Cultura recuay

Recuay és una cultura arqueològica del Antic Perú que es va desenrollar en la serra de l'actual departament de Áncash entre els 1 a. C. fins als 700 d. C. Correspon a l'etapa del món andino cridada Intermig Primerenc. Se li ha denominat també com a cultura Huaylas o Santa.

Erro al crear miniatura:

Cultura recuay

Es considera a la tradició Recuay com un conjunt de señoríos i centres regionals en una forta variabilitat. Existixen poques evidències que mostren una configuració política de tipo 'Estat' i d'integració funcional entre els diferents llocs Recuay.

Orige

De la mateixa manera que les atres cultures del Intermig Primerenc, es coneix poc sobre esta cultura. La posició més acceptada és que va ser una prolongació de la cultura Chavín,després de l'influència de l'estil “Blanco sobre Rojo” en la regió. Una atra hipòtesis qüestiona la seua autonomia i sosté que Recuay seria part d'una de les tantes unitats polítiques que conformaven l'estat moche.

En 1874 Agustín Icaza va ordenar excavar una série de tombes ubicades en el terreny que posseïa en el districte de Recuay. Este terreny es denominava l'estància de Rapish que després va ser rebatejada i és a on s'ubica actualment el poble de Cátac. Cap a 1878 es varen trobar 160 ceràmiques en l'ara cridat lloc arqueològic de Roko Ama. Icaza després li les va vendre a José Mariano Macedo qui les va dur a Europa junt a la seua colecció de més de 2000 artefactes antics. En Europa, Macedo va vendre la colecció a un agent del Museu etnològic de Berlín per 2000 lliures esterlines. En 1881 es varen exhibir en París 152 vasijas ceràmiques de la colecció original de Icaza caracterisades per l'argila fina utilisada per a l'elaboració i les imàgens decorades en els colors roig i negre.

Erro al crear miniatura:

Ceràmica recuay que representa una vivenda

L'estil recuay, caracterisat per la seua ceràmica i la seua litoescultura, va ser descrit per Eduard Seler en 1893, sobre la base d'eixemplars de ceràmica duts al Museu etnològic de Berlín per Mariano Macedo. Seler va denominar Recuay a eixe estil de ceràmica, basant-se en l'informe de que dites peces havien segut trobades en el poblat de Recuay. Estudis posteriors varen demostrar que eixa ceràmica característica no era originària de Recuay sino de Copa, prop de Carhuaz, per lo que es va propondre el canvi de nom per la d'este poblat. Eventualment es va usar el nom de Huaylas per a esta cultura. En 1919 Juliol C. Tello va explorar la zona i va recuperar escultures líticas i ceràmica tipo recuay. En els anys 1960 Rafael Larco Hoyle va propondre canviar les denominacions de Recuay i Copa per la de Santa, sostenint que l'estil recuay s'havia originat en les regions costeñas de la vall del Santa. No obstant, ha persistit la denominació recuay.

Ubicació geogràfica

Esta cultura es va desenrollar en la vall del Carreró de Huaylas, i el seu estil artístic també es coneix com "Huaylas".

L'àrea de Recuay està molt prop de l'àrea de l'antiga cultura Chavín. El lloc important d'esta última, Chavín de Huántar, es troba just a l'oest. El poble Recuay va aplegar a ocupar gran part del territori dels Chavín i va ser influenciat per estos en l'arquitectura (per eixemple, en l'us de galeries subterrànees) i en la cantería, com en l'escultura i les esteles. La ceràmica de Recuay també va ser influenciada per la cultura Moche.

Si be les cultures costeres peruanes d'eixa época, com la Moche, la Llima i la Nasca, són molt més conegudes, la serra alta també va vore el sorgiment de poderoses organisacions polítiques culturals. Estos eren Cajamarca en el nort, Huarpa en el terres altes centrals i Pucará en les terres altes del Titicaca.

La relació entre Recuay i l'estat Moche en el nort deu haver segut prou tensa perque compartien fronteres i competien per les mateixes fonts d'aigua. Hi ha evidència d'una guerra considerable, i d'una societat orientada a la guerra com es reflectix en els seus edificis fortificados i iconografia. De fet, el Recuay està associat en l'aparició més primerenca de centres i pobles fortificados en els Vages peruans.

Els recuay varen construir tombes de forma rectangular en múltiples habitacions i nivells.

La cultura va florir especialment en la regió del Carreró de Huaylas, i a lo llarc del riu Marañón. També es va estendre a les valls dels rius Santa, Casma i Huarmey. Al nort, va aplegar a la zona de Pashash, en Pallasca. Willkawayin va ser un dels seus assentaments més importants.

Vore també

• Cultura chavín
• Museu Arqueològic de Áncash "Augusto Soriano Infant"
• Cultura Sant Agustín

Bibliografia

• «La cultura recuay: un breu ensage».Perú Prehispánico: un estat de la qüestió.Direcció Desconcentrada de Cultura - Cusco.Cusco:

208-233.

• «Social Differentiation Among the Recuay: An Iconographic Study».Indiana.Bd. 34

Nr. 1.doi:10.18441/ind.v34i1.31-59.

• (2004).«Cultura Recuay».Iconografies Prehispánicas de Áncash.Consorci Recursos-Technoserve.Llima:
• Makowski, Krzysztof. (2004). Primeres civilisacions. Enciclopèdia Temàtica del Perú vol. IX. Tom 2. Lima, Empresa Editora “El Comerç” S.A., 2004. ISBN 9972-217-17-5
• Holmquist Pachas, Ulla i Javier Bellina dels Heros. (2010). Història del Perú II. El Perú Antic II (200 a. C. - 500) El periodo dels desenrolls regionals. Empresa Editora El Comerç S.A., Lima. ISBN 978-612-4069-87-1

• (2004).«Identificat en l'àrea de domini Recuay: Un Estés inventari ceràmic per a l'identificació dels assentaments Recuay».Arqueologia de la Serra de Ancash: propostes i perspectives.Institut d'Estudis Huarinos.Huari:

121-134.Consultat el 2 de setembre de 2020.

• a_les_transformacions_culturals_Recuay «Evidencies radiocarbónicas per a les transformacions culturals Recuay».Evidencies radiocarbónicas per a les transformacions culturals Recuay.Institut Cultural Runa.Llima:

135-159.

• «Història i art del Perú antic».Edicions PEISA.Llima:Prenc 2
• Varis autors: Gran Història del Perú. Edició fascicular publicada pel diari El Comerç. Lima, Edició Libris S.A., 1998.
• Villanueva Sotomayor, Juliol R.: El Perú en els temps antics. Història Preínca i Inca. Publicat pel diari “Ull”, edició fascicular, 2001. Edició i impressió: Quebecor World Perú S.A.