Ídol

Estatuilla de marbre, 2700-2500 a. C.

Un ídol és una image d'una deïtat que és objecte de cult.

En el judaisme i islamisme, la creació de qualsevol image que represente a Deu està estrictament prohibida, baixe l'idea de que donar-li forma manifesta idolatría.

En comunitats cristianes com el catolicisme, la Comunió anglicana (protestants d'Anglaterra) i les Iglésies ortodoxes existix una acceptació de les images i escultures religioses tant de Jesucrist i els Sants com de la Verge María a manera de recordatori analógicamente de lo que actualment podria ser una fotografia. En realitat, la terminologia "ídol", en el cristianisme, fa referència a un atre tipo d'images que eren adorades en sí mateixes o inclús a tot allò que intente prendre el lloc de Deu, mentres que per a les images de Deu i els sants s'utilisa el terme d'icon, sobretot en les Iglésies orientals i l'Iglésia catòlica.

Per una atra part, en el neopaganisme, budisme, el hinduisme i el jainisme, les images de deïtates són comunes, no obstant molts seguidors d'estos credos argumenten que ells no adoren l'ídol o objecte material en sí mateixa, sino a l'entitat espiritual que representa i que l'objecte físic, com a tal, carix de vida. No obstant, el rendir cult directe a objectes i ídols per s'és comú en algunes religions com el fetichisme i certes formes d'animisme i vudú. És important destacar que mentres neopaganos i hindús solen ser considerats com a politeistes (encara que el seu concepte de deïtat pot variar incloent concepcions panteístas, henoteístas i animista) budistes i janinistas no adoren a cap deu i les images dels seus altars són de maes tros que varen alcançar l'Allumenament i atres deïtates de naturalea espiritual diferent a la d'un deu (vejau concepte de Buda).

Un cas poc usual es presenta en el hinduisme, a on una estàtua pot ser tractada com deïtat en un acte de devoció i perdre la seua importància especial immediatament despuix d'haver finalisat el ritual de reverència. <!-- Extraido d'una font no independent "The WatchTower", favor de verificar la presunta font original Les troballes arqueològiques realisades en Mesopotamia i zones propenques indiquen que la possessió de les images de terafim era un factor important per a decidir quí rebria l'herència de la família. Segons una tauleta trobada en Nuzi, en determinades circumstàncies, si un gendre posseïa els deus de la família, tenia dret a reclamar llegalment l'herència del seu sogre fallit. (El Saber de l'Antic Orient, edició de J. B. Pritchard, 1966, págs. 196, 197, i nota.)-->

Galeria

• 
  Fetiche africà.
• 
  Idolillo de Guatimac, pertanyent a la cultura guanche de l'illa de Tenerife (Espanya).
• 
  Cemí taíno (Puerto Rico).
• 
  Ídol pertanyent a la cultura cicládica.
• Erro al crear miniatura:
  Estàtua cobriza de Moloch, deu dels pobles de Canaán, Amonita i Fenicia.
• 
  Estatuilla de Cthulhu, ser central en els Mits de Cthulhu.
• 
  Ganesha representat com un murti
• 
  Image de la deesa Durgá en el Maddox Square (Calcuta).
• 
  Pandit donant ofrenes a la deesa Kali.
• 
  Estàtua de Zeus en Olimpia, en 13 metros d'altura va ser una dels Sèt maravelles del món antic.
• 
  Buda Tian Tan, Hong Kong. Un buda no és un deu, sino un sabio que alcança el despertar espiritual (Nirvana).
• 
  Estàtua d'Amón, Temple de Karnak.
• 
  Altar a Guan Yu en Jinan (Shandong, China).
• 
  ídol de l'edat neolítica (6000-5500 AC). És li denomina Dòna assentada de Çatalhöyük.

Vore també

• Idolatría
• Iconoclasta
• Fetichisme religiós
• Totemisme
• Apoteosis

Enllaços externs

• «ídol». Diccionari General de la Llengua Valenciana . Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).