Anar al contingut

Metodisme

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
En este artículo de no neutral, de referències se detectaron varios problemas. Por favor, edítalo y/o discute los problemas en la discusión para mejorarlo:
Este aviso fue puesto el 8 de febrer de 2015.
Fusionar

Es proposa que este artícul o secció siga fusionat en Iglésia metodista.
Per favor, discutix este tema en la pàgina de discussió abans de procedir.

Per a atres usos d'este terme vore Metodismo (filosofia).

El metodisme, moviment metodista o wesleyano és el nom que es dona habitualment a un grup numerós i divers de denominacions cristianes de la branca del Protestantisme. Històricament, el metodisme es va originar durant un avivamiento evangèlic en Gran Bretanya en el XVIII i gràcies a la vigorosa activitat misionero que va ser desplegada, es va estendre ràpidament pels dominis del Imperi britànic, els Estats Units i més allà.[1] Originalment es va convocar especialment a treballadors, grangers pobres i esclaus. La seua teologia és clarament arminiana en un émfasis en el fet de que la salvació és para tot aquell que accepte a Crist com Salvador. El seu llitúrgia és molt senzilla i es classifica, segons la tradició anglicana, com a pròpia de l'Iglésia baixa. Es calculen que al voltant de 80 millons de persones són metodistes en el món.[2]

Casi totes les denominacions metodistes del món formen part d'un cos consultiu internacional denominat Consell Metodista Mundial (World Methodist Council), que té les seues oficines centrals en Llac Junaluska (Carolina del Nort), Estats Units d'Amèrica.

El avivamiento wesleyano

El denominat moviment metodista té els seus orígens en Anglaterra, quan un grup de cristians encapçalats per John Wesley, el seu germà més jove Charles Wesley i George Whitefield buscaven la forma de renovar l'Iglésia d'Anglaterra (Anglicana) en el XVIII, per mig d'un estudi centrat en la Bíblia, un acostament metòdic a les Escritures i la relació i impacte d'estos en la vida quotidiana del creent.[3][4]

El terme «metodista» va ser sorgint com un renom universitari usat inicialment en tenyides pijoratives per a designar al chicotet grup d'estudiants d'Oxford que va estar reunint-se entre 1729 i 1735 en fins de creiximent i edificació personals en la vida cristiana. Es reunien cada semana, dejunaven regularment i s'abstenien de casi tota forma d'entreteniment i lux. També visitaven en freqüència a pobres, malalts i presos.[5]


John Wesley va deixar en clar que els seus motius estaven enfocats a l'edificació i maduració en la fe cristiana; i de cap forma tenia tenyides de buscar la fundació d'una nova denominació cristiana, cosa que, contra els seus desijos, va ser ocorrent. Al respecte Wesley va declarar:

Desijaria que el nom 'metodista' mai torne a ser mencionat una atra volta, sino que es perguera en l'etern oblit.[6][7][8]

Els primers metodistes varen reaccionar contra lo que ells percebien com a apatia de l'Iglésia d'Anglaterra, varen escomençar a predicar a l'aire lliure i a establir societats metodistes per doquier. Varen descollar pels seus entusiasta sermones i varen ser acusats a sovint de fanatisme. En aquells dies, membres de l'iglésia establida varen témer que les noves i puixants doctrines propostes pels metodistes, tals com la necessitat d'un nou naiximent, salvació per gràcia, la justificació per la fe, i l'acció constant i sostinguda del Esperit Sant sobre l'ànima dels creents per a Perfeccionar i Santificar les seues vides, produirien efectes perjudicials sobre les ments ingènues. Theophilus Evans, un dels primers crítics del moviment, inclús va escriure que era "tendència natural del seu comportament la d'enfollir a la gent, per mig de la veu, el gest i les expressions horribles". En un dels seus escrits, William Hogarth ataca aixina mateix als metodistes tildant-los de "entusiasta" plens de "credulidad, superstició i fanatisme". Pero els metodistes varen resistir els numerosos atacs contra el seu moviment. (vore John Wesley i George Whitefield per a una discussió molt més completa del Metodisme primigeni).

John Wesley va tindre influències dels Germans de Moravia i del teòlec holandés Jacobo Arminio, mentres que Whitefield va adoptar punts de vista més pròxims al calvinisme. Per això, els seguidors de Whitefield es varen separar convertint-se en metodistes calvinistas. No obstant, la majoria de les denominacions metodistes han seguit a Wesley sobre la seua teologia arminiana.

Notes històriques del metodisme en tots els països

Europa

Regne Unit

El metodisme britànic no té bisbes (en el restant del món la majoria dels metodistes sí els té), no obstant un informe titulat: ¿Quin tipo de Bisbes?: Models de Episcopado i Metodisme Britànic, va ser presentat a la Conferència de 2005 i acceptat per a estudi i resolució. Eixe informe reflexiona si és el moment de canviar la tradició i si ho és, quines formes de episcopado podrien ser acceptables. No obstant, el metodisme britànic sempre s'ha caracterisat per ser una organisació fortament centralisada.


La Conexió Metodista, que realisa una Conferència Anual (note's que l'iglésia conserva des de el XVIII el concepte de "Conexió" per a molts objectius), es dividix i organisa en Districtes encapçalats per un President (càrrec que també pot ocupar una dòna). Els districtes metodistes a sovint es corresponen, en térmens geogràfics, en les diòcesis de l'Iglésia d'Anglaterra. Els districtes a la seua volta es subdividen en circuits, els quals són governats per una reunió de circuit trimestral i administrats per un ministre superintendente. Els demés ministres són nomenats per a atendre més be iglésies individuals (encara que en algunes iglésies de ciutats grans, conegudes com "Central Halls", són designats per a atendre també verdaders circuits d'iglésies més chicotetes entorn a elles - el Westminster Central Hall, per eixemple, front a l'Abadia de Westminster, en el centre de Londres, és el més conegut). Molts circuits, tenen més iglésies que ministres, i per això, la majoria dels servicis seguixen sent dirigits per predicadores locals o per ministres ya jubilats, coneguts com a ministres supernumeraris, nom que reben per no ser contats dins del número oficial de ministres del circuit. El superintendente i els demés ministres són assistits en la conducció i administració del circuit pels denominats "Administradors de Circuit", i tots ells en el seu conjunt: superintendente, ministres i administradors formen lo que els metodistes britànics coneixen com "Equip de Conducció del Circuit".

Cismas dins de l'Iglésia Metodista original, i avivamientos independents, varen conduir a la formació de numeroses denominacions independents que no obstant varen seguir reconeixent-se com metodistes. Les més grans d'elles varen ser: Els Metodistas Primitius (Primitive Methodist - 1811), que sorgixen a partir de l'avivamiento de Mow Cop (al nort de Staffordshire), l'Iglésia Cristians de la Bíblia(Bible Christian Church - 1815) i l'Iglésia Metodista Unida (United Methodist Church - sense cap relació en la denominació nortamericana del mateix nom) naixcuda de l'unió de tres denominacions més menudes. L'iglésia original va terminar sent coneguda, per molt temps, com a Iglésia Metodista Wesleyana per a distinguir-la d'estos cossos. No obstant, paulatinament, les tres corrents més grans del metodisme britànic es varen ser reunint fins a concloure, en 1932 en la conformació de l'actual Iglésia Metodista de la Gran Bretanya (The Methodist Church of Great Britain).

En la década de 1960, la Iglésia Metodista Britànica va fer obertures ecuménicas cap a la Iglésia d'Anglaterra, apuntant a la reconciliació d'abdós iglésies, no obstant, de manera formal, estos intents varen fracassar, quan varen ser rebujats pel Sínodo General de l'Iglésia d'Anglaterra de 1972. En tot, les conversacions i la cooperació varen continuar fins a conduir, en 2003, a la firma d'un conveni entre les dos iglésies.[9] A partir de la década de 1970, l'Iglésia Metodista Britànica es va sumar als "Proyectes Ecuménicos Locals" (Local Ecumenical Projects o Partnerships) tant en l'Iglésia d'Anglaterra com en l'Iglésia Reformada Unida (presbiteriana i congregacionalista), que han permés, fins a hui, la possibilitat de compartir iglésies, escoles i fins a ministres, en alguns casos.

Tradicionalment, el metodisme britànic ha demostrat ser particularment popular en Gales i Cornualles, abdós regions notables, per a molts, per la seua inconformismo i desconfiança cap a l'Iglésia d'Anglaterra.

El Consell Metodista també ajuda a sostindre un important número d'escoles, incloent escoles públiques en "East Anglia", el Culford School i el The Leys School. Açò, segons els metodistes, ajudaria a promoure en tots els llocs una educació de fort caràcter cristià.

Amèrica

Amèrica del Nort

Canadà

El pare del metodisme en Canadà va ser William Black, qui va començar a predicar en els assentaments a lo llarc del riu Petitcodiac de Nou Brunswick en 1781.[10] Pocs anys despuix, metodistes episcopals de circuit provinents del estat de Nova York varen començar a aplegar a Canadà, a l'oest de les Catarates del Niágara i la costa nort del Llac Erie en 1786, i en la regió de Kingston en la costa norest del Llac Ontario, en la década de 1790. En el moment en que la regió va ser part de la Norteamérica britànica i va passar a formar part del Alt Canadà despuix de la Llei Constitucional de 1791. L'Alt i Baix Canadà eren abdós partix de la Conferència Episcopal Metodista de Nova York fins a 1810, quan varen ser traslladats a la recent formada Conferència de Genesee. El Reverent Major George Neal va començar a predicar en les Catarates, en octubre de 1786, i va ser ordenat en 1810 pel bisbe Philip Asbury, en la Conferència Metodista Lyons (Nova York). Ell va ser el primer predicador de la alforja de Canadà, i va viajar des del llac Ontario a Detroit durant 50 anys predicant el evangeli.

La difusió del metodisme en abdós parts de Canadà es va vore sériament alterada per la guerra de 1812, pero va guanyar ràpidament el terreny perdut despuix de la firma del tractat de Gante en 1815. En 1817 els metodistes britànics varen aplegar a Canadà des de les províncies marítimes, pero en 1820 havien acordat, en els metodistes episcopals, a llimitar el seu treball al Baix Canadà (actualment Quebec) mentres que els demés es varen llimitar a l'Alt Canadà (actualment Ontario). En 1828 els metodistes de l'Alt Canadà varen ser permesos per la Conferència General dels Estats Units per a formar una Conferència Canadenca independent i, en 1833, la Conferència Canadenca es va fusionar en els metodistes britànics per a formar l'Iglésia Metodista Wesleyana en Canadà. L'Iglésia Metodista de Canadà va ser una unió de 1884 dels grups pioners.

Estats Units

El «Primer Gran Despertar»[1] va ser un moviment religiós experimentat en les colónies nortamericanes del Imperi britànic durant les décades de 1730 i 1740. El predicador metodista anglés George Whitefield (de tendència calvinista) va jugar un paper preponderant en tal acontenyiment, viajant a lo largo y ancho de les colónies i predicant en un estil dramàtic i emocionant, acceptant com a audiència a tot aquell que volguera escoltar-ho.

El nou estil dels sermones i la forma en que la gent va començar a practicar la seua fe varen inspirar nova vida al cristianisme en les colónies nortamericanes, molta gent es va involucrar apassionada i emocionalment en la seua religió, deixant de costat el passiu oïment objectiu del discurs intelectual del predicador. La gent va començar a estudiar la Bíblia en les seues cases i sense tutela institucional, descentralisant-se efectivament la manera en que els creents interpretaven les Escritures, assemblant-se d'esta manera la situació a lo ocorregut sigles abans en Europa durant la Reforma Protestant, encara que esta volta els que estaven llegint i interpretant la Bíblia no eren erudits teòlecs, sino gent senzilla i moltes voltes en poca formació acadèmica.

En mig d'este ambient divers i vital es va organisar l'Iglésia Metodista Episcopal en els Estats Units d'Amèrica, en la Conferència de Nadal de 1784, en Baltimore. Els seus primers bisbes varen ser Thomas Coke i Francis Asbury, elegits democràticament per l'assamblea. Bona part dels electors varen ser els ya llegendaris "ginets de circuit" (Circuit Riders), la majoria d'ells predicadores llaics, que viajaven a cavall per a evangelizar i establir iglésies fins a les més recónditas comunitats de la "encreuament" nortamericana (zona fronteriça) sense presència metodista. Un dels més famosos "ginets de circuit" va ser Robert Strawbridge qui va viure en les afores del Comtat de Carroll, Maryland des de poc despuix d'arribar a les Colónies, al voltant de 1760.


El "Segon Gran Despertar"[2] (a partir de 1820) va ser una onada de avivamientos a escala nacional. En Nova Anglaterra el renovat interés per la religió va inspirar una ona d'activisme social entre els "yankees", i el metodisme va créixer ràpidament establint de pas varis establiments educacionals (notable entre ells és l'Universitat de Boston). En el "districte Ardentísimo" (Burned-over district) de Nova York occidental l'esperit de avivamiento va ardir intensament i el metodisme nortamericà i mundial va observar la primera aparició pública de el "Moviment de Santitat" (al com nos referirem una miqueta més alvance). En l'oest, especialment entorn a Cane Ridge, Kentucky i en Tennessee, el avivamiento va reforçar especialment a metodistes i batistes.

Discussions sobre l'esclavitut varen colocar a l'Iglésia Metodista Episcopal en dificultats durant la primera mitat de el XIX, en els dirigents septentrionals del metodisme temerosos d'un cisma en el Sur, i poc disposts a prendre una decisió clara. Els "Metodistas Wesleyanos" (més tart coneguts com l'Iglésia Wesleyana) i les iglésies metodistes lliures (free methodist churches) varen ser formades per abolicionistes decidits, els metodistes lliures, per eixemple, eren particularment actius en el ferrocarril subterràneu, que ajudava a lliberar esclaus fugitius del Sur. Finalment, en un cisma molt major, en Louisville (1845), les iglésies dels estats esclavistes varen abandonar l'Iglésia Metodista Episcopal i varen formar l'Iglésia Metodista Episcopal Sur [3].

Les branques del nort i del sur es varen reunir posteriorment en 1939, quan l'esclavitut ya no era un tema de debat. En esta fusió també va participar la denominada Iglésia Metodista Protestant (Methodist Protestant Church). No obstant, alguns metodistes del sur, teológicamente conservadors, i fortament segregacionista (racistes), es varen opondre a la fusió, i varen formar l'Iglésia Metodista del Sur (Southern Methodist Church), en 1940.

El "Tercer Gran Despertar"[4] (de 1858 a 1908) va produir un enorme creiximent de la membresía metodista, i una proliferació de les seues institucions (per eixemple, el Morningside College). Els metodistes també es varen involucrar a sovint en el "Despertar Misionero" (Missionary Awakening) i el Moviment del Evangeli Social (Social Gospel Movement). El avivamiento, que es va desenrollar en moltes ciutats a partir de 1858, va ser interromput en el Nort per l'esclat de la Guerra Civil Nortamericana(1861-1865), pero en el Sur, la Guerra de Secessió va estimular els avivamientos, especialment en l'eixèrcit del General Robert I. Llig.

Entre 1914 i 1917 molts pastors metodistes varen fer fortes campanyes per la pau mundial, responent a les seues demandes, el president Woodrow Wilson (de confessió presbiteriana), va prometre "una guerra per a terminar en totes les guerres". En la década de 1930 molts metodistes varen recolzar la política aislacionista dels Estats Units, aixina, en 1936, el Bisbe metodista James Baker, en la Conferència de Sant Francisco (Califòrnia), va realisar una votació entre els ministres demostrant que un 56% s'oponia a la guerra. No obstant la Federació Metodista [5] no va tindre problemes en convocar a un boicot contra el Japó, que havia invadit China, interrompent l'activitat misionero en eixa nació. Mentrestant, en Chicago (Illinois), sesenta y dos iglésies metodistes episcopals africanes (African Methodist Episcopal churches) varen votar el seu respal a la política de l'administració Roosevelt contrària a qualsevol pla d'enviar tropes nortamericanes a ultramar per a lluitar. Quan va aplegar la guerra en 1941, la gran majoria dels metodistes va recolzar decididament l'esforç nacional de guerra, no obstant, va haver també alguns objectors de consciència.


L'actual Iglésia Metodista Unida es va organisar en 1968 com a resultat de la convergència entre els Germans Evangèlics Units (Evangelical United Brethren) i l'Iglésia Metodista (Methodist Church). L'antiga iglésia duya a la seua volta el resultat de fusions anteriors en varis grups d'herència metodista alemana. L'iglésia combinada va agrupar a aproximadament 9 millons de membres cap a fins de la década de 1990.

Mentres l'Iglésia Metodista Unida en els Estats Units presenta a principis de el XXI una relativa disminució dels seus membres, la seua associació en iglésies i ministeris metodistes de països en vies de desenroll li han permés incrementar el seu membresía ràpidament des d'un punt de vista global.


Les iglésies metodistes nortamericanes generalment s'han organisat d'acort al model "conexional", molt similar al britànic, pero no idèntic. Els ministres (pastors) són assignats a cada iglésia local pels bisbes, distinguint-se aixina clarament del model de govern presbiteriano. Les denominacions metodistes solen ademés otorgar important representació a la membresía "llaica" (no ministres) en les seues reunions regionals i nacionals (conferències) en les quals els assunts de l'iglésia són decidits no poques voltes per votació, diferenciant-se aixina molt d'un govern de tipo clarament episcopal. Este model "conexional" d'organisar-se diferència també als metodistes del model congregacional, propi de les Iglésies batistes i atres iglésies a on el govern ho eixercix cada congregació local.

Ademés de l'Iglésia Metodista Unida, en els Estats Units d'Amèrica hi ha moltes atres denominacions que descendixen i s'identifiquen en el moviment metodista de John Wesley (més de 40). Algunes, com l'Iglésia Episcopal Metodista Africana, l'Iglésia Metodista Lliure i l'Iglésia Wesleyana, són explícitament metodistes. Unes atres no es diuen a sí mateixes metodistes, pero reconeixen la seua relació (en graus variables) en la doctrina específicament metodista. l'Eixèrcit de Salvació va ser fundat per William Booth, un antic metodista, i casi tota la seua doctrina és notòriament metodista. Atres denominacions relacionades són: l'Iglésia del Nazareno, algunes iglésies carismàtiques o pentecostals com aquelles vinculades al pentecostalismo de santitat i les Assamblees de Deu d'Estats Units que també té raïls o doctrines pròpies del pensament wesleyano.

De la mateixa manera, i com senyalàrem anteriorment, el conegut Moviment de Santitat va sorgir inicialment entre metodistes que sentien un increment paulatí de l'apatia en les seues iglésies, les que, segons ells, estaven perdent el "celosia wesleyano". Un antecedent important d'este avivamiento varen ser els escrits de la senyora Phoebe Palmer, de Nova York, directora de l'influent periòdic "Guide to Holiness". Aixina, a mitan de el XIX, varen ser metodistes els qui varen organisar el primer de molts "Cults Campestres de Santitat" (holiness camp meetings) en Vineland (Nova Jersey) (1867), la fundació del Asbury College (1890), i de moltes atres institucions similars en els Estats Units fins a ben entrat el XX.

Des dels seus orígens en Anglaterra, el metodisme va fer émfasis en el servici social i l'educació, numerosos establiments originalment metodistes d'ensenyança superior varen ser fundats en els Estats Units per persones i institucions metodistes, i fins al 2006 es poden contar unes vint universitats i "colleges" que encara conserven els térmens "metodista" o "wesleyano" en els seus noms.

De la mateixa manera, fins a ya iniciat el XXI, l'Iglésia Metodista Unida seguix permetent la convivència d'una àmplia gama d'opinions teològiques i polítiques, per eixemple, l'expresident republicà George W. Bush és membre actiu d'esta iglésia, i el vicepresident Dick Cheney vares agarrar també a ella (encara que no és membre), igualment, demòcrates destacats com Hillary Clinton i John Edwards també són membres actius d'esta denominació.

Amèrica de Sur

Brasil

El pastor metodista Junius Estaham Newman, va iniciar l'obra metodista en la ciutat de Santa Bàrbara de l'Oest en l'estat de Sao Paulo. Newman va costejar el seu viage a Brasil en les seues modestes economies.[11] Va iniciar les seues predicacions als #colon en 1869. El 17 d'agost de 1871 va organisar el Circuit de Santa Bàrbara. Actualment l'Iglésia Metodista té huit regions eclesiàstiques (financerament autònomes), i dos regions misionero (sense autonomia financera). Cada regió té un bisbe home o dòna.cita requerida

Colòmbia

Des de l'any 1996 varen iniciar els primers intents per desenrollar l'iglésia metodista en Colòmbia, iniciativa del Rev. Manuel Grajales, presbítero jubilat de l'Iglésia Metodista Unida. En el seminari de Cali alguns estudiants es varen interessar per este moviment metodista i des d'allí va sorgir l'actual Iglésia Colombiana Metodista. L'Iglésia Colombiana Metodista va consagrar el seu primer bisbe en l'any de 2006. En l'any de 2009 l'Iglésia Colombiana Metodista és conformada per 28 iglésies ubicades en diferents parts del país i iniciat la construcció d'un centre de salut, ubicat en una chicoteta comunitat indígena de la costa del país.

Veneçola

La primera iglésia establida en Caracas, va ser la congregació El Mesias fundada en 1878 per un predicador i empresari metodista. No obstant dita congregació després de 20 any cesse i els feligresos varen passar a formar part de l'Iglésia Evangèlica Presbiteriana El Redentor. Hui dia, el metodisme en Veneçola és una denominació relativament nova. Existén dos corrents tals com l'Iglésia Metodista Lliure la qual inicie en Maturín, per un atre costat l'Iglésia Metodista Unida[12] en presència en Barquisimeto, Cabudare i per últim, l'Iglésia Wesleyana - de tendència metodista - és concorreguda pels immigrants haitianos radicats en Catia, Caracas.

Oceania

Austràlia

Diverses branques del Metodisme en Austràlia es varen fusionar en els 20 anys que varen seguir des de 1881, en l'unió de tots els grups llevat els metodistes llaics que varen formar l'Iglésia Metodista de Australasia en 1902.[13]

En 1945, el Rev. Dr. Kingsley Ridgway es va oferir a sí mateixa com un «representant de camp» basat en Melbourne per a una possible branca australiana de l'Iglésia Metodista Wesleyana d'Amèrica, despuix de conéixer a un militar nortamericà que va ser membre d'eixa denominació.[14]

Atres països

Aproximadament 80 millons de persones en tot lo món pertanyen a alguna denominació metodista, pero en els Estats Units d'Amèrica, provablement la nació en major presència històrica de metodistes, el seu número ha entrat en llenta pero constant disminució. Segons autors destacats com Kenneth Cracknell, açò es deuria a que un número creixent de persones s'estaria unint, cada volta més, a iglésies teológicamente més conservadores.

  • Erro al crear miniatura: : Hi ha chicotetes iglésies metodistes en molts països d'Europa, pero la més forta es troba en Alemània, la Iglésia Evangèlica Metodista (Evangelisch-methodistische Kirche). No obstant els seus vínculs són més estrets en el metodisme nortamericà que en l'iglésia britànica.
  • Erro al crear miniatura: (territori britànic d'ultramar): El Sínodo Metodista de les Bermudes es va separar de la Conferència Marítima de la Iglésia Unida de Canadà, per no estar d'acort en l'ordenació d'homosexuals "actius".
  • Erro al crear miniatura: : Provablement, el avivamiento evangèlic més vigoroso de fins de el XX es va iniciar en Corea del Sur. Certament les iglésies més favorides en quant creiximent han segut les calvinistas (o reformades) i les pentecostals (com la Yoido Full Gospel Church) no obstant el metodisme també ha prosperat molt, i per la seua influència històrica, seguix sent molt important en vàries denominacions coreanes (casi el 3% de la població coreana es declara metodista)[6].
  • Erro al crear miniatura: : Una alta proporció de la població polinesia de Fiji és metodista. Fiji té el percentage (sobre el total de la seua població) més alt de metodistes en el món (36,2%), vore Demografia de Fiji.
  • Erro al crear miniatura: : La Igreja Metodista Unida és una de les més grans denominacions cristianes d'este país, molt vinculada a l'Iglésia Metodista Unida nortamericana.
  • Erro al crear miniatura: : En 1975 l'Iglésia Evangèlica Metodista d'Itàlia es va unir a l'Iglésia Evangèlica Valdense d'Itàlia. L'unió no va afectar l'Iglésia Evangèlica Valdense del Riu de l'Argent.
  • Erro al crear miniatura: : En 1874 es funda l'Institut Metodista Mexicà, hui Institut Mexicà Madero, una de les institucions més prestigioses del país, l'Iglésia Metodista de Mèxic té gran presència en este país.
  • Erro al crear miniatura: :
  • Surest Asiàtic: Misionero britànics, nortamericans i australians varen fundar iglésies metodistes en molts països asiàtics pertanyents a la Mancomunidad de Nacions (Commonwealth of Nations). Estes iglésies són ara independents i moltes d'elles són més fortes que les antigues iglésies "mares". Ademés de les iglésies, a sovint, estos misionero també varen fundar escoles per a servir a les comunitats locals. Un bon eixemple de tals escoles és l'Escola Metodista de Chiquets en Kuala Lumpur, Malàsia i l'Escola Anglo-China, les Escoles Metodistas de Chiquetes i les Escoles Metodistas Fairfield en Singapur.

Creències

Matrimoni

La majoria de les Iglésies Metodistas en el món només recolzen el matrimoni entre un home i una dòna. [15]

Algunes Iglésies Metodistas deixen que les iglésies locals decidixquen sobre les bendicions del matrimoni entre persones del mateix sexe, com l'Iglésia Metodista de Nova Zelanda, l'Iglésia Metodista de Gran Bretanya i l'Iglésia Metodista Unida. [16] [17] [18]

La Reconciling Ministries Network reunix a 1439 iglésies inclusivas en 5 països en 2025 que recolzen les bendicions de matrimonis entre persones del mateix sexe.[19]

Vore també

Referències

  1. ↑ American Methodism, S.S. Scranton & Co.. Consultat el 18 d'octubre de 2007. «But the most-noticeable feature of British Methodism is its missionary spirit, and its organized, effective missionary work. It takes the lead of all other denominations in missionary movements. From its origin, Methodism has been characterised for its zeal in propagandism. It has always been missionary.»
  2. ↑ World Methodist Council. «Member Churches». Consultat el 17 de juny de 2013.
  3. ↑ «What We Believe – Founder of the United Methodist Church». United Methodist Church of Whitefish Bay. Archivat des d'el original, el 25 de març de 2008. Consultat el 1 d'agost de 2007.
  4. ↑ An introduction to world Methodism, Cambridge University Press. Consultat el 31 de decembre de 2007.
  5. ↑ Fairchild, Mary. «Methodist Church History: A Brief History of the Methodist Denomination». About.com:Christianity. Archivat des d'el original, el 13 de maig de 2013. Consultat el 26 d'abril de 2013.
  6. ↑ Knowles, Victor (2006), "Together in Christ: More Than a Dream", College Press, Mar 1, pág 83.
  7. ↑ http://www.christianpost.com/news/why-all-christians-llaure-actually-senar-denominational-72136/
  8. ↑ David C. Cook (2001), "God's Little Lessons for Leaders", Honor Books, Aug 1, pág 213
  9. ↑ Lloc dedicat al conveni metodista-anglicà (en Inglés)
  10. ↑ G. S. French, "William black"Dictionary of Canadian Biography
  11. ↑ Reily, Duncan (1991). «13 - Terreny semeado: O metodismo es firma no Brasil», Moments decisius do Metodismo (en portugués), Imprensa Metodista.
  12. ↑ https://www.semwesven.com/historia.html
  13. ↑ (1986) Religious Bodies in Austràlia, Melbourne: Robert Humphreys and Rowland Ward, p. 45. ISBN 1-86252-709-1.
  14. ↑ O'Brien, Glen (1996). Kingsley Ridgway: Pioneer with a Passion, Melbourne: Wesleyan Methodist Church.
  15. ↑ Jennifer Woodruff Tait, Christopher J. Anderson, Historical Dictionary of Methodism, Rowman & Littlefield, USA, 2024, p. 405
  16. ↑ New Zealand Church unaffected by US methodist schism over gai marriage (in (en-nz)), RNZ.
  17. ↑ A historic day': Methodist church to allow same-sex marriage.
  18. ↑ «United Methodists remove same-sex wedding ban» (en en).
  19. ↑ Reconciling Ministries Network, Find a Reconciling Ministry, rmnetwork.org, USA, consultat el 16 d'agost de 2025

Enllaços externs

Commons

Erro al crear miniatura: Metodisme en el Viccionari.

Llocs oficials de les Iglésies metodistes

Atres Iglésies metodistes pentecostals


Referències

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Metodisme&oldid=1498401»