Anar al contingut

William Hogarth

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:The Painter and His Pug by William Hogarth.jpg
William Hogarth

William Hogarth (Londres, 10 de novembre de 1697-aneu. 26 d'octubre de 1764) va ser un artiste britànic, gravatr, ilustrador i pintor satíric. Se li considera pioner de les historietas occidentals. La seua obra varia des de l'excelent retrat realista a una série de pintures a l'estil dels còmics cridades «costums morals modernes». Molta de la seua obra, que aplega a voltes a ser desapiadada, es burla de les costums i la política contemporànees. És el gran mestre de la sàtira social i política, en contacte directe en la lliteratura contemporànea d'un Henry Fielding. Se li considera un dels pares de l'escola artística britànica, despuix de varis sigles de predomini d'artistes estrangers en el país.

Vida

[editar | editar còdic]

Fill d'un pobre mestre d'escola i autor de llibres de text, William Hogarth va nàixer en el barri londinenc de Bartholomew Close.

Inicis

[editar | editar còdic]

En la seua joventut va ser aprenenta del gravador Ellis Gamble en Leicester Fields, a on va deprendre a gravar. El jove Hogarth també es va interessar en la vida dels carrers i de les fires londinenques, i es va entretindre esbossant els personages que vea. Per la mateixa época, el seu pare va ser encarcerat per deutes en la presó de Fleet durant cinc anys. Hogarth mai va parlar en referència a este assunt.

En abril de 1720, Hogarth es va establir com a gravador independent, primer gravant treballs menors com a escuts d'armes i factures de tendes, aixina com ilustracions per a llibres. En 1727 va ser contractat per Joshua Morris, un tapicero, per a dissenyar una alegoria de El element Terra. Morris, en sentir que Hogarth era «un gravador, no un pintor», va rebujar l'obra quan estava acabada, i Hogarth li va demandar davant el tribunal de Westminster a on, el 28 de maig de 1728, el cas es va decidir a favor de Hogarth.

El 23 de març de 1729 Hogarth es va casar en Jane Thornhill, filla del pintor sir James Thornhill.

Tantejos com a pintor

[editar | editar còdic]

Despuix d'uns primers anys com a gravador i dissenyador de segon nivell, Hogarth va decidir donar el bot a la categoria de pintor, pero no li va anar fàcil. En aquella época els grans encàrrecs artístics de Londres eren acaparats per artistes estrangers, dins d'un estil rococó i ampuloso que Hogarth considerava artificial. Els reis i la noblea anglesos subestimaban als artistes nacionals i preferien convocar als més cotisats del continent, #lo que explica que des de el XVI, els artistes anglesos anaren eclipsats per autors estrangers instalats en el país com Hans Holbein el Jove, Rubens, Van Dyck, Orazio Gentileschi, Sebastiano Ricci i Canaletto.

Hogarth criticava el gust anglés per la mitologia i els retrats pomposos, pero la falta d'encàrrecs li va obligar a flaquear en les seues conviccions: va abordar temes històrics de la Antiguetat, pero no va alcançar resultats convincents.

Èxit en temes satírics

[editar | editar còdic]

El seu envolament com a artiste de renom es pot situar en la década de 1730, quan es va bolcar en els seus temes satírics. Llector de Jonathan Swift, criticava la hipocresia de les classes altes. El seu viage a París en 1744 li fa conéixer el rococó francés, #lo que li influïx en els seus conversation pieces i en el tractament dels vestits i les teles en els seus quadros.

Hogarth va intentar explotar comercialment les seues millors creacions, repetint-les en gravat. No obstant, va alcançar tal èxit que va ser víctima de la pirateria; els seus dissenys eren replicats de forma indiscriminada en Europa, i ell a penes es lucró d'ells.


En 1745 es va representar junt al seu perrita Trump en un famós autorretrato (Museu Tate Britain de Londres) inspirat en un famós autorretrato de Murillo (ara en la National Gallery de Londres). Hogarth va procurar reflectir la seua personalitat: se supon que el gos és símbol de perseverança, i ell vares vore robages modests. Junt al seu efigie apareixen varis dels seus llibres satírics favorits. Una paleta mostra l'inscripció The line of Beauty (L'anàlisis de la bellea), que aludix a un tractat d'estètica que estava preparant. Ho va publicar, acompanyat de gravats, en 1753. En ell, defenia l'expressivitat del traç curve front al sobri neoclassicisme. En 1749 Hogarth va reproduir este autorretrato en un gravat, del com no subsistixen molts eixemplars perque la seua matriu va ser modificada en 1763 pel propi artiste: va substituir el seu efigie per un orso bebedor de cervesa (The Bruiser).

L'artiste es troba enterrat en el cementeri de Sant Nicolás, en Chiswick Mall, Chiswick, Londres. El seu amic l'actor David Garrick va escriure l'inscripció de la seua tomba.

Obres

[editar | editar còdic]

És célebre pels seus retrats i especialment pels seus gravats, sobre tots aquells que representen les séries satíriques que prèviament havia elaborat com a quadros.

[editar | editar còdic]

Hogarth va començar pintant representacions realistes de la vida popular:

  • Un carrer (1725, Upperville, EE. UU. Col. Mellon)
  • El reconeiximent de la paternitat (h. 1726, Dublín, N.G.)
  • Els fidels dormits (1728, Minneapolis, I. A.)

Al final de la seua vida artística va recuperar estos temes realistes de la vida contemporànea popular:

  • La venedora de quisquillas (Shrimp Girl, o La venedora de camarones, 1740, National Gallery, Londres), és un esbós a l'oli inacabat que, no obstant, pot considerar-se una obra mestra de la pintura anglesa.
  • En casa de la costurera o En casa de la modisto (1744, Londres, T. G.)
  • El ball (1745, Camberwell, South London A.G.)

Retrats

[editar | editar còdic]

Hogarth va realisar menuts "conversation pieces", açò és, retrats de grup: A finals dels anys 1720, els rics apareixen ridículs i soberps en els seus fins vestits, mentres que els pobres es preocupen del menjar i el sexe.

  • La boda de Stephen Beckingham i Mary Cox (h. 1729, Nova York, M.M.)
  • La família Wollaston (1736, Leicester, A.G.)
  • La família Fountaine
  • Recepció en casa de sir Richard i lady Child (1730, Filadèlfia, M.A.)
  • Chiquets jugant a fer teatre en casa de J. Conduitt...(1731)

Realisa varis quadros dels actors principals de la popular The Beggar's Opera (L'òpera del pordiosero), de John Gai, 1728. Varis són els retrats que fa d'artistes en la vida quotidiana, entre ells:

  • Sarah Malcolm en presó (1733, Edimburc)
  • El poeta en la misèria (1729-1736, Birmingham. M.A.).
  • Retrat de l'actor David Garrick com Ricardo III (1746), pel que li varen pagar 200 lliures, “que és més”, va escriure, “de lo que cap artiste anglés ha rebut mai per un únic retrat”.
  • L'actor Garrick i la seua dòna (1757, Londres, castell de Windsor)

A finals dels anys 1730, rep numerosos encàrrecs de retrats per part de la pròspera burguesia:

  • George Arnold (h. 1738, Cambridge, F.M.)
  • Capità Thomas Coram (1740, Londres). És un retrat sincer del seu amic, el filántropo Captain Coram (1740; primer en la Thomas Coram Foundation for Children, ara en el Foundling Museum).
  • Retrat dels chiquets Graham o Els fills del doctor Graham (1742, Londres)
  • Mary Edwards (1742, Nova York, F.C.)
  • Benjamin Hoadly, Bisbe de Winchester (1743, Londres, T.G.)
  • Mrs. Elisabeth Salter (1744, Londres)
  • El Capità Graham en el seu camarote (1745?, Greenwich)
  • Els servidors del pintor o Els criats del pintor (1750-1755?)

En 1745 Hogarth va pintar un Autorretrato en el seu gos (que es troba actualment en la Tate Britain) en el que es mostra com un artiste instruït, recolzat per volums de Shakespeare, Milton i Swift. Ell mateixa ho va reproduir en gravat quatre anys despuix.

Cicles satírics

[editar | editar còdic]

Hogarth és conegut, sobretot, pels seus cicles satírics. Es tracta de séries de llenços que exponen una història novelesca contemporànea, en gran viveza i esperit crític. Posteriorment, va gravar els mateixos, i a través del gravat estes composicions varen obtindre una gran difusió.

És la primera de les seues obres morals. En les seues sis escenes, el miserable destí d'una chica del camp que va començar una carrera de prostitució en la ciutat se seguix des del principi fins al seu degradat final, en la mort per una infecció de transmissió sexual i el funeral sense cerimònies. La série va tindre un èxit immediat.

És una seqüela de la série anterior, mostrant en huit imàgens la vida de Tom Rakewell, fill d'un ric comerciant, que malgasta els seus diners en una vida de lux, prostitutes, el joc i al final acaba la seua vida en Bedlam.

És la seua versió dels tradicionals quatre moments del dia, dels acontenyiments que ocorren de matí, al migdia, per la vesprada i de nit. En el Matí, una rica dòna acodix a l'iglésia, evitant mirar a dos pordioseros, en lo que mostra l'hipocresia dels beatos que van a l'iglésia pero que ignoren les desgràcies dels seus semblants. Migdia mostra a parroquianos ben vestits que ixen de l'iglésia mentres que al seu costat hi ha gent pobra sofrint, i en mig una carretera que els dividix. Mostra clarament l'abisme social entre les classes alta i baixa.

Série de sis escenes que narren per episodis la boda d'un noble arruïnat i una jove burguesa. Molts consideren que és la seua millor obra, des de després és el millor eixemple de les seues séries. Hogarth pinta una sàtira, un gènero que per definició té un punt de vista moral que transmetre. L'arruïnat Comte de Squanderfield es casa en la filla d'un ric comerciant, i comença en la firma del contracte de matrimoni en la mansió del comte, i acaba en el assessinat del fill per l'amant de la seua dòna i el suïcidi de la filla en acabant de que el seu amant siga aforcat en Tyburn per l'assessinat del seu marit.

  • Industriosidad i gos (1747).

En esta série de dotze escenes, Hogarth mostra l'evolució en la vida de dos aprenents, un que es dedica al treball dur i un atre pereós que acaba caent en el crim i sent eixecutat.

Representa les desagradables conseqüències del alcoholisme, contrastant la feliç normalitat dels que beuen cervesa anglesa, front als alcohòlics que es dediquen a la ginebra. Estes làmines es varen publicar en part per a recolzar el “Acta de la Ginebra” de 1751. Se supon que el magistrat Henry Fielding li va informar d'estos procediments, per a ajudar a la propaganda de l'Acta de la ginebra.

  • Les quatre etapes de crueltat (1751).
Artícul principal → Les Quatre Etapes de Crueltat.

En esta série Hogarth pretenia mostrar algunes de les terribles costums dels criminals, començant en la tortura d'animals.

Com un únic gravat, Five Orders of Periwigs (1761) satiriza la moda de les peluques extravagants parodiant els cinc órdens clàssics de l'arquitectura.

Temes històrics

[editar | editar còdic]

A lo llarc de la seua vida, Hogarth va intentar alcançar l'estatus de pintor d'història, pero no va tindre gran èxit en este camp, en escenes bíbliques i històriques.

  • El bon samaritano i La piscina probática (1735-1736, Londres, Hospital de Sant Bartolomé)
  • Moisés dut davant la filla del faraó (1746, Londres, Foundling Hospital)
  • Sant Pablo davant Félix (1748, Londres, Lincoln’s Inn Society)


  • La porta de Calais (1748, Londres, Tate Britain). La va pintar poc despuix de la seua visita a França. Horace Walpole va escriure que Hogarth havia corregut un gran risc en marchar a França. Va ser tan imprudent que va dibuixar un esbós del pont levadizo en Calais. Va ser detingut i dut davant el governador, a on es va vore forçat a provar la seua vocació dibuixant vàries caricaturas dels francesos. En una d'elles representava una enorme peça de carn de vaca que tenia com a destí la posada anglesa en Calais, a la que seguien varis monges famolencs. Als francesos els varen divertir els seus dibuixos i ho varen deixar marchar. De regrés a casa, immediatament va eixecutar una pintura sobre el tema, quadro en el que els francesos apareixen com a persones encollides, consumides i supersticioses, front a un enorme solomillo de vaca que aplega en destí a la posada anglesa com a símbol de la prosperitat i superioritat angleses.
  • Tríptic per a l'iglésia Saint Mary Redcliffe de Brístol: Les tres Marías en la tomba, L'Ascensió i El tancament de la tomba (1756, Bristol, City A.G.)

Valoració

[editar | editar còdic]

Hogarth va viure en una época en la que l'art es comercialisava cada volta més i es vea en els escaparats de les tendes, tavernes i edificis públics. Tot l'art estava transformant-se, popularisant-se, com podia vore's en les òperes belades front a l'òpera séria estrangera o les novelas d'autors com Henry Fielding. Per això, Hogarth va encertar en prendre com a tema de les seues obres pintar i gravar temes morals moderns. Provenia d'una tradició moralizante pròpia del Protestantisme, representada en la pintura de gènero holandesa, i els vigorosos panflets satírics anglesos. En Anglaterra les Belles arts tenien poca comèdia abans de Hogarth. No obstant, els seus gravats eren cars, i solament en el XIX es varen divulgar alcançant a un públic més ampli.

Quan s'analisa l'obra de l'artiste en el seu conjunt, Ronald Paulson, moderna autoritat sobre Hogarth, li veu com un autèntic i subversivo parodiador. Diu: “En La carrera d'una prostituta, totes les làmines llevat una estan basades en les imàgens de Durero de l'història de la Verge María i de la Passió”. En atres obres, parodia el Últim sopar de Leonardo dona Vinci. D'acort en Paulson, Hogarth està subvirtiendo el establishment religiós i les creències ortodoxes en un Deu inmanente que intervé en les vides de la gent i produïx milacres. En realitat, Hogarth va ser un deísta, un creent en un Deu que va crear l'univers pero que no intervé directament en la vida de les seues criatures.

Els seus gravats satírics són considerats a sovint com a importants precedents de les historietes. La òpera d'Igor Stravinsky, The Rake's Progress, en libretto de W. H. Auden, s'inspira en les séries de pintures de Hogarth d'eixe títul.

Eponimia

[editar | editar còdic]

L'asteroide (12613) Hogarth va ser nomenat aixina en la seua memòria.[1]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Jet Propulsion Laboratory. «12613 Hogarth (4024 P-L)» (en en). Consultat el 2024-07-21.
  • Peter Quennell, Hogarth's Progress (Londres, Nova York 1955)
  • Frederick Antal, Hogarth and His Plau in European Art (Londres 1962)
  • David Bindman, Hogarth (Londres 1981)
  • Ronald Paulson, Hogarth's Graphic Works (Londres, 1989)
  • Ronald Paulson, Hogarth, 3 vols. (New Brunswick 1991-93)
  • Jenny Uglow, Hogarth: A Life and a World (Londres 1997)
  • Frédéric Ogée i Peter Wagner, eds., William Hogarth: Theater and the Theater of Life (Los Àngeles, 1997)
  • Hans-Peter Wagner, William Hogarth: Dones graphische Werk (Saarbrücken, 1998)
  • David Bindman, Frédéric Ogée i Peter Wagner, eds. Hogarth: Representing Nature's Machines (Mánchester, 2001)
  • Christine Riding i Mark Hallet, "Hogarth" (Tate Publishing, Londres, 2006)
  • Carrassat, P. F. R., Mestres de la pintura, Spes Editorial, S.L., Barcelona, 2005. ISBN 84-8332-597-7

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=William_Hogarth&oldid=616144»