2007

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

Pachacútec en Viquidites.


Referències

[editar | editar còdic]



Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "lower-alpha", pero no es trobà una etiqueta <references group="lower-alpha"/>

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Pachacútec&oldid=820760»