Cultura lambayeque

Cultura lambayeque

La cultura lambayeque o sicán és una cultura arqueològica precolombina del Antic Perú que es va manifestar entre els sigles VIII i XIV d. C. principalment en el territori costeño que correspon al departament de Lambayeque, aplegant al seu apogeu entre els sigles X i XI. Esta cultura es va formar despuix del decliu de la cultura moche, assimilant gran part del coneiximent i tradicions culturals d'esta.

En el seu desenroll es distinguixen tres fases o etapes:

• Fase primerenca (700-900).
• Fase intermija (900-1100).
• Fase tardana (1100-1375).

Varen destacar en arquitectura, i inclús varen aplegar a ser grans navegants. Si els moche varen sorprendre en la bellea de les seues joyes i la seua ingenieria hidràulica, els lambayeque sorprenen encara més en els seus aleacions, els seus fins acabaments en orfebreria i els seus enormes sistemes de irrigaació. Encara que no varen conseguir el tamany dels moche, ni la seua complexitat política, no cap dubte de que en estes arts varen ser els seus discípuls o hereus predilectes.

Eixemplars emblemàtics de l'art lambayeque són el tumi o gavinet ceremonial d'or i la caraça funerària lambayeque d'or. És de destacar també la tomba fastuosa del cridat Senyor de Sicán, descoberta per Izumi Shimada en la Huaca del Loro, en Batán Gran, i la tomba de la sacerdot de Chornancap, descoberta en l'huaca del mateix nom. En textilería varen realisar les tècniques típiques com a brodat, teixit, teñir i estampat; a les que se li va agregar la tècnica de la ploma. Al mateix temps, varen utilisar materials que encara representen a Perú com la llana i el cotó.

Adorn discoidal dorat, laminado i calat decorat en llentilles.

Despuix d'un periodo de decadència en la fase tardana relacionada en un event climatològic del fenomen El Chiquet, varen ser conquistats i subyugados pel regne chimú els qui varen absorbir les seues habilitats en orfebreria.

Els últims parlants del idioma mochica o muchic, parlat pels lambayeque o sicán, es varen registrar fins a mediats del XX en les localitats costeres d'Etén i Port Etén de la província de Chiclayo en Lambayeque com va ser el cas de Simón Quesquén del que es varen recopilar àudios de la fonètica ya tardana de l'idioma. Encara que existixen programes que actualment intenten revitalisar-ho en algunes zones del departament basant-se en els texts colonials.

Espai, orige històric i temps

La cultura lambayeque va tindre el seu núcleu de desenroll entre les valls dels rius Motupe pel nort i Jequetepeque pel sur, entre el 700 i 1350. Si ben el seu centre cultural comprenia principalment l'actual departament de Lambayeque, la seua influència es va estendre en tota l'àrea compresa des de Sullana al nort (departament de Piura), fins a prop de Trujillo al sur (departament de la Llibertat).

mapa que ilustra les 2 zones culturals moche, que varen donar orige als lambayeque i chimú.

Els lambayeque varen sorgir en el territori nort de la cultura moche, quan esta va decaure, possiblement, per un devastador fenomen climatològic d'El Chiquet.

Havent sorgit quan la cultura wari es trobava en auge, es presumix que lambayeque va afegir a l'herència cultural moche l'influència cultural d'esta. Per la seua ubicació geogràfica, es presumix que també va rebre influència cultural de la cultura cajamarca. Una influència ya tardana, va provindre dels chimú. Pese a que lambayeque era una miqueta més antiga, abdós descendien dels moche, solament que lambayeque va sorgir en el nort, mentres que chimú, en el sur. Casi tot el desenvolvimiento de lambayeque va transcórrer paralel al de chimú i per això va haver una influència recíproca entre abdós cultures. Existix un debat si deu catalogar-se com a cultura mochica a la cultura lambayeque que ho planteja el historiador Waldemar Espinoza Soriano, el qual també considera un punt ètnic en prendre en conte el substrat ètnic dels habitants actuals dels departaments de Lambayeque i La Llibertat.

Periodisació de cultura moche i lambayeque, aixina com els periodos posteriors i paralels.

Orige llegendari

Artícul principal → Naimlap.

Aplicació del cànon silàbic mochica en els noms més coneguts del mític fundador de Lambayeque

Una llegenda oral intenta explicar l'orige mític d'esta cultura, transmesa i recopilada pel croniste espanyol Miguel Cabell Valboa, en la seua crònica Miscelànea Antàrtica (1586), relata que un gran rei de nom Ñaimlap, Naimlap o Naymlap, va aplegar per mar (Pacífic) des del sur, en mig d'una gran flota de basses i acompanyat d'una luxosa cort de funcionaris, versats en diferents arts i oficis. Va desembarcar en la boca del riu Faxllang o Faquisllanga (riu Lambayeque) i es va adinsar uns 2 km, instalant-se en un lloc a on va edificar una huaca a la que va cridar Chot, que provablement és la que es coneix actualment com Huaca Chotuna. El rei va dur un ídol de pedra verda (esmeralda o jade) cridat "Yampallec" (del que derivaria el nom de Lambayeque), que era una representació de la seua pròpia image, la mateixa que va guardar en l'huaca de Chot.

Ñaimlap va inaugurar un llarc periodo de pau i prosperitat en la regió. Va tindre fills en la seua esposa i 40 concubinas i va morir en alvançada edat, sent succeït pel seu fill Cium. La noblea ho va enterrar en el seu palau, pero desijosos de fer creure en la seua immortalitat, varen anunciar que, hastiado de la vida terrena, havia amprat el seu poder per a fer-se créixer ales i s'havia remontat en vol al cel, aixina va ser convertit en divinitat.

Tumi: representació de Ñaimlap.

Ñaimlap va inaugurar una dinastia de varis sobirans, dotze en total, incloent a ell; l'últim d'ells, el rei Fempallec o Fempellec, va voler traslladar l'ídol Yampallec a un atre lloc, provocant l'ira dels deus. En eixe trance, un dimoni en forma de dòna se li va aparéixer a Fempellec i ho va tentar a tindre relacions carnals. El pecat del rei va ocasionar una série de desgràcies per a la nació dels lambayeque: plujes, sequies, hambruna. El castic es va completar quan posteriorment va aplegar dels regnes del sur un tirà poderós, el Chimo Cápac o Chimú Cápac, que es va apropiar de les riques terres de Lambayeque i va impondre a un nou governador per als locals de nom Pongmassa.

Esta llegenda oral explicaria cóm una dinastia de reis exitosos va dominar la regió basant-se en un cult religiós, i que finalment la falta d'atenció en el govern per l'últim d'ells va terminar en la dinastia, mentres que el poble va ser conquistat per un tirà del sur. Se sap que eixe tirà era un rei chimú, que va conquistar Lambayeque. Els sacerdots, desesperats, haurien buscat explicacions a la seua desdicha. Per això el mit termina sugerint una ofensa als deués i el conseqüent castic que estos varen saber propinar.

Per un atre costat, les senyes arqueològiques vénen sugerint que la dinastia de Ñaimlap va poder haver segut fundada en les terres a on governaven antigament el Senyor de Sipán i els seus descendents despuix del 1000 d. C., Chero (2014) ha obtingut datats al voltant dels anys 850-900 d. C. per a contexts en la presència de materials diagnòstics per als estils Mochica Tardà i Cajamarca. Segons pareix els primers elements culturals relacionats en Ñaimlap apareixerien despuix del 1000 d. C. (Bracamonte, 2017).

El mit de Ñaimlap també relata que en la vall de Lambayeque es varen fundar dos grans cacicazgos el llímit territorial dels quals va ser el riu Lambayeque; al Nort, Sinto governat per Nor, comprenia els territoris dels actuals pobles de Pátapo, Tumán, Capot i Luya; mentres que al Sur estava Collique, comprenent Saltur, Sipán, Pucalá, Pampa Gran, Popán, Sant Nicolás, part de Cayaltí i els assentaments d'indis de Chiclayo (Ramírez, 1981).

Vore també

• Apurlec.
• Batán Gran.
• Túcume.
• Úcupe.
• Chotuna-Chornancap.
• Senyor de Sicán.
• Museu Nacional Sicán.
• Senyora de Chornancap.
• Idioma mochica
• Metalúrgia Sicán
• Tumi d'or
• Caraça funerària lambayeque

Bibliografia

• Bracamonte, E. (2017). "Etnicidad i territorialitat Lambayeque en la vall del Chancay", en: A. Aimi, K. Makowski & E. Perassi (eds.), Lambayeque: nous horisons de l'arqueologia peruana, Lima, pp. 73-102.
• Kauffmann Doig, Federico: Història i art del Perú antic (tom 3). Lima: Peisa, 2002. ISBN 9972-40-215-0.
• Ramírez, S. (1981). "L'organisació econòmica de la costa nort: un anàlisis preliminar del periodo prehispánico tardà", en: A. Castelli, M. Koth de Parets & M. Mould de Pese (eds.), Etnohistoria i antropologia Andina. Segona jornada del Museu Nacional Història, IEP, Lima, pp. 281-297.
• Pozzi-Escot, Denise: Història del Perú III. El Perú Antic III (500-1400). El Horisó Mig i els estats regionals. Lima: El Comerç, 2010. ISBN 978-612-4069-88-8.
• Shimada, I. (Ed.). (2014). Cultura Sicán: esplendor preincaico de la costa nort. Fondo Editorial del Congrés del Perú.
• Varis autors: Documental del Perú. Barcelona (Espanya): Lexus, sense any. ISBN 978-9962-04-017-0.