Anar al contingut

Protestants

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Protestants
Neutralitat en disputa

La neutralitat del punt de vista d'este artícul o secció està en disputa.
Per favor, discutix este tema en la pàgina de discussió abans de fer canvis substancials.

El protestantisme és una de les branques del cristianisme que seguix els principis teològics de la Reforma protestant. Els protestants varen ser originàriament grups de dissidents que, alegant que l'Iglésia catòlica venia incorrent en numerosos errors teològics, es varen separar d'esta en el XVI, en un procés que es denomina la Reforma protestant. Des de llavors, els protestants neguen el primat del apòstol Pedro i per tant la successió apostólica dels bisbes de Roma i l'eficàcia dels sacraments.[1]

Els protestants creuen en el sacerdoci de tots els creents, la salvació solament per la fe i no per les bones obres, i l'autoritat suprema de la Bíblia (en un cànon distint) per damunt de la tradició apostólica (sola scriptura).[2]

Les principals organisacions mundials que arrepleguen a la majoria de protestants són:

El terme protestant feya referència originàriament als partidaris de les idees luteranas de la Reforma en Alemània a raïl de la seua protesta i resistència als edictes imperials que intentaven buscar l'uniformitat religiosa d'Alemània. Per a uns atres, l'apelatiu se'ls va atribuir en ocasió de que els príncips que seguien a Martín Lutero varen protestar per no poder assistir a la Dieta d'Espira en 1529, apelant al concilie.[3]

La doctrina luterana (alguns elements centrals de les propostes de Martín Lutero, ademés d'en les noventa y cinco tesis del manifest colocat en la porta de l'Iglésia de Tots els Sants de Wittenberg el 31 d'octubre de 1517, es presenten en les seues obres 'Catecisme Major' i 'Els Artículs d'Esmalcalda') giraria entorn a l'idea de que la Bíblia és l'única autoritat en matèria de fe per a l'Iglésia i en la necessitat absoluta de la gràcia de Deu per a que l'home, per mig de la sola fe en Crist i l'Evangeli, puga ser salvat per Deu en un acte de conversió interior. El protestantisme és molt divers, i és prou més heterogéneu que l'Iglésia catòlica i l'Iglésia ortodoxa, tant des del punt de vista teològic com l'eclesiàstic.[4] El protestantisme no conta en una autoritat suprema ni té unitat estructural. Ni són un sol grup unit en les mateixes creències.[4] Els protestants varen desenrollar l'idea de la «Iglésia invisible», que es contrapon a la posició catòlica, que veu en l'Iglésia catòlica l'única Iglésia verdadera, fundada per Jesús. Per la diversitat de mills grups que es varen sumar al protestantisme i les seues diferències doctrinals, el mateix no es correspon en el model d'una sola iglésia ni una doctrina homogénea. A pesar de les coincidències originals expressades principalment en les Cinc Soles, encara en els seus orígens, no es podria parlar d'un moviment sólidamente uniforme en este aspecte. El protestantisme habitualment s'expressa en tres tipos de moviments o congregació:

  • Aquell que es correspon a iglésies de caràcter congregacional, com les iglésies congregacionalistas, les iglésies puritanas, les iglésies anabaptistas (menonitas, germans) i la majoria d'iglésies batistes; o a iglésies evangèliques, de caràcter lliure i generalment calvinistas, encara que anabaptistas. Solen cridar-se iglésies de la segona reforma.
  • Aquell que es correspon a moviments pentecostals o carismàtics, sorgits de diverses iglésies protestants o sense continuïtat històrica. Existixen aproximadament 800 millons 640 mil protestants, un 30 % del total de cristians,[5] distribuïts en diferents denominacions que seguixen distintes interpretacions de la Bíblia.

Etimologia

Protestant deriva dellatí protestari, que significa ‘declaració pública o protesta’, en referència a la realisada pels cinc príncips electors i les catorze ciutats imperials alemanes contra la decisió de la Dieta d'Espira en 1529, que reafirmava l'edicte de la Dieta de Worms de 1521, en el que es proscrivia creure i ensenyar les doctrines luteranas. El terme «protestant» no es va utilisar en el seu orige per a descriure als reformadors, sino posteriorment per a descriure als diferents grups dissidents de l'ortodòxia catòlica. Des de llavors s'ha amprat en diferents sentits, sent comú per a referir-se a aquells cristians no pertanyents a les iglésies catòlica, ortodoxes i orientals. Encara que les doctrines de les diverses branques protestants varien, estes són unànims en reivindicar una relació personal directa de l'individu en Deu i la Bíblia com a autoritat última en assunts de fe, principi conegut com sola scriptura.

Teologia

Les noventa y cinco tesis de Martín Lutero

Artícul principal → Les noventa y cinco tesis.

El 31 d'octubre de 1517, Martín Lutero, un flare agustino alemà, va publicar les noventa y cinco tesis, les quals, d'acort en la tradició, va clavar en la porta de l'Iglésia del palau de Wittenberg, pràctica comuna llavors. Les tesis condenaven l'avarícia i el paganisme en l'Iglésia catòlica com un abús, i demanaven una disputa teològica en lo que les indulgències podien donar. No obstant, en les seues tesis no qüestionava directament l'autoritat del papa per a concedir indulgències. Lutero criticava en particular la pràctica comuna llavors de la venda d'indulgències, de les que l'Iglésia catòlica de León X va fer un us extensiu per a recaptar fondos dedicats a la construcció de la Basílica de Sant Pedro, alguna cosa que considerava contra les ensenyances bíbliques, posant en dubte l'autoritat del papa i la doctrina del purgatori.

  • Lutero va mantindre que la salvació es garantisava per la fe sola, expressant que les bones obres i els sacraments administrats per l'Iglésia catòlica no eren necessaris per a ser salvat. Lutero va enviar una còpia de les tesis al seu bisbe, el quals va reenviar a Roma.[6]

Despuix d'ignorar inicialment a Lutero,[7] el papa León X va escriure una refutació acadèmica de les seues tesis. En ella va mantindre l'autoritat papal sobre l'Iglésia i va condenar cada “desviació” com una apostasía. Lutero va replicar, iniciant-se una controvèrsia que va culminar en l'excomunió de Lutero pel papa León X el 3 de giner de 1521 per mig de la bula Decet Romanum Pontificem.

Les cinc soles

Artícul principal → Cinc soles.

De la mateixa manera que no es pot parlar d'una sola iglésia protestant, tampoc es pot parlar d'una sola doctrina protestant coherent i cohesionada. De fet, la varietat doctrinal que el protestantisme ha anat adoptant a lo llarc de la seua evolució ha segut una de les causes de la seua fragmentació. Encara en tot, es pot parlar d'una doctrina de mínims que en distinta intensitat sí compartixen totes les iglésies hereues de la Reforma. Tradicionalment se sol resumir esta doctrina comuna en les “cinc soles”, que desenrollades comprenen el núcleu de la fe protestant:

  • La doctrina de la “sola scriptura” és la creència en que tota font d'autoritat en matèria de fe deu ser extreta en exclusivitat de la Paraula de Deu, la Bíblia. Esta posició, comuna a totes les iglésies protestants, varia en la seua intensitat, des de l'extrem del rebuig de qualsevol contingut de fe alié a la Bíblia (protestantisme evangèlic més radical) fins a la supeditació de la tradició i les costums a la Bíblia sense que per això siga rebujada si no es pot argumentar una incoherència o incompatibilitat manifesta (iglésies protestants històriques). Les bíblies protestants consten de 66 llibres (7 menys que els establits en concilie de Roma en el 382).
  • La doctrina de la “sola fide” és la creència en que només per mig de la fe en Crist l'home rep gratuïtament la salvació. Esta fe en Crist es descriu com una fe viva que implica una conversió total de l'home, és dir, una fe que produïx una transformació que implica un canvi en les creències, obres i aspiracions del creent.
  • La doctrina de la “sola gratia” és la creència en que la salvació és rebuda de part de Deu, per l'home, de forma gratuïta, sense que este puga meréixer-la o adquirir-la per les seues pròpies forces. La doctrina de la gràcia en el protestantisme és semblant a la doctrina agustina si ben emfatisada o segons per a alguns mal entesa. El protestantisme presenta a l'home condenat i incapaç d'obrar en favor de la seua salvació per causa del pecat original. En esta situació de depravació, l'home necessita de Deu per a la seua salvació des d'inclús el mateix moment en que es convertix, puix sense la gràcia de Deu tampoc podria rebre la gràcia de la fe. Dins del protestantisme s'ha entés esta doctrina de diverses formes. Existixen algunes iglésies que defenen l'idea de que l'home és totalment incapaç inclús d'acceptar la gràcia o de resistir-la, de modo que la seua llibertat queda totalment anulada i tot depén de l'elecció divina (calvinisme més extrem) fins a postures molt semblades a la doctrina catòlica que defenen l'idea de que l'home, encara no mereixent ni podent conseguir pels seus mèrits la salvació, una volta capacitat per Deu pot lliurement acceptar-la o rebujar-la.
    • Com una conseqüència de la radicalitat de la doctrina de la gràcia i la fe en el protestantisme, el paper de les obres com a actes que puguen meréixer la salvació, la santitat o el favor de Deu és generalment rebujat o molt atenuat com un producte secundari de la fe. Aixina i tot, en el protestantisme se sol argumentar que una vida de fe que no produïx obres és una vida de fe morta, és dir, no és una vida de fe basant-se en la cita bíblica de Santiago 2:17.
  • La doctrina de “solus Christus” és la creència en que només hi ha un mediador capaç de redimir a l'home davant Deu, i que este és Crist. Des d'un punt de vista teològic, esta doctrina és compartida per totes les iglésies cristianes. No obstant, en el protestantisme va adoptar una série d'implicacions noves que sí ho diferencien. L'implicació més important va ser el rebuig de l'intercesión de la verge María i els sants en el nostre favor des del cel. També es va rebujar el cult i veneració d'estos i atres creències populars que inclús la mateixa Iglésia catòlica no reconeix com a correctes. Una atra implicació important va ser el rebuig de lo que es va percebre com una apropiació per part del clero de certs mijos de salvació o condonació dels pecats, com la celebració del sacrament de la penitència i les indulgències.
  • La doctrina de “Soli Deo Gloria” és la creència en que solament a Deu se li pot donar glòria i adoració. Aixina mateix és la creència en que àngels i tota la creació (inclosos els hòmens) donen glòria a Deu i que per això i per a això Deu els va crear. En el protestantisme s'inclou ademés el rebuig de la veneració dels sants.

Atres doctrines presents en el protestantisme

Ademés de les “cinc soles”, el protestantisme, com la majoria de les corrents del cristianisme, compartix igualment les creències en la Trinitat, la cristología clàssica o dels primers concilios ecuménicos, la celebració dels sacraments del batisme i el sopar del Senyor (eucaristía), encara que en diferències importants, la creència en el Juí Final i la resurrecció de la carn, etc. Algunes de les seues iglésies s'adherixen als credos niceno-constantinopolitano i d'Atanasio (Iglésia Anglicana, Iglésia Luterana, Iglésia Metodista, Iglésia Presbiteriana i calvinistas en general, etc.). Sobre l'eclesiología el protestantisme concep a l'Iglésia com una, santa, universal (grec καθολικός, katholikos, "catòlica") i apostólica igual que les demés iglésies cristianes. Lo peculiar del seu eclesiología és que defén l'idea d'una doble dimensió de l'iglésia, una invisible i una atra visible. És invisible por cuanto és la reunió de tots els sants en el cos místic de Crist en tots els temps i llocs, l'unicitat i santitat de l'Iglésia està garantisada, puix, en Crist. És visible en la denominació o iglésia local en la que es congrega el creent. S'accepta l'existència de distintes jurisdiccions en l'iglésia i es rebuja l'idea de que esta dega estar governada per una sola persona o per una sola institució. l'ecumenisme és percebut com la necessitat de buscar l'unitat doctrinal en lo essencial i l'intercomunión de tots els cristians, pero no s'accepta un ecumenisme que conduïxca a la construcció d'una sola iglésia governada per una sola institució.

Doctrines fixades en la dialèctica en l'Iglésia catòlica (diferències)

Per a entendre la doctrina protestant cal tindre en conte que en la seua génesis va ser un moviment de reforma de l'Iglésia catòlica. Per este motiu, moltes de les doctrines protestants solament tenen sentit i deuen la seua existència al catolicisme i a la necessitat o intenció de corregir-ho de lo que varen ser percebuts com a errors pels reformadors protestants. Un eixemple que deixa clara esta génesis dialèctica de certes doctrines protestants és, per eixemple, la negació del purgatori. El purgatori en el protestantisme senzillament no té cabuda en la seua teologia ni en sentit algun en els seus desenrolls positius, pero aixina i tot és doctrina usual en confessions i catecismes protestants el dir: “el purgatori no existix”. Algunes doctrines protestants en este orige són:

  • La negació del papat i l'infalibilidad papal. Algunes iglésies protestants solament reconeixen al papa com un bisbe més (iglésies protestants històriques) o senzillament rebugen qualsevol paper que este puga tindre en l'Iglésia. Tampoc es reconeix l'autoritat dels patriarques ortodoxos com a caps de l'Iglésia.
  • Llevat en el anglicanisme i eluteranisme es rebuja l'episcopado i la successió apostólica. Es conserven el presbiterado (vells) i el diaconado com a ministeris ordenats, encara que no per un sacrament ni en successió apostólica.[8]
  • Es nega que els concilies de l'Iglésia o qualsevol declaració de la seua jerarquia tinga una autoritat semblant a la de la Paraula escrita de Deu, és dir, la Bíblia, encara que en general accepten els primers concilios ecuménicos de l'Iglésia. el cànon de la Bíblia per als protestants és de 66 llibres, ya que d'acort a la tradició jerosolimitana únicament es considera com inspirats aquells llibres que són propis de la Tanaj hebrea (Antic Testament). No es té en conte, per tant, la tradició grega (Bíblia dels Setanta), que és la que utilisa l'Iglésia catòlica. Els llibres no usats pels protestants són cridats deuterocanónicos o apócrifos.
  • Es nega qualsevol paper mereixedor de la salvació en les obres. Esta doctrina no és exactament contraria a la doctrina catòlica, encara que sí ha segut un punt de gran controvèrsia.
  • Llevat en el anglicanisme i eluteranisme (en part) solament s'accepten dos sacraments o ordenances, el batisme i la sopar del Senyor (eucaristía). La doctrina sacramental presenta grans diferències entre els protestants. Estes van des d'una concepció simbòlica fins a inclús posicions molt propenques al catolicisme.
  • En la eucaristía es rebuja en generala transubstanciación, el sacrifici incruent de Crist en l'altar, la presència de Crist fora de l'us llitúrgic del sacrament i les bendicions i adoració en el sacrament. La presència de Crist s'explica des d'una presència real (consubstanciación, presència espiritual) fins a una mera presència simbòlica.
  • Algunes Iglésies (anabaptistas, batistes, germans, pentecostals i atres Iglésies evangèliques) no bategen als recent naixcuts, batejant de nou als que ho anaren de chiquets. Consideren el batisme com una decisió conscient representada per mig del batisme de forma pública, en la que l'individu es decidix a seguir les ensenyances de Crist. Per un atre costat, les Iglésies protestants històriques (anglicans, luteranos, presbiterianos, metodistes, etc.) reconeixen i practiquen el batisme pueril (paidobautisme), no solament com un mig d'incorporar al chiquet a l'iglésia, sino també com un signe de la regeneració, de la filiació i d'actuació de la gràcia de Deu.[9][10] Generalment l'Iglésia Catòlica reconeix com a vàlit (encara que ilícit per a un catòlic) el batisme de les iglésies històriques de la Reforma.
  • En la majoria de les iglésies protestants (llevat en l'anglicana, la metodista i luterana) la llitúrgia és concebuda com a innecessària per a la celebració del cult. Solament es conserven aquelles que són percebudes com a obligatòries en la Bíblia (la fòrmula bautismal, el batisme en aigua i la celebració del Sopar del Senyor en pa i vi, encara que sense la necessitat de repetir les paraules que va usar Crist en la mateixa). El anglicanisme, el metodisme i eluteranisme, en canvi, consideren que la llitúrgia és part important del cult i establixen llibres d'oració i celebració; la llitúrgia (llevat la metodista) d'estes dos iglésies és molt semblant a la llitúrgia catòlica llatina.
  • Es rebuja la veneració d'imàgens i relíquies.
  • No es creu en la necessitat de recórrer a la confessió auricular ni a l'absolució per part d'un ministre ordenat per a aixina rebre el perdó dels pecats. Anglicans i luteranos encara acceptant esta falta de necessitat no han suprimit este mig encara que matisen observant que és l'arrepenediment i la confessió a Deu lo que perdona i no l'absolució.

Els texts doctrinals del protestantisme

En un principi, els protestants varen expressar les seues posicions doctrinals per mig de Confessions de Fe, breus documents apologètics. En eluteranisme destaca la Confessió d'Augsburc. En l'àmbit de la reforma calvinista, la Confessió Escocesa (1560), La Segona Confessió Helvètica (1531) i la Confessió de Fe de Westminster (1647). En el anglicanisme destaquen Els Trentanou Artículs de Religió de l'Iglésia d'Anglaterra que concilien posicions anglicanes i reformades. Les iglésies batistes i evangèliques també tenen les seues pròpies declaracions i confessions de fe. La declaració teològica de Barmen, contra el règim nazi, i la breu declaració de fe de l'Iglésia presbiteriana en els Estats Units són eixemples de declaracions recents.cita requerida

Educació en el protestantisme

L'ensenyança doctrinal en el protestantisme sol realisar-se en l'iglésia per mig de la predicació i l'escola dominical, predominant l'aspecte ètic i religiós. L'educació que la Reforma va implantar des dels seus inicis en Lutero, suponia la llectura de la Bíblia, sorgint la necessitat d'ensenyar a llegir a tots, lo que va dur a que els reformadors s'interessaren per l'ensenyança popular. cal destacar que cada branca del protestantisme té característiques pròpies en cada país, ademés de que les doctrines es varen començar a impartir en llengües vernàcules, o siga, en l'idioma de cada país. Diversos autors han destacat l'important paper que va tindre la Reforma protestant en l'impuls de l'educació i alfabetisació pública, si este es compara en la situació en els països catòlics, sorgint com una reacció eclesiàstica, pero en un caràcter religiós, encorajant-se en insistència l'estudi bíblic personal i colectiu, aixina com la participació activa de tots els membres (llaics i ministres) en la formació per a la evangelisació. Generalment és la predicació el mig més usat, encara que existixen catecismes com el d'Heidelberg i el Major en eluteranisme o el de Westminster en el presbiterianisme. Els seminaris i escoles bíbliques són els centres d'estudi teològic superior.

Història

La Prerreforma (1366-1517)

Eixecució de Jan Hus en 1415.

Per crítiques cap a l'Iglésia Catòlica per l'acumulació de bens i la participació en assunts polítics va créixer el descontent de la societat. Aixina mateix alguns membres del clero varen ser criticats pel seu estil de vida, considerant-ho luxós. No obstant, ya des d'el XIII, en Francisco d'Assís, es plantejava la qüestió de si l'Iglésia deuria acumular riquees o deuria repartir-les entre els pobres. Es denomina “Periodo de la Prerreforma” al moviment iniciat per John Wyclif (1324-1384), un teòlec anglés que partidari de la lliure interpretació de les escritures. En el XIV, Wyclif va defendre, en el seu natal Anglaterra, vàries opinions que atentaven contra l'autoritat de l'Iglésia, criticant les riquees del papado i les indulgències, considerant-les contràries a la vida cristiana. Aixina mateix, va fer que la Bíblia es traduïra a l'anglés i va encomanar a discípuls seus, coneguts com «Els Predicadores dels Pobres», que predicaren en anglés. Wyclif i William Tyndale varen poder traduir la Bíblia a l'anglés mig en 1382. L'Iglésia no va prohibir la traducció de la Bíblia a les llengües vernàcules pero sí desconfiava de certes traduccions que pogueren contindre herejías o atres errors. Per llavors no existia encara l'imprenta i este esforç de divulgació no cundió llavors com despuix. I, ademés, d'estos llibres traduïts varen circular molt pocs. Despuix de mort, el Concilie de Constanza va declarar a John Wyclif culpable d'herejía en 1414, i va fer que, quarantaquatre anys despuix de la seua mort, el seu cos fora desenterrado i cremat en la foguera; pero les seues idees varen calar fondo en l'ànim de Jan Hus, un reformiste bohemio que va iniciar una campanya contra l'Iglésia. La seua eixecució per hereje en 1415 va provocar una guerra civil en Bohèmia que va ser sofocada per l'emperador i el papa. A lo llarc de tot este temps, tant el moviment lardo o Wycliffita, com el Moviment Husita i la protesta místic-evangèlica de Girolamo Savonarola, varen senyalar de manera objectiva i frontals diferents opinions sobre el cristianisme en l'Edat Mija, dins d'una perspectiva bíblica i evangèlica.

La Reforma

Martín Lutero

El desenroll de l'imprenta a mitan d'el XV va fer que les idees anticlericals tingueren una major difusió, i quan Martín Lutero va publicar, en 1517, les seues noventa y cinco tesis contra les indulgències papals, va poder difondre les seues idees molt més que els seus predecessors. Excomulgado pel papa, condenat per l'emperador, perseguit per eixèrcits i sacerdots, Lutero es va mantindre amagat durant més d'un any en el castell de Wartburg traduint la Bíblia a l'alemà i escrivint artículs que eren publicats i distribuïts massivament. Lutero, no obstant, no pretenia desnugar una guerra, per lo que va publicar un panflet en el que exhortava als llauradors a abandonar les armes. Davant esta actitut conciliadora de Lutero a dita rebelió, molts nobles es varen tornar partidaris seus. Despuix del fi del tumult, Carlos V va concedir que cada Estat poguera decidir, dins del seu propi territori, sobre qüestions religioses, pero en 1529 la majoria catòlica va fer que es derogara esta norma. Els luteranos varen elevar el seu més enèrgica protesta, lo que els va fer guanyar l'abans mencionat nom de “protestants”. Carlos V estava empenyorat en acabar en els luteranos, pero distreta la seua atenció per vàries guerres contra França i l'Imperi turc, no va poder enviar tropes fins a quinze anys més vesprada. Per a llavors ya era vesprada. Eluteranisme s'havia convertit en la fe de més de la mitat de la població d'Alemània i, encara que es varen perdre batalles al principi, els luteranos varen conseguir guanyar un gran número de seguidors. En el determini de dos décades més, la Reforma s'havia expandit per la major part del noroest d'Europa. En Anglaterra el rei Enrique VIII va rebujar l'autoritat papal sobre l'Iglésia, i l'Iglésia d'Anglaterra va entrar en una reforma que la va tornar una entitat essencialment protestant (encara que a sovint els anglicans, també cridats episcopalianos, es classifiquen aparte). En Suïssa, França, parts d'Alemània, d'Escòcia i dels Països Baixos va començar una segona corrent de reforma no luterana, influïda principalment per Juan Calvino, el francés convertit en ginebrino, i elíder suís Ulrico Zuinglio. Al mateix temps va aparéixer un estil més radical de Protestantisme en l'ala esquerra del moviment. Anabaptistas, menonitas i uns atres varen rebatejar cristians i els varen iniciar en un moviment que va rebujar dràsticament les pràctiques catòliques, inclús les que eluteranisme, calvinisme i anglicanisme no havien rebujat. Com s'ha mencionat, la Reforma es va estendre des de les seues bases originals a Escandinavia i l'Europa Central, pero a penes va penetrar en Rússia i en el surest d'Europa, a on prevalia l'Iglésia ortodoxa, o en l'Europa meridional, que seguia fermament catòlica. Despuix d'una série de guerres religioses des de mediats d'el XVI fins a mediats d'el XVII, la majoria dels protestants (llevat els radicals) i els catòlics varen adoptar el principi de que els governants d'una regió determinarien la religió d'eixa província o Estat. La separació de l'Iglésia i l'Estat, un principi que atres protestants varen vindre a sostindre a fins d'el XVIII, va començar a trencar la primacia protestant en el noroest d'Europa. En l'última part d'el XVIII i a través d'el XIX i fins al present, els misionero protestants varen estendre el moviment per casi tot lo món. Els punts de penetració protestants varen ser moltes costes asiàtiques i africanes, pero fins a fa relativament poc que el protestantisme no va aplegar fins a la catòlica Amèrica hispana. A partir de 1607, quan els anglicans varen aplegar a Virginia, i fins a finals d'el XIX, despuix de l'immigració en gran escala des d'Europa del sur i d'Irlanda, es creïa que Norteamérica, menys Quebec, era territori en gran partix protestant.[11]

D'una forma un poc més pacífica, les idees protestants es varen infiltrar en molts països europeus, unes voltes recolzades per la burguesia, unes atres per la noblea, en ocasions directament per la monarquia. A penes cinquanta anys despuix de morir Lutero, el protestantisme havia canviat per complet el mapa de la societat. L'idea fonamental del protestantisme és que la Bíblia és la Paraula de Deu pero, al contrari de lo que sempre varen afirmar els catòlics, qualsevol pot interpretar i meditar la Bíblia, també poden traure les seues pròpies conclusions, conclusions que posteriorment podran ser discutides en atres persones. Esta llibertat en l'interpretació bíblica ha provocat que a lo llarc dels anys hagen sorgit mils de denominacions, cada una en una interpretació distinta de diversos passages de la Bíblia. La traducció de la Bíblia als diversos idiomes europeus, favorida també per l'auge de l'imprenta, ha contribuït a la difusió de la cultura, fent que en els països protestants l'analfabetisme descendira sensiblement. Entre els principals i més destacats personages prerreformadores se senyalen els següents: John Wyclif (1324-1384), William Tyndale, Jan Hus (1369-1415) i Girolamo Savonarola (1452-1498).

Causes de la Reforma

el Renaixença, en la seua mentalitat crítica, va dur en si el cuestionamiento de les ensenyances i pràctiques de l'Iglésia, confrontant-se principis humanistes en la teologia escolàstica migeval. En l'invenció de l'imprenta com a nou element divulgador, les idees dels reformadors es varen expandir en rapidea. El creiximent de la ciutat i del seu element intelectual, l'Universitat, va anar un catalisador de la Reforma.

Catedral de Berlín, de l'Iglésia Evangèlica en Alemània.

L'enfortiment de les monarquies nacionals europees va crear una palpable fricció entre poders. La decadència dels postulats dogmàtics de la reforma eclesiàstic-cluniacense, i més concretament dels papes Gregorio VII, Inocencio III i Bonifacio VIII sobre el poder suprem del papat, aixina com la corrupció de la màxima cúpula del sistema jeràrquic eclesiàstic migeval des de principis d'el XIV en els cismes d'Aviñón i d'Occident varen donar lloc al sorgiment d'exposicions teològiques com les de Juan Taulero, de Guillermo d'Occam i de Marsilio de Pàdua d'un trasfondo antipapal. Sorgix la tesis conciliarista. El creixent fervor nacionaliste europeu va dur a mirar en desconfiança i repudie el domini papal sobre les diferents nacions del Vell Continent. Molts monarques varen vore en la Reforma Protestant un modo d'afiançar l'Estat nacional i el seu poder monàrquic o imperial. En el centre i nort d'Europa va haver països, com Suïssa o Suècia, a on la Reforma va ser un dels instruments més eficaços de la lluita contra els països catòlics que els dominaven.cita requerida

Influïxen també la ràpida decadència del escolasticisme i el resorgiment de la teologia agustiniana en uns caràcters renovadors, tornant en major vigor la llectura i l'estudi de la teologia de sant Agustín en detriment de la teologia tomista.

Programa reformador

Els principals reformadors, de vasta cultura teològica i humanista, es consideraven a sí mateixos fidels cristians que aspiraven a retornar a les doctrines apostólicas i a renovar l'Iglésia cristiana en la pràctica i doctrina. Juan Calvino va estudiar en la Sorbona i el seu pare treballava en un bisbe; Lutero era agustino i professor universitari de Bíblia; Zuinglio era sacerdot i humaniste. D'acort en el programa dels humanistes, varen buscar en les fonts de l'antiguetat cristiana les bases per a una renovació. Varen rellegir les Sagrades Escritures i als Pares de l'Iglésia, (especialment a Sant Agustín), interpretant una visió de la fe i una doctrina més bíblica, despreciant, per un atre costat, tota la Tradició apostólica, heretada per l'Iglésia Catòlica des de la seua fundació.

Difusió

La disseminació de les idees protestants va ser facilitada per l'invenció de l'imprenta, que va fer possible difondre una àmplia lliteratura apologètica, bíblica i devocional i va fomentar l'edició de noves traduccions de la Bíblia en llengües vernàcules. Estes revisions del text varen fer palés la dèbil base d'algunes doctrines migevals. La nova forma de fonamentar l'autoritat, junt en el rebuig de la formulació escolàstica ara substituïda per llenguage bíblic, feya difícil als teòlecs catòlics rebatre-la.cita requerida En el Concilie de Trento, els bisbes catòlics apostólicos romans varen reafirmar el cànon bíblic de 73 llibres. Com a resultat del respal dels governs nacionals i locals, la Reforma Protestant va conseguir èxit en àmplies àrees d'Europa. Es va fer predominant en el nort d'Alemània i en Escandinavia, en la seua forma luterana. En Escòcia va prosperar l'Iglésia presbiteriana d'inspiració calvinista. També les iglésies reformades varen fructificar en els Països Baixos, en les ciutats suïsses i en l'orient d'Hongria. En posterioritat varen retornar a l'influència del catolicisme França, Polònia, Bohèmia, Bèlgica, Hongria i àmplies regions d'Alemània (sobretot en el sur i l'oest). No obstant, en el desenroll dels imperis europeus, particularment el britànic, el protestantisme va continuar la seua expansió. Els sigles XIX i XX varen presenciar una forta llabor misionero que ho va expandir per Àsia, Oceania, Àfrica i Amèrica. Hui en dia, càlculs estimatius senyalen que més de 500 millons de persones professarien alguna de les moltes branques del protestantisme modern.[12]

Els fundadors i colaboradors de la Reforma varen utilisar tots els mijos al seu alcanç per a l'extensió de la mateixa, valent-se de qualsevol factor que poguera contribuir favorablement en el seu moviment. En relació en este punt podem senyalar alguns mijos analisats i criticats pels seus detractors (Iglésia catòlica):

  • La denúncia d'abusos reals i “suposts” en la vida eclesial és senyalada —especialment al començ— com un dels principals métodos amprats pels reformistes per a promocionar les seues noves idees. Per eixos mijos ells varen conquistar a molts que estaven insatisfets en les condicions existents i estaven llests a recolzar a qualsevol moviment que prometia un canvi. Pero varen anar especialment les explícites diferències en Roma i els membres de la jerarquia, nutrides per les constants queixes sobre els abusos, el factor que més eficientemente va recolzar als reformistes, els qui pronte varen atacar fortament l'autoritat papal acceptada fins al moment.
  • També es va prendre ventaja de les divisions existents en molts llocs entre les autoritats civils i eclesiàstiques. El desenroll de l'Estat —en la seua forma moderna— entre els pobles cristians d'Occident va donar cabuda a moltes disputes entre el clero i elaicado, entre els bisbes i les ciutats, entre els monasteris i els senyors territorials. Quan els reformistes li varen restar al clero tota autoritat, especialment tota influència en assunts públics, se senyala que varen permetre als príncips i a les autoritats municipals finalisar eixa llarga lluita pendent “per a la seua pròpia ventaja”, atribuint-se arbitrariamente tots els drets en disputa, abolint la jerarquia els drets de la qual ells varen usurpar, i establint despuix per la seua pròpia autoritat una organisació eclesial completament nova. El clero reformat va posseir llavors, des del començ, a penes aquells drets que les autoritats civils estigueren complagudes en assignar-li.
  • En el transcurs dels sigles, un immens número de fundacions havien segut fetes en fins religiosos, caritatius i educacionals, i havien segut proveïdes en rics recursos materials. Iglésies, monasteris, hospitals i escoles tenien en freqüència grans rendes i extensives possessions, que suscitaven “l'enveja dels governadors seculars”. La Reforma va permetre a estos secularizar eixa vasta riquea eclesial. Els príncips i autoritats municipals varen ser llavors invitats a dividir la propietat eclesiàstica i a amprar-la per als seus propis propòsits. Els principats eclesiàstics, que eren encarregats als inquilins solament com a persones eclesiàstiques per a l'administració i usufructe, varen ser, a despit de la llei en vigència, per l'exclusió dels inquilins, transformats en principats seculars.
  • Les emocions humanes, a les quals varen apelar els reformistes, varen anar un atre mig d'expansió de la Reforma. Les mateixes idees que estos innovadors defenien —llibertat cristiana, llicència de pensament, el dret i capacitat de cada individu de trobar la seua pròpia fe en la Bíblia i atres principis similars— eren molt seductors per a molts.
  • Al principi, numerosos bisbes varen demostrar gran apatia en relació a els reformistes, no donant cap importància al nou moviment; els va ser donat aixina un temps més llarc als caps del moviment per a expandir les seues doctrines. Inclús més vesprada, molts bisbes inclinats mundanamente, encara que permaneixent fidels a l'Iglésia, eren molt laxos en el combat contra la herejía i en l'ocupació de mijos adequats per a previndre el seu posterior alvanç. Lo mateix deu dir-se del clero parroquial, que era en gran part ignorant i indiferent i contemplava inútilment l'abandó de les persones. Els reformistes, per un atre costat, varen demostrar una major celosia per la seua causa. No deixant mig algun sense utilisar, per paraula o la ploma, per la constant interacció en persones de mentalitat similar, per l'eloqüència popular, en l'ocupació de la qual els líders de la Reforma eren especialment hàbils, a través de sermones i escrits populars que apelaven a les debilitats del caràcter popular, a través de l'incitació del fanatisme de les masses, en suma, per mig d'una inteligent i celosa utilisació de tota oportunitat i obertura que se'ls va presentar, varen provar la seua ardor per l'expansió de les seues doctrines.
  • Moltes noves institucions introduïdes pels reformistes varen favorir a la “flota” (segons el punt de vista catòlic) —p. eix. la recepció del càliç per totes les persones, l'us de la llengua vernàcula en el servici diví, els himnes religiosos populars usats durant els servicis, la llectura de la Bíblia, la negació de les diferències essencials entre el clero i elaicado—. En eixa categoria deuen ser incloses doctrines que tenien gran atracció per a molts —p. eix., la justificació per la sola fe sense referència a les “bones obres”; el rebuig de la llibertat de voluntat; la certea personal de la salvació en la fe (“confiança subjectiva en els mèrits de Crist”, d'acort als teòlecs catòlics), el sacerdoci universal, que oferia donar a tots una part directa en les funcions sacerdotals i en l'administració eclesiàstica—.

Branques o denominacions

En Alemània va sorgir l'Iglésia luterana. En la Suïssa de parla alemana, Ulrico Zuinglio i uns atres varen començar també un intent de reforma de l'Iglésia Catòlica. Pero Juan Calvino va ser el dirigent més destacat de la Reforma Protestant en Suïssa. La Reforma que s'havia iniciat casi simultàneament en Zuric (cantó de parla alemana) i Ginebra (francòfona) va ser estenent-se pels països veïns, aplegant a Escòcia de la mà de John Knox, que s'havia format en Ginebra, donant orige a l'Iglésia Presbiteriana.

1839 Reunió del campament metodista durant el Segon Gran Despertar en els Estats Units.

Mentrestant, l'Iglésia d'Anglaterra (anglicana) no es va deixar influir en un primer moment pel protestantisme, pero despuix de la seua ruptura en l'Iglésia, va començar un paulatí i vacilante acostament cap als ideals reformats. Actualment les Iglésies de la Comunió anglicana es declaren obertament reformades. D'elles va sorgir l'Iglésia Metodista, que, junt als presbiterianos, i a les iglésies batistes, entre uns atres, es coneixen històricament com dissidents. Fòra d'eixe protestantisme, que molts estudiosos denominen “magisterial”, es va donar un atre alvertent, que es va distinguir tant del catolicisme com de les Iglésies protestants de caràcter nacional. Esta corrent rep el nom de Reforma Radical, els integrants de la qual varen passar a conéixer-se com anabaptistas, que va rebujar l'unió de l'Iglésia cristiana en l'Estat i varen repudiar el batisme infantil, constituint-se en iglésies independents o segregades que varen donar lloc a corrents com els menonitas, i varen influir als fundadors d'unes atres, com les iglésies batistes. Des de finals d'el XIX varen escomençar a sorgir atres diferents branques influenciades pels moviments de reavivamiento. La principal corrent protestant sorgida en eixe periodo és el pentecostalisme, que va escomençar en Estats Units i s'ha estés principalment a Llatinoamèrica i Àfrica. Les iglésies pentecostals donen un émfasis major en els dons espirituals descrits en el Nou Testament, principalment el “parlar en llengües”. Cada branca o denominació del protestantisme sol estar subdividida en diversos grups independents als que també se'ls sol cridar “denominacions” o “famílies denominacionals”. Estos grups se solen distinguir entre els de la seua pròpia branca per diferències quant a l'émfasis en determinats punts doctrinals i aplicació dels texts bíblics, pero també per estar en diferents països o inclús regions d'una mateixa nació. També se sol donar el cas de divisions provocades per divergències administratives, encara que açò afecta molt més a iglésies locals que a grups sancers. Aixina mateix existix una infinitat de congregació locals o grups de congregació que no posseïxen víncul formal en denominacions instituïdes, a les quals se sol cridar “iglésies independents”. Este tipo d'iglésies ha experimentat una gran proliferació en les últimes décades d'el XX especialment dins del pentecostalisme, a on l'émfasis en revelacions divines fa que moltes persones decidixquen tindre el seu propi ministeri, escomençant les seues pròpies congregació de forma independent, és dir, sense víncul institucional. Les iglésies independents solen mantindre's a nivellocal com un sol grup, encara que experimenten un gran creiximent numèric, lo que ha donat lloc a diverses “megaiglesias”, que són iglésies locals en mils de membres. Aixina i tot, existixen iglésies independents que es subdividen fins al punt de convertir-se elles mateixes en denominacions, ademés d'unes atres que s'unixen en fraternitat d'iglésies que acaben transformant-se també en denominacions.

Ramificació del protestantisme a lo llarc dels sigles.

Principals branques del protestantisme

Luteranos
Anglicans
Calvinistas
Batistes
  • Orige: XVI Els Batistes varen sorgir a finals d'el XVI i principis d'el XVII com a moviment puritano en Anglaterra, eren de soteriología calvinista generalment i congregacionals, i junt als Presbiterianos i Congregacionals formaven part del moviment que intentava en els seus principis purificar l'iglésia d'Anglaterra. Han tingut un major creiximent en Estats Units, a on són la branca protestant majoritària.
  • Doctrina destacada: batisme per immersió dels adults.
  • Sacraments: batisme i eucaristía.
  • Implantació: 100 millons de seguidors, principalment en Estats Units i Llatinoamèrica.
  • President d'Aliança Mundial Batista.
  • Aliança Mundial Batista
  • Tabernáculo Bíblic Batiste
Metodistas
  • Orige: XVII, en John Wesley en Anglaterra. Emparentats en el calvinisme (llevat la predestinació) i el anglicanisme, estenent-se a Estats Units i Àfrica, a on varen experimentar un gran creiximent.
  • Doctrina destacada: accent en la conversió, la predicació i la santitat.
  • Sacraments: batisme i eucaristía.
  • Implantació: 85 millons de seguidors, principalment en Regne Unit, Estats Units i Àfrica subsahariana.
  • Líder secretari general de Consell Metodista Mundial.
  • Consell Metodista Mundial
Evangèlics
Pentecostals
Adventistas
  • Orige: El moviment adventista es va originar a raïl de les idees de William Miller, un granger batiste nortamericà que va començar a predicar durant el Segon Gran Despertar religiós, ocorregut durant la primera mitat del XIX.

Anabaptistas

• Orige: XVI, Suïssa i Alemània (Moviment radical de la Reforma).

• Doctrines destacades: batisme sol per a creents adults, separació de l'Iglésia i l'Estat, pacifisme i rebuig de la guerra.

• Sacraments: batisme i eucaristía.

• Implantació: Aproximadament 4 millons de seguidors, principalment en EE. UU., Canadà, Europa i Amèrica Llatina.

• Grups principals: menonitas, amish, hutteritas, germans en Crist.

Protestantisme en el món

  •  Països i regions a on és majoritari el protestantisme
    • Protestantisme en el món.

    El país en major número de protestants és Estats Units, a on pese a la pèrdua de pes dels “WASP”, tradicionalment a favor d'atres grups (especialment els hispans, de majoria catòlica), la major part dels nortamericans pertany a alguna confessió protestant. Entre els de major població, el que té el major percentage és el Regne Unit, les confessions majoritàries del qual són l'Iglésia d'Anglaterra (anglicana) i l'Iglésia d'Escòcia (presbiteriana).

    Lloc País Població protestant % de protestants
    1 Estats Units Estats Units[15] 141.000.000 43,0 %
    2 [[Image:Erro al crear miniatura: |border|20px|Regne Unit]] Regne Unit 44.726.678 72,0 %
    3 Brasil Brasil[16] 42.300.000 22 %
    4 China China 40.520.850 3,0 %
    5 Nigèria Nigèria 34.100.000 23,0 %
    6 [[Image:Plantilla:Bandera/Suràfrica|border|20px|Suràfrica]] Suràfrica 30.000.000 62,0 %
    7 Erro al crear miniatura: Alemània[17] 22.036.000 26,6 %
    8 Indonèsia Indonèsia 15.460.000 6,5 %
    9 Erro al crear miniatura: Kènia 12.855.244 38,0 %
    10 República Democràtica del Congo República Democràtica del Congo 12.017.001 20 %

    Llatinoamèrica

    Artícul principal → Protestantisme en Llatinoamèrica .

    Els principals grups protestants varen començar a establir-se en Amèrica Llatina en el XIX. Els presbiterianos es varen instalar en Argentina en 1836, en Brasil en 1859, en Mèxic en 1872 i en Guatemala en 1882. Els metodistes seguixen un itinerari paregut: Mèxic en 1871, Brasil en 1886, Antilles en 1890, Costa Rica, Panamà i Bolívia en els últims anys del sigle; mentres que en Equador, Colòmbia i Perú es varen establir primerament els batistes i els pentecostals, aixina com una part dels metodistes. Actualment les comunitats protestants es troben en Amèrica Llatina i també en Centroamérica.

    Lloc País Població protestant % de protestants
    1 Brasil Brasil[16] 37.300.000 22 %
    2 [[Image:Mèxic|border|20px|Mèxic]] Mèxic[18] 8.386.207 9 %
    3 Erro al crear miniatura: Veneçola 8.011.197 16 %
    4 Argentina Argentina[19] 6.880.410 15,3%
    5 Guatemala Guatemala 6.275.620 45 %
    6 Colòmbia Colòmbia 6.070.000 11 %
    7 Erro al crear miniatura: Hondures 4.120.000 41 %
    8 Erro al crear miniatura: [12] 3.121.352 15,4 %
    9 Haití Haití 3.230.371 28,5 %
    10 República Dominicana República Dominicana 2.655.484 19 %
    11 El Salvador El Salvador 2.601.600 38 %
    12 2.026.000 15 %
    13 Nicaragua Nicaragua 1.804.300 32,9 %
    14 Equador Equador 1.340.591 9,3 %
    15 Bolívia Bolívia 1.270.000 14 %
    16 Costa Rica Costa Rica 971.394 23 %
    17 Panamà Panamà 544.916 9 %
    18 Cuba Cuba 600.000 5 %
    19 Paraguay Paraguay 544.119 7,3 %
    20 Uruguay Uruguay 317.667 8 %
    21 Belize Belize 80.140 24 %

    Vore també

    Referències

    1. ↑ Dixon, C. Scott. «Protestants: A History from Wittenberg to Pennsylvania 1517 - 1740». John Wiley & Sons.
    2. ↑ Faithful, George. «Mothering the Fatherland: A Protestant Sisterhood Repents for the Holocaust». Oxford University Press.
    3. ↑ «The Protest at Speyer 1529» (en anglés). Northern Catholic Archives. Consultat el 17 d'agost de 2023.
    4. ↑ 4,0 4,1 Hillerbrand, Hans Joachim (2004). Encyclopedia of Protestantism: 4-volume set, Oxford: Routledge.
    5. ↑ «Pewforum: Christianity (2010)» (PDF). Archivat des d'el original, el 5 d'agost de 2013. Consultat el 14 May 2014.
    6. ↑ "The Protestant Reformation." Religion, 16th century. Web: 28 Feb 2010. u-s-history. com/pages/h1136. htmlThe Protestant Reformation-En anglés-
    7. ↑ Philip Schaff, History of the Christian Church (Charres Scribner's Sons, 1910), 7:99; W. G. Polack, The Story of Luther (Concòrdia Publishing House, 1931), p. 45
    8. ↑ Wilhelm, Joseph. "Apostolic Succession." The Catholic Encyclopedia. Vol. 1. New York: Robert Appleton Company, 1907. Web: 4 Dic. 2009
    9. ↑ iglesiareformada. com/Confesion_Westminster. html#anchor_42. Confessió de Fe de Westminster (presbiteriana)
    10. ↑ anglican. org/resources/bcp/Spain/artículs. htm39 Artículs de l'Iglésia Anglicana, vore artícul 27
    11. ↑ traducció per: María Victoria Castell. «El Protestantisme». Consultat el 3 d'abril de 2011.
    12. ↑ 12,0 12,1 http://cpi. pe/images/upload/paginaweb/archivo/23/opnac_visita_papa_francisco_201802.pdf
    13. ↑ «El gran problema d'Enrique VIII» (en és). La Vanguardia. Consultat el 2021-04-20.
    14. ↑ WEA, org/who-we-are/leadership/ Leadership, worldea. org, USA, consultat el 5 de decembre de 2020
    15. ↑ pewforum. org/2019/10/17/in-u-s-decline-of-christianity-continues-at-rapid-pace/InO. S., Decline of Christianity Continues at Rapid Pastura Pew Research Center, 2019
    16. ↑ 16,0 16,1 «ibge. gov. br/Censos/Cense_Demografico_2010/Caracteristicas_Gerais_Religiao_Deficiència/tab1_4.pdf Tabela 1.4.1 – População resident, per situação do domicílio i sexe, segon vos grups de religião – Brasil – 2010» (en portugués). Consultat el 7 de setembre de 2012.
    17. ↑ ekd. de/ekd_de/ds_doc/Gezaehlt_zahlen_und_fakten_2019.pdf Numbers and Facts about Church Life in the EKD 2019 Report Evangelical Church of Germany
    18. ↑ inegi. org. mx/prod_serv/contenidos/espanol/bvinegi/productos/censos/poblacion/2010/panora_religion/religiones_2010.pdf Panorama de les religions en Mèxic 2010 [1] archivat en Wayback Machine.
    19. ↑ Mallimaci, F.; Giménez Béliveau, V.; Esquivel, J. C. & Irrazábal, G. (2019) Societat i Religió en Moviment. Segona Enquesta Nacional sobre Creències i Actituts Religioses en l'Argentina. Informe d'Investigació, no 25, p. 10. Buenos Aires: CEIL-CONICET. ISSN 1515-7466 https://ri. conicet. gov. ar/handle/11336/144739

    Enllaços externs

    Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Erro al crear miniatura: Protestants en el Viccionari. Commons


    Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Protestants&oldid=1525451»