Anar al contingut

Adventisme

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a la denominació més gran de la tradició adventista vore Iglésia Adventista del Sèptim Dia.
Est artícul o secció té referències, pero necesita més per a complementar la seua verificabilitat.
Busca fonts: «Adventisme» – notícies · llibres · acadèmic · imàgens
Este aviso fue puesto el 20 de maig de 2017.

L'adventismo és una branca del cristianisme que remonta el seu orige al Moviment Millerista ocorregut en Estats Units a mitan del XIX i que es caracterisa pel seu émfasis en la creència de que la tornada personal, visible i gloriós de Crist —és dir, la Segona Vinguda— és imminent. l'Iglésia Adventista del Sèptim Dia s'ha convertit en l'organisació en major extensió i membresía, en congregació en més de 200 països i una membresía que supera els 22 millons,[1] seguida per l'Iglésia de Deu (Sèptim Dia), en una presència en 45 països del món.[2]

Història

Orígens apostólicos

Les raïls de l'adventismo, segons Nancy Weber de Vyhmeister adventismo[3]

«Els “adventistas” originals, o creents en la segona vinguda de Crist varen ser els apòstols mateixos. Pablo esperava la tornada de Jesús en gran expectació (1 Tes. 4:16) Totes estes expressions de fe en última instància es basaven en la pròpia promesa de Jesús: “Vindré una atra volta” Jn 14:3)»[4]

Moviment Millerita

El moviment adventista es va originar a raïl de les idees de William Miller, un granger batiste nortamericà que va escomençar a predicar durant el Segon Gran Despertar religiós, ocorregut durant la primera mitat del XIX. Miller —que s'havia convertit a la fe batista durant la década de 1820— va escomençar a estudiar la Bíblia, especialment els llibres profètics de Daniel i Apocalipsis. Principalment sobre la base de la seua interpretació de Daniel 8:14, que parlava d'un periodo de 2300 dies, va concloure que Crist retornaria al voltant de 1843. Va escomençar a predicar els seus descobriments en 1831, i pronte va emergir com el líder d'un moviment popular. A mida que s'acostava l'any 1843, Miller va predir més específicament que Crist tornaria entre el 21 de març de 1843 i el 21 de març de 1844.

La Gran Castanya

Miller i els seus seguidors es varen enfrontar a grans burles per les seues prediccions. Encara que les expectatives varen aumentar quan un cometa va aparéixer sobtadament en el cel nocturn en març de 1843, varen sentir una gran decepció quan la Segona Vinguda no es va produir en març de 1844. Despuix d'este primer fracàs, un dels seguidors del moviment, Samuel S. Snow va sugerir una nova data, el 22 d'octubre de 1844. Aquell dia, entre cinquanta mil i doscentes cinquanta mil persones varen esperar ansiosament la segona vinguda de Crist. Quan res extraordinari va ocórrer, els milleritas varen quedar profundament decepcionats. L'acontenyiment va passar a ser conegut com el Gran Castanya, i la majoria dels creents va abandonar el moviment.[5]

Naiximent del moviment sabatista

Entre els que varen continuar acceptant la profecia de Miller estaven Joseph Bats, James White i l'esposa de White, Ellen G. White. Ells creïen que Miller havia fixat la data correcta pero havien interpretat els events incorrectament. A partir de la llectura dels Daniel 8-9 del llibre de Daniel, varen aplegar a la conclusió de que Crist havia començat la «purificació del santuari celestial», és dir, un juí investigador —una acció invisible per a l'ull humà— que després seria seguit pel pronunciament i l'eixecució de la sentència, un event visible futur. En 1844, segons el seu punt de vista, Deu havia iniciat un examen de tots els noms en el Llibre de la Vida, i solament en acabant de que açò es completara, Jesús tornaria de forma lliteral i visible a la terra, acontenyiment que els adherentes a esta postura varen continuar considerant imminent, encara que varen evitar en lo sucesivo senyalar una data concreta.[6] També varen aplegar a creure que el dissabte, el sèptim dia de la semana, devia ser observat com a dia de repòs pels cristians.

Organisació de l'Iglésia de Deu (Sèptim Dia)

En 1858, Gilbert Cranmer i un grup de adventistas milleritas, varen decidir separar-se del grup que s'adherien a les visions d'Ellen G. White en Míchigan. Este grup va prendre com a lema inicial les paraules de Cranmer davant alguns líders milleritas: "«Cristo viniendo en gloria» i es varen organisar en l'Iglésia de Deu (Sèptim Dia). Un atre grup adventista sabàtic i independent format en Iowa en 1860 posteriorment es va unir a l'Iglésia de Deu (Sèptim Dia) en 1863.[7]

Organisació de l'Iglésia Adventista del Sèptim Dia

La pràctica de l'adoració en el dissabte li va donar a la denominació —establida en 1863— un nou nom: l'Iglésia Adventista del Sèptim Dia. Els adventistas del sèptim dia també creïen que Ellen G. White tenia el dò de profecia, i els seus escrits varen donar forma a les creències i pràctiques posteriors de l'iglésia.

Grups posteriors

Atres grups adventistas varen sorgir durant el XIX. Alguns, com l'Iglésia Cristiana del Advenimiento i l'Unió Vida i Advenimiento —que es varen fusionar en l'Iglésia Cristiana del Advenimiento en 1964—, varen rebujar tant l'estat profètic d'Ellen White com l'observança del sèptim dia. Un atre grup inspirat per Miller i les ensenyances adventistas va ser l'Associació Internacional d'Estudiants de la Bíblia, fundada pel predicador Charles Taze Russell en 1872. Canviant el seu nom a testics de Jehová en la década de 1930, es va convertir en el segon grup exitós en sorgir del moviment millerita. Una atra iglésia sabatista, l'Iglésia de Deu Universal, va sorgir en la década de 1930 com una divisió de l'Iglésia de Deu (Sèptim Dia); en el seu apogeu en la década de 1980, registrava més de 100 mil membres. Durant la década de 1990, l'Iglésia de Deu Universal es va involucrar en un procés de revaluaació doctrinal que ho va dur a renunciar a les creències que havia heretat de l'adventisme i a unir-se al evangelicalisme.[5]

Desenroll de les primeres branques de l'adventismo despuix de 1844 en el XIX, excloent els cismes posteriors.

Creències

Matrimoni

Les iglésies adventistas només recolzen el matrimoni entre un home i una dòna. [8]

L'Adventist Peace Fellowship reunix a 10 iglésies inclusivas en 2 països en 2025, pero no recolza les bendicions de matrimonis entre persones del mateix sexe.

Vore també

Referències

  1. ↑ Smylie y Melton, 2018.
  2. ↑ «Congrés Ministerial Internacional de l'Iglésia de Deu (Sèptim Dia)». Archivat des d'el original, el 11 de decembre de 2017. Consultat el 3 de giner de 2019.
  3. ↑ Raoul Dederen (2005). «¿Quí són els adventistas del sèptim dia?», Teologia Fonaments bíblics de la nostra fe (en Espanyol), Mèxic D.F.: Gema Editors, p. 43. ISBN 1-57554-417-2.
  4. ↑ Íbid. 44.
  5. ↑ 5,0 5,1 Melton, 2005, p. 3-5.
  6. ↑ Knight, 2004, p. 30-34.
  7. ↑ Coulter. Bible Advocate Press (ed.). The Journey: A History of the Church of God (Seventh Day) (en anglés), Estats Units, p. 186. ISBN 978-0-615-99123-8.
  8. ↑ Michael W. Campbell, Christie Chui-Shan Chow, David Holland, Denis Kaiser, Nicholas Miller, The Oxford Handbook of Seventh-Day Adventism, Oxford University Press, UK, 2024, p. 517

Bibliografia

  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFKnight2004">Knight (2004). A brief history of Seventh-day Adventists, 2.ª edició (en anglés), Hagerstown, Maryland: Review and Herald Publishing Association. ISBN 978-0-8280-1430-4.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMelton2005">Melton (2005). Encyclopedia of Protestantism (en anglés), Nova York: Facts on File. ISBN 978-0-8160-5456-5.
  • «Adventist» (en anglés). Consultat el 3 de novembre de 2018.


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Adventisme&oldid=1490852»