Cultura vicús
La cultura vicús és una cultura arqueològica del Antic Perú que es va desenrollar entre els anys 500 a. C.[1] i 400 d. C. en part de la costa i serra de Piura. Es va descobrir en els anys 60 per mig de la huaquería illegal. La gran majoria de peces de la millor calitat es va localisar dins de la facenda Pabur de Dumenge Seminari Urrutia, qui va anar el primer i únic en denunciar este acte ilícit que ocorreria dins de la seua propietat a la Casa de la Cultura del Perú, sent el seu director José María Arguedas.
En 1963 va començar la febra de l'huaquería, a on es varen extraure moltes peces arqueològiques que varen anar a parar a països d'Europa. Dumenge Seminari Urrutia al vore esta comercialisació illegal va començar a comprar cada peça que li varen oferir en l'única finalitat de preservar les peces en el seu lloc d'orige i evitar la pèrdua d'informació.
Per això, Seminari Urrutia es posa en contacte en el Ministeri d'Educació Pública i el Patronat Nacional d'Arqueologia a on contracta el 4 de giner de 1964 a l'antropòlec Ramiro Matos per a que estudie esta nova cultura. Aixina mateix, tenim coneiximent de que Seminari va contractar a l'arqueòlec Carlos Guzmán Lladre de Guevara i al tècnic José Casafranca Noriega.
Estimacions efectuades per l'arqueòlec peruà Luis Guillermo Lumbreras varen formular el seu esquema cultural prenent com a base el criteri econòmic social. Lumbreras es va ocupar de la cultura Vicús a partir de 1979, aproximadament, en la zona costera nort del Perú, en el curs inferior del riu Piura, a 7 km del districte de Chulucanas, en la província de Morropón, departament de Piura.
La seua cultura es va desenrollar en tres grans etapes:
l'agricultura va ser la base del seu desenroll econòmic. Es coneix que cultivaven carabassa o mat, dacsa i alguns fruts, en sistemes de regadiu alvançats, i el principal instrument de control i explotació social, respalats per un férreu militarisme. Un fort contingent de guerrers nobles recorria els seus dominis per a fer complir els mandats del sobirà. Estes activitats es complementaven en la ganaderia o la caça.
Àrea geogràfica
[editar | editar còdic]Vicús és el nom d'una de les cultures més importants del Perú ubicada en les valls i en la costa de Piura, que es va desenrollar des del 500 a. C. a 500 d. C.[2] També va comprendre una chicoteta part al nort de Lambayeque que comprén l'actual districte d'Olmos.
La denominació de Vicús es deu al nom del lloc a on es troba el més important cementeri: el cerro Vicús, 50 km a l'est de Piura.
La seua àrea d'influència es va estendre des de Tambo Gran i Salitral (part alta del riu Piura), fins al nort en les províncies piuranas de serra (Alt Piura) com Morropón, Ayabaca, Huancabamba i provablement fins a la Serra Sur d'Equador.
Vicús és una cultura que, de la mateixa manera que Paracas en la seua fase inicial, es mostra com una expressió tardana de l'etapa Chavín.
Llamentablement la depredaació huaquera ha segut de tal alcanç, que actualment, en els objectes trobats, és impossible dispondre de l'informació que l'arqueologia necessita per a procedir a una adequada reconstrucció de la vida d'este poble per lo que la pèrdua és irreversible.
Vida social
[editar | editar còdic]Fins ara els arqueòlecs no han pogut ubicar les vivendes dels habitants de la cultura Vicus. Tampoc han trobat restants d'osamentas humanes. Solament es coneixen els tesors deixats en les tombes. A falta de proves, poc es pot dir sobre esta cultura. Se supon que es varen dedicar a l'agricultura, irrigando els camps i abonant-los en guano de les illes per a major producció. Varen cultivar carabasses, zapallos, pallar, dacsa i frutes. S'haurien alimentat en carn de flama, cuy, ànet i conill del mont. Les vivendes de la cultura Vicus, a jujar per les representacions en la ceràmica, varen tindre sostre a dos aigües, a causa de les fortes pluges que cauen en la regió. Estaven edificades sobre un pla rectangular, en parets de quincha, revestides de fanc. Tenien una sola peça i assemblaven als palafitos; és dir estaven construïdes sobre estacas per a evitar l'humitat i l'abundància de paràsits. Alguna cosa curiós de la cultura Vicus és que les joyes es destinaven als hòmens i les dònes que es colocaven vestits senzills.
Referències
[editar | editar còdic]Notes
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Tatiana Seminari Balarezo, gràcies a Cartes de l'any 1963 al 1975.
- Tatiana Seminari Balarezo, gràcies a la seua investigació del Llibre Vicús de Dumenge Seminari Urrutia.
- L'Indústria, dimecres 1 de març de 1964, Piura-Perú.
- Makowski K. Donnan CB. et al. Vicús. Colecció Art i Tesors del Perú. Editat pel Banc de Crèdit del Perú. Lima, decembre de 1994.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cultura vicús» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.